ADÉU, ANY 2010

L'any 2010 se'n va. Un més per explicar!. Però si per a la Comunirtat Científica asquest està considerat un dels més calorosos dels darrers temps, i la preocupació pèl canvi climàtic és general, també hi ha qui el recordara de maneres diferents.



Així, mentre la música perdia artistes com Luis Aguilé o Enrique Morente, el cinema directors de la talla de Luis Garcia Berlanga, i el periodisme també es quedava un xic més orfe, amb la desaparició de Luis Mariñas.



A nivell musical, però, també va haver-hi altres fets, un d'ells, el Concurs d'Eurovisió, aquest pàl·lid enigma de cada primavera on, després de la polèmica suscitada per la cançó "Soy un tdunami", que en teoria havia d'interpretar Karmele, i que va ser rebutjada per violar vàries de les normnes del concurs, TVE va optar per enviar-hi Dany Diges, amb el tema "Algo Pequeñito", durant quina actuació un personartge conegut com a "Jimmy Jump", va irrompre damunt l'escenari, tot obligant Diges a interpretar de nou el seu tema al final d'un concurs que va viure el primer sabotatge de la seva ja llatga Història.



Els afecciomnats al futbol tenien les alegris d'una novva lliga pèl Barça de Pep Guardiola. I Sud-Àfrica, seu per primera vegada d'un Mundial, veia com Espanya s'enduia la "copeta" a casa en un renyit partit contra Holanda, i al so de les vuvutzel·les.

La crisi econòmica mundial ha provocat les fusions de les caixes d'estalvi, algunes de les quals han desaparegut, absorbides per altres, com és el cas de Caixa Girona. D'altres, en canvi, s'han estimat més la fòrmula de la "fusió freda".

Mentre començava Novembre el Papa viatjava a Espanya, en un viatge llampec que el va dur a Santiago de Compostela i a Barcelona, on va dedicar la ja Basílica de la Sagrada Família al llarg d'una cerimònia de tres hores i escatx que TV3 va retransmetre arreu del Món.

Novembre, però, també donava una gran alegria a Ses Illes, Catalunya i Andalusia, doncs el Comuitè encarregat de concedir el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, depenent d'UNESCO, atorgava aqusta alta distinció a tres manifestacions culturals de reconegut valor; quals són el Cant de la Sibil·la, que s'interpreta a Ses Illes la nit de Nadal, així com també als Castells i un gènere musical que, si bé és propi d'Andalusia, ha representat durant anys Espanya arreu del Món; el flamenc.

I, després d'anys d'espera, arribava l'hora per que l'escriptora Ana-María Matute s'endugués el Premi "Miguel de Cervants" de les lletres castellanes a casa, malgrat que ella ja no ho esperava. Però també enguany les lletres castellanes han estat premiades en altres àmbits, doncs després de 20 anys sense aconseguir-ho, un altre escriptor en aquesta llengua; Mareio Vargas Llosa, s'enduia el Nöbel de Literatura. Però també hi ha hagut enguany un Nöbel força controvertit; el de la Pau, atorgat a l'activista xinès Liu Xiaobo, a qui l'Executiu d'aquéll país manté empresonat per, senzillament, demanar justícia.

I a Catalunya, les eleccions del dia 28 de Novembre van donar la victòria a CiU, desbancant, per tant, el Tripartit i deixant José Montilla sense la Presidència de la Generalitat. És un resultat que, en clau espanyola, ja va ser interpretat per part dels experts com un revés a Zapatero.

I, per arrodonir el pastis, el Pont de la Constitució va estar marcat per una plantada dels controladors aeris espanyols que va deixar tot l'espai aeri del país sense cobertura i, evidentment, bloquejat. La crisi es va acabar amb la militarització del col·lectiu.

Després de Nadal, concretament el dilluns 27 de desembre, Mas prenia possessió oficial del seu càrrec de President de la Generalitat de Catalunya, i a la mateixa tarda del dilluns ja es feia pública la composició d'un Executiu que prenia possessió el dimecres, dia 29.

NADAL I CRISI ECONÒMICA

Dissabte, 25 de desembre de 2010; Nadal, un altre Nadal que arriba, en aquesta ocasió, envoltat per una crisi que afecta, des de ja fa uns mesos, tot el planeta i de la que, dissortadament, cada dia en veiem les conseqüències, no només en forma de persones que perden negocis i feina, si no també en forma de grans entitats bancàries multinacionals que, després d'haver estirat més el braç que la mànega, ara veuen com les cases de subhastes estàn donant compte de les seves pertinences per tal de sufragar els seus deutes, tot fent bo aquell vell i savi refrany castellà que diu "Del árbol caído, todos hacen leña".

Un Nadal presidit pel fret hivernal i la reforma de les pensions que l'Executiu espanyol vol imposar, segons el seu President, encara que no tingui l'aprovació dels demés, és a dir, per "decretazo", com vulgarment se sol dir, exposant-se, de ben segur, a una altra vaga general. I un Nadal, en definitiva, amb els controladors aeris militaritzats i un estat d'alarma nacional que ha estat perllongat fins el 15 de gener.

I a sobre, els qui a l'escola vam estudiar l'ortogragfia castellana de totas la vida, ara resulta que ens la canvien de cap a peus, suprimint normes que, si la memòria no em falla, en aquells moments eren considerades "sagrades", i posant-ne d'altres, com ara acceptar la castellanització de paraules procedents d'altres llengües, que ja estaven acceptades en la seva forma original. O també la supressió d'accents, algúns d'elñls diacrítics.

Un Nadal, en fi, en que, com diu La Trinca en una de les seves cançons, ens reunim tots, com cada any, possiblement per oblidar-nos una mica de les nostres tasques quotidianes, que ja va bé de tant en tant, encara que sigui a cop de "treva calòrica".

BONES FESTES I UN MILLOR 2011

Des del programa "De tot, una mica", de Ràdio Sarrià us desitgem unes molt bones Festes, i que l'any 2011 sigui millor que aquest en tots els sentits.

"RICO", L'ESTAFA DEL SEGLE

Per tal de fer diners fàcils, hi ha qui se les empesca de tots colors,; des dels qui practiquen el conegudíssim "phishing", fent-se passar per bancs a Internet amb l'enviament massiu de correus electrònics fins noves formes de "tocar" la butxaca dels pobres usuaris.

La darrera vé de la mà d'un dels primers canals de televisió privada que va haver-hi a Espanya, i s diu "rico".

"Rico" però, només va començar afectant ele telèfons mòbils de targeta pre-pagament donat que aquests usuaris no poden denunciar el frau mitjançant factures en les que constaria, evidentment, el delicte flagrant. Ara, però, també comença a afectar els de contracte.

La tècnica de l'estafa, generada des d'una empresa subcontractada que no té res a veure amb el canal televisiu, doncs aquesta només emet el programa (que no he vist mai) consisteix en que l'empresa selecciona a l'atzar números de telèfon i els envia un missatge per que es comuniquin, primer amb les paraules "alta rico", a un número de cinc dígits (El primer és gratuït). Pero la trampa ja està parada, doncs els missatges que l'empresa envia li costen al pobre usuari, sense que ell ho sàpiga, 1,42 euros cada un. I no en rep un ni dos, si no que l'empresa emet repetitiuus missatges de publicitat, "alertes" i altres informacions, generaslment banals, que només fan que ocupar la memòria cdel terminal mòbiul i, naturalment, buidar la targeta de saldo.

No sé si algún dels que hanm "picat" ha aconseguit fer-se "rico", tal i com la meravellosa publicitat que hi ha a una pàgina d'Internet diu. Però el que si és cert és que l'empresa de nacionalitat nord-americana, sí que es fa d'or amb els missatgets

LA GRAN TACA

La crisi ha fet que algúns clubs esportius hagin hagut de contractar alguna mena de patrocini publicitari per, d'alguna manera, salvar les arques, unes arques que, degut en gran part als astronòmnics sous que algúns esportistes cobren, s'empobreixen cada dia que passa.

Això és el que han fet ja algúns clubs, quins esportistes llueixen a la samarreta marques comercials de diversos productes i/o serveis, i quines instal·lacions esportives duen també el nom d'alguna empresa patrocinadora. Tal és, a Alemanya, el cas de l'Alianz Arena, o a Ses Illes el cas de l'estadi del Mallorca, que en un temps es deia Ono Estadi, malgrat que ara ha canviat el nom del patrocinador, tot i que, popularment, se'l coneix també com "Son Moix".

Per sorpresa de tots, el dia 10 de Desembre passat també s'enfilava el Barça a aquest carro de la publicitat. I no per pocs diners, si no per 30 milions d'euros anuals.

La notícia no tindria altra transcendència si hagués estat escollida com empresa patrocinadora alguna de les moltes empreses catalanes o espanyoles, que n'hi ha una pila. O, si volem obrir l'horitzó, també hauria pogut ser una firma europea.

Però es dona la circumstància que no és així, ni és una firma espanyola ni europea, si no que es tracta d'una fundació, però d'un país que no és tan sols una democràcia, si no una monarquia absolutista; Qatar, a la Península Aràbiga.

I és que, en aquesta ocasió, el Barça s'ha deixat tacar de manera molt innocent per uns diners provinehnts d'un país no democràtic que, encara que aporti una fundació, hom no sap tampoc quina mena de fundació és aquesta.

Queda clar que, com algú va dir; "tot són números", i no importa d'on caiguin els diners. Però el que si dol, i molt, és que un club que, fins ara ha estat molt més que un club, ara s'hagi deixat portar per lluïr publicitat de quelcom que no està en un país ni europeu ni democràtic. Possiblement els faci perdre punts i autoestima, i un dia hagin de lamentar-ho.

SEGUIDISME A LES AMENACES DELS DÈSPOTES

El mes de desembre és, tradicionalment, des de ja fa gaierebé cent anys, el mes en que s'atorguen els premis Nöbel, uns guardons que reconeixen persones i entitats o institucinns que han fet alguna acció en be de la Humanitat; ja sigui en pro de la Pau, de la Ciència i la Medicina o la Literatura.

Enguany el premi Nöbel de la Pau és per una persona "incòmoda" per un Govern que fa oïdes sordes al clam mundial en pro dels Drets Humans i, en nom del "be del poble" (del dels propis governants) ignora aqueste drets, tal i com en repetides ocasions hem pogut veure.

El més greu del cas és que la incomoditat que els governants xinesos senten cap a la oncessió a Liu Xiaobo del premi és tal que, com és costúm en ells, han amenaçat diversos paísos, inclosa Noruega, país al que l'Executiu xines, en la seva tossuderia de no voler anar pel bon camí, ja ha amenaçat.

El més greu del cas, però, és que 19 paísos, molts d'ells governats per dictadures, algunes de caire polític, altres de caire religiós, continuen rient les graciets d'aquest gegant asiàtic i, en conseqüència, no aniran a la cerimònia per "diverses raons" (han estat fortament pressionats) i no volen perdre les relacions "cordials" amb el gegant totalitari.

Algú em deia un dissabte al mercat de Girona que, per culpa d'aquest país, on la gent treballa de sol a sol per una misèria, fàbriques de calçat espanyoles de prestigi mundial se'n estan anant a la ruïna.

El que costa entendre als ulls de persiones demòcrates com nosaltres és còm és que un país que no respecta els Drets Humans té tants privilegis a nivell internacional, i ningú gosa parar els peus als seus governants. Més encara, costa moltíssim entendre còm se'ls va concedir uns Jocs Olímpìcs...O és quie els van comprar?...

