dimarts, 25 de desembre del 2018
BONES FESTES I UN MILLOR 2019
dimarts, 11 de desembre del 2018
EN BÉ DELS ANIMALS
Tenir una mascota a casa suposa tenir un alt grau de responsabilitat sobre el benestar de la mateixa que va, des de l'alimentació, fins la higiene, passant per treure-la a passejar i tenir cura de dur-la al veterinari per que, entre d'altres coses, la identifiqui, no només amb un xip, si no també amb una mena de "cartilla sanitària", que és un resum de la història veterinària del gos o gat.
El divendres, dia 7 de Desembre de 2018, es feia pública una normativa que ha estat publicada a La Rioja. La normativa, que un mitjà digital va arribar a qualificar de "dictadura orwelliana", va adreçada als propietaris de mascotes en el sentit que aquests han e complir una sèrie de normes que, per no sortir d'Europa, sembla que ja existeixen en alguns paisos del Nord del continent; com són els paisos escandinaus.
Aquesta normativa que té el rang de llei preveu, entre d'altres, la obligatorietat d'esterilitzar totes les mascotes.
La normativa obliga també els propietaris de mascotes a notificar, mitjançant Certificat Veterinari, la defunció de les mateixes, per saber les circumstàncies del traspàs de l'animal.
Passejar les mascotes dues vegades al dia, així com que no es quedin soles a casa, són dues més de les obligacions que marca la normativa, que preveu "visites sorpresa" de funcionaris a casa, per tal de comprovar l'estat de les mascotes. I, si hi ha incompliment, multes d'entre 500 i 5000 €.
Des de sempre, els pastors han utilitzat gossos per tal de controlar els ramats. I ara sembla que aquesta llei vol prohibir-ne la utilització. El que falta per veure és com s'ho faran els pastors per controlar els ramats, si no poden comptar amb la inestimable ajuda que els gossos els proporcionen.
El divendres, dia 7 de Desembre de 2018, es feia pública una normativa que ha estat publicada a La Rioja. La normativa, que un mitjà digital va arribar a qualificar de "dictadura orwelliana", va adreçada als propietaris de mascotes en el sentit que aquests han e complir una sèrie de normes que, per no sortir d'Europa, sembla que ja existeixen en alguns paisos del Nord del continent; com són els paisos escandinaus.
Aquesta normativa que té el rang de llei preveu, entre d'altres, la obligatorietat d'esterilitzar totes les mascotes.
La normativa obliga també els propietaris de mascotes a notificar, mitjançant Certificat Veterinari, la defunció de les mateixes, per saber les circumstàncies del traspàs de l'animal.
Passejar les mascotes dues vegades al dia, així com que no es quedin soles a casa, són dues més de les obligacions que marca la normativa, que preveu "visites sorpresa" de funcionaris a casa, per tal de comprovar l'estat de les mascotes. I, si hi ha incompliment, multes d'entre 500 i 5000 €.
Des de sempre, els pastors han utilitzat gossos per tal de controlar els ramats. I ara sembla que aquesta llei vol prohibir-ne la utilització. El que falta per veure és com s'ho faran els pastors per controlar els ramats, si no poden comptar amb la inestimable ajuda que els gossos els proporcionen.
dimarts, 4 de desembre del 2018
LA MODA QUE VÉ I NO TORNA.
Diuen que les modes vénen i van. Això és cert, en part. Doncs hi ha modes o, per dit-ho d'una altra manera, estils, que vénen i no tornaran. I és que els temps canvien, i amb ells vénen nous estils de fer les coses.
Algú em deia, respecte de grups, com ara; La Trinca, que si tornéssin tornarien a triomfar. El cert és que la forma de fer humor també ha canviat, i aquelles cançons que en un temps van ser actualitat, avui ja no ho són, ja sigui per que les persones a les que canten ja no existeixen, o per que les circumstàncies han canviat.
Un exemple del que acabo d'explicar el vam poder experimentat amb el ja desaparegut; Pere Tapias, un cantant humorístic que, després de molts anys de silenci, va voler retornar a finals de la dècada dels 80 del segle passat amb un disc que, la veritat sigui dita, va passar sens pena ni glòria.
Molt diferent és el cas del recentment desaparegut; Charles Aznavour, qui no va deixar mai de composar cançons noves i cantar-les, tan en directe, com en discos. O Raphael, un altre dels "incombustibles", que cada cop que actua, esgota les entrades.
El cert és que també hi ha artistes ja desapareguts que encara sonen i sonaran, doncs encara vénen els discos que volen, tot i no estar entre nosaltres. Tal és el cas d'Antonio Machín (Sagua La Grande, Cuba, 11 de Febrer de 1903-Madrid, Espanya, 4 d'Agost de 1977)
I és que en ocasions hi ha modes que no passen, com per exemple els boleros i balades que cantava aquest crooner d'orígen cubà, però espanyol d'adopció, a qui la ciutat de Sevilla va erigir una escultura en homenatge.
Algú em deia, respecte de grups, com ara; La Trinca, que si tornéssin tornarien a triomfar. El cert és que la forma de fer humor també ha canviat, i aquelles cançons que en un temps van ser actualitat, avui ja no ho són, ja sigui per que les persones a les que canten ja no existeixen, o per que les circumstàncies han canviat.
Un exemple del que acabo d'explicar el vam poder experimentat amb el ja desaparegut; Pere Tapias, un cantant humorístic que, després de molts anys de silenci, va voler retornar a finals de la dècada dels 80 del segle passat amb un disc que, la veritat sigui dita, va passar sens pena ni glòria.
Molt diferent és el cas del recentment desaparegut; Charles Aznavour, qui no va deixar mai de composar cançons noves i cantar-les, tan en directe, com en discos. O Raphael, un altre dels "incombustibles", que cada cop que actua, esgota les entrades.
El cert és que també hi ha artistes ja desapareguts que encara sonen i sonaran, doncs encara vénen els discos que volen, tot i no estar entre nosaltres. Tal és el cas d'Antonio Machín (Sagua La Grande, Cuba, 11 de Febrer de 1903-Madrid, Espanya, 4 d'Agost de 1977)
I és que en ocasions hi ha modes que no passen, com per exemple els boleros i balades que cantava aquest crooner d'orígen cubà, però espanyol d'adopció, a qui la ciutat de Sevilla va erigir una escultura en homenatge.
dimarts, 27 de novembre del 2018
UN CÀNCER social A COMBATRE
El passat diumenge, dia 25 de Novembre, va haver-hi a diferents capitals de paisos de tot el Món, manifestacions en contra del que ja és un dels càncers de la nostra societat; com és la violència masclista.
"Tolerada" en alguns paisos un a les dones se les menysté i arracona d'una manera sistemàtica, emparant-se en creences religioses o pseudo-religioses, la violència masclista provoca nombroses víctimes arreu del Món, tan pel fet que hi ha dones que són impunement assassinades en els anomenars crims d'"honor" (Assassinar algú no porta cap mena d'honor, més aviat al contrari), com també aquelles que estan sotmeses a tota mena de setges, sobre tot, psicològics.
Amb motiu de la celebració del Dia en contra de la violència masclista, es feia pública la macabra estadística de 45 dones, assassinades a tot el territori espanyol, de les que sis ho han estat a Catalunya. També es feia públic que el telèfon per denunciar violència masclista rep una denúncia cada hora.
Contra aquest càncer de la nostra societat només hi ha una teràpia que s'anomena RESPECTE, doncs una dona és, ni més ni menys que una persona digna d'aquest respecte en tota la seva amplitud.
I ja que sempre es donen estadístiques, el cert és que una sola dona maltractada o assassinada ja és massa. I seria una bona notícia que el telèfon, habilitat per denunciar la violència masclista no hagués de rebre cap trucada pel fet que hagués desaparegut la violència masclista.
"Tolerada" en alguns paisos un a les dones se les menysté i arracona d'una manera sistemàtica, emparant-se en creences religioses o pseudo-religioses, la violència masclista provoca nombroses víctimes arreu del Món, tan pel fet que hi ha dones que són impunement assassinades en els anomenars crims d'"honor" (Assassinar algú no porta cap mena d'honor, més aviat al contrari), com també aquelles que estan sotmeses a tota mena de setges, sobre tot, psicològics.
Amb motiu de la celebració del Dia en contra de la violència masclista, es feia pública la macabra estadística de 45 dones, assassinades a tot el territori espanyol, de les que sis ho han estat a Catalunya. També es feia públic que el telèfon per denunciar violència masclista rep una denúncia cada hora.
Contra aquest càncer de la nostra societat només hi ha una teràpia que s'anomena RESPECTE, doncs una dona és, ni més ni menys que una persona digna d'aquest respecte en tota la seva amplitud.
I ja que sempre es donen estadístiques, el cert és que una sola dona maltractada o assassinada ja és massa. I seria una bona notícia que el telèfon, habilitat per denunciar la violència masclista no hagués de rebre cap trucada pel fet que hagués desaparegut la violència masclista.
dilluns, 19 de novembre del 2018
MÚSICA A LES BOTIGUES.
Quan entrem en una botiga o supermercat, normalment hi ha música ambiental. Es tracta d'un "fil musical" que les cadenes de grans magatzems, botigues i supermercats posen als seus centres comercials.
En algúns d'ells la música està a un volúm accepotable, i és del tipus "funcional", ja sigui instrumental o cançons, cantades sense estridències.
Però en d'altres i, sobre tot, a les anomenades; "boutiques" de moda, en ocasions la música s'assembla més a la que podriem escoltar en qualsevol discoteca que a música ambiental i funcional. Això passa per que es tracta d'un estil musical més proper al rock o a la música "disco" i que, a més, es reprodueix a un volúm força elevat.
Això mateix passava anys enrere amb les atraccions de les Fires e Girona, que vcan arribar a un acord, tan pel que fa l'estil musical, com el volúm al que la música es reproddueix mentre les atraccions estàn a la capital del Gironès.
Possiblement seria positiu que, d'alguna manera, estigués regulat, si no l'estil musical, sí el volúm al que la música es reprodueix en algunes cadenes de botigues, sobre tot de moda, doncs elsw clients possiblement també ho agraïrien.
En algúns d'ells la música està a un volúm accepotable, i és del tipus "funcional", ja sigui instrumental o cançons, cantades sense estridències.
Però en d'altres i, sobre tot, a les anomenades; "boutiques" de moda, en ocasions la música s'assembla més a la que podriem escoltar en qualsevol discoteca que a música ambiental i funcional. Això passa per que es tracta d'un estil musical més proper al rock o a la música "disco" i que, a més, es reprodueix a un volúm força elevat.
Això mateix passava anys enrere amb les atraccions de les Fires e Girona, que vcan arribar a un acord, tan pel que fa l'estil musical, com el volúm al que la música es reproddueix mentre les atraccions estàn a la capital del Gironès.
Possiblement seria positiu que, d'alguna manera, estigués regulat, si no l'estil musical, sí el volúm al que la música es reprodueix en algunes cadenes de botigues, sobre tot de moda, doncs elsw clients possiblement també ho agraïrien.
dimarts, 13 de novembre del 2018
MÒBILS AMB VIDA BREU
Estem en plena era de la tecnologia, Era Digital, per ser més exactes.
I, amb aquest motiu, disposem de petits aparells que ens permeten fer gairebé de tot, els podem portar a la butxaca i al palmell de la ma.
Els mòbils, que van començar a aparèixer entre els anys 80 i 90 del segle passat, s'han convertit en peça clau de la nostra vida doncs, a més de telefonar, ens permeten enviar missatges de text, fotos que es fan amb el mateix aparell, que incorpora una o més càmeres i, fins i tot, gravar i enviar vídeo i so a més d'actuar d'agenda, despertador, miniordinador, calculadora i algunes altres funcions.
Però igual que la informàtica, els mòbils estan subjectes al "comprar, llençar, comprar", doncs tenen una vida mitjana de dos anys.
Diverses associacions estan demanant que els mòbils durin més de dos anys, que és la durada mitjana dels aparells. Està causada per les actualitzacions i també per la durada de la bateria.
De fet, ja s'ha multat dues marques per culpa del fenòmen, encara que alguns altres fabricants també el practiquen.
