I ELS JUSTOS, A PAGAR, COM SEMPRE.

Fa uns quants anyd, veia amb sorpresa com una discogràfica catalana que fewia pocs mesos havbia tret al mercat el primer disc en català d'una de les artistes que té en cartera, a finals de la primavera llançava, sorprenentment, només a Barcelona, el mateix treball que aquesta emissora ja tenia, en una nova versió en portuguès.

En contactar des dels estudis de l'emissora amb el responsdable de promoció de la discogràfica, i preguntar-li per què no se'ns havia avisat de l'aparició del treball, aquest ens va dir que "era impossible" que l'haguéssim pogut trobar i comprar, tal i com li vam explicar, en una gran superfície comercial de la capital catalana. Tot i això ens va comentar també que "algú hauria fet el préssec", comercialitzant-lo allà on no tocava.

Ja fa temp`s que es parla del "top-manta", són aquells que, precisament sobre una manta, i d'aquí li vé el nom, i a terra,comercialitzen els discos i DVD pirates, un comerç que ara està enormememt pèrseguit i, en conseqüència, penat.

U2 acaba de treure un treball, de títol "No Line on the Horizon", que sortira a la vernda aquest dilluns, dia 2 de Març, però per culpa d'algú que "va fer el préssec" a la seva discogràfica de tota la vida, i el va penjar a Internet d'ón, durant unes hores, el passat cap de setmana, es podia baixar de manera quàsi lliire.

S'ha parlat en moltes ocasions d'imposar l'anomenat "Cànon digital" tan als discos compactes i DVD gravables com als aparells gravadors, un "cànon" que no distingeix aquélls que es "baixen" dfe manera massiva els discos i pel·lícules d'aquélls que recuperem el que ja vam comprar un dia, i pel que ja vam pagar el corresponent cànon, o, senzillament, guardem els nostres arxius personals io fotos.

Davant de tanta "relliscada", no només per part de personal que està dins de les discogràfiques, si no d'aquélls qui sustreuen màsters de discos i pel·lícules pel "top-manta", cal demanar-se per què sempre acabem pagant justos per pecadors.

LLEI ANTIPORNOGRAFIA O ANTICULTURAL?

A mitjans de desembre passat, l'Agència EFE difonia una notícia, segons la qual, el Govern indonesi vol posar en pràctica una llei antipornografia que, per part de pobles que viuen encara a la selva, suposaria una mena de greuge comparatiu, doncs aquests han viscut sempre de la mateixa manera, amb poca vestimenta, un fet que des d'un Executiu, que es troba a quilòmetres de distància, possiblement no hagi estat contemplat com a tal, és a dir, com no-pornogràfic.

Aplicar tal llei, segons representants d'aquestes comunitats, representaria, de ben segur, un greu problema per uns pobles que, valgui també dir-ho, ni tan sols saben el que el terme "pornografia" significa.

Ja sabem que hi ha qui voldria que el seu puritanisme afectés tothom, però, en aquest cas, el que aconseguirien és el que va passar en altres llocs, la desaparició de pobles als que, valdria més deixar viure la seva vida en pau, doncs ells no entenen ni de política noi de religions noves.

LA LLIÇÓ DE LA INUTILITAT

Tot i que la polèmica que s'ha desfermat aquests darrers dies ha estat a Itàlia, el cert és que ha traspassat fronteres i a tots els paísos europeus ho hem viscut una mica Aquesta va ser suscitada per la darrera voluntat d'una persona que, des de feia 17 anys, es trobava en coma profund i irreversible.

Tot i que a Itàlia les lleis no autoritzen l'eutanàsia, considerada incobnstitucional, el cas, de conciència, ha aixecat les veus dels partidaris, però també dels contraris al compliment de la darrera voluntat de la dona, entre aquests segons, còm no, la Santa Seu.

La reivindicació de la Santa Seu, de conservar la vida d'Eluana Englaro, qui ens deixava el dilluns al vespre, no hauria fet més que allargar un patiment ja prou llarg a una família que ha estat lluitant fins els darrers moments per aconseguir que un jutge donés la raó a la jove, en el seu desig de que la desconnectéssin en cas de trobar-se en la situació en que es trtobava.

I per acabat d'embolicar-ho tot una mica més, el Primer Ministre italià, un polític de dretes que, òbviament, estava a favor de les tesis del Vaticà.

Si Eluabna va deixar dit i, possiblement escrit, que la desconnectéssin en cas de trobar-se en situació de coma irreversible com es trobava, cal preguntar-se quina és la raó per que altres persones i institucions practiquen intrussisme en la darrera voluntat d'algú i què hi guanyen aquestes persones i institucions amb aquestres pràctiques d'intrussió.

...A PROPÒSIT D'INVASIONS

Fa molts anys, als pobles, hi havia "la botiga de roba"...la de tota la vida, on es podia comprar de tot, des de botons fins a un vestit, passant per la roba interior i la de la llar.

També als pobles hi havia una entitat bancària, en el cas de Catalunya, generalment era "La Caixa", i una botiga, més o menys, de cada cosa.

A les ciutats, en canvi, la cosa variava, doncs a cada barri hi podiem trobar algunes botigues de tota classe, i els bancs tenien una sucursal cada un en ciutats petites i dues o tres, com a màxim, en ciutats una mica més grans.

Més tard els bancs es van anar expandint, creant nombroses sucursals arreu, amb casos com a la ciutat de Girona mateix, en que llocs emblemàtics com l'abans popularíssim Cafè Espanyol, que es trobava al carrer Hortes, cantonada amb Santa Clara, que va acabar la dècada dels 70 i començar la dels 80 del passat segle XX convertit en una sucursal bancària...Ara, és una botiga de roba.

Als bancs els van succeïr els videoclubs, que van proliferar com bolets, fins que les "teles" que ofereixen cinema a la carta van acabar amb ells. I no només ells, si no que aquest fet podria afectar, i afecta ja, el cinema.

Bancs, videoclubs i ara, botigues de roba, sobre tot de marques que, en la nostra vida, haviem sentit nomenar.

Si bé es parla tant de la "crisi", la pregunta a formular-se, a la vista de les successives invasions que hem anat tenint, és Quina invasió ens espera ara?.