BENVINGUDA, 13TV!

De manera gairebé tradicional hem acceptat una sèrie de "mentidetes" al llarg de la Història, algunes de les quals fan referència, no sé si per superstició o per quin altre motiu, als números. Així, els xinesos i, particularment en la religió budista, s'atribueix al número 8 un significat religiós, i al 4 el veuen com un número "nefast".

Tal cosa ens passa als occidentals amb el número 13. Aquest és un número primer que, segons vaig poder llegir a Internet, no té res a veure amb la mala sort si no que, sorprenentment, en la religió cristiana correspòn ni més ni menys que a la Verge Maria.

I parlant del 13, el passat dia 29 de Novembre, amb puntualitat suïssa, a les 12 del migdia, se'ns descobria un nou canalñ de televisió. El seu nom: 13TV, el seu logo, un quadrat (un cub en animació 3D), de color grocf, i el nom del canal, en caràcters de color blanc dintre del quadrat, una combinació de colors que ens recorden de manera força clara que ens trobem davant d'un canal de televisió de caire religiós catòlic, doncs els colors corresponen als de la bandera del Vaticà.

Pel que hem pogut veure de programació, cada dia s'ofereix la Missa en directe, a les 12 en punt del migdia, tot i que tenen informatius de clara orientació conservadora i altres programes, entre els que podem destacar telenovel·les, pel·lícules clàssiques i debats i tertúlies, però també conservadors, o millor dit, "plans!" si tenim en compte, com ja hem pogut observar, que en aquest tipus de programes es defuig la crispació i l'enfrontament groller.

Algú deia en una xarxa social que ja havia esborrat el canal de la eva tele abans de veure'n la programació. Pero el cert és que, donat que estem en un país democràtic, és molt més vàlida l'opciío de donar-li la més cordial benvinguda a 13TV per que amplia una mica més el ventall de possibilitats televisives.

SURTI EL QUE SURTI...

Demà s'acaba una altra campanya electoral, en aquest cas, per tal d'escollir el Parlament de Catalunya.

Una campanya, però que, informativament parlant, ha seguit "gaudint", si així podem dir-ho, de donar tracte de favor en vers els partits amb més representativitat, imposat per òrgans no precisament periodístics, si no burocràtics que, com sempre, no només han limitat la labor dels professionals si no també el dret a informar-se per part d'uns electors que, per posar un senzill exemple, anirem dioumenge a votar sense ni tan sols saber quin programa presenten partits que, hores d'ara, ni tan sols tenen representació parlamentària als que s'ha deduicat, si és que s'ha fet, un temps ínfim malgrat que, segurament que algúns d'ells presemntin propostes prou dignes d'escoltar.

El que sí hem pogut veure, com a cada campanya, són els rretrets que, sempre o quàsi sempre, es fan els uns als altres, a més de dos vídeos; per un cantó un joc en linia, xenòfob i anticatalanista (No podia ser d'altra manera) del PP, i per l'altre extrem, un de més "eròtic", si així volem dir-ho, del PSC.

I el diumenge, tots a votar, a donar-nos uns nous governants per a Catalunya. Però, això si, amb només una part de la informació que ens caldria tenir per saber exactament què és el que cal votar...I com sempre, que surti el que surti.

NOSTALGICS i RANCIS

És molt probable que, en més d'una ocasió,. ens haguem sentit un ja famós retret, en el sentit de que "sempre parlem del que passava durant el franquisme". I és que, si en parlem, és per reivindicar altres coses, com per exemple, que no es torni a donar més un fet semblant enlloc, doncs una guerra fratricida com aquélla, seguida d'una fèrria dictadura que eliminava tota veu discordant, el cert és que no agrada a ningú que pensi en demòcrata.

Precisxament fa uns pocs dies, tot mirant què ens brinda l'amplíssim ventall de canals que ens ofereix la TDT, vaig topar-me amb un canal temàtic, anomenat "Intereconomía". Allà, tres copresentadors estaven en plena labor de visionar, dins d'unprograma titulat "España en la memoria", imatges de la Història recent d'Espanya i el Món, entre les que vam poder veure el brutal assassinat del president John F.Kenney, unes cruels i punyents imatges que, ja en aquéll moment, van donar la volta al Món, malgrat que no es comptava amb els mitjans tecnològics que ara tenim.

En una de les pauses dels vídeos, un dels copresentadors, per cert, d'avançada edat, sí que va parlar del dictador, però en els termes "Su Excelencia"(...), afegint tot seguit que "Hay que decirlo (y respetarlo) como es", i comparant Espanya, on tot el que simbolitza aquélla nefasta època de privació de la llibertat, òbviament que cal eliminar-ho, amb Itàlia, país del que deia que "conserven" tot allò qaue fa referència a Mussolini.

Xoca, certament, el grau de rància nostàlgia d'aquéll copresentador, el nom del qual ni tan sols recordo. Però el que és molt evident en ell és que, segons sembla, encara no s'ha assabentat que aquí, a qualsevol de les Comunitats Autònomes espanyoles, la gent que va patir els horrors d'una guerra fratricida i una posterior dictadura, no vol ni sentir parlar tan bé d'aquélla època d'aïllament i, com és molt natural, si a Itàlia volen conservar els simbols d'un passat nefast, poden fer-ho. Però no per que ells es llancin al pou, tothom ha de fer-ho.

A més, i com deia Yodha, el vell mestre Jedi de la nissaga "La Guerra de les Galàxies", "la guerra no el fa a un més gran", més aviat el rebaixa, i molt.

SECULARITZACIÓ O LLIBERTAT RELIGIOSA?

El cap de setmana del 6 i 7 de Novembre, el Papa va fer una visita a Espanya, un viatge que el va portar a Santiago de Compostela, on aquest any es celebra l'Any Jubilar, i a Barcelona, on va dedicar, és a dir, oficialitzar per que serveixi per el culte, l'obra mestra de l'arquitecte Antoni Gaudí, un temple al que Benet XVI atorgava el títol de Basílica, la novena ja de Barcelona.

Però en el seu viatge, i davant els periodistes, el Sant Pare va fer declaracions referents al fet que, segons ell opina, "Espanya s'està secularitzant", un fet que, fins i tot, el Pontífex va lamentar i equiparar d'alguna manera a l'anticlericalisme desmesurat que hi havia durant la II República, que va governar a Espanya durant els anys 30 del passat segle XX.

"Anticlericalisme", o llibertat religiosa, que no és el mateix?. De fet, des que Espanya va entrar en democràcia, moltes altres creences religioses que, valgui dir-ho, no es podien manifestar durant el franquisme, han anat "sortint de l'armari", algunes amb una gran celeritat, d'altres, en canvi, més pausadament o, si cal, més cauterlosament.

I és que, si el que volem és convivència interreligiosa, el que cal és que totes elles tinguin, dins de l'Estat espanyol, que és aconfessional, la mateixa igualdat d'oportunitats, cosa que, arran de les seves declaracions, sembla que aquest Pontífex no acaba de reconèixer el fet que, en democràcia, totes les tendències religioses, fins i tot l'ateïsme o l'agnosticisme, tenen cabuda per igual.

ESTIU DE TARDOR.

Encara que no ens ho sembli, estem ja en el mes de Novembre, un mes en el que, tradicionalment, o al menys així era fa anys, la tardor ja començava a declinar més aviat cap a un princiupi d'hivern. Tan era així que el dia de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, ja tothom estrenava la roba d'abric.

Però d'uns anyus ençà, les castanyes i els panallets es mengen a tempertatures de gairebé 20 graus, com si ens trobéssim als tròpics, al Sud d'Espanya o Canàriues, i gairebé ens passejem per les Fires de Girona en mànega curta i pantalos curts, això si, de dia.

I és que el canvi climàtic ens està arribant a marxes forçades, i la tardor, aquélla que per Sant Narcís ja declinava, sembla voler allargar l'0estiu (o estiuet) uns dies més, i sembla que, de forma totalment burleta, ens vulgui enganyar amb aquest sol i aquesta calor en ple migdia que fa que encara es pugui gaudir, si no ja de la platja, si de poder anar lleugerets de roba...Capricis de la Natura.

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

El dia de Sant Narcís passat, tot repassant l'actualitat del matí, em vaig trobar una notícia d'aquestes que, si més no, provoquen la rialla de qui les llegeix.

La notícia parlava del fet que els escriptors en andalús es van reunir en un poblet prop de Granada, en el que, a primera vista, sembla ser un congrés.

Curiosament reivindiquen quelcom que, com tots sabem, no és més que una senzilla variant del castellà, com és l'andalús, sempre considerat un dialecte, i no una llengua.

I el més curiós és que volen comparar-se amb els aragonesos, quina fabla (la forma que tenen en aquélla comunitat de parlar) està en certa manera reconeguda com a un tret distintiu de la mateixa, igual com el bable (o asturianu), que és la forma en que es parla a Astúries.

I és que si volem fer cas a aquestes afirmacions que s'afegeixen a les dels governants de la Comunitat Valenciana, que consideren "llengua" el valenciá, llavors el balear també ho seria, així com l'alguerès (forma de català parlada a l ciutat sarda de L'Alguer).

Però tornant al castellà, que és la segona llengua més parlada al Món després de l'anglès, el cas és que si haguéssim de fer cas a la premisa dels escriptors en andalús, hauriem de considerar també "llengües" o quelcom semblat les formes de parlar de paíusos com Cuba, Honduras, Mèxic, Argentina, Xile i altres paísos iberoamericans.

O sigui que amb la teoria dels escriptors en andalús tindriem tantes "llengües" castellanes com paísos hi ha on el castellà és oficial.

UN VIATGE LLAMPEC

Està propera la visita de Benet XVI a Barcelona, on consagrara i dedicara el temple de la Sagrada Família, obra magna del mestre Antoni Gaudí, una visita que, en certa manera, està tenint un ampolíssim ressò mediàtic.

I és que, des de fa setmanes, no es parla de gaire res més en algúns fòrums i grups de xarxes socials; tan a favor com en contra de la visita del Pontífex i, fins i tot, l'altre dia llegia una nota de premsa en la que es parlava del fet que tot el "marxandatge" que s'ha creat, ni tan sols es ven.

Del que també es parla, però, és dels inconvenientrs que causara als veins, doncs no podran desplaçar-se en cotxe, si no que hauran de fer-ho amb transport públic cosa que, d'altra banda, també seria normal que s'utilitzés a les grans ciutats com Barcelona molt més del que ja es fa..

Però el que més xoca és el fet que es "llogaran" balcons per tal de poder veure el Sant Pare, ni que siugui poer uns instants, això si, a uns preus que...millor que ni els citi, doncs a mi em van esgarrifar.

Fins i tot en aquests moments, de crisi, en que tothom hauria de posar una miqueta per que les coses anéssin bé, hi hagi qui vulgui aprofitar el "viatge llampec" de Benet XVI a Barcelona per tal de fer negoci.

EL VIRUS DE LA VIOLÈNCIA

Quan el futbol va ser inventat segurament que els inventors de l'avui "esport-rei" no sospitaven de cap de les maneres el fet que hagi esdevingut el que és actualment.

I és que el "peu-pilota", tal com es podria traduïr el nom en català, genera quantioses passions, bona prova d'això va ser el passat Mundial de Sud-Àfrica en el que, des de les "vuvuzel·les" fins el fet que molts seguidors anéssin a aquell país, passant per la instal·lació arreu de pantalles gegants, per tal que la gent pogués seguir les evolucions de les seves respectives seleccions nacionals, es va fer difícil que algú es quedés sense veure, ni que fós per uns moments, algún dels partits de futbol.