Ja sabem que en aquesta vida "tot són números", com molt bé va dir algú. Però els números més positius srien aquells que produïssin aparells de durada superior que farien més sostenible aquesta vida i disminuirien els residus.
I, amb aquest motiu, disposem de petits aparells que ens permeten fer gairebé de tot, els podem portar a la butxaca i al palmell de la ma.
Els mòbils, que van començar a aparèixer entre els anys 80 i 90 del segle passat, s'han convertit en peça clau de la nostra vida doncs, a més de telefonar, ens permeten enviar missatges de text, fotos que es fan amb el mateix aparell, que incorpora una o més càmeres i, fins i tot, gravar i enviar vídeo i so a més d'actuar d'agenda, despertador, miniordinador, calculadora i algunes altres funcions.
Però igual que la informàtica, els mòbils estan subjectes al "comprar, llençar, comprar", doncs tenen una vida mitjana de dos anys.
Diverses associacions estan demanant que els mòbils durin més de dos anys, que és la durada mitjana dels aparells. Està causada per les actualitzacions i també per la durada de la bateria.
De fet, ja s'ha multat dues marques per culpa del fenòmen, encara que alguns altres fabricants també el practiquen.
Ja sabem que en aquesta vida "tot són números", com molt bé va dir algú. Però els números més positius srien aquells que produïssin aparells de durada superior que farien més sostenible aquesta vida i disminuirien els residus.
dilluns, 5 de novembre del 2018
SE'L POT CONSIDERAR ART?
Una cançó que està inclosa en una sarsuela, diu a la seva lletra que; "Avui les ciències avancen que és una barbaritat".
Aquesta sentència és certa, si tenim en compte que, d'un temps ençà s'està començant a parlar de l'anomenada; "intel·ligència artificial" és a dir, algoritmes informàtics que són capaços de prendre, de manera totalment autònoma, decissions que sempre hem près les persones.Aquests algoritmes ens poden portar al desenvolupament de la robòtica.
Fa pocs dies es feia pública la posada a subhasta, per part d'una popularíssima galeria de la ciutat de Nova York, d'una pintura realitzada amb aquesta tècnica, així com que un comprador anònim, qui va participar a la licitació per telèfon, va pagar-ne 400.000 dòlars.
Impresa sobre tela, l'obra és un retrat d'Edmond de Belamy. I, si ens la mirem d'a prop, la imatge es veu borrosa, com si estigués inacabada.
la pintura no dúu la signatura de cap artista, si no una fòrmula matemàtica.
Els creadors de l'algoritme, una empresa francesa, asseguren que aviat es podran veure més "obres d'art" realitzades amb aquesta nova tècnica.
Però això és art o, senzillament, és com qui fa una fotocòpia i la imprimeix o és com si féssim un retrat-robot d'algú?.
De moment, la polèmica està més que servida.
Aquesta sentència és certa, si tenim en compte que, d'un temps ençà s'està començant a parlar de l'anomenada; "intel·ligència artificial" és a dir, algoritmes informàtics que són capaços de prendre, de manera totalment autònoma, decissions que sempre hem près les persones.Aquests algoritmes ens poden portar al desenvolupament de la robòtica.
Fa pocs dies es feia pública la posada a subhasta, per part d'una popularíssima galeria de la ciutat de Nova York, d'una pintura realitzada amb aquesta tècnica, així com que un comprador anònim, qui va participar a la licitació per telèfon, va pagar-ne 400.000 dòlars.
Impresa sobre tela, l'obra és un retrat d'Edmond de Belamy. I, si ens la mirem d'a prop, la imatge es veu borrosa, com si estigués inacabada.
la pintura no dúu la signatura de cap artista, si no una fòrmula matemàtica.
Els creadors de l'algoritme, una empresa francesa, asseguren que aviat es podran veure més "obres d'art" realitzades amb aquesta nova tècnica.
Però això és art o, senzillament, és com qui fa una fotocòpia i la imprimeix o és com si féssim un retrat-robot d'algú?.
De moment, la polèmica està més que servida.
dimarts, 30 d’octubre del 2018
ESTUDIS UNIVERSITARIS INSÒLITS
Els estudis universitaris poden contenir temàtiques molt variades. I és que, sense anar més lluny, algunes Universitats inparteixen cursos o cicles que ens podrien sonar gairebé a insòlits.
Així, als Estats Units han creat la que anomenen; "Universitat de la Pizza" un centre que, tot i no ser una Escola d'Hostleria i Restauració pròpiament dita, ensenya les tècniques d'elaboració d'aquesta menja d'orígen italià
El cap de setmana pàssat, l'agència EFE feia públic, en el seu apartat de Cultura, que la Univeritat de Calcuta oferira, dins de la seva Facultat de Dret, uns estudis que, aparentment, no tenen res a veure amb la Judicatura ni amb el Dret, doccs s'estudiara l'univers, creat per J. K. Rowling, al voltant de Harry Potrter, al que ja s'anomena; "Porttervers".
Segons una nota de premsa d'aquesta Universitat, recollida per EFE, la Facultat de Dret, que està considerada entre les millors del Món pretén, amb aquest curset optatiu que començara a impartir-se el proper mes de Desembre, que els alumnes apliquin els seus coneixements "sense prejudicis".
De bén segur que aquests no són els únics que poden sonar a insòlits. Sensec cap mena de dubte que n'hi ha d'altres que, encara que no hagin estat fets públics, podrien semblar tan insòlits com aquests.
Així, als Estats Units han creat la que anomenen; "Universitat de la Pizza" un centre que, tot i no ser una Escola d'Hostleria i Restauració pròpiament dita, ensenya les tècniques d'elaboració d'aquesta menja d'orígen italià
El cap de setmana pàssat, l'agència EFE feia públic, en el seu apartat de Cultura, que la Univeritat de Calcuta oferira, dins de la seva Facultat de Dret, uns estudis que, aparentment, no tenen res a veure amb la Judicatura ni amb el Dret, doccs s'estudiara l'univers, creat per J. K. Rowling, al voltant de Harry Potrter, al que ja s'anomena; "Porttervers".
Segons una nota de premsa d'aquesta Universitat, recollida per EFE, la Facultat de Dret, que està considerada entre les millors del Món pretén, amb aquest curset optatiu que començara a impartir-se el proper mes de Desembre, que els alumnes apliquin els seus coneixements "sense prejudicis".
De bén segur que aquests no són els únics que poden sonar a insòlits. Sensec cap mena de dubte que n'hi ha d'altres que, encara que no hagin estat fets públics, podrien semblar tan insòlits com aquests.
dimarts, 23 d’octubre del 2018
UN MUSEU A SUBHASTA?
L'any 2012 neixia, amb tots els honors que es mereixia, el Museu del Rock. S'ubicava al llavors recent construït i inaugurat; "Centre Comercial Les Arenes", un centre comercial guanyat per la ciutat de Barcelona a una ex-plaça de braus.
En ell, i durant un breu temps, doncs sembla ser que va fer fallida, es podien veure diversos objectes, relacionats amb aquest estil musical; com ara guitarres, partitures autògrafes, vestits que van portar diferents protagonistes del gènere i molts discos d'or, plata i platí. Tot forma part de la col·lecció que, durant molts anys, va anar recollint el ja desaparegut periodista musical; Jordi Tardà.
Quan el Museu del Rock va tancar portes les peces van desaparèixer i, durant aquests darrers sis anys, ningú sd'ha recordat ja de la gairebé efímera existència d'un Museu que, de bén segur hauria fet, de seguir existint com a tal, les delícies dels amants d'aquest gènere musical.
El passat dimarts, dia 16 d'Octubre ens assabentyavem, mitjançant els informatius de TV3, del fet que tot aquell material que, a més, està declarat Patrimoni Cultural per las Generalitat, sortira a subhasta i estara a un clic de l'abast dels internautes amb la consegüent desaparició del que podria ser un Museu dedicat al ghènere.
És d'esperar que, qui ho compri, tingui la idea de muntar, un altra cop, el Museu del Rock, tot i que, certament, seria una llàstima que les peces es disperséssin, i un Patrimoni Cultural desaparegués per sempre, com si res hagués passat.
En ell, i durant un breu temps, doncs sembla ser que va fer fallida, es podien veure diversos objectes, relacionats amb aquest estil musical; com ara guitarres, partitures autògrafes, vestits que van portar diferents protagonistes del gènere i molts discos d'or, plata i platí. Tot forma part de la col·lecció que, durant molts anys, va anar recollint el ja desaparegut periodista musical; Jordi Tardà.
Quan el Museu del Rock va tancar portes les peces van desaparèixer i, durant aquests darrers sis anys, ningú sd'ha recordat ja de la gairebé efímera existència d'un Museu que, de bén segur hauria fet, de seguir existint com a tal, les delícies dels amants d'aquest gènere musical.
El passat dimarts, dia 16 d'Octubre ens assabentyavem, mitjançant els informatius de TV3, del fet que tot aquell material que, a més, està declarat Patrimoni Cultural per las Generalitat, sortira a subhasta i estara a un clic de l'abast dels internautes amb la consegüent desaparició del que podria ser un Museu dedicat al ghènere.
És d'esperar que, qui ho compri, tingui la idea de muntar, un altra cop, el Museu del Rock, tot i que, certament, seria una llàstima que les peces es disperséssin, i un Patrimoni Cultural desaparegués per sempre, com si res hagués passat.
dimarts, 16 d’octubre del 2018
UN RETORN "POST MORTEM"
Fa un temps, parlant sobre gustos musicals amb un amic, aquest em manifestava que prefereix escoltar enregistraments de cantants i músics que "ja no hj són", tot referint.se a aquells que ja ens han deixat.
I és que quan els creadors se'n van la seva obra és el que ens deixen com a llegat per que en gaudim.
Però les noves tecnologies permeten que, per exemple, tot i que els ABBA ja no existeixin com a banda, un Museu, dedicat a ells a Estocolm, ens permeti cantar al costat dels hologrames d'Agnetha, Benny, Björn i Frida com si realment estiguéssin allà reunits.
Segons informava l'agència EP el pàssat dia 15 d'Octubre, sembla que aquesta mateixa tecnologia, que ja ha estat emprada per donar vida a artistes; com Roy Orbison, ara s'utilitzara per retornar als escenaris, ni més ni menys que Amy Winehouse (Londres, 14 setembre 1963-23 Juny 2011).
Segons la crònica d'agència, sembla ser que tal iniciatia parteix del pare de l'artista; Mitch Winehouse. L'espectacl que s'estrenara aquest proper any 2019, donara la volta al Món, i no és altra cosa que una iniciativa per tal de recollir fons per la Fundació que dúu el nom de l'artista, que ens deixava prematurament als 27 anys. La iniciativa és per ajudar persones que hagin caigut en el consúm de substàncies estupefaents.
Sembla que hi ha divisió d'opinions sobre el fet de retornar a l'escenari, en forma d'holograma, arrtistes ja deasaoareguts. Fins i tot, a la mateixa crònica es cita el fet que hi ha diversos artistes que npo ho veuen massa de bon ull.
I és que, en ocasions, tota feina és poca pe rajudar aquestes persones que abusen de les substàncies estupefaents. I, si aquest espectacle, que durara entre 75 i 115 minuts, ha de contribuïr a ajudar aquestes persones. Benvingut sigui.
I és que quan els creadors se'n van la seva obra és el que ens deixen com a llegat per que en gaudim.
Però les noves tecnologies permeten que, per exemple, tot i que els ABBA ja no existeixin com a banda, un Museu, dedicat a ells a Estocolm, ens permeti cantar al costat dels hologrames d'Agnetha, Benny, Björn i Frida com si realment estiguéssin allà reunits.
Segons informava l'agència EP el pàssat dia 15 d'Octubre, sembla que aquesta mateixa tecnologia, que ja ha estat emprada per donar vida a artistes; com Roy Orbison, ara s'utilitzara per retornar als escenaris, ni més ni menys que Amy Winehouse (Londres, 14 setembre 1963-23 Juny 2011).
Segons la crònica d'agència, sembla ser que tal iniciatia parteix del pare de l'artista; Mitch Winehouse. L'espectacl que s'estrenara aquest proper any 2019, donara la volta al Món, i no és altra cosa que una iniciativa per tal de recollir fons per la Fundació que dúu el nom de l'artista, que ens deixava prematurament als 27 anys. La iniciativa és per ajudar persones que hagin caigut en el consúm de substàncies estupefaents.