S'està disputant la fase classificatòria per l'Eurocopa de Nacions que es celebrara el proper 2012, i el passat dia del Pilar, Itàlia i Sèrbia havien d'enfrontar-`se en territori italià, concretament a Gènova. El partit va començar, però als sis minuts de joc, l'àrtbitre va haver d'interrompre la confrontació degut als aldarulls que van esclatar a la graderia de l'estadi, uns aldarulls que havien començat ja fora del camp i van continuar també després de la suspensió de l'encontre.

Potser algú haura pogut pensdar còm és que hi hagi tanta violèrncia als partits de futbol. Però no seria d'estranyar que un dia, o es juguin els partits sota estrictes mesures de seguretat o, en última instància, calgui jugar-los a porta tancada.

LA PERILLOSA IMMOBILITAT

Aquests dies s'estàn fent públics els Premis Nöbel 2010, uns Premis entre quins guardonats n'hi ha dos que ja han suscitat incomoditat, una incomoditat que, en ambdós casos, és deguda a una immobilitat sorna per part, en un dels casos, d'un règim que, en el seu dia, va canviar foc per brases a la Xina, i que considera "perillós" qui lluita per uns Drets Humans que s'entesten en no reconèixer.

D'altra banda l'Esglesia Catòlica, que va mostrar el seu desacord quan el Nöbel de Medicina va ser atorgat a qui és considerat el "Pare de la Fecundació in-Vitro"; Robert Edwards.

Sembla que és més còmode la crítica des del més estricte immobilisme, amagant el cap sota l'ala i fent-se el sord, demonitzant allò que, precisament, no és dolent.

El el cas del Vaticà, però, ja que preconitzen que procrear és "positiu", sembla un contra sentit que critiquin el fet que dones que no poden tenir fills ho puguin aconseguir mitjançant aquest sistema i que, a més, des de la Santa Seu es demanin "consideracions ètiques".

Ara demanen "consideracions ètiques" amvb quelcom beneficiós. Però el cert és qie a l'Esglesia s'han donat fenòmens tan fortament anti ètics com la Inquisició, tribunals religiosos davant els quals els acusats, en la més absoluta indefensió, no podien fer altra cosa que demanar clemència. O més recentment, els casos d'abusos a menors per part de religiosos.

Com és de supposar, en ambdós casos, ningú ha tingut "consideracions ètiques". I és que, com diu el refrany: "No hi ha pitjor cec que qui no vol veure les coses".

EL NÖBEL DE LA DISCÒRDIA

El dia 8 d'Octubere saltava a la premsa la notícia; Liu Xiabao, un disident xinès al que l'aparell repressiu d'aquell país té empresonat per defensar, de manera pacífica, els drets humans i la democràcia (absents en la seva totaslitat al gegant asiàtic) era guardonat amb el Nöbel de la Pau.

Tal notícia va caure com un gerro d'aigua freda sobre un immovilista Executiu que, per acabar d'arrodonir l'assumpte, no va fer més que considerar aquesta decissió una "profanació" del Premi que, valgui dir-ho, guardona la lluita pacífica per la igualdat social i la pau.

Els mitjans d'aquéll país es van afanyar a qualificar el disident de "criminal", en un gest, segons ells, "alliçonador" (de que el poble no significa res per els "barons" comunistes de tota la vida, encara que ells volen donar una imatge contrària). A més, i en un atac de rauxa, van cridar l'Ambaixador noruec a consultes, doncs el país havia, lògicament, fet oïda sorda a les coaccions xineses.

La Xina ha prosperat, si, però a quin preu?. Senzillament al d'un poble completament sotmès a una obsoleta forma de repressió que, en ple segle XXI, ja no hi té cabuda. I és que no s'entén com encara avui, adoren Mao Tsé Thung, un pervers personatget que, si bé va abolir l'imperialisme i el feudalisme, els va portar més del mateix, sota l'eufemístic nom de "república popular"...Cinisme portat als extrems més malaltissos.

Francament, cada dia enténc menys còm, a un país en aquesta deplorable situació, se li van donar uns Jocs Olímpics, en un gest quye va suposar una clara submissió de tot el Món i la Família Olímpica a les políti1ques repressives xineses

CONDEMNA A LA VIOLÈNCIA

S'acaba una nova legislatura a Catalunya, quatre anys de Tripartit que culminàven amb una notícia bona i una altra de dolenta per qui és contrari a qualsevol acte violent.

La bona va ser la prohibició de les curses de braus que, després de l'eliminació de les places de braus d'arreu de Catalunya, ara ja només es donaven a la Monumental de Barcelona on, cada tarda que hi havia corrida, hi havia polèmioca entre els fanàtics i els contraris de tal barbàrie, ja oficialment prohibida.

D'altra banda, però, el mateix Parlament català blindava fa pocs dies una altra mena d'espectacle on, malgrat que els braus no hi moren, sí en canvi sofreixen tota mena de tortures per part dels qui, d'alguna manera, busquen la diversió en ells. Es tracta dels correbous, una mena de barbàrie endèmica de les Terres de l'Ebre.

La polèmica, però, sorgia, com sempre, per part dels qui diuen que la prohibició dels toros és, en certa manera, "esborrar quelcom espanyol", una afirmació gratuïta feta per unes persones que probablement ignoren el fet que mols mitjans informatius en llengua castellana es produeixen a Catalunya, tan a nivell de premsa escrita com de ràdio i televisió.

A tot això, i en plena precampanya electoral, Alícia Sánchez Camatxo, del PP català, assegurava en roda de premsa que "si guanyen les eleccions, tornaeran a demanar que es facin curses de braus a Catalunya.

No es tracta de demanar altre cop les curses de braus a Catalunya, ni de dir que volem "esborrar" tot el que sigui espanyol. Més avbiat es tractaria de que el Parlament català hagués anat una mica més lluny i, en lloc de brlindar els correbous, hagués fet el mateix que amb les curses de braus, doncs aquí del que realment es tracta és d'enterrar d'una vegada i per sempre la violència, sense importar d'on vingui aquesta doncs aquesta no és art, ni festa, ni tampoc té res a veure amb la cultura.

EL REI FLAQUEJA...VISCA EL REI!

És tradició als paísos regentats per una monarquia, el fet que, quan el monarca es mor o, per causes de salut, abdica, sigui el seu fill qui el sustitueixi, un fet que, al llarg de la Història, s'ha donat gairebé sempre de la mateixa manera.

Ara, però, hi ha dos paísosm, regentats encara per obsolets règims totalitaris, en els que passa quelcom semblat al que es dona a les monarquies: Per un cantío Cuba, on el germà, en aquest cas, del dictador Fidel Castro, ha assumit la presidència del país, tot i que Fidel, des de l'ombra, seguenix encara donant ordres com si res hagués passat. I l'altre, Korea del Nord, un dels paísos més hermètics del Món. Allà no és el germà, si no el fill del dictador el que ja ha estat escollit "a dit", tal i com es fa en els règims totalitaris, per tal que la dinastia Kinjong segueixi, com si tal cosa, en el poder, sense que el poble pugui fer-hi absdolutament res.

"El Rei flaqueja...Visca el Rei!". un sistema ja obsolet de fer les coses que algú hauria de canviar, doncs això significa "Més del mateix", encara que no es tracti, en aqust cas, de reis, si no de dictadors que, quan flaquegen, la única cosa que volen és perpetuar-se i, com si fossin divinitats, embauquen el pòble, tot fent-los creure que, amb la repressió que exerceixen, són "benefactors".

Seria hora que, en aquests i altres paísos, sotmesos a dictadures, algú fés alguna cosa, evidentment pacífica, per obrir els ulls al poble i eclipsar els dictadors.

"PRINCESA" SENSE PRINCIPAT

Durant els primers anys de vida de Televisión Española existia un programa d'entrevistes. El seu títol: "Ésta es su vida", i en ell es reflectia la vida de persones tals com escriptors, periodistes, cantants, llavors anomenats "canzonetistas" per part del règim franquista, o pintors, arquitectes, escultors, esportistes i, còm no podia ser d'altra manera en aquell moment, matatoros.

De fet, en l'actualitat tenim també programes d'entrevistes, i molt bons, a la tele pública, naturalment.

Però els canals privats s'estàn inclinant massa per tot allò que podria anomenar-se "rosa" o, en algúns casos, ja passa de rosa, per tal de convertir-se en morbós.

Tal és el que el dia 23 de Setembre començava a emetre uin d'aquests canals privats, sota el títol de "La princesa del pueblo".

I és que aquesta persona, entre controvertida i gairebé explotada, encara que sembla que això és amb el consentiment d'ella, ens la fan sortir fins i tot a la sopa.

"Molts canals i més del mateix", em deia fa poc un conegut i antigament company en una emissora de televisió. Certament és així; mentre uns posen aquesta persona fins i tot a la sopa, i l'alaben, d'altres la cririquen de mala manera...En fi, que pel que es pot veure, la guerra entre canals televisius privats ja està servida. I la munició no és altra que Belén Esteban.

XULERIA I RAUXA SENSE FI

Aquest prop-passat cap de setmana-divencres, concretament-, i en un acte d'aquélls que ens recorden molt el que feien els representants de les metròpolis amb les colònies d'Ultramar en èpoques passades, el màxim dirigent del partit en l'oposició va passejar-se, en una clara provocació al Marroc, per Melilla, ciutat situada en aquéll país, però espanyola.

El dia anterior, el dijous dia 16, Cristóbal Montoro, qui també pertany al mateix partit, declarava durant el sopart del Club Rotary que "la vaga general cal enterrar-la", tot al·ludint que "es tracta d'un obsolet recurs del segle XIX". Això si, va advocar per una baixada d'impostos (als més rics, segurament) de tal manera que, si acallen la veu dels treballadors, ells poden fer el que els doni la gana.

Per acabar d'arrodonir la demostració de xuleria infinita, la senyora Sánchez Camatxo, presidenta del PPC, no va tenir el divendres dia 17 altre acudit que anar a Badalona,a la barriada d'aquélla ciutat on més gitanos romanesos hi ha, i allà, aplaudir en públic la política del president gal a qui, per cert, la Comissió Europea ja ha obert expedient. I ho va fer amb la rauxa que la caracteritza, de tal manera que diverses persones del barri, entrevistades per TV3, van apuntar que la senyora en qüestió no vol més que demanar vots.

No sé si els dirigents i militants d'aquest partit saben (Haurien de saber-ho, no és tan llunyà) que l'època del colonialisme ja s'ha acabat, i ho va fer amb la cessió a la Xina de Macau per part de Portugal i de Hong-Kong per part del Regne Unit. Tampoc sé si recorden, tot i que evidencien que no, què va passar quan ells estaven en el poder i van abaixar les retribuciins dels funcionaris, que es van trobar amb una vaga d'aquests, també a nivell de tot el territori espanyol. O què va passar quan van decidir enviar soldats a Iraq, que no va ser una vaga, si no el crit unànime de tot un poble de "No a la guera"...Ells, amb la xuleria infinita que els caracteritza, van fer oïdes sordes i titllar els qui no voliem la guerra de "delinqüents".

De tot això només es pot arribar a una conclusió; no han après la lliçó!

UN PERILL QUE CAL EVVITAR

Possiblement tots hem sentit parlar en ocasions de les anomenades "xarxes socials", uns portals on els usuaris poden "penjar" tota quanta informació se'ls acudeixi; com ara fotografies, textos o vídeos.

El que algunes d'aquestes xarxes tenen en comú és el fet que, si l'usuari no fa ús de l'aplicvatiu que incorporen per tal d'establir filtres que delimitin l'accessibilitat de la documebntació allà continguda, aquesta pot ser vista per qualsevol altra persona i, fins i tot, per l'empresa, en el cas que aquesta controli el que els treballadors fan amb les xarxes socials. També es pot donar el cas d'empreses que utilitzin aquests portals per tal de trobar personal per treballar.

Fa molt pocs dies, però, m'arribava un esfereïdor informe que, sens cap mena de dsubte, tothom hauria de llegir, sobre tot els pares, doncs segons sembla, no només algunes d'aquestes xarxes negocien amb els documents allà dipositats, si no que també s'utilitzen amb altres finalitats, no sempre constructives. Segons sembla, el popularíssim "FaceBook", conserva la documentació de l'usuari fins i tot després que aquest es doni de baixa o, el que és pitjor, després de la seva defunció.

El més estrany és que, malgrat els fets que es denuncien en aquest document, aquestes xarxes socials són cada cop més i més populars, essent utilitzades, fins i tot, per institucions com ara algúns departaments governamentals.

Seria d'esperar, però, que hi hagués una normativa que, per sobre de tot, protegís la privadesa i llibertat d'expressió de les persones que utilitzen aquests portals, i que no es pugui donar el fenòmen del "gran germà" que tot ho controla, fins i tot la privadesa de les persones i la seva llibertat, com ja passa, dissortadament, en paísos com la Xina, on la llibertat d'expressió està retallada "per protegir la salut (dels qui governen)", no del poble.

EN VENDA, PER UN TROS DE PA

A principis de Setembre saltava a la premsa una d'aquélles notícies que, d'haver estat protagonitzada per qualsevol ciutadà anònim d'aquest o un altre país europeu, hauria passat desapercebuda.

Però, no sé si per casualitat o per què, el protagonista, i infractor, en aquest cas, no era altre que el professor Jesús Neira, conegut per haver arriscat la seva vida per ajudar una dona a la que estaven maltractant.

Al protagonista de la notícia se'l va trobar conduïnt begut, un fet que, com tots sabem, pot comportar una sanció, no només econòmica, si no de retirada de carnet pena que, en un judici "ràpid", se li va imposar a aquest conegut personatge.

El cert és que, durant algúns dies, la premsa i televisió sensacionalista ha anat plena, no només del fet d'haver estat enxampat, si no de la pena que s'ha imposat a aquest conegudíssim personatge, i del fet que "acata" la mateixa.

De fet, però, ja feia massa temps que Neira estava "a l'ombra" i no es parlava d'ell als mitjans, senzillament per que no hi havia tema per tractar.

Si deixem de banda el be o malament que aquests mitjans més sensacionalistes informen, qualsevol pot pensar, a la vista d'informacions com aquesta, una de tres coses; o bé algúns mitjans viuen d'aquesta mena de notícies, o bé en viuen els seus protagonistes, per donar-se publicitat i, de passada, guanyar-se algún euret extra, o bé tots dos, tan el protagonista com els mitjans, en treuen alguna cosa, sobre tot, amb qui més grossa la fa.

BROMA MOLT MACABRA

A finals d'Agost llegia una esfereïdora notícia, que publicava l'Agència EFE, segons la qual, un restaurant, aparentment de cuina brasilera, que havia d'obrir portes a la ciurtat de Berlin el Setembre, curiosament demanava quelcom força inusual.


"Flimé", aisí és com es diu l'establiment que, a priori, semblaria un restaurant normal, no demana precisament treballadors, si no que, per sorpresa de tots els qui vam llegir la notícia, el que demana són "donants" per quelcom que, com tots sabem, està prohibit, com és, una pretesa "cuina caníbal" de l'Amazones.

Tot i que, segons la notícia, tot sembla estar molt ben "arranjat", el cert és que a Alemanya, en quina capital es pretén obrir aquest establiment, ja ha començat a suscitar les més que lògiques i enèrgiques queixes.

És una broma macabra o una manera (errrònia) de captar clientela? El cert és que no sé si els qui promouen l'establiment s'adonen del fet molt greu que han ultrapassat de forma molt greu els límits dels drets humans.

LLENGÜES MOLT VIVES

Fa pocs dies rebia, mitjançanbt correu electrònic, un d'aquests curiosos arxivets que s'envien en format de presentació. En ell, i de manera força còmica, es mostra una mena d'"evolució" de la llengua, en aquest cas la castellana, cap a un futur més, podriem anomenar-lo, senzill.

Sense anar més lluny, el cert és que algunes de les coses que apareixen a la preswentació ja existeixen en la realitat, no escrites, si no en forma fonètica, doncs si escoltem el castellà que es parla en algúns dels paísos iberoamericans, ens adonarem de que, sobre tot algunes persones determinades, ja parlen com es proposa a la presentació. També, als Estats Units, existeix l'anomenat "spanglish", que és una mena de barreja de castellà i anglès.

De fet, les llengües evolucionen, sempre cap a una major senzillesa. Així, qualsevol llengua de les que es parlen actualment a Europa, no té gaire a veure amb les que es parlaven a l'època medieval, que va ser quan moltes d'elles van utilitzar-se per primer cop.

El futur de moltes d'elles, però, no només passa per una simplificació, això si, no tan exagerada com la del missatge que he rebut, si no també per la inclusió de moltes paraules noves, algunes d'elles relacionadfes amb les noves tecnologies. D'altres, en canvi, segurament sorgides del fet que apareguin noves formes de negoci o treball.

FUTBOLITIS

En certa ocasió, algú va qualificar el futbol com a "esport-rei".

Qui va dir-ho, però, segurament que no s'imaginava quàntes passions, i quelcom més, desperta aquest esport que, aquest 2010, ha celebrat el Campionat Mundial, un campionat que va tenir de tot; des de les "vuvuzel·les", fins i tot el fet que "La Roja", així s'anomena la Selecció Espanyola, el guanyés per primera vegada a la Història.

Però parlem una mica de l'altra cara del "peu-pilota", doncs en algúns paísos, com ara el Brasil, fins i tot provoca crisis nervioses i, dissortadament, suïcidis. A la selecció gal·la, el Mundial 2010 ha perovocat l'insòlit espectacle d'un jugador expulsat per enfrontar-se amb el seleccionador, i una Selecció que, en solidaritat amb ell, es va negar a entrenar, lo que va convertir els fets en quàsi un afer d'Estat.

El més sonat, però, segons sabiem a mitjans d'Agost, és el que va passar a Corea del Bord,. país asiàtic sota una fèrria i tancadíssima dictadura.

Allà, segons sembla, el fet de l'eliminació de la Selecció d'aquéll país del Mundial, ha estat considerat un autèntic afer d'Estat, tan és així que els pobres jugadors, que van fer el que van poder, van ser sotmesos a les crítiques d'afeccionats, evidentment, seleccionats, i el pobre seleccionador ha estat condemnat, segons sembla, a treballs forçats, com si realment, tan uns com l'altre, haguéssin comès una ofensa contra la nació.

Possiblement ningú els ha dit als qui tenen el poder en aquéll país que hi ha coses molt més importants que la piloteta, coses que, de bén segur, descuiden.

El "peu-pilota", però, també té annècdotes divertides, com el fet que, a Bèlgica, país on es troben les institucions de la UE, un matrimoni ha posat el nom de "Barça" al seu fill qui, curiosament, ha estat inscrit com a soci del club blau-grana. I és que, segons informava l'Agència EFE, el matrimoni volia posar Barça al primer fill, si era un nen, i "Ona" si hagués sigut una nena.

I és que hi ha aficions per tots els gustos!

DE TELEBARALLES I INTERESSOS CREATS

El dia 6 d'Agost passat, per una d'aquélles circumstàncies tan casuals vaig encertar a veure, al menys durant uns moments, còm, a la secció de Maquillatge d'un conegut canal de televisió privat, dues dones s'estàven duscutint i, gairebé barallant, mentre les estaven "posant guapes" per aparèixer, en qualitat de convidades, en un d'aquélls programes televisius que, si bé algúns qualifiquen com "del cor", hom caldria qualificar-los més aviat com a formes absurdes d'omplenar espai televisiu.

Així mateix, el diumenge, dia 8 d'Agost passat i, també casualment, vaig poder comprovar còm l'absurda insistència d'un altre canal, tamb é privat, per entrar a un concert que es celebrava a Sant Antoni de Calonge, va acabar també en discussió que va ser emesa per la ja no tan petita pantalla.

Sembla que aquests canals privats no busquin altra cosqa que enferontaments, polèmica i morbo per omplenar els seus dies d'emissió, una polèmica i morbo que, malgrat tot, ven i dona, a més d'audiència, molts diners als mateixos canals i, per què nio, als personatges que intervenen en les discussions, en uns diàlegs gairebé impossibles, que no es donen ni als més agres debats de caire polític o esportiu.

Què seria d'aquests canals sense aquélls personatges morbosos? El cert és quer, com ja deia el desaparegut Joan-Baptista Humet en una de les cançons del seu darrer treball:"El honrado se vuelve un bufón en televisión a cambio de un trozo de pan. Y se ensalza al truhán y se enaltece al patán"...En fi, que que quan més grossa la fan, més surten davant les càmeres...i més guanyen!.

Com deia una de les figures de la Nova Cançó en un pograma commemoratiu que ve emetre TV3...: Quina engúnia!

POBRESA I CAMPS DE GOLF

El dia 3 s'Agost passat tornava a aparèixer d'alguna manera un dels darrers dictadors de la Història contemporània; Fidel Castro, qui presentava la seva biografia.

Dos dies abans, el seu germà, titella que balla al só que el "comandant" li indica, feia algunes afirmacions, bones unes i dolentes unes altres. D'una banda, obria la porta, tímidament, això si, a la iniciativa privada en el món laboral i empresarial, una forma d'economia inexistent a l'illa, doncs, com podem veure, no es fa res en aquéll arruïnat país sense que el dictador, que governa des de l'ombra, hi dongui el vist-i-plau.

D'altra banda, el dictador-regent anunciava un fet que, en un país on manquen béns de primera necessitat, com aliments i medicaments, és una gran obscenitat i constitueix una greu burla contra un poble que ja fa massa temps que viu en un perpetu esclavatge, qual és la construcció de camps de golf a l'illa, amb xalets, això si, només a l'abast dels estrangers.

Sembla que els qui malgovernen aquella illa, estiguin del tot cecs i, tot ignorant les necessitats del poble, juguin a enriquir-se més amb aquests camps de golf que, segurament, acabaran de treure al poble de l'illa un altre dels bens preuats i escassos, com és la terra per conrear hortalises, així com l'aigua.

Arran dels clams que s'han donat des de diversos paísos per que aquélla illa deixi de ser tan pobra com és, resulta increïble que els governants no reconeguin el fet que el totalitarisme està més que obsolet. O és que a la poltrona s'hi està molt bé?

QUAN ES CONFONEN ELS TERMES...

El 28 de Juliol passat, el Parlament de Catalunya donava llum verda a una iniciativa popular encaminada a la prohibició de les curses de braus, un espectacle no-festiu que, a Catalunya, ja només es podia veure a la única plaça de braus que queda a la capital del Principat.

Han estat molts els estires-i-arronses al voltant d'aquest trist espectacle, fins i tot, el mateix dia 28 de Juliol passat, podiem escoltar la representant del PP-sempre el PP- donant la nota discordant, parlant de la "Catalunya real" Quina Catalunya real? o d'enfrontament entre Catalunya i Espanya, com si aquesta prohibició que, valgui dir-ho, ja va decretar l'any 1991 la Comunitat Canària, constituïs una forma d'"independentisme".