Sembla que hi ha divisió d'opinions sobre el fet de retornar a l'escenari, en forma d'holograma, arrtistes ja deasaoareguts. Fins i tot, a la mateixa crònica es cita el fet que hi ha diversos artistes que npo ho veuen massa de bon ull.
I és que, en ocasions, tota feina és poca pe rajudar aquestes persones que abusen de les substàncies estupefaents. I, si aquest espectacle, que durara entre 75 i 115 minuts, ha de contribuïr a ajudar aquestes persones. Benvingut sigui.
dilluns, 8 d’octubre del 2018
ÉSA VIC O "VICH"?
En anys passats. i concretament la primera meitat i part de la segona del segle XX, molts dels noms de poblacions catalanes havien estat, d'alguna manera, traduïts al castellà.
Aixín es parlava de "Gerona", "Lérida", "Figueras", "Bañolas" o "Vich".
Amb l'arribada de la democvràcia i, sobre tot després de la reinstauració de la Generalitat, aquests noms han tornat a la seva forma catalana, encara que en alguns rètols, sobre tot a les autopistes, apareixen en les dues formes; la catalana i la castellana.
Un cas especial és el de Vic, una ciutat de la Catalunya Central quin nom un mitjà digital s'entesta en escriure'l en la forma antiga; "Vich", com si res no hagués poassat.
Suposem que saben que ja fa anys que el nom de la ciutat ha canviat, i ha perdut la "h" que portava al final, una lletra que no té cap raó de ser, a menys que, en un altre lloc, hi hagi un altre Vic i la "h" fós, en aquest cas, una lletra diacrítica, lo qual no passa, evidentment.
Si les llengües s'actualitzen no val la pena seguir la forma d'escriure una paraula que ja ha esdevingut arcaica. I, com moltes coses, queda només com a part de la memòria històrica.
Aixín es parlava de "Gerona", "Lérida", "Figueras", "Bañolas" o "Vich".
Amb l'arribada de la democvràcia i, sobre tot després de la reinstauració de la Generalitat, aquests noms han tornat a la seva forma catalana, encara que en alguns rètols, sobre tot a les autopistes, apareixen en les dues formes; la catalana i la castellana.
Un cas especial és el de Vic, una ciutat de la Catalunya Central quin nom un mitjà digital s'entesta en escriure'l en la forma antiga; "Vich", com si res no hagués poassat.
Suposem que saben que ja fa anys que el nom de la ciutat ha canviat, i ha perdut la "h" que portava al final, una lletra que no té cap raó de ser, a menys que, en un altre lloc, hi hagi un altre Vic i la "h" fós, en aquest cas, una lletra diacrítica, lo qual no passa, evidentment.
Si les llengües s'actualitzen no val la pena seguir la forma d'escriure una paraula que ja ha esdevingut arcaica. I, com moltes coses, queda només com a part de la memòria històrica.
dimarts, 2 d’octubre del 2018
DE PLAGIS I "DÉJÀ VUS"
Possiblement en més d'una ocasió hem escoltat una cançó i, no sabem per quin motiu,ens recorda quelcom que ja coneixiem, malgrat que es tracti d'un tema totalment nou.
El 12 de Maig passat es va celebrar a Lisboa una nova edició del Concurs d'Eurovisió, on vam tenir la oportunitat d'escoltar 26 cançons, enviades allà per les respectives televisions públiques de 26 paisos europeus, alguns de la Europa de l'Est, mentrre que d'ltres, malgrat participar, ni tan sols estàn al Vell Continent.
El certàmen va ser guanyat per quarta casió en la Història del mateix, per Israel, un pais no-europeu, però que comparteix Eurovisió amb el Vell Continent i que, des de ja fa anys, envia representació musical al concurs.
La cançó que guanyava el certàmen era; "Toy" (Joguina), un tema interpretat per Netta Barzilay i que és reivindicatiu, doncs ve a ser una forma del "Me too" o del "No és no", contra els abusus i l'assetjament.
"Toy" és una cançó d'aquélles que podriem anomenar "poc convencionals", doncs se surt completament del que podria ser una "cançó eurovisiva" tipus. Al llarg dela peça podem escoltar com la intèrpret fa una sèrie de sons que, si bé poden recordar altres cançons, el cert és que ni la lletra,ni la música,ens en recorda cap en especial.
Però el mes de Juliol passat apareixia una notícia sobre el fet que hi havia hagut una denúncia de plagi contra Netta i la cançó guanyadora del Comncurs eurovisiu d'enguany lo qual, d'haver prosperat, hauria aigualit la festa i la celebració del concurs a Israel l'any vinent.
De cançons que ténen fragments que podrien assemblar-se a parts d'ltres, segurament que n'hi ha, de la mateixa manera que hi ha fragments de pel·lícules que sonen a "déjà vu". Però, com molt bé deia Netta, que aquest estiu passat visitava Espanya; "O deixem de comparar cançons, o deixem de compondre'n".
Segons sembla, a més del tema econòmic, un altre aspecte ha pogut fer trontollar la celebració del certàmen al pais de l'Orient Pròxim, doncs, des del mateix, es demanava que la mostra musical es fés a Jerusalem, i amenaçaven de no celebrar-lo al pais si no es feia a la que, des d'alguns sectors, es considera la capital del pais. Fins i tot hi havia el perill de la no-assistència de determinats paisos.
Però, com que el que realment interessa a Eurovisió des que va començar l'any 1956, és unir pobles a través de la música, finalment tindrem, un any més, la sort de poder gaudir-ne. Això si, des de Tel Aviv. I sera el 18 de Maig de l'any vinent.
I tan de bó que Eurovisió continui unint poblres a trqavés de la música, amb l'esperit de 1956.
El 12 de Maig passat es va celebrar a Lisboa una nova edició del Concurs d'Eurovisió, on vam tenir la oportunitat d'escoltar 26 cançons, enviades allà per les respectives televisions públiques de 26 paisos europeus, alguns de la Europa de l'Est, mentrre que d'ltres, malgrat participar, ni tan sols estàn al Vell Continent.
El certàmen va ser guanyat per quarta casió en la Història del mateix, per Israel, un pais no-europeu, però que comparteix Eurovisió amb el Vell Continent i que, des de ja fa anys, envia representació musical al concurs.
La cançó que guanyava el certàmen era; "Toy" (Joguina), un tema interpretat per Netta Barzilay i que és reivindicatiu, doncs ve a ser una forma del "Me too" o del "No és no", contra els abusus i l'assetjament.
"Toy" és una cançó d'aquélles que podriem anomenar "poc convencionals", doncs se surt completament del que podria ser una "cançó eurovisiva" tipus. Al llarg dela peça podem escoltar com la intèrpret fa una sèrie de sons que, si bé poden recordar altres cançons, el cert és que ni la lletra,ni la música,ens en recorda cap en especial.
Però el mes de Juliol passat apareixia una notícia sobre el fet que hi havia hagut una denúncia de plagi contra Netta i la cançó guanyadora del Comncurs eurovisiu d'enguany lo qual, d'haver prosperat, hauria aigualit la festa i la celebració del concurs a Israel l'any vinent.
De cançons que ténen fragments que podrien assemblar-se a parts d'ltres, segurament que n'hi ha, de la mateixa manera que hi ha fragments de pel·lícules que sonen a "déjà vu". Però, com molt bé deia Netta, que aquest estiu passat visitava Espanya; "O deixem de comparar cançons, o deixem de compondre'n".
Segons sembla, a més del tema econòmic, un altre aspecte ha pogut fer trontollar la celebració del certàmen al pais de l'Orient Pròxim, doncs, des del mateix, es demanava que la mostra musical es fés a Jerusalem, i amenaçaven de no celebrar-lo al pais si no es feia a la que, des d'alguns sectors, es considera la capital del pais. Fins i tot hi havia el perill de la no-assistència de determinats paisos.
Però, com que el que realment interessa a Eurovisió des que va començar l'any 1956, és unir pobles a través de la música, finalment tindrem, un any més, la sort de poder gaudir-ne. Això si, des de Tel Aviv. I sera el 18 de Maig de l'any vinent.
I tan de bó que Eurovisió continui unint poblres a trqavés de la música, amb l'esperit de 1956.
dimecres, 20 de juny del 2018
ADÉU AL COMERÇ TRADICIONAL?
Quan van aparèixder els primers supermercats, o "colmados", com se'ls anomenava a mitjans del passat segle XX, alguns botiguers de barri van començar a posar el crit al cel doncs allà, i sense moure's gaire, es podia trobar de tot; des de fruita i verdura fins a pa, passant per carn, peix o products per la llar en general.
Actualment són moltes les cadenes de supermercats que fan, d'alguna manera, la competència a les botiguetes de barri de tota la vida.
Però d'un temps ençà, Internet ens ho posa pràcticament tot a l'abast. I és que, des de rebre notícies, ja sigui a través de mitjans lliures o de pagament fins a poder comprar gairebé de tot, passant per veure, còmodament asseguts a casa, sèries i pel·lícules o escoltar música la Xarxa és, per així dir-ho, un grandiós supermercat obert les 24 hors del dia.
Fa uns pocs diies saviem de l'aparició d'una nova plataforma de pel·lícules i sèries en linia que s'afegeix a les ja existents i passa a engreixar aquest supermercat en linia que és Internet on, fins i tot podem ja comprar els discos i les pel·lícules sense sortir de casa.
Tot i que actualment encara existeixen botigues, sales de cinema, encara que ja poques i algun que altre videoclub (Ara s'anomenen videocaixers), encara subsisteixen; Quín és el futur que espera al comerç tradicional, al de tota la vida?
Actualment són moltes les cadenes de supermercats que fan, d'alguna manera, la competència a les botiguetes de barri de tota la vida.
Però d'un temps ençà, Internet ens ho posa pràcticament tot a l'abast. I és que, des de rebre notícies, ja sigui a través de mitjans lliures o de pagament fins a poder comprar gairebé de tot, passant per veure, còmodament asseguts a casa, sèries i pel·lícules o escoltar música la Xarxa és, per així dir-ho, un grandiós supermercat obert les 24 hors del dia.
Fa uns pocs diies saviem de l'aparició d'una nova plataforma de pel·lícules i sèries en linia que s'afegeix a les ja existents i passa a engreixar aquest supermercat en linia que és Internet on, fins i tot podem ja comprar els discos i les pel·lícules sense sortir de casa.
Tot i que actualment encara existeixen botigues, sales de cinema, encara que ja poques i algun que altre videoclub (Ara s'anomenen videocaixers), encara subsisteixen; Quín és el futur que espera al comerç tradicional, al de tota la vida?
dimarts, 12 de juny del 2018
COGNOMS TOPONÍMICS
Garcia és un petit municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre, situat entre les poblacions de Mora d'Ebre i Ascó. Aquesta població que, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, de 2017, compta amb 631 habitants, va clebrar fa pocs dies una trobada de persones que ténen, com a primer ò segón cognom, el nom de la vila ebrenca.
Però el cert és que hi ha mnoltes més persones que ténen com a cognom el nom d'una població. Així, hi havia un pularíssim locutor de ràdio i televisió dels anys 50 i 60 del passat segle XX, que es deia; José-Luis Barcelona. També un cantant que no sé si està encara en actiu, quin nom és; Julio Madrid.
França va escollir en Eleccions un President quin noim era; François Hoollande. J no exerceix de President. I a Espanya també hi ha d'altres cognoms; com ara ; Carral, un poblet de la província gallega d'A Coruña; Valencia, Calonge, Girona o Córdova, entre d'altres.
Tot i això també hi ha persones famoss que han adoptat pseudònims; com ara; Carmen Sevilla, que és el pseudònim de la ja retirada cantant i actriu, quin nom autèntic és; María del Carmen GARCÍA Galisteo. ò Rossy de Palma, qui realment es diu; Rosa-Elena GARCÍA Echavez.
De bén segur que si miréssim els noms i cognoms de l'Institut Nacional d'Estadística, ens trobariem amb persones que ténen com a cognoms els noms de poblacions més insospitats.
Però el cert és que hi ha mnoltes més persones que ténen com a cognom el nom d'una població. Així, hi havia un pularíssim locutor de ràdio i televisió dels anys 50 i 60 del passat segle XX, que es deia; José-Luis Barcelona. També un cantant que no sé si està encara en actiu, quin nom és; Julio Madrid.
França va escollir en Eleccions un President quin noim era; François Hoollande. J no exerceix de President. I a Espanya també hi ha d'altres cognoms; com ara ; Carral, un poblet de la província gallega d'A Coruña; Valencia, Calonge, Girona o Córdova, entre d'altres.
Tot i això també hi ha persones famoss que han adoptat pseudònims; com ara; Carmen Sevilla, que és el pseudònim de la ja retirada cantant i actriu, quin nom autèntic és; María del Carmen GARCÍA Galisteo. ò Rossy de Palma, qui realment es diu; Rosa-Elena GARCÍA Echavez.
De bén segur que si miréssim els noms i cognoms de l'Institut Nacional d'Estadística, ens trobariem amb persones que ténen com a cognoms els noms de poblacions més insospitats.
dimarts, 5 de juny del 2018
D'ESTIMAR-LOS A ODIAR-LOS
Quan els primers objectes de plàstic van arribar a les nosttres mans, hom pensava que allò era una forma d'ajudar-nos a alleujar el pes, relegant, sobre tot en recipients, altres materials a l'oblit.
En tots asquests anys ha anat proliferanbt la producció de plàstics, sobre tot, bosses d'aquest material que, a dia d'avui sembla que algunes cadenes de supermercats ja estàn començant, no només a cobrar-les, si no a eliminar-les per complet.
Ja fa uns quants anys que una cadena de supermercats francesa va començar a vendre unes bosses reciclables que, quan es deterioren molt, es poden retornar. I, a canvi, la botiga en dóna una de nova, completament gratuïta. Això si, sempre cal retornar l'antiga.
Sembla quer, per l'aby 2020, tots els objectes de plàstic d'un sol ús que avui tenim; com ara plats, coberts i gots de plàstic, així com les canyetes per beure i els bastonets amb cotó a cada punta, que ténen moltíssimes utilitats, desapareixeran d'Europa, degut a una directiva de la UE.
I és que, dissortadament, el plàstic ja forma una mena d'illa en algun lloc del Pacífic. Una mena de continent que, lluny de ser útil, contamina el mar.
En tots asquests anys ha anat proliferanbt la producció de plàstics, sobre tot, bosses d'aquest material que, a dia d'avui sembla que algunes cadenes de supermercats ja estàn començant, no només a cobrar-les, si no a eliminar-les per complet.
Ja fa uns quants anys que una cadena de supermercats francesa va començar a vendre unes bosses reciclables que, quan es deterioren molt, es poden retornar. I, a canvi, la botiga en dóna una de nova, completament gratuïta. Això si, sempre cal retornar l'antiga.
Sembla quer, per l'aby 2020, tots els objectes de plàstic d'un sol ús que avui tenim; com ara plats, coberts i gots de plàstic, així com les canyetes per beure i els bastonets amb cotó a cada punta, que ténen moltíssimes utilitats, desapareixeran d'Europa, degut a una directiva de la UE.
I és que, dissortadament, el plàstic ja forma una mena d'illa en algun lloc del Pacífic. Una mena de continent que, lluny de ser útil, contamina el mar.
dimarts, 29 de maig del 2018
EL SÚMMUMK DE CATALANITZACIÓ.
Les llengües tenen un determinat "efecte plastilina",una evoluciói al llarg de la seva Història que, entre d'altres aspectes, la llengua "juga" amb les paraules , de tal manera que n'hi ha que desapareixen per sempre, mentre que d'altres canvien de sentit, segons el context en que s'utilitzen i el moment històric en què s'inscriuen.
El català és una llengua que, acrtualment, es pot considerar que està completament viva i s'utilitz de forma normal, conjuntament amb el castellà. Bon exemple d'això és el fet que a Catalunya hi conviuen mitjans de comunicació en ambdues llengües.
En ocasions és possible trobar, sobre tot a Internet, exemples claríssims del que podriem anomenar "catalanització exagerada", un fenòmen que es pot donar pel desconeixement d'una paraula en català o per una traducció literal de la mateixa paraula del català al castellà.
Del segón cas existien, fa anys, paraules tals com "sello", per segell; "barco", en lloc de vaixell; "disco", en lloc de disc; "casco", en lloc de casc o "mirilla", en lloc d'espiell.
A finals de Maig, mentre llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada a Llafranc i Canet de Mar per la col·locació d'unes creus grogues a les platges, algú va proposar que, en lloc de creius grogues, ja que les platges són per els turistes, es podien posar tovalloles i "sombreretes" grogues.
El que no sé és si la persona que va escriure aquesta paraula, traducció literal de "sombrilla", sap que, en català, una "sombrilla" té dos noims; "Para-sol" i "Ombrel·la"
El català és una llengua que, acrtualment, es pot considerar que està completament viva i s'utilitz de forma normal, conjuntament amb el castellà. Bon exemple d'això és el fet que a Catalunya hi conviuen mitjans de comunicació en ambdues llengües.
En ocasions és possible trobar, sobre tot a Internet, exemples claríssims del que podriem anomenar "catalanització exagerada", un fenòmen que es pot donar pel desconeixement d'una paraula en català o per una traducció literal de la mateixa paraula del català al castellà.
Del segón cas existien, fa anys, paraules tals com "sello", per segell; "barco", en lloc de vaixell; "disco", en lloc de disc; "casco", en lloc de casc o "mirilla", en lloc d'espiell.
A finals de Maig, mentre llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada a Llafranc i Canet de Mar per la col·locació d'unes creus grogues a les platges, algú va proposar que, en lloc de creius grogues, ja que les platges són per els turistes, es podien posar tovalloles i "sombreretes" grogues.
El que no sé és si la persona que va escriure aquesta paraula, traducció literal de "sombrilla", sap que, en català, una "sombrilla" té dos noims; "Para-sol" i "Ombrel·la"
dimarts, 22 de maig del 2018
MAIG...AMB NEU
La setmana passada apuntàvem en aquest programa que la primavera ja és aquí.
Però uns dies abans del dijous passat encara era notícia el fet que, al Pirineu, i `per sobre dels 1500 metres, encara havien caigut uns quants centímetres de neu nova que tornava a donar a aquelles muntanyes un aspecte més propi dels mesos de Febrer o Març que del de Maig.
I és que la primavera que vivim aquest any és una mena de primavera "muntanya russa"pel que fa el clima, doncs malgrat que es compleix allò de que "al Maig, cada dia un raig", les temperatures també estàn fent un "puja-i-baixa" molt acusat.
I no només la neu, si no també la calamarsa ha esatat també protagonista en aquests darrers dies, deixant camps de cereal i de fruiters, sobre tot de la Demarcació de Lleida, fets uns autèntics cromos.
A saber a quín preeu aniran nectarines, préssecs, tam tradicionals, com plans, peres i altres fruits que ara vénen.
Però uns dies abans del dijous passat encara era notícia el fet que, al Pirineu, i `per sobre dels 1500 metres, encara havien caigut uns quants centímetres de neu nova que tornava a donar a aquelles muntanyes un aspecte més propi dels mesos de Febrer o Març que del de Maig.
I és que la primavera que vivim aquest any és una mena de primavera "muntanya russa"pel que fa el clima, doncs malgrat que es compleix allò de que "al Maig, cada dia un raig", les temperatures també estàn fent un "puja-i-baixa" molt acusat.
I no només la neu, si no també la calamarsa ha esatat també protagonista en aquests darrers dies, deixant camps de cereal i de fruiters, sobre tot de la Demarcació de Lleida, fets uns autèntics cromos.
A saber a quín preeu aniran nectarines, préssecs, tam tradicionals, com plans, peres i altres fruits que ara vénen.
dimecres, 16 de maig del 2018
I SI ENS MOSSEGUEM LA LLENGUA?
D'un temps ençà s'estàn duemnt a terme una sèrie d'accions per tal d'erradicar la violència a l'esport. I no només la que pugui sorgir en el decurs de la competició entre els components dels equips que s'enfronten, si no també contra la violència a les grades.
El fet d'enfrontar-se dos equips de futbol o qualsevol esport ha creat en ocasions autèntics espectacles de mal gust quan algun espectador ha començat a insultar l'àrbitre per que ha xiulat quelcom que no li ha agradat. I, si l'àrtbitre és dona, la situació pot ser el súmmum, encara que, actualment, si passa això, la ol·legiada té tota l'autoritat per suspendre el partit,i acabar aixi amb el problema.
El problema de la violència al futbol vé de molt lluny. O no només n'hi ha als terrenys de joc,si no també en programes radiofònics i televisius, especialitazats en esports, on algun tertulià exañltat aprofita un micròfon obert per insultar a tort i adret, tal i com passava el diumenge, dia 7 de Maig passat, després del Clàssic, que es va jugar al Camp Nou.
Realment fa pena escoltar la persona que, en un moment donat, insulta tres vegades seguides l'àrbitre d'aquell encontre, insults que va poder escoltar tota Espanya.
És important que, des de petits, s'instrueixi els infants en el respecte als demés, tan dins del terremny de joc, com a les grades. Però el que seria molt bo és que, des del smitjans informatius i programes de ràdio i televisió, especialitzats en esports, els qui intervenen en ells tinguin més cura amb la forma com parlen, doncs el que capta un micròfon obert pot arribar a milions de persones i ofendre.
El fet d'enfrontar-se dos equips de futbol o qualsevol esport ha creat en ocasions autèntics espectacles de mal gust quan algun espectador ha començat a insultar l'àrbitre per que ha xiulat quelcom que no li ha agradat. I, si l'àrtbitre és dona, la situació pot ser el súmmum, encara que, actualment, si passa això, la ol·legiada té tota l'autoritat per suspendre el partit,i acabar aixi amb el problema.
El problema de la violència al futbol vé de molt lluny. O no només n'hi ha als terrenys de joc,si no també en programes radiofònics i televisius, especialitazats en esports, on algun tertulià exañltat aprofita un micròfon obert per insultar a tort i adret, tal i com passava el diumenge, dia 7 de Maig passat, després del Clàssic, que es va jugar al Camp Nou.
Realment fa pena escoltar la persona que, en un moment donat, insulta tres vegades seguides l'àrbitre d'aquell encontre, insults que va poder escoltar tota Espanya.
És important que, des de petits, s'instrueixi els infants en el respecte als demés, tan dins del terremny de joc, com a les grades. Però el que seria molt bo és que, des del smitjans informatius i programes de ràdio i televisió, especialitzats en esports, els qui intervenen en ells tinguin més cura amb la forma com parlen, doncs el que capta un micròfon obert pot arribar a milions de persones i ofendre.
dimarts, 8 de maig del 2018
TECNOLOGIA ESCLAVITZANT
El cinema de ciència-ficció ens mostra, a través de diverses pel·lícules, el fet catastròfic d'un domini tan brutal de la tecnologia que, com a cas extrem, treu a les persones tota llibertat, tal i com podem veure a cintes com; "La fuga de Logann", on un super ordinador "controla" fins i tot quànts anys pot viure una persona. O, en un sentit més humorístic; "El Dormilega", del genial; Woody Allen, en la que es ,mostra un món en el que tot està també sota el control d'una mena de dictador al que anomenen; "El Gran Cap". En ambdues cintes, la tecnologia juga un paper essencial en el control de les persones.
Estem immersos de ple en l'era digital en que tot, o quàsi tot, està ja governat per la tecnologia sense la que, per posar un exemple gràfic i proper, ja ni aquest programa seria realitat.
Però malgrat tota la tecnologia que tenim, i que ens proporciona un ajut important, hi ha el perill que aquesta caigui en males mans i que, de manera progressiva però inevitable, es vagin retallant les llibertats de les persones amb sistemes de control que, fins i tot, les deixin sense la intimitat, tal i com passa a les dues cintes que abans he esmentat..
Tenim cada cop més tecnologia, però hauriem d'aprendre a dominar-la i no deixar que ella ens domini ni que caigui en males mans doncs, segons sembla, ja hi ha un cas en el que això ha pasat.
I, la veritat sigui dita. Això seria una catàstrofe per a les persones.