Per si la senyora Camatxo no ho sap, un es pot sentir perfectament espanyol, dins de Catalunya, i estar en favor de la prohibició d'aquest espctacle que és de tot menys una festa i, no per això, hem d'enfrontar-nos amb ningú, tal i com, de bén segur, passa a Canàries. Tampoc val la pena demanar al Coingrés i el Senat que, per la por (econòmica, suposo) de més prohibicions, es reguli el macabre espectacle per llei, una petició que no és més que una forma de desbarrar per part d'aquesta senyora que, per si fora poc, confón la voluntat popular i el respecte per els animals amb la política o l'economia i, d'aquesta manera, dona la imatge del "no" a moltes coses que la seva formació ha anat fent, quan no els ha interessat, al llarg de la Història.

És d'esperar que, si hi ha eleccions, els qui surtin respectin la voluntat popular,, i no s'embarquin en aventures retrògrades, com la de regular per llei un tan pobre espectacle que cada cop té, malgrat ens vulguiin fer veure el contrari, menys afluència de públic, al menys, a Catalunya.

CAP A ON MIRÀVEN?

El dia 22 de Juliol passat saltava als mitjans la notícia de que l'Esglesia Catòlica xilena demanava "clemència" per aquélls que, després de fer mal al poble del país, sota les ordres del dictador Pinochet, estàn ara complint una justa condemna.

En aquest sentit, un bisbe d'aquéll país sortia davant les càmeres demanant clemència i "entristint-se pel dolor" d'aquests, que no van ser altra cosa que titelles que van servir els malèfics designis del dictador xilè.

Darrerament l'Esglesia s'ha vist esquitxada per molts escàndols, però caldria saber cap a on miràven els jerarques eclesiàstics xilens, i d'altres indrets del Món, quan hi havia persones innocents que patíen els horrors de la repressió de la dictadura de torn.

SANTA CONSTITUCIÓ...O MALEÏT PAPER MULLAT

El divendres, 9 de Juliol passat, el TC donava a conèixer la "lletra petita" de la sentència que, dies abans, havia estat emesa contra part d'un Estatut de Catalunya no només refrendat pel Parlament espanyol i el poble català, si no ja en vigor, en el que és un cas inaudit en la Història de la democràcia en general.

Aquesta "lletra petita", que ocupa més de 800 folis (A saber què diu tanta paperassa), deixa sense efectes el terme "nació", així com també "regula" l'ús del català, que és considerat "llengua d'úsn corrent", però no la principal a l'Administració ni als mitjans dee comunicació oficials. També, segons sembla, estipula que no podra ser tan llengua vehicular com fins ara era, a l'educació.

Pel que fa els mitjans de comunicació, seria de suposar que aquests magistrats, algúns dels quals ja han caducat el mandat, saben perfectament que a Catalunya arriben dos mitjans audiovisuals públics, en castellà, que produeixen porogrames en aquesta llengua per a tot el territori espanyol, prcisament des de la capital catalana, a més de 5 ràdios privades i 8 televisions, també de caire privat, també en aquesta llengua, a més de rotatius, algúns d'ells, malgrat tenir la redacció a Catalunya, també s'editen en llengua castellana.

El mateix divendres, ja bén entrada la nit, e nun canal autonòmic d'una comunitat governada pel partit autor del desgavell, es qualificava de "bunyol" un Estatut plenament constitucional, al que s'han retallat principis.

El dissabter, 10 de Juliol, una multitudinària manifestació, encapçalada per representants de tots els partits, menys els instigadors del nyap jurídic, va demostrar una altra vegada una unitat indissoluble dels catalans en front els qui voldrien, com deia una líder sociualista, que els catalans fóssim "ciutadans de tercera".

I el dilluns, 12 de Juliol, després que "La Roja" guanyés per primera vegada el que va ser el primer Mundial de Futbol celebrat a Sud-Àfrica, els instigadors del nyap van afanyar-se a fer ús polític de la gentada que va sortir als carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes per animar aquélla selecció, tot qualificant-los de "catalans silenciosos" o d'"autèntics catalans i espanyols".

Sembla mentida que, tal i com manifestava Lluis Llach a TV3, encara avui les lletres d'algunes de les seves cançons, compostes en forma metafòrica en èpoques fosques de la Història, encara tinguin utilitat, sobre tot mentre hi hagi qui, amb un conodisme no gens de fiar, boicotegin no només el que es fa a Catalunya, si no a la rsta d'Espanya. I tit per aconseguir governar.

I és que, com diuen uns versos d'una cançó de Serrat, publicada l'any 1978:

"Que la ignorancia no te niegue, que no trafique el mercader con lo que un Pueblo quiere ser"

7 DE JULIOL...SANT FERMÍ

7 de Juliol, com cada any, Sant Fermí, patró de la capital navarresa i, dissortadament, una setmana sencera de patiment per uns pobres toros que, tot i ser el "centre" d'aquélla diada, el seu patiment no és, ni de bon tros, cap mena de festa.

Precisament uns dies abans del començament de les diades, el diumenge, dia 4 de Juliol passat, els antitaurins es van manifestar, a la mateixa Pamplona, tot formant la imatge d'un pobre toro ferit, una manifestació que, segurament que a algúns, els ha sonat a "burla", més que a protesta i reivindicació del respecte a la vida dels pobrtes animals.

Ni "festa" ni molt menys "art" poden ser els qualificatius cap a una tremenda brutalitat en vers els pobres toros, una brutalitat que, arreu del territori espanyol, es repeteix any rere any; des de la primavera fins el principi de la tardor, quan les que es poden qualificar d'autèntiques matances després de sotmetre els pobres animals a tortura, acaben. També cal dir que un pot sentir-se ESPANYOL, malgrat ser un convençudíssim detractor d'aquest trist espectacle.

Dissortadament, però, sembla que el martiri i mort d'aquests pobres animals, dona sucosos beneficis, no només als criadors, si no als qui organitzen i tenen concessió de les "places" de toros. En fi, que sembla que martiritzar pobres animals també mou, dissortadament, diners!.

DESPRES DE FERIR GREUMENT ALGÚ, DEMANAR "CONCÒRDIA"

El dilluns, dia 28 de Juny passat, i després de quatre anys d'espera, finalment el TC emetia una sentència ressolutòria sobre el recurs, presentat pel PP, contra un Estatut que, després de ser debatut al Parlament català, a l'espanyol i refrendat pel Pobnle cvatalà, ja està en vigor.

La sentència que retalla algúns preceptes de l'Estatut, és una ersposta a una protersta d'un partit, el resultat de quins capricis, ja hem pogut comprovar en anteriors ocasions, i aquests capricis van arribar, fins i tot, a provocar la seva pròpìa derrota electoral, que no han sabut païr mai.

Així, el mateix dilluns, després de saber-se la sentència que suposa una "tisorada" a un Estatut que ja era consticucional, mentre des dels partits que formen el Govern de la Generalitat i, fins i tot, des de CiU, que està en l'oposició, es veia aquesta com quelcom injust, des del PP s'afirmava que "ara l'Estatut és constitucuional" (Enténgui's, "ara ja no hi ha el que ens molestava").

El dimarts, dia de Sant Pere, el líder del partit a nivell espanyol demanava "concòrdia" per mirar al futur.

Però A quín futur es refereix el senyor Rajoy, si temim en compte que algunes Comunitats governades pel seu partit, entre les que hi ha la mateixa Comunitat Valenciana i Ses Illes (que comparteixen llengua amb nosaltres) també han presentat recursos?. Tan els agrada anar en contra dels demés que hagin d'escudar-se en el TC per protegir els seus drets?.

DIFÍCILS DE CLASSIFICAR, PERÒ DIGNES DE RESPECTE

El dia 28 de Juny passat es celebrava el Dia de l'Orgull Gai, una festa que es va celebrar arreu al llarg del cap de setmana anterior, amb manifestacions entre lúidiques i reïvindicatives, en concret, la reïvindicació d'enguany era aconseguir que els transexuals tinguin igualdat d'oportunitats en la vida i siguin respectats.



Tals formes de vida, com són ser homosexual (gai-lèsbic) o transexual, no són sempre ben vistes per tothom, sobre tot per les diverses religions, algunes de les quals consideren "malaltia" el fet de ser homosexual, encara que, en certa manera, els "toleren", mentre que d'altres, com és el cas de l'islam, consideren aquestes persones com si realment fóssin un producte satànic, malgrat que no fan mal a ningú. En aquest sentit, seria de suposar que, en temps de la Inquisició, si hi havia persones amb aquest, diguem-ne "modus vivendi" que, de ben segur que n'hi havia, eren acusats de l'úinic que aquélls tribunals teocràtics sabien acusar qui no era, segons els seus criteris, "normal" , és a dir, de "bruixeria" i, com no podia ser d'altra manera, anaven direcrtament a la foguera.



Seria millor que aquesta societat que vol ser tan democràtica i oberta, dongués a aquestes persones les oportunitats que es mereixen, sense mirar quina és la seva orientació sexual, i ens deixéssim de prejudicis religiosos doncs, de bén segur que Déu no aprova la gran quantitat d'injustícies que, en el seu nom, es duen a terme en aquest món

A QUÍNS INTERESSOS SERVEIXEN?

El 14 de Juny passat, amb el Mundial de Sud-Àfrica en joc, m'arribava la trista notícia de que en un país africà vàries famílies van ser tirotejades per uns encaputxats mentre estaven, tranquil·lament a casa seva, veient un partit de la competició més important de l'esport-rei.

Segons la nota de premsa que vaig poder llegir de la pàgina web d'una agència, sembla ser que l'acció vandàlica havia estat reïvindicada per Al-Qaeda, banda radical que es dedica, precisament, a tréure's de sobre tothom que, segons ells, sigui "infidel".

Moltes religions, la majoria, prohibeixen, precisament, matar. I no cal professar-ne una de determinat signe per saber que la vida és un DRET a respectar, reconegut a totes les Constitucions democràtiques. Tampoc hi ha ningú que prohibeixi practicar o veure esport, ni escoltar música, ni ballar, tres activitats bones, una pel cos, i les altres dues, certament que per la ment.

Sembla, però, que aquests radicals no volen veure, ni en pintura, que les persones normals practiquin o vegin esport per televisió, escoltin música o ballin.

Si bé, com algún líder religiós islàmic deia en declaracions a un canal de televisió fa un temps, "l'islam és pacífic", hom no entén aquestes actituds tan poc ortodoxes amb el que aquell líder religiós deia.

O és que, en aquesta religió, que més aviat sembla una selva, es compleix allò que un vell refrany castellà diu, que "cada maestrillo tiene su librillo", és a dir, que cada capitost interpreta a la seva manera les coses, i n'hi ha que tiren per la via més fàcil, possiblement per que siguin "religiosos a bastonades"?.

DE QUÈ PODEM QUALIFICAR-LO?

El dissabte, dia 29 de Maig passat, mentre estavem gaudint del Concurs d'Eurovisió, en la seva ja cinquanta-cinquena edició, i escoltant Dani Diges mentre interpretava, acompanyat per uns ballarins, el seu "Algo Pequeñito", tots vam quedar bocabadats en veure còm un ballarí molt estrany es "colava" materialment a l'actuació de Diges.