Estem immersos de ple en l'era digital en que tot, o quàsi tot, està ja governat per la tecnologia sense la que, per posar un exemple gràfic i proper, ja ni aquest programa seria realitat.
Però malgrat tota la tecnologia que tenim, i que ens proporciona un ajut important, hi ha el perill que aquesta caigui en males mans i que, de manera progressiva però inevitable, es vagin retallant les llibertats de les persones amb sistemes de control que, fins i tot, les deixin sense la intimitat, tal i com passa a les dues cintes que abans he esmentat..
Tenim cada cop més tecnologia, però hauriem d'aprendre a dominar-la i no deixar que ella ens domini ni que caigui en males mans doncs, segons sembla, ja hi ha un cas en el que això ha pasat.
I, la veritat sigui dita. Això seria una catàstrofe per a les persones.
dimarts, 1 de maig del 2018
EL MASCLISME A LES CANÇONS
Fa uns pocs dies, el 3/24.cat va publicar un reportatge en el que un grup d'alumnes d'un Institut va treballar el tema de les cançons sexistes..
En opinió d'aquests alumnes, hi ha moltes cançons que es podrien considerar "masclistes", malgrat que es tracta de temes que tots hem, al menys, taralejat, doncs han sigut i són èxits que encara sonen.
Els alumnes van analitzar, entre d'altres, un "reggaston"! recentment apareegut, de títol; "La Mudirta", en que es desitja "una dona que no digui res". O també el gran èxit dels britànics; "Police", i de títol; "Every breath you take" (Cada cop que respires).
Fins i tot, ells les comparaven amb cançons netament sexiswtes, que s'empraven en jocs infantils de finals del segle XIX i, sobre tot, durant el XX.
De fet, de cançons masclistes n'hi ha hagut sempre, unes més, mentre que d'altres, evidentmewnt que menys. Però Seria possible canviar les lletres de les cançons i que fossin igualment èxits?.
En opinió d'aquests alumnes, hi ha moltes cançons que es podrien considerar "masclistes", malgrat que es tracta de temes que tots hem, al menys, taralejat, doncs han sigut i són èxits que encara sonen.
Els alumnes van analitzar, entre d'altres, un "reggaston"! recentment apareegut, de títol; "La Mudirta", en que es desitja "una dona que no digui res". O també el gran èxit dels britànics; "Police", i de títol; "Every breath you take" (Cada cop que respires).
Fins i tot, ells les comparaven amb cançons netament sexiswtes, que s'empraven en jocs infantils de finals del segle XIX i, sobre tot, durant el XX.
De fet, de cançons masclistes n'hi ha hagut sempre, unes més, mentre que d'altres, evidentmewnt que menys. Però Seria possible canviar les lletres de les cançons i que fossin igualment èxits?.
dimarts, 24 d’abril del 2018
UNA BOLA QUE VA CREIXENT
Un bon dia va aparèixer a Twitter una al·lusió a un poble català totalment fictici; Sant Esteve de les Roures.
El cert és que aquella confusió ha estat creant tot un món al voltant del poble que, segons podiem llegir el divendres, 20 d'Abril passat, ja té de tot, des d'un canal de televisió local, Bombers, Ajuntamenrt, Supermercat, Hospital aeroport i, fins i tot, Universitat.
I és que a lews xarxes socials, la inventiva és molt potent i arriba tan lluny com la imaginacxió dels usuaris vulgui fins el punt de, no només crear informacions falses, si no també indrets falsos, com aquest cas.
I no seria gens estrany que, en un futur no gaire llunyà, algú s'inventés una sèrie televisiva, a l'estil de; "Crónicas de un Pueblo", exitosa sèrie que, durant els anys 60 del passat segle XX, va emetre la llavors única; TVE en la que, a partir d'un poble existent de Castella i Lleó, si la memòria no em falla, van inventar-se; "Puebla Nueva del Rey Sancho", amb una sèrie de personatges que, reals o ficticis, van fer les dfelícies de grans i petits en aquells anys.
El cert és que aquella confusió ha estat creant tot un món al voltant del poble que, segons podiem llegir el divendres, 20 d'Abril passat, ja té de tot, des d'un canal de televisió local, Bombers, Ajuntamenrt, Supermercat, Hospital aeroport i, fins i tot, Universitat.
I és que a lews xarxes socials, la inventiva és molt potent i arriba tan lluny com la imaginacxió dels usuaris vulgui fins el punt de, no només crear informacions falses, si no també indrets falsos, com aquest cas.
I no seria gens estrany que, en un futur no gaire llunyà, algú s'inventés una sèrie televisiva, a l'estil de; "Crónicas de un Pueblo", exitosa sèrie que, durant els anys 60 del passat segle XX, va emetre la llavors única; TVE en la que, a partir d'un poble existent de Castella i Lleó, si la memòria no em falla, van inventar-se; "Puebla Nueva del Rey Sancho", amb una sèrie de personatges que, reals o ficticis, van fer les dfelícies de grans i petits en aquells anys.
dimecres, 18 d’abril del 2018
ELS CINEMES; TOCATS I ENFONSATS?
Anys enrere era gairebé tot un ritual anar al cinema a veure les darreres estrenes que, si en un principi, arribaven amb contagotes i censurades, més endavant van començar a arribar sense que la tisora hi hagués passat. Fins i tot, d'algunes pel·lícules que es feien en territori espanyol, se'n feia una versió "light" per Espanya, i una altra de "normal" per aquells paisos on no hoi havia censura.
Quan va aparèixer el vídeo van començar a proliferar els videoclubs, tot i que les pel·lícules apareixien allà gairebé un any o més, després d'haver-se estrenat als cinemes.
Però l'era digital, en que ja estem del tot immersos, i que ja ho domina gairebé tot, ens possibilita veure aquestes estrreenes còmodament des del sofà de casa nostra. Això si, des de la petita pantalla de l'smart TV o de l'ordinador. I, a més, subscrivint-nos a unes platadformes que ens cobren per tal de veure les esmentades cintes, i algunes de les proiduccions ténen, per així dir-ho, un "preu especial".
El més vinent es celebra el prestigiós frestival de cinema de Cannes, on l'any passat van competir pel·lícules d'aquestes plataformes, unes cintes que només podien ser vistes a través de suscripció a la plataforma. Però enguany el Festival ha canviat la notmativa, obligant la plataforma a projectar, al menys als cinemes francesos, les cintes que porti a concurs. I quina ha estat la resposta de la plataforma?. Doncs que amb aquesta normativa no parricipen si Cannes no es "modernitza".
Estem veient com, mercès a aqusts sistemes digitals, estàn tancant l'un darrere l'altre, els cimnemes. Palamós, com a exemple, ha pasasat de tenir dues multi sales a no tenir-ne cap.
Si "modernitzar-se" significa eliminar els cinemes, la veritat és que aquestes plataformes són del tot absurdes, doncs què faran els cinèfils que no disposin d'ordinador o que no vulguin "aconductar-se" a tals plataformes?.
Quan va aparèixer el vídeo van començar a proliferar els videoclubs, tot i que les pel·lícules apareixien allà gairebé un any o més, després d'haver-se estrenat als cinemes.
Però l'era digital, en que ja estem del tot immersos, i que ja ho domina gairebé tot, ens possibilita veure aquestes estrreenes còmodament des del sofà de casa nostra. Això si, des de la petita pantalla de l'smart TV o de l'ordinador. I, a més, subscrivint-nos a unes platadformes que ens cobren per tal de veure les esmentades cintes, i algunes de les proiduccions ténen, per així dir-ho, un "preu especial".
El més vinent es celebra el prestigiós frestival de cinema de Cannes, on l'any passat van competir pel·lícules d'aquestes plataformes, unes cintes que només podien ser vistes a través de suscripció a la plataforma. Però enguany el Festival ha canviat la notmativa, obligant la plataforma a projectar, al menys als cinemes francesos, les cintes que porti a concurs. I quina ha estat la resposta de la plataforma?. Doncs que amb aquesta normativa no parricipen si Cannes no es "modernitza".
Estem veient com, mercès a aqusts sistemes digitals, estàn tancant l'un darrere l'altre, els cimnemes. Palamós, com a exemple, ha pasasat de tenir dues multi sales a no tenir-ne cap.
Si "modernitzar-se" significa eliminar els cinemes, la veritat és que aquestes plataformes són del tot absurdes, doncs què faran els cinèfils que no disposin d'ordinador o que no vulguin "aconductar-se" a tals plataformes?.
dimecres, 11 d’abril del 2018
L'ART QUE ES FA IMMORTAL
Una dita popular diu que; "Temps passats van ser millors". Però aquesta sentència no pot aplicar-se a tots els aspectes de la nostra vida.
Un dels que sí té aplicació és el món de l'Art, i, més conretament, el de la Música doncs hi ha hagut èpoques passades en que aquesta ha viscut una espledor especial; com en el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme ò la dècada dels 60 del passat segle XX.
I si hem esmentat tot això és per que, sortosament, encara podem gaudir de la presència de veteraníssims músics i cantants que, malgrat l'edat que ja tenen, encara volen estar al damunt dels escenaris. I, de passada, si s'escau, de les llistes de vendes.
Tal és el cas del veteraníssim; Charles Aznavour qui, amb quasi 94 anys, els compleix el proper mes de Maig, encara retornarà al Liceu el dia 20 d'aquest mes d'Abril. O de Miguel Ríos, qui l'any 2010 va assegurar que penjava el micro i la guitarra, però ara s'ha embarcat en una gira de presentació del seu darrer disc; "Mighuel Ríos, sinfónico", en que repassa, juntament amb una orquestra simfònica de 50 instrumentistes, molts dels seus grans èxits.
Qui també està encara en actiu malgrat la seva edat, és Joan-Manuel Sertrat, qui acaba d'emprendre una gira que, amb el títol de; "Mediterráneo da capo", el dura per diferents indrets d'Espanya i, no sé si també d'Iberoamèrica.
I és que, enmig del mar de rap, batxata, trap i altres músiques actuals, és una delícia comprovar com l'obra dels vells artistes no mor mai.
Un dels que sí té aplicació és el món de l'Art, i, més conretament, el de la Música doncs hi ha hagut èpoques passades en que aquesta ha viscut una espledor especial; com en el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme ò la dècada dels 60 del passat segle XX.
I si hem esmentat tot això és per que, sortosament, encara podem gaudir de la presència de veteraníssims músics i cantants que, malgrat l'edat que ja tenen, encara volen estar al damunt dels escenaris. I, de passada, si s'escau, de les llistes de vendes.
Tal és el cas del veteraníssim; Charles Aznavour qui, amb quasi 94 anys, els compleix el proper mes de Maig, encara retornarà al Liceu el dia 20 d'aquest mes d'Abril. O de Miguel Ríos, qui l'any 2010 va assegurar que penjava el micro i la guitarra, però ara s'ha embarcat en una gira de presentació del seu darrer disc; "Mighuel Ríos, sinfónico", en que repassa, juntament amb una orquestra simfònica de 50 instrumentistes, molts dels seus grans èxits.
Qui també està encara en actiu malgrat la seva edat, és Joan-Manuel Sertrat, qui acaba d'emprendre una gira que, amb el títol de; "Mediterráneo da capo", el dura per diferents indrets d'Espanya i, no sé si també d'Iberoamèrica.
I és que, enmig del mar de rap, batxata, trap i altres músiques actuals, és una delícia comprovar com l'obra dels vells artistes no mor mai.
dimecres, 4 d’abril del 2018
MOLT SOROLL PER UNA LLETRA
F uns quants anys, el polifacètic artista; Woody Allen, dirigia i protagonitzava un d'aquelles cintes humorístiques a les que ens tenia acostumats. El seu títol; "Agafa els diners i corre". Es tracta de la història d'un lladre fracassat que, en una ocasió en que intenta robar un banc, l'empresonen, precisament per la seva mala lletra.
Vivim en un món n el que la telewvisió és molt plural, i són molrts els canals que, mercès a la TDT, emeten els seus programes que podem veure tranquil·lament des de casa.
Tamn durant els informatius, com durant els magazins, les tewrtúlies i els debats, els diferents canals ens ofereixen els noms de les diferents persones que intervenen en aquests espais, retolats a la part inferior de la pantalla; el "faldón".