Vestit amb una samarreta negra, on es llegia pefectament "Jimmy Jump", en lletres blanques, i amb uina barretina al cap, malgrat que una agència de notícies la qualificava de "gorreta vermella", irrompia, per primera vegada en la Història, en un Concurs d'Eurovisió un esdeveniment que, com és de suposar, es celebra sota alguna mesura de seguretat. O, al menys, els participants van degudament identificats.

Aquélols escassos 20 segons de la seva aparició, però, van ser prou com per sorprendre tothom, fins i tot l'organitrzació de l'esdeveniment els quals, per cert, van permetre Diges que repetís la seva actuació al final de la gala.

El passat dia 4 d'aquest Juny, l'intrèpid personatge estava, com no podia ser d'altra manera, en un plató televisiu d'aquélls que serveixen per treure l'entrallat de coses que, en ocasions són interessants, però en altres, sín tan banals que semblen discussions a crits de persones que parlen diferent llengua.

El cert és que, a preguntes del presentador sobre la intenció amb que va colar-se, precisaqment a l'actuació del representant espanyol, el tal Jimmy Jump (En realitat es diu Jaume), qui va acudir als estudis, precisament amb la samarreta publicitària que sempre llueix, va afirmar que anava "en representació dels qui no van poder estar allà".

Ja s'ha colat a diferents esdeveniments, tot i que sempre esportius, fins el 29 de Maig passat. Però què és "Jimmy Jump"? Un pallasso o un senzill exhibicionista, especialitzat en burlar la seguretat de qualsevol esdeveniment per forta que sigui?. El cert és que, segons sembla, no hi ha sistema de seguretat que se li resisteixi.

UNA ESMENA MOLT ESPERADA

El dia 11 de Juny, el Telenotícies Comarques, de TV3, va donar la notícia; el Tribunal Suprem havia absolt fionalment Núria Pòrtulas, a qui l'Audiència Nacional havia condemnat a presó, sota l'acusació de "col·laborar amb banda terrorista".

El vespre del mateix die, familiars i amics van celebrar aquesta sentència, en un acte entre festiu i reivindicatiu, a la Plaça del Vi de la capital del Gironès.

Que nosaltres sapiguem, en democràcia, pensar diferent no equival a altra cosa que això; pensar diferent, usar del dret a pensar diferent i a expressar-ho, naturalment, de forma demcràtica, amb paraules.

Però el cert és que hi ha qui, d'alguna manera, va actuar molt matusserament, com els qui van ordenar la detenció i posterior enjudiciament de Pòrtulas, unes acusacions que, finalment, s'ha comprovat que no eren més que el resultat d'un de tants "nyaps" que els qui tenen el poder fan en aquest país.

QUÍN ÚS ES FARA DEL 3D A LA "TELE"?

Les noves tecnologies ens han portat la possibilitat de veure pel·lícules en 3D DIGITAL, un sistema d'imatge tridimensional que ens acosta les imatges gairebé als dits, i ens permet, materialment "tocar" allò que veiem.

El cinema, que perdia clients mercès, entre altres, als molts canals televisius que, a les plataformes digitals de pagament, ofereisxen la possibilitat de veure, previ pagament d'un cànon de "compra", les darreres novetats cinematogràfiques des del saló de casa, ha revifat amb el nou sistema 3D, i la cinta "Avatar" és la que ha obert la llauna de la nova atracció que, a més, ens permetra veure, com si estiguéssim allà, concerts i altres esdeveniments.

Fa uns dies llegia una nota de premsa, en la que s'afirmava que la televisió en 3D que ha de venir, podria restringir a esports i pel·lícules eròtiques i pornogràfiques les emissions en aquest nou i meravellós sistema.

Havent-hi la possibilitat de filmar documentals, o de transmetre teatre, òpera o altres pel·lícules que es puguin rodar en aquest sistema, resultaria molt poc ètic que els continguts en tres dimensions de la televisió, tal i com s'apuntava a la nota de premsa, fossin tan pobres com s'assegura, amb lo qual només podrien gaudir-ne aquélls als qui agrada el futbol o altres esports, o aquélls altres que són uns apassionats del cinema eròtic. Certament, una molt pobra elecció.

PRIMERA EBNSUPEGADA

Les obres del tren d'alta velocitat, o dels grans inconvenients, depèn de com ens el mirem, ja fa temps que estàn portant de corcoll la capital del Gironès.

Primer vam veure com el Perc Central, que tan bona imatge donava als visitants quan arribaven a la ciutat, desapareixia gairebé per complert, per tal de convertir-se en un bosc de màquines que, durant moltes setmanes, no feien més que treure litres i més litres d'aigua del subsòl.

I, des de fa uns pocs dies, la tuneladora, que hom va batejar amb el nom que els romans van donar a la ciutat dels quatre rius, ha començat a perforar el subsòl de la ciutat. Després de perforar uns 200 metres, el 23 de Maig passat ja va causar força maldecaps a una fàbrica d'un Polígon Industrial de la ciutat, una indústria que, per més inconvenients, ha hagut de dfeixar la seva seu habitual.

Encara queda molt per perforar, fins arribar a l'estació que es construeix al Parc Central i, segurament que en veurem de tots colors, mides i condicions.

No he estat a cap de les moltes reunions que s'han convocat per tal d'informar els afectats. Però el més segur és que, malgrat les moltes paraules de tranquil·litat que els han donat, més d'un d'ells està més que preocupat, sobre tot si la maquineta en qüestió passa per sota el seu negoci o domicili.

NO JUGUEM AMB LA SALUT

El dia 17 de Maig passat es va celebrar el Dia d'Internet un dia dedicat a aquesta Xarxa que, segons podem veure, cada cop ens ofereix més possibilitats, no només d'adquirir cultura, divertir-nos, informar-nos, orientar-nos mercès als mapes que un motor de recerca ha incorporat a la seva pàgina, si no també comunicar-nos.

Però la Xarxa també ens ofereix la possibilitat de comprar. I comprar de tot i força; des de roba fins a discos i pel·lícules en DVD o Blu-Ray que els venedors ens envien a casa mitjançant serveis de missatgeria o correu. També objectes de segona ma i, fins i tot, medicaments.

És aquest un tema molt delicat, doncs a Internet, per inversemblant que sigui, ningú ens demana una recepta per comprar medicaments que, segons Sanitat advertia el mateix dia 17 de Maig, podrien ser falsos.

·En aquests moments en els que s'està lluitant contra una "pirateria" determibnada, consistent en els intercanvis P2P que, segons una sentència judicial, no són il·legals, ni tan sols hem sentit els governants d'aquest país comprometre's a la lluita contra una venda tan fraudulenta com pot ser la d'uns medicaments que,. i ja ho adverteixen les Autoritats sanitàries, poden fer més mal que bé.

PICARESCA, FINS I TOT AMB LA SALUT

El dia 14 de Maig passat, l'Executiu espanyol s'unia a d'altres de la Uníó Europea en prendre la mesura de fer que els paquets de cigarretes duguin, per tal d'advertir els fumadors sobre els molts i molt greus perills del consúm de tabac, inatges colpidores de les autèntiques destrosses que aqquesa substància causa.

La nit del divendres al dissabte, i en un portal de notícies on es dona als internautes la possibilitat de deixar comentaris sobre el contingut de les mateixes, llegia una sèrie d'opinions sobre la notñicia, algunes d'elles força curioses, o gairebé´ridícules, com la d'un internauta que assegurava que, per moltes imatges colpidores que duguin els paquets de tabac, ell seguira amb el seu perjudicial hàbit, o d'altres, que feien al·lusió als diners que es recapten en impostos que graven els productes derivats del tabac.

El que em va sobtar, però, és no veiure cap opinió sobre el que costa cada any a la Seguretat Social aquest, aparentment petit vici que, en realitat, podriem qualificar com a drogodependència, legal, això si. I no només el que costa a la Sanitat, si no les moltíssimes vides que el tabaquisme sega.

Possiblement hi haura qui de les imatges en fara burla o, per anar més lluny, sortiran fundes, per amagar el paquet de cigarretes, com si es tractés de protegir el mòbil, i així, no veiure la cruia realitat.

Però, certament, totes les recaptacions d'impostos del país no paguen les moltes vides que el fum del tabac s'endúu per davant, moltes d'elles, certament, de persones bén joves

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

Per moltes mesures de seguretat que ens posem a l'ordinador, sembla ser que mai seran prou fortes com per evitar que ens hi entrin d'alguna manera, malgrat que les companyies que produeixen antivirus, els programen per tal que, fins i tot, qualifiquin de "malware" (programari maliciós) qualsevol aplicatiu, sobre tot si és gratuït, que ens !"baixem" d'Internet i que, d''alguna manera, no sigui reconegut com a aplicació per la defensa del nostre equip.

Però ara, a la Xina, la moda és una altra; han aparegut unes targetes que, per un preu de 165 yuans ò el que és el mateix, 20 dels nostres euros, permeten descodificar les parauyles de pas dels sistemes WiFi, amb lo qual, és molt fàcil per qualsevol que disposi d'una d'aquestes targetes, navegar de franc amb el WioFi del veí.

I és que la "ceng-wang-ka" o "Targeta per navegar de franc", tal i com es podria traduïr el nom en català, és una eina que, sense gaires coneixements d'informàtica, es pot connectar via USB a qualsevol ordinador.

Sembla mentida que un país que, per protegir (el Govern) restringeixi Internet, no respecta ni de bon tros la privacitat dels seus ciutadans.

"FESTA" O TRAGÈDIA?

El dia 25 d'abril passat, ens despertàvem amb una d'aquélles notícies que, de ben segur, per els qui són fanàtics d'aquest trist martiti, anomenat "corrida", va ser una trista notícia; un "torero" havia rebut les conseqüències lògiques de voler martiritzar un pobre animal que, com a ésser viu que és, té dret a defensar-se i, com és molt natural, va exercir-lo.

Al migdia, desporés que totes les televisions haguéssin passat una i mil vegades les imatges de l'"enganxada"·no recordo a quín dels canals de cobertura estatal es parlava del fet que aquest maltractatoros havia d'oferir el seu trist espectacle a Madrid on, per cert, la revenda d'entrades funciuona d'allò més bé, doncs hiu ha hagut qui, fins i tot, ha pagat 3000 euros (Mig milió de les antigues pessetes), per anar a veure aquest martiri que, per més poca vergonya, es qualifica de "festa", com si d'un gran esdeveniment es tractés.

El que sembla mentida, però, és que hi hagi encara qui vulgui pagar per anar a veure tan trist espectacle, i no el preu d'una entrada normal, que ja és cara i sap greu, si no aquestes sumes tan altes de diners.

O és que els qui paguen aquests diners els paguen a gust, encara que després no en tinguin per altres coses?...

TORNADA ALS TEMPS ANTICS

Durant l'Antiguitat eren els reis, governants absolutistes en moltes ocasions, els qui tenien el poder d'atorgar els títols més diversos a persones que havien fet quelcom per protegir, no el poble per que aquest importava molt poc, si no els senyors feudals durant l'Edat Mitjana i el mateix rei en totes les èpoques. Aquests títols donaven, en mnolts casos, el dret a governar sobre petites extensions de terreny.

Algúns d'aquests títols encara persisteixen en l'actualñtat, com és el cas dels Comtes d'Àlbiz, a Segovia, la famosíssima Duquessa d'Alba, la no menys famosa Baronessa Thyssen i molts d'altres que, no només persisteixen, si no que passen de pares a fills.

El passat divendres, dia 9 d'abril, sabiem del nomenament de sis nous marquesos per part del Rei, una pererrogativa que, tot i viure en un país que es diu democràtic, encara existeix regulada, ni més ni menys que per la Constitució.

Empresaris i polítics com Marcelino Oreja, que ha estat nomenat Marqués de Oreja (No és cap territori), o l'artista català Antoni Tàpies, que ha rebut el títol de Marquès de Tàpies (Tampoc és cap territori).

De tots és sabut el que Marcelino Oreja va significar en el camp de la política, no només a nivell espanyol, si no també internacional. O el que Antoni Tàpies representa en al camp de la cultura, no només a nivell català, si no també espanyol, europeu i internacional. Però el cert és que, en els temps que vivim, no n'hi ha per tant com per donar-los un títol tan desfassat com el de marquès.

CONSULTA INDEPENDENTISTA I TC

El diumenge, 25 d'Abril, hi ha la nova onada de consulta independentista, unj referèndum totalment democràtic, o sigui, inofensiu, que algúns sectors ja qualifiquen de "retrògrade" doncs, com podem comprovar, aquests sectors no saben que, antigament, Catalunya era independent, malgrat que tenia relació, i molt bona, amb els altres territoris que avui formen les comuinitats autònomes d'Espanya.

Aquesta consulta que, segons sembla, a Barcelona trigara encara un any a realitzar-se, ja ha estat feta a d'altres poblacions on van tenir oposició i forta en algunes d'elles. I ara li toca, entre d'altres, a la capital del Gironès.

La consulta, però, arriba en un moment en que el TC, algúns de quins components ja han esgotat el seu període de mandat, està discutint la tan "feixuga "·sentència a un recurs d'inconstitucionalitat que no té ni cap ni peus, doncs ningú entén que, després que el Parlament de Catalunya i el seu homòleg espanyol, van donar per vàlid i conmstitucional el nostre Estatut, ara vinguin uns quants a tirar-lo per terra.

I és que, entre els que diuen que el referèndum del 25-A és "rtetrògrade" i aquélls que posen tota mena de pals a les rodes per que el nostre Estatut no tiri endavant, , no sé si, coim deia una dona del barri valencià d'El Cabanyal a les càmeres de TV3, valdria la pena fer-se anti-sistema.

UN GRAN CANDIDAT AL "FIASCO AWARD"

Fa pocs dies m'arribava, a través d'EP-Tecnologia, la notícia de que Korea del Nord, un dels paísos més aïllats del Món, degut a la fèrria dictadura militar que el governa, ha creat un sistema operatiu propi però, com és de suposar, és 10 anys ebndarrerit respecte dels que nosaltres utilitzem.

"Estrella Roja", així és com s'anomena el sistema, no és més que una curiosa amalgama de Linux, aplicacions vàries, copiades de Microsoft, però antigues, així com d'altres aplicatius, molts d'ells per garantir una restricció a les connexions a Internet.

L'empresa que l'ha analitzat per EP-Tecnologia afirma que es tracta d'un sistema tan enormement obsolet que, difícilment es podra vendre, ni tan sols dintre del mateix país lo qual el converteix, si algún dia arriba a sortir d'allà, en un ferm candidat als "Fiasco Awards", que cada any s'atorguen als productes tecnològics més "fluixos" que es presenten.

EN QUÈ QUEDEM...?

Ja fa temps que es vé parlant del tema de les descàrregues des d'Internet i de la possibilitat, mitjançant la que ja s'anomena "Llei Sinde", de tancar pàgines d'intrercanvi d'arxius, uns portals que, d'altra banda, van ser qualificats per un jutge com a totalment legítims.

També a d'altres paísos de la UE, com ara França o el Regne Unit, han estat elaborades lleis en el mateix sentit.

D'altra banda una editorial de llibres digtals ja ha començat a fer el que, amb tota ptrobabilitat, seria el remei contra les descàrregues, és a dir, posar uns preus més raonables als llibres digitals dels seus autors, mesura que el mateix director de l'editorial qualificava d'oportuna.

Deiixant les descàrregues a una banda, també hi ha un altre fenòmen; el "top-manta" que, segurament, tots hem vist en alguna ocasió. Consisteix en la venda, ja siguiu al carrer, sobre una manta i a terra, o anant d'un restaurant a l'altre, escampant els discos i DVD il·legals i oferint-los a les persones que estàn allà menjant.

El passat dia 7 d'abril, per la meva sorpresa, m'arribavas la notícia de que un jutge d'Astúries havia absolt un d'aquests venedors "top-manta", al que la Policia havia enxampat in fraganti venent aquesta mercaderia il·legal pels carrers d'Oviedo.

Sembla que, d'alguna manera, aquesta sentència contrradiu el que des del Govern es pretén fer doncs, si la memòria no em falla, ja hi ha una llei que preveu sancions, no només per els venedors, si no també per qui compri aquest material il·legal.

Això, evidentment, és un contra sentit que, si ens ho mirem be, costa molt d'entendre, doncs sembla que la Justícia contradiu les lleis d'una manera incomprensible. Llavors, en què quedem. Es legal o il·legal connectar-se a portals P2P i baixar-se continguts? I els "top-manta, són legals o il·legals?. Qui ho entengui, que vingui i ens ho expliqui.

TAMBÉ SÓN DE CARN I OSSOS...

En èpoques passades l'Esglesia Catòlica tenia, als paísos on estava intal·lada, gairebé tants o més poders que els mateixos governants, doncs sense ells no es feia gairebé res. Aquest abús de poder va arribar fins a tal punt que en temps de la Inquisició eren ells, i no els jutges civils, qui peresidien judicis, quàsi sempre contra acusats en situació d'indefensió absoluta.

Durant el franquisme l'Esglesia Catòlica va jugar també un paper preponderant dins de la vida espanyola, essent d'alguna manera, un dels "motors" d'una censura que retallava, quan no segrestava de manera definitiva, tot quan arribava o es produïa al nostre país i era considerat "dolent" pel poble.

Recentment han estat fets públics, i cada cop en surten més a la llum, casos, d'abusos contra menors, comesos per sacerdots d'aquesta Esglesia arreu del Món fins el punt que, de manera sorprenent, podrien esquitxar el mateix Pontífex, i ja ha provocat que algúns cardenals, concretament a la catòlica Irlanda, ja hagin posat els seus càrrecs a disposició de Benet XVI.

Darrerament, fins i tot algún alt càrrec de l'Esglesia Catòlica ha qüestionat el fet del cel·libat sacerdotal, una situació que, segurament, és el detonant, entre d'altres, per que no hi hagi vocacions actualment, cosa que en l'Esglesia anglicana no es dona, donat que es deixa casar als sacerdots.

Caldra veure si aquests escàndols, ara descoberts, els fan reaccionar o si, al contrari, es mantenen tan enrocats com sempre i, tal com diu una cançó de La Trinca, tornen a "estar a l'oposició".

MOR UN VELL, DOS INFANTS NEIXEN

El divendres, dia 19 del pasat Març, llegia en un important rotatiu un curiós titular, en el que es podia llegir textualment: "El Govern calara foc al polvorí de les descàrregues il·legals" com volent, d'alguna manera, menjar-se d'una mossegada el que podriem qualificar ja de "fenòmen de masses".

Tancaran pàgines web, certament i, possiblement, comencin a tallar Internet a aquélls que es "baixin" alguna obra audiovisual des de pàgines P2P (Peer to peer), altrament qualificades, no fa gaire, com a legals per part d'uin jutge.

Aquesta nova guerra, però, segurament que acabara com diu un vers d'una cançó d'en Serrat: "Mor un vell, dos infants neixen". I, tal i com, passa, dissortadament, amb les pàgines que ofereixen pornografia infantil, en tancaran una, però en naixeran dues, o més, de noves.

D'altra banda, no fa gaires mesos, es descobria el fet que la SGAE organisme que, teòricament, hauria de protegir els Drets d'Autor, remunerant els autors afiliats de manera justa, havia invertit quantioses sumes de diners en adquisicions immobiliàries. A més, i per acabar d'arrodonir la situació, aquest mateix organisme persegueix perruqueries i alttres establiments comercials que tenen la ràdio o música als seus locals, com si realment haguéssin defraudat algú, creant el més que lògic malestar.

Algú deia fa poc en una entrevista que seria preeferible pagar els Drets d'Autor directament als creadors, i no a un organisme que no sabem exactament què fa amb els diners que recapta.

I és que, entre cànons digitals, amenaces amb tancar webs, el que la SGAE ha fet darrerament i tot plegat, el cert és que l'espasa de Damocles de les obres audiovisuals a preus elevats segurament que seguira planant per sobre nostre.

No seria millor, senyora Sinde, lluitar contra les descàrregues abaixant els preus dels productes audiovisuals i controlant millor la SGAE, en lloc de tanta amenaça?

PER NO ESTAR PREPARATS

El passat dilluns, dia 8 de Març, per sorpresa de tots nosaltres, Catalunya es va cobrir de neu, un fet que ja feia anys que no es donava a les nostres comarques.

El cert és que, si be la neu no va cuallar en un principi, aquesta va anar caient amb gran intensitat i, finalment, les nostres comarques es van cobrir completament, fins el punt d'obligar a suspendre activitats, des de les escoles fins el transport públic, passant per l'electricitat i les comunicacions.

Arran de la nevada, molts municipis de les comarques gironines es van veure afectats per talls de llum que, en algúns llocs, van durar fins i tot una setmana sencera, obligant a posar generadors i a fer perdre dies de treball a molta gent, i causant perdues a botigues d'alimentació i restaurants, que van haver de llançar grans quantitats de gènere.

Els alcaldes dels municipis afectats van carregar duríssimament contra les operadores elèctriques després que les congestes de neu que es van glaçar dobleguéssin i partíssin torres d'alta i mitjana tensíó com si aquestes fossin de mantega. A les queixes, des de Fedcsa-Endesa es va contestar que "Si hi hagués hagut la MAT, això s'hauria arreglat en poc temps".

El divendres, dia 12, un professor de la UPC sortia al pas de les declaracions fetes des de l'operadora elèctrica, tot afirmant que les torres no van resistir un temporal de vent i neu com el que vam tenir.

Des de lñes elèctriques, però, també s'instava als alcaldes dels municipios que no volen la MAT, a desistir de la seva oposició a aquesta linia que, en definitiva, tampoc se sap exactament a qui beneficiara, malgrat que hom diu que a les nostres comarques.

S'han preguntat els qui tsn psrtidaris són de la MAT si aquesta hauria resistit un temporal de neu i vent com el del passat dia 8 de Març?.

EN CONTRA D'UNA BARBÀRIE

Era, en temps passats, la diversió dels turistes que venien per milers a Espanya, a la recerca de "Sol, alegría, toros y flamenco", que era la manera com el país es venia a l'estranger, tot ignorant-se altres aspectes del país, molt milloors,, que avui són bén coneguts arreu del món.

Aquesta "diversió", anomenada "corrida" de toros, no és més que el trist i denigrant espectacle que es fa en una "plaça", de forma circular, envoltada de grades. Allà, davant d'un públic que crida "Olé!", un personatge, vestit amb una roba tan ajustada com una funda de paraigües, no deixa de martiritzar un pobre toro, fins que li esgota les energies. Llavors, per acabar d'arrodonir el trist espectacle, no se li acut al personatge altra cosa que clavar una espasa al pobre animal que, segons s'explicava fa pocs dies, mor d'asfíxia.

Certament que aquest espectacle, de cultura, no en té res, doncs no ens aporta res de positiu, no ens ensenya res que pugui considerar-se constructiu, ni tan sols és cap mena de festa.