En ocasions he pogut veure autèntiques faltes d'ortografia en aquests rètols. I, no tan sols faltes d'ortografia, si no també el fet que hagin escrit malament el nom d'algun dels tertulians.
Però el súmmum va ser el dissabtre, 31 de Març pasat, en el decurs del magazin de cap de setmana de Teñecinco, quan van presentar un cantant de nom; Roi, en que la persona encarregada dels grafismes va retolar "Roy", amb "Y" grega, Elc errt és quela petita errada va causar un gran rebombori a les xarxes socials, doncs en culpaven la presentadora, i no la persona que fa els grafismes.
Que tots ens podem equivocar és una cosa que salta a la vista, Però també salta a la vista que, per una lletra, no cal fer tan de soroll, ni molt menys, culpar-ne la persona que presenta el programa a la tele.
Vivim en un món n el que la telewvisió és molt plural, i són molrts els canals que, mercès a la TDT, emeten els seus programes que podem veure tranquil·lament des de casa.
Tamn durant els informatius, com durant els magazins, les tewrtúlies i els debats, els diferents canals ens ofereixen els noms de les diferents persones que intervenen en aquests espais, retolats a la part inferior de la pantalla; el "faldón".
En ocasions he pogut veure autèntiques faltes d'ortografia en aquests rètols. I, no tan sols faltes d'ortografia, si no també el fet que hagin escrit malament el nom d'algun dels tertulians.
Però el súmmum va ser el dissabtre, 31 de Març pasat, en el decurs del magazin de cap de setmana de Teñecinco, quan van presentar un cantant de nom; Roi, en que la persona encarregada dels grafismes va retolar "Roy", amb "Y" grega, Elc errt és quela petita errada va causar un gran rebombori a les xarxes socials, doncs en culpaven la presentadora, i no la persona que fa els grafismes.
Que tots ens podem equivocar és una cosa que salta a la vista, Però també salta a la vista que, per una lletra, no cal fer tan de soroll, ni molt menys, culpar-ne la persona que presenta el programa a la tele.
dimecres, 28 de març del 2018
MEMÒRIA HISTÒRICA
Avui és dijous, 29 de Març. I, per a més informació; Dijous Sant.
Aquesta és una setmana molt especial per a moltes persones doncs, a més de la possibilitat d'agafar-se uues vacances, tal i com fan al món de la docència, també es celebren, arreu del territori espanyol processons i altres oficis religiosos, alguns d'ells de molt llarga tradició i molt respectables, malgrat que hi hagi qui voldria acabar amb ells.
Catalunya no és menys, i la veina Girona celebrara demà divendres la seva ja tradicional Processó del Sant Enterrament. I Verges, al cor de l'Empordà, representara aquesta nit la Dansa de la Mort, una dansa tradicional que, com no podia ser d'altra manera, també dóna cabuda a les dones, en aquest cas, dues nenes la ballaran per primer cop a la Història.
Però la Setmana Santa actual també està oberta a d'altres formes de passar aquests dies; ja sigui a la muntanya, amb els esports d'Hivern, o a la platja.
Però si fem una mica de memòria històrica i retrocedim en el temps cinquanta o seixanta anys, el cert és que avui, que és laborable a Catalunya, no ho era. I, durant dos dies, semblava que el món s'aturava, doncs tancaven cimnemes, bars i teatres, la ràdio no emetia més que música religiosa. I la televisió, llavors només n'hi havia una, transmetia les processons i actes religiosos, sobre tot d'Andalusia. I els informartius pràcticament es rewduïen a informar dels indrets i horaris de les diferentsw desfilades processionals i oficis religiosos.
Hem arribat molt lluny. Però a la vista del que acabo d'esmentar, cal pensar que, en aquella època, ni tan sols aquest programa hauria estat possible en un dia com avui.
Aquesta és una setmana molt especial per a moltes persones doncs, a més de la possibilitat d'agafar-se uues vacances, tal i com fan al món de la docència, també es celebren, arreu del territori espanyol processons i altres oficis religiosos, alguns d'ells de molt llarga tradició i molt respectables, malgrat que hi hagi qui voldria acabar amb ells.
Catalunya no és menys, i la veina Girona celebrara demà divendres la seva ja tradicional Processó del Sant Enterrament. I Verges, al cor de l'Empordà, representara aquesta nit la Dansa de la Mort, una dansa tradicional que, com no podia ser d'altra manera, també dóna cabuda a les dones, en aquest cas, dues nenes la ballaran per primer cop a la Història.
Però la Setmana Santa actual també està oberta a d'altres formes de passar aquests dies; ja sigui a la muntanya, amb els esports d'Hivern, o a la platja.
Però si fem una mica de memòria històrica i retrocedim en el temps cinquanta o seixanta anys, el cert és que avui, que és laborable a Catalunya, no ho era. I, durant dos dies, semblava que el món s'aturava, doncs tancaven cimnemes, bars i teatres, la ràdio no emetia més que música religiosa. I la televisió, llavors només n'hi havia una, transmetia les processons i actes religiosos, sobre tot d'Andalusia. I els informartius pràcticament es rewduïen a informar dels indrets i horaris de les diferentsw desfilades processionals i oficis religiosos.
Hem arribat molt lluny. Però a la vista del que acabo d'esmentar, cal pensar que, en aquella època, ni tan sols aquest programa hauria estat possible en un dia com avui.
dimecres, 21 de març del 2018
JA ERA HORA DE REACCIONAR
En ocasions les crítiques o, senzillament, els tocs d'atenció, ténen el seu efecte.
Tal és el que ha passat amb el DRAE, en quina definició de loa paraula; "fàcil", ha estat suprimida la de "dona" fàcil, per la de "persona" fàcil, semnse indicació de gènere.
I és que, durant molts anys, el DRAE havia mantingut aquesta definició com a forma força masclista que, finalment, els Acadèmics han hagut de rectificar.
El millor d'aquesta rectificació és que, si bé no la veurem en paper fins el mes de Desembre,, ja la podem consultar a través del DRAE en linia.
I és que, com diu el refrany; "Rectificar és de savis".
Tal és el que ha passat amb el DRAE, en quina definició de loa paraula; "fàcil", ha estat suprimida la de "dona" fàcil, per la de "persona" fàcil, semnse indicació de gènere.
I és que, durant molts anys, el DRAE havia mantingut aquesta definició com a forma força masclista que, finalment, els Acadèmics han hagut de rectificar.
El millor d'aquesta rectificació és que, si bé no la veurem en paper fins el mes de Desembre,, ja la podem consultar a través del DRAE en linia.
I és que, com diu el refrany; "Rectificar és de savis".
dimecres, 14 de març del 2018
CINEMA I MENJAR
Antigament les sales de cinema eren igual que són les de teatre, uns llocs on estava prohibidíssim menjar. Fins i tot, tan dintre de les sales, com a l'exterior de les mateixes, hi havia un cartell, de mesures considerables, en el que s'adveretia de la prohibició expressa de menjar dins de les sales.
Els temps han canviat i, d'un temps ençà, les sales que pertsisteixen encara vives, doncs algunes han tancat, també dfisposen, a l'entrada de les mateixes, de mostradors on s'hi ven de tot, o quàsi de tot, per menjar i beure; des de les típiques crispetes, fins a qualsevol refresc, passant per les patates fregides, "txutxes" i caramels.
El diumenge, 11 de Març, llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada al voltyant d'entrar menjar extern als cinemes que ja en venen, uns locals quina funció no és, precisament, la de servir-nos menjar, si no la d'exhibir pel·lícules.
Sembla que,. a alguns espectadors, els ha sortit molt car el fet de portar menjar de fora dins d'un cinema que ja en ven a l'entrada de les sales, un fet que alguns d'aquests afectats ja han denunciat.
En realitat, seria lògic si en els cinemes no tinguéssin mostradors de venda d'snacks i begudes que no deixéssin entrar res de fora, doncs estarien com abans. O com les teatres, on no es pot portar res de menjar. (Els teatres, ni tan sols disposen de mostradors )
Però sembla que, a més de les pel·lícules, algunes sales de cinema es volen treure, per així dir-ho, un "sobre sou". O és que el que volen és atraure més espectadors, amb el "ganxo" dels snacks?.
Els temps han canviat i, d'un temps ençà, les sales que pertsisteixen encara vives, doncs algunes han tancat, també dfisposen, a l'entrada de les mateixes, de mostradors on s'hi ven de tot, o quàsi de tot, per menjar i beure; des de les típiques crispetes, fins a qualsevol refresc, passant per les patates fregides, "txutxes" i caramels.
El diumenge, 11 de Març, llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada al voltyant d'entrar menjar extern als cinemes que ja en venen, uns locals quina funció no és, precisament, la de servir-nos menjar, si no la d'exhibir pel·lícules.
Sembla que,. a alguns espectadors, els ha sortit molt car el fet de portar menjar de fora dins d'un cinema que ja en ven a l'entrada de les sales, un fet que alguns d'aquests afectats ja han denunciat.
En realitat, seria lògic si en els cinemes no tinguéssin mostradors de venda d'snacks i begudes que no deixéssin entrar res de fora, doncs estarien com abans. O com les teatres, on no es pot portar res de menjar. (Els teatres, ni tan sols disposen de mostradors )
Però sembla que, a més de les pel·lícules, algunes sales de cinema es volen treure, per així dir-ho, un "sobre sou". O és que el que volen és atraure més espectadors, amb el "ganxo" dels snacks?.
dimecres, 7 de març del 2018
EL PAPER DE LA DONA A LA SOCIETAT
Avui és dijous, 8 de Març i, com cada any per aquesta data, es celebra el Dia de la Dona, una jornada que enguany segurament vindra marcada pel "Me Too", moviment sorgit als Estats Units arran dels ecscàndols, recentment destapats a Holywood.
El ert és que,. amb el pas del temps, les dones han anat aconseguint diferents drets que abans eren imnimaginables.
Així, al Món Ovvidental, ja fa anys que les dones poden votar, conduïr i treballar en diferents llocs, fins i tot, de responsabilitat, tal i com podem veure, per exemple, a Regne Unit i Alemanya, on sengles dones ovupen el càrrec de Primer Ministre o "Cancceller", com s'anomena aquest càrrec a Alemanya.
Però a més d'aquests dos casos, ja hi ha moltes dones empresàries, agents de Policia; tan Nacional, com Autonòmica o Local. També a la Judicatura, en que podem trobar dones Jutge o Fiscal. Un cas especial és el món de la Medicina, un món que, sortosament, podem comprovar com s'està feminitzant dia rer edia. Tan és així que, en alguns Hospitals, determinades especialitats mèdiques estàn cmpletament feminitzades.
Però hoi ha encara paisos on, ja sigui per l'existència de tabús o creences pseudorreligioses sense cap mena de fonament, o per que els règims dictatorials que es viuen encara en alguns llocs, així ho determinen, , en que la dona és, dissortadament, menystinguda o considerada inferior, degut al masclisme que impera en aquelles zones on encara queda molt per lluitar.
El ert és que,. amb el pas del temps, les dones han anat aconseguint diferents drets que abans eren imnimaginables.
Així, al Món Ovvidental, ja fa anys que les dones poden votar, conduïr i treballar en diferents llocs, fins i tot, de responsabilitat, tal i com podem veure, per exemple, a Regne Unit i Alemanya, on sengles dones ovupen el càrrec de Primer Ministre o "Cancceller", com s'anomena aquest càrrec a Alemanya.
Però a més d'aquests dos casos, ja hi ha moltes dones empresàries, agents de Policia; tan Nacional, com Autonòmica o Local. També a la Judicatura, en que podem trobar dones Jutge o Fiscal. Un cas especial és el món de la Medicina, un món que, sortosament, podem comprovar com s'està feminitzant dia rer edia. Tan és així que, en alguns Hospitals, determinades especialitats mèdiques estàn cmpletament feminitzades.
Però hoi ha encara paisos on, ja sigui per l'existència de tabús o creences pseudorreligioses sense cap mena de fonament, o per que els règims dictatorials que es viuen encara en alguns llocs, així ho determinen, , en que la dona és, dissortadament, menystinguda o considerada inferior, degut al masclisme que impera en aquelles zones on encara queda molt per lluitar.
dijous, 1 de març del 2018
FUMIGAR-LES O CONSERVAR-LES?
La penúltima setmana de Febrer, el portal informatiu; Vilaweb, informava, a la seva secció de Cultura, sobrte un llibre, de característiques molt particulars. En aquesta obra, de títol; "Control de Plagues" el séu autor; Enric Gomà, proposa la "fumigació" de determinades paraules. I la proposta la fa per que, segons sembla, "són ultracorreectes".
Recordem que no fa gaires anys, el català que es parlava a nivell particular, tenia moltíssimes importacions del castellà que, ja sigui per desconeixement o, per la senzilla influència de la llengua de Cervantes, van venir per quedar-se a Catalubnya. Així, s'usaven paraules com; "sello", per segell, "Barco", per vaixell o "mirilla" en lloc d'espiell.
Algunes, com per exemple, "barco", s'han quedat. I , ran en llenguatge col·loquial, com periodístic, podem escoltar-la i llegir-la, en el segón cas, possiblement, per no repetir; "vaixell" dues vegades.
Al llibre "Palabras Moribundas" (TAURUS) els seus autors; Pilar Mouton i Àlex Geijelmo, ens parlen de l'efecte "plastilina" de les llengües , i del fet que, no només no "fumiguen" les paraules, si no que, en ocasions, les hi donen nous sentits. Tal és el cas de; "servidor", que avui apliquem per designar un sistema informàtic que proporciona dades a una xarxa determinada.
Algunes llengües han hagut d'enginyar-se les per trobar noms per a les noves tecnologies. Tal és el cas de l'alemany que, quan va aparèixer la tgelecvisió, va haver d'inventar-se una paraula composta que, literalment, significa; "aparell per veure-hi de lluny", encara que també van adoptar l'abreujatura; "Tv".
Un cas especial és el d'inventar paraules noves en l'actualitat. I, només cal que recordem el recentment traspassat humorista; Forges, qui va inventar-se paraulres com"bocata", quina terminació; "-ata", ha eastat aplicada a d'altres paraulesw per abreujar-les; com "ordinata", en lloc d'ordinador".
No sé si l'autor de "Control de Plagues" s'ha fixat en el fet que, lluny de "fumigar", les llengües guarden tot allò que els serveix pel dia-a-dia. I, si no és així, quedeen com a llicència literària.
Recordem que no fa gaires anys, el català que es parlava a nivell particular, tenia moltíssimes importacions del castellà que, ja sigui per desconeixement o, per la senzilla influència de la llengua de Cervantes, van venir per quedar-se a Catalubnya. Així, s'usaven paraules com; "sello", per segell, "Barco", per vaixell o "mirilla" en lloc d'espiell.
Algunes, com per exemple, "barco", s'han quedat. I , ran en llenguatge col·loquial, com periodístic, podem escoltar-la i llegir-la, en el segón cas, possiblement, per no repetir; "vaixell" dues vegades.
Al llibre "Palabras Moribundas" (TAURUS) els seus autors; Pilar Mouton i Àlex Geijelmo, ens parlen de l'efecte "plastilina" de les llengües , i del fet que, no només no "fumiguen" les paraules, si no que, en ocasions, les hi donen nous sentits. Tal és el cas de; "servidor", que avui apliquem per designar un sistema informàtic que proporciona dades a una xarxa determinada.
Algunes llengües han hagut d'enginyar-se les per trobar noms per a les noves tecnologies. Tal és el cas de l'alemany que, quan va aparèixer la tgelecvisió, va haver d'inventar-se una paraula composta que, literalment, significa; "aparell per veure-hi de lluny", encara que també van adoptar l'abreujatura; "Tv".
Un cas especial és el d'inventar paraules noves en l'actualitat. I, només cal que recordem el recentment traspassat humorista; Forges, qui va inventar-se paraulres com"bocata", quina terminació; "-ata", ha eastat aplicada a d'altres paraulesw per abreujar-les; com "ordinata", en lloc d'ordinador".
No sé si l'autor de "Control de Plagues" s'ha fixat en el fet que, lluny de "fumigar", les llengües guarden tot allò que els serveix pel dia-a-dia. I, si no és així, quedeen com a llicència literària.
dimecres, 21 de febrer del 2018
CADA COP, EN MÉS LLOCS
Sempre s'ha considerat el futbol com un "joc d'homes". El cert és, però, que al nostre Món Occidental ja comença a guanyar pes específic el futbol femení. I, no en va, ja hi ha una Primera Divisió epanyola, formada per equips femenins dels grans clubs. I, fins i tot, sembla que ja hi ha una Champions femenina, igual que ja existeix des de fa temps una de bàsquet.
I si les dones ja juguen a futbol, cosa lògica, per altra banda. Per què no arbitrar partits de futbol?.
El cert és que ja n'hi ha algunes. I, dissortadament, no lliures de polèmica, doncs en el decurs d'un encontre, que arbitrava precisament una dona, es van sentir proclames masclistes contra ella que, evidentment, la van obligar a suspendre la congfrontació esportiva fins que l'autor de les proclames va ser fet fora de la graderia del camp.
Segons sabiem la setmana passada, ja tenim una dona àrbitre de futbol que gaudeix de títol internacional, és a dir, que podra actuar en qualsevol camp de futbol d'Europa per xiular encontres de Champions o de Lliga Europa.
Aquesta és una altra fita que les dones aconsegueixen per tal d'igualar-se amb els homes en el treball. I una bona ocasió per reconèixer que elles també poden.
I si les dones ja juguen a futbol, cosa lògica, per altra banda. Per què no arbitrar partits de futbol?.
El cert és que ja n'hi ha algunes. I, dissortadament, no lliures de polèmica, doncs en el decurs d'un encontre, que arbitrava precisament una dona, es van sentir proclames masclistes contra ella que, evidentment, la van obligar a suspendre la congfrontació esportiva fins que l'autor de les proclames va ser fet fora de la graderia del camp.
Segons sabiem la setmana passada, ja tenim una dona àrbitre de futbol que gaudeix de títol internacional, és a dir, que podra actuar en qualsevol camp de futbol d'Europa per xiular encontres de Champions o de Lliga Europa.
Aquesta és una altra fita que les dones aconsegueixen per tal d'igualar-se amb els homes en el treball. I una bona ocasió per reconèixer que elles també poden.
dimecres, 14 de febrer del 2018
DE L'AVE A L'EVA
Sembla ser que, quan en 1848, el primer tren d'Espanya va unir la capital catalana amb la del Maresme, els qui feien transportr amb carros van posar el crit al cel, queixant-se de que el tren els faria minvar la feina i, en conseqüència, els ingrtessos.
Però el tren es va anar obrint camins i evolucionant fins arribar als nostrtes dies,en que poodem anar amb els nous trens d'alta velocitat fins a Paris o Madrid en poques hores, quan abans calia un dia o més per assolir aquestes destinacions.
Des dels anys 90 del passat segle XX que exisateix a Espanya tren d'alta velocitat, la primera de quines linies va unir la capital espanyola amb Sevilla, ja que va servir per atraure visitants a l'Exposició Universal que la capital andalusa organitzava l'any 1992, al mateix temps que Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics.
Ara la xarxa s'ha ampliat i ja arriba a Girona, des d'on es pot anar a Madrid i, mercès a acords amb el TGV francès, fins a Paris en poques hores.
No fa gaires dies, i venent-lo com un tren d'alta velocitat "low cost", el Ministre de Foment presentava a Barcelona un nou projecte de tren que, en breu, unira les estacions d'El Prat de Llobregat i Madrid,suposadament la macroestació, anomenada; Puerta de Atotxa.
El més sorprenent del tren, a més del fet que sera de baix cost, és el color que tindra, que no sera blanc, com els AVE, si no rosa o fúcsia. Però no acaba tot aqui, si no que, com si es tractés d'una mena de burla , el tren s'anmnenara...EVA
A la vista del fet, un no sap si prendre's el nom a broma o, senzillament, pensar que, amb el nom del nou transport, s'homenatja les dones, tot feminitzant-li el nom...Hi haura , segurament, opinions per a tots els gustos.
Però el tren es va anar obrint camins i evolucionant fins arribar als nostrtes dies,en que poodem anar amb els nous trens d'alta velocitat fins a Paris o Madrid en poques hores, quan abans calia un dia o més per assolir aquestes destinacions.
Des dels anys 90 del passat segle XX que exisateix a Espanya tren d'alta velocitat, la primera de quines linies va unir la capital espanyola amb Sevilla, ja que va servir per atraure visitants a l'Exposició Universal que la capital andalusa organitzava l'any 1992, al mateix temps que Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics.
Ara la xarxa s'ha ampliat i ja arriba a Girona, des d'on es pot anar a Madrid i, mercès a acords amb el TGV francès, fins a Paris en poques hores.
No fa gaires dies, i venent-lo com un tren d'alta velocitat "low cost", el Ministre de Foment presentava a Barcelona un nou projecte de tren que, en breu, unira les estacions d'El Prat de Llobregat i Madrid,suposadament la macroestació, anomenada; Puerta de Atotxa.
El més sorprenent del tren, a més del fet que sera de baix cost, és el color que tindra, que no sera blanc, com els AVE, si no rosa o fúcsia. Però no acaba tot aqui, si no que, com si es tractés d'una mena de burla , el tren s'anmnenara...EVA
A la vista del fet, un no sap si prendre's el nom a broma o, senzillament, pensar que, amb el nom del nou transport, s'homenatja les dones, tot feminitzant-li el nom...Hi haura , segurament, opinions per a tots els gustos.
dimecres, 7 de febrer del 2018
COM CONSUMIM MÚSICA
Des que l'any 1870, un equip, liderat per Thomas Alva Edison, inventés el fonògraf, aquest apareell que servia per enregistrar i reproduïr sons, va anar evolucionant al llarg dels anys.
Bén entrat el segle XX, aquest sistema de gravacoió i reproducció va anar perfeccionant-se fins arribar, allà per la dècada dels 50 del segle passat, a popularitzar-se els reproductors de discos, molts d'ells, portàtils.
Amb el temps i l'evolució, es va passar de reproduïr en un sol canal al so estéreo, en dos canals.
La popularitat dels discos de vinil era ral durant la segona meitat del segle XX, que anar a la botiga de discos a comprar el darrer treball d'un determinat artista es va convertir en tot un ritual, doncs allà estaven reunits els discos més actuals barrejats amb d'altres, no tan actuals.
L'aparició del Compact Disc va fer que aquell ritual de buscar a les prestatgeries de les botigues de discos, sobrevisqués encara força temps.
Ja estem en plena Era Digital, i moltes de les clàssiquews botigues de discos han desaparegut sota la gran pressió que, tan els sistemes de compra de música per Internet, com els de reproducció en linia, tan gratuüits, com de pagament, han exercit sobre elles.
I ´és que actualmewnt, ja no cal disposar a casa d'un gran equip per tal de gaudir de la nostra música preferida. Només fa falta un telèfon mòbil, dels anomenats "smartphones", o intel·ligents, o una tauleta o un ordinador, connectats tots ells a Internet, i uns auriculars o uns petits altaveus, per escoltar aquell cantant o grup que ens agrada en la intimitat.
Bén entrat el segle XX, aquest sistema de gravacoió i reproducció va anar perfeccionant-se fins arribar, allà per la dècada dels 50 del segle passat, a popularitzar-se els reproductors de discos, molts d'ells, portàtils.
Amb el temps i l'evolució, es va passar de reproduïr en un sol canal al so estéreo, en dos canals.
La popularitat dels discos de vinil era ral durant la segona meitat del segle XX, que anar a la botiga de discos a comprar el darrer treball d'un determinat artista es va convertir en tot un ritual, doncs allà estaven reunits els discos més actuals barrejats amb d'altres, no tan actuals.
L'aparició del Compact Disc va fer que aquell ritual de buscar a les prestatgeries de les botigues de discos, sobrevisqués encara força temps.
Ja estem en plena Era Digital, i moltes de les clàssiquews botigues de discos han desaparegut sota la gran pressió que, tan els sistemes de compra de música per Internet, com els de reproducció en linia, tan gratuüits, com de pagament, han exercit sobre elles.