Recentment, la Comunitat de Maderid, segurament com a reacció contra el debat parlamentari de Catalunya, on es discuteix la Iniciativa Legislativa Popular per demanar la prohibició de les corridas, ha anunciat que pretén que aquesta primitiva barbàrie sigui declarada "Bé d'interès cultural". Calderia saber de quin "interès" es tracta, si cultural o, com suposem, econòmic, doncs el cert és que el veure patir un pobre animal també mou, dissortadament, grandíssimes sumes de diners.

El que resulta més increïble de tot això, però, és el fet que l'antic règim, que censurava sense miraments tot allò que, segons els censors, podia ser "perjudicial" per el poble, continués permetent aquesta immensa barbàrie i, fins i tot, la fomentés.

LLET; SI O NO?

Fa uns dies va caure a les meves mans, via correu electrònic, un missatge d'aquélls que donen molt per pensar.

En ell, i de manera molt "freda", si se'm permet l'expressió, l'autora ens "recita les pestes" d'una substància que, des de sempre, ha estat present a la nostra dieta; la llet.

Aquesta està present a la nostra vida des que arribem al Món i, quan sóm petits, és el nostre aliment bàsic, tot i que amb el temps, deixa de ser-ho de manera progressiva, malgrat que no desapareiox del tot..

De fet el món està, en aquest aspecte, dividit en dos; per una banda els qui la defensen a capa i espasa com quelcom bo, saludable i necessari. I no només la llet per beure, si no els productes, com ara iogurt, formatge i altres. De l'altra banda aquélles persones que, com en el cas dels vegans, vegetarians integrals, no volen ni sentir-ne parlar.

Diuen que els extrems es toquen, però no sé qui té la raó en aquest cas; si els defensors o els detractors. Possiblement els dos en tinguin una mica. Però, de ben segur que , utilitzada amb seny, com totes les coses, també deu ser prou beneficiosa.

PER L'ARROGÀNCIA EL CONEIXEN...

El dossabte, dia 20 de Febrer passat, vam ser testimonis d'una altra de les moltes escridassades que qui va ser durant vuit anys President del Govern espanyol, s'enduia, en aquest cas d'Astúries.

I és que, per allà on va aquest personatge d'aspecte arrogant i cregut, no sembra precisament amistat, si no que ha de sentir-se una i altra vegada el retret d'una amarga veritat, indcependent de si va governar bé o no, que és la d'unes famílies a les que la venjança cega d'uns terrtoristes que no senten cap respecter per la vida, va trencar per sempre més. I això mercès a fer-se el sord quan tot un país li va demanar que fés el favor de no ficar-lo en una guerra contra unes "armes de destrucciñó massiva" que llavors van resultar ser falses.

I és que per tota resposta a les veritats que se li van cantar per enèssima vegada, el senyor, si així se'l pot anomenar, no va fer més que ensenyar un dit aixecat enlaire, en senyal d'arrogància i de que a ell no li importa res ni ningú, no té res a perdre-hi.

Sembla mentida que hi hagi qui, per poca cosa, es preocupi en sobremanera, mentre que d'altres que l'han feta d'allò més grossa, vagin bén rtranquils pel Món i a sobre, tinguin el mal gust de no reconèisxer els seus errors..

CÀMERES, ORDINADORS I...TELÈFONS

El dijous, dia 18 de Febrer, es tancava una nova edició del Barcelona World Mobile Congress, una reunió dels principals fabricants d'aquests petits aparells que, des que es van posar en circulació de manera massivs, no han deixat de tenir més i més prestacions.

I és que si primer va ser el mòbil "tradicional", que només feia i rebia trucades, encara que podia emmagatzemar algúns números a la seva memòria, després va venir la moda dels missatges curts, a la que van seguir moltes altres, fins transformar el que en un principi era només un terminal de telefonia en quàsi un ordinador de butxaca.

Els fabricants estàn en eterna competència, a veure quí innova més i, fins i tot, hem pogurt veure ja fets realitat dispositius que, fins ara, només apareixien en pel·lícules o tele-sèries de ciència-ficció.

Davant d'aquiesta generació de mòbils que ho són tot, fins i tot telèfons, possiblement caldria preguntar-se si un dia aquestes maquinetes que aviat també ens serviran per anar a comprar, ens permetran fer la nostra feina sense sortir de casa.

ASSEGURANÇA GRATUÏTA PER ANAR AL FUTBOL

La nit del dimarts, dia 9 de Febrer, m'arribava una curiosa nota de premsa. Es referia al fet que, en aquest temps de crisi que estem passant, un conegut banc que patrocina la lliga de futbol espanyola, tan de Primera com de Segona divisió, s'ha proposat assegurar, de manera gratuïta, els afeccionats que vagin a veure els partits de Lliga, siguin o no clients de l'entitat.

Sembla com si aquesta entitat que, segons portaveus de la mateixa, pretén amb aquesta acció donar publicitat de la seva companyia d'assegurances, no donés importància a d'altres coses, molt més necessàrie4s si ens ho mirem bé, que el mateix futbol.

I és que la "futbolitis", aquesta epidèmia que cada cap de setmana mou milers de persones cap als camps de futbol, sembla una cosa gairebé imparable a la que, segons podem veure, no sembla afectar per res del Món la crisi. I la prova la teniem el mateix dimecres, dia 10 de Febrer, al camp del Xerez, que el cap de setmana del 13-14, rebia un dels grans de Primera. Allà moltes persones van passar la nit a peu dret per fer cua per adquirir unes entrades, per cert, segurament que gens barates.

Si diuen que "hi ha crisi", sembla mentida que s'oblidin altres aspectes, de la vida, com és assegurar uns bons serveis sanitaris, per assegurar, senzillament, els qui van al futbol.

UNA LLEI AMB POLÈMICA

Arran de la Llei Catalana del Cinema, el mateix dia en que eren concedits els Premis Gaudí, el 70 per cent de les sales de projecció de Catalunya van tancar portes en protesta contra una llei que, si ens la mirem bé, no margina ni el català ni el castellà, més aviat fa que ambdues tinguin presència a les nostres sales cinematogràfiques, un fet que, ara mateix, amb les multi-sales, és, fins i tot, beneficiós, doncs podriem escollir entre veure una pel·lícula doblada (o subtitulada) en català o en castellà, segons sigui la llengua de la persona que acudeix al cinema.

A finals de Gener, un representant dels exhibidors afirmava, en declaracions a TV3 que "aquesta llei matara el cinema", i el mateix dilluns, el partit "Ciutadans" qualificava de "pirates" els membres de l'Executiu i el Parlament de Catalunya, només pel fet d'haver aprovat una llei justa.

No és Catalunya l'única Comunitat amb dues llengües. També ho són Euskadi, Galícia, Ses Illes i la Comunitat Valenciana, on també es podria dfoblar en la llengua pròpia (Euskera a Euskadi i gallec a Galícia) i a Ses Illes i la Comunitat Valenciana, naturalment, en català.

I fora d'Espanya, a la mateixa Europa, tenim altres paísos amb dues o més llengües, com són Bèlgica o Suïssa, amb dues i quatre llengües, respectivament i que tenen, possiblement, el mateix problema que nosaltres.

Però els qui condemnen la llei; Quina solució donarien: tot en castellà, com ffins ara, o fer com van fer l'any 2003 els belgues a Eurovisió; tirar pel camí del mig?

UN PETIT TSUNAMI

Des que TVE no es val d'OT per tal d'escollir l'artista que anira a Eurovisió, ha estat implantat un nou sistema per tal de triar-lo, consistent en la votació popular dels espectadors.

Així, fa un parell d'anys, el públic va optar per una d'aquélles coses que, valgui did-ho, no era, ni molt menys, una cançó per Eurovisió, si no més aviat una clara candidata a "Canción del Verano"...Em refereixo, naturalment, al "Chiki-chiki", de Rodolfo Chikiliquatre, una d'aquélles "flors d'un dia" que, de tant en tant, apareixen. I, a més, vulnerava una de les normes del concurs.

L'any passat, però, va ser Soraya l'escollida, una artista que, tot i consolidada, no va convèncver gaire.

Ja està en marxa, des de fa uns dies, la votació per tal d'escollir el candidat o candidata per anar enguany al concurs, una elecció que encapçalava Karmele Marchante, una periodista del cor, saltada a la fama arran de la seva participació en un dels molts "reality shows" a que Tele-5 té acostumada la seva audiència.

I és que la senyora Karmele, molt convençuda de que la seva cançoneta "Soy un tsunami" era ideal per anar a Eurovisió, ja tenia més de cent mil vots quan els Serveis Jurídics de l'ens públic es van adonar que aquesta no trencava una, si no tres de les normes bàsiques del concurs, i van decidir apartar-la de la votació, lo qual sembla haver desencadenat una guerra entre els dos canals o, si més no, entre TVE i aquest personatge que, valgui dir-ho, pot ser una gran periodista "del cor", però que no té veu per cantar.

El cert és que a Karmele, tal i com va passar-li fa uns anys a l'exòtic Josmar, no li quedara més remei que anar al "ContraFestival", que es celebra el mateix dia que el concurs oficial, però en hora i lloc diferents.

TOLERÀNCIA ZERO AL FUM

Em una època hom creia que podia "curar-nos" l'excitació nerviosa, l'estrés, mentre que durant bona part del segle passat, "quedava bé" el seu consúm, sobre tot des del moment en que cinema i televisió ens el preserntaven com si d'un element "cohesionador" es tractés, fins a tal punt que, qui no en consumia, era considerat gairebé com un "fora de sèrie".

Amb el temps, els descobriments científics realitzats i l'evidència dels nombrosos casos de malaltieas que causa, s'ha anat veient que el fum del tabac és, certament, un element perjudicial per a la salut.

Ja fa uns quants anys que, a dicversos paísos de la UE, hi ha legislacions que prohibeixen fumar als llocs públics. Primer van ser els centres oficials, tot i que ara ja s'estén a bancs, bars i restaurants.

Espanya també disposa d'0una llei que prohibeix fumar en llocs públics, tot i que bars i restaurants han tingut, fins ara, llibertat d'acció en aquest sentit, tan és així que algúns locals han invertit grans quantitats de diners per habilitar "espais amb fum" i sense fum. I ara veuran com es prohibeix fumar totalment, una prohibició que, valgui dir-ho, també anira en benefici dels trteballadors d'Hostaleria que, fins ara, estaven exposats a ser fumadors passius.

Segons podiem saber el diumenge, dia 17 de Gener, ja hi ha qui s'avança a la llei, i recull signatures per que això no passi, tot argumentant que "els locals hi sortiran perdent"

Tal i co0m ha passat en altres paísos de la Unió, els locals no hi han perdut res, més al contrari, han guanyat en qualitat. Els qui recullen signatures haurien de mirar cap a Europa i cap a la salut dels seus treballadors.

BENVINGUDA TDT

Allà per 1956, ara fa ja 54 anys, començava la seva particular aventura, de moment només a Madrid, la televisió espanyola, un únic canal que, segons ha pogut saber aquest programa, l'estiu d'aquell any es va prendre un mes de vacances després d'haver obert emissions a principis d'any.

Més tard, l'any 1958, ens arribava ja aquella tele en blanc i negrte a Catalunya, de moment, però, només un canal que, bén aviat va estar acompanyat del que llavors es va nomenar "UHF" o, en l'argot de la mateixa TVE, "El Canalín". Tots dos, però, emetien en horaris molt restringits de dilluns a divendres, tot i que els caps de