I ´és que actualmewnt, ja no cal disposar a casa d'un gran equip per tal de gaudir de la nostra música preferida. Només fa falta un telèfon mòbil, dels anomenats "smartphones", o intel·ligents, o una tauleta o un ordinador, connectats tots ells a Internet, i uns auriculars o uns petits altaveus, per escoltar aquell cantant o grup que ens agrada en la intimitat.
dimecres, 31 de gener del 2018
QUAN EL PEIX PETIT ES MENJA EL GRAN
Des que el futbol va convertir-se en un fenòmen de masses, aquest "esport-rei", tal i com se'l anomena és, gairebé sense excepció un esport universal.
A més de la Champions i les Lligues nacionals de cada pais, alguns, com és el cas d'Espanya, tenen d'altres competicions; com pot ser la Copa del Rei.que és el cas que ens ocupa.
En aquesta competició hem pogut veure com equips de categories inferiors, "abaixen els fums" a alguns equips de Primera Divisió, carregats de jugadors "inttocables".
Ja fa uns anys que tot un Barça va caure en aquesta competició, a mans d'un club modest. I ara li ha tocat al Reial Madrid; el dels "galàctics" a mans del modest; Leganés, un equip d'una localitat propera a la capital espanyola que, dit sigui dfe passada, ni té el pressupost ni tampoc els jugadors de fora que el reforcin.
I és que, en moltes ocasions, no es tracta del dineral que es gasti en fitxatges, si no la tècnica i el bon joc el que mana.
A més de la Champions i les Lligues nacionals de cada pais, alguns, com és el cas d'Espanya, tenen d'altres competicions; com pot ser la Copa del Rei.que és el cas que ens ocupa.
En aquesta competició hem pogut veure com equips de categories inferiors, "abaixen els fums" a alguns equips de Primera Divisió, carregats de jugadors "inttocables".
Ja fa uns anys que tot un Barça va caure en aquesta competició, a mans d'un club modest. I ara li ha tocat al Reial Madrid; el dels "galàctics" a mans del modest; Leganés, un equip d'una localitat propera a la capital espanyola que, dit sigui dfe passada, ni té el pressupost ni tampoc els jugadors de fora que el reforcin.
I és que, en moltes ocasions, no es tracta del dineral que es gasti en fitxatges, si no la tècnica i el bon joc el que mana.
dimecres, 24 de gener del 2018
BILIBNGÜISME SI, BILINGÜISME NO
L'arribada de la democràcia va comportar que, amb el fet de crear-se les Comunitats Autònomes, les tres llengües autonòmiques; català, euskera i gallec, tinguéssin un caràcter cooficial a les Comunitats on aquestes es parlen un fet que comporta que ess poguem comunicat indistintament en català i castellà a Catalunya, el mateix que passa a Galícia i Euskadi on, dels quatr4ee canals de que disposa la televisió autonòmica, basca, dos s'emeten en euskera, mentre que els altres dos tenen el castellà comn a llengua vehicular.
Fa uns pocs dies llegia en un mitjà digital un articlde sobre el bable (o asturianu), que és una varietat que es parla a Astyúries.
El citat article anava encapçalat per un titular que ja comença a sonar a monotema pèr menystenir tot allò que no sigui el castell¡à. Concretament es deia a la capçalera que, "en aquest pais ja no hi te cabuda cap imbècil més".
El cert és que, si anem a València, als começos se'mns atendra en castellà, malgrat que els treballadors es comuniquin en valencià entre ells, doncs tampoc saben d'on venim.
També al Pais Basc es deu fer igual, que ens atenguin en castellà, doncs no tenim la obligació de saber euskera, encara que, després, entre els empleats, sí que es comuniquin en aquella llengua,. Exactament el mateix deu passar a Galícia. L, com podia comprovar jo mateix fa unes poques setmanes, tamblé passa el mateix a Catalunya, més concretament a Barcelona., una ciutat que, malgrat tot el que passa, demostra que està bén viva.
L'article en qüestió era tot un al·legat en contra del bable (o asturianu), una forma de parlar molt particular, que només existeix a Astúries. També n'hi ha una pàgina a la Viquipèdia i, segurament que no ens hi parlaran si anem allà i entrem en un comerç, si no que ho faran en castellà.
Menysprear les formes particulars de parlar una llengua no demostra gaire cultura.
Què passaria si es fiquéssin amb l'andalús que, com tots sabem, és la molt respectable forma en que els habitants d'aquella Comunitat parlen el casrtellà?. Doncs la respostqa seria molt senzilla. Hi hauria un daltabaix immens. No oblidem que el flamenc és, des de fa uns anys, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I, evidentment, ficar-se amb la forma de parlar d'Andalusia seria, com tots podem imaginar, una actitud poc raonable.
Fa uns pocs dies llegia en un mitjà digital un articlde sobre el bable (o asturianu), que és una varietat que es parla a Astyúries.
El citat article anava encapçalat per un titular que ja comença a sonar a monotema pèr menystenir tot allò que no sigui el castell¡à. Concretament es deia a la capçalera que, "en aquest pais ja no hi te cabuda cap imbècil més".
El cert és que, si anem a València, als começos se'mns atendra en castellà, malgrat que els treballadors es comuniquin en valencià entre ells, doncs tampoc saben d'on venim.
També al Pais Basc es deu fer igual, que ens atenguin en castellà, doncs no tenim la obligació de saber euskera, encara que, després, entre els empleats, sí que es comuniquin en aquella llengua,. Exactament el mateix deu passar a Galícia. L, com podia comprovar jo mateix fa unes poques setmanes, tamblé passa el mateix a Catalunya, més concretament a Barcelona., una ciutat que, malgrat tot el que passa, demostra que està bén viva.
L'article en qüestió era tot un al·legat en contra del bable (o asturianu), una forma de parlar molt particular, que només existeix a Astúries. També n'hi ha una pàgina a la Viquipèdia i, segurament que no ens hi parlaran si anem allà i entrem en un comerç, si no que ho faran en castellà.
Menysprear les formes particulars de parlar una llengua no demostra gaire cultura.
Què passaria si es fiquéssin amb l'andalús que, com tots sabem, és la molt respectable forma en que els habitants d'aquella Comunitat parlen el casrtellà?. Doncs la respostqa seria molt senzilla. Hi hauria un daltabaix immens. No oblidem que el flamenc és, des de fa uns anys, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I, evidentment, ficar-se amb la forma de parlar d'Andalusia seria, com tots podem imaginar, una actitud poc raonable.
dimecres, 17 de gener del 2018
SELFITIS; UNA MALALTIA?
Degut a l'efecte " plastilina" del que les llengües gaudeixen, aquestes adapten el vocabulari a les diferents èpoques que les toca viure.
En concret, paral·lelament a la creació de noves paraules, se'n adapten d'altres llengües. I, tal i com expliquen; Pilar García Mouton i ÀlexGrijalbo, en el seu llibre; "Palabras Moribundas" (TAURUS), també hi ha paraules que han canviat el significat que originàriament tenien. Tal és el cas de "servidor", una paraula que avui concebem com el nom d'un sistema informàtic, generalment de grans dimensions, qude "serveix" les dades a una determinafa xarxa informatitzada.
Però també s'han anat inventant paraules noves, que no existien en temps antics; com és el cas de "locomotora", que es va encunyar quan va aparèixer el ferrrocarril, per exemple.
Però darrerament, cada any se'n encunyen de noves. I, si l'any passat la paraula era; "Aporofòbia", aquest recent començar any ja en tenim dues de noves; "Amúsia", que es refereix a la incapacitat de reconèixer ritmes musicals, o "selfitis".
No, no és una malaltia, ni molt menys, encara que la terminació; "-itis", així sembli indicar-ho.
L'aparició de telèfons mòbils, que incpropren dues càmeres de fotos; una de posterior i una de frontal, possibiliten que ens poguem fer una "selfie", o autofotografia.
En aquest sentit, cal dir que hi ha qui arriba a posar-se en situacions realment extremes, per tal de fer-se aquella foto que, penjada a les xarxes socials, impressioni amics i seguidors.
Aquesta "selfitis" té una sèrie de riscos, doncs no sempre es pit accedir, de manera fàcil, a fer-se l'aotofoto desitjada.
En concret, paral·lelament a la creació de noves paraules, se'n adapten d'altres llengües. I, tal i com expliquen; Pilar García Mouton i ÀlexGrijalbo, en el seu llibre; "Palabras Moribundas" (TAURUS), també hi ha paraules que han canviat el significat que originàriament tenien. Tal és el cas de "servidor", una paraula que avui concebem com el nom d'un sistema informàtic, generalment de grans dimensions, qude "serveix" les dades a una determinafa xarxa informatitzada.
Però també s'han anat inventant paraules noves, que no existien en temps antics; com és el cas de "locomotora", que es va encunyar quan va aparèixer el ferrrocarril, per exemple.
Però darrerament, cada any se'n encunyen de noves. I, si l'any passat la paraula era; "Aporofòbia", aquest recent començar any ja en tenim dues de noves; "Amúsia", que es refereix a la incapacitat de reconèixer ritmes musicals, o "selfitis".
No, no és una malaltia, ni molt menys, encara que la terminació; "-itis", així sembli indicar-ho.
L'aparició de telèfons mòbils, que incpropren dues càmeres de fotos; una de posterior i una de frontal, possibiliten que ens poguem fer una "selfie", o autofotografia.
En aquest sentit, cal dir que hi ha qui arriba a posar-se en situacions realment extremes, per tal de fer-se aquella foto que, penjada a les xarxes socials, impressioni amics i seguidors.
Aquesta "selfitis" té una sèrie de riscos, doncs no sempre es pit accedir, de manera fàcil, a fer-se l'aotofoto desitjada.
dimecres, 10 de gener del 2018
DIALECTES...PERÒ DE QUÈ?
A Espanya es parlen quatre llengües; el castellà, que és la comuna a tot el territori, a més de les tres autonòmoques; català, euskera i gallec a les tres Comunitats on aquestes estàn implantades.
Hom pot comprovar com, en ocasions, la ignorància o, en altres també, el menyspreu de les lllehgües minoritàries per part d'algunes persones, fan que aquestes confonguin els termes; "llengua" i "dialecte".
En aquest sentit, els qui defineixen les tres llengües autonòmiques com a "dialectes", es queden muts quan se'ls pregunta de què en són dialectes, doncs no ho saben. O, en ocasions, responen de manera errònia que "de l'espanyol".
Seria dialecte del castellà. O, millor dit, una forma particular de parlar-lo, l'andalús, parlat a Andalusia que, a més, varia una miqueta segons la província d'on procedeixin els parlants. Fins i tot varia del camp a la ciutat.
Però el català també té diferents formes de parlar-lo, doncs no és el mateix el parlar de Girona que el de Barcelona, Tarraggona o Lleida. I en aquestes darreres demarcacions, els parlants del Sud de Tarragona, que limiten amb la província de Castelló aixíi com els de la Franja, també tenen una forma diferent de parlar el català.
Seria necessari que aquestes persones es llegíssin alguin tractat de Llengua o Lingüística, per tal que poguéssin aprendre què és una llengua i què un dialecte.
Hom pot comprovar com, en ocasions, la ignorància o, en altres també, el menyspreu de les lllehgües minoritàries per part d'algunes persones, fan que aquestes confonguin els termes; "llengua" i "dialecte".
En aquest sentit, els qui defineixen les tres llengües autonòmiques com a "dialectes", es queden muts quan se'ls pregunta de què en són dialectes, doncs no ho saben. O, en ocasions, responen de manera errònia que "de l'espanyol".
Seria dialecte del castellà. O, millor dit, una forma particular de parlar-lo, l'andalús, parlat a Andalusia que, a més, varia una miqueta segons la província d'on procedeixin els parlants. Fins i tot varia del camp a la ciutat.
Però el català també té diferents formes de parlar-lo, doncs no és el mateix el parlar de Girona que el de Barcelona, Tarraggona o Lleida. I en aquestes darreres demarcacions, els parlants del Sud de Tarragona, que limiten amb la província de Castelló aixíi com els de la Franja, també tenen una forma diferent de parlar el català.
Seria necessari que aquestes persones es llegíssin alguin tractat de Llengua o Lingüística, per tal que poguéssin aprendre què és una llengua i què un dialecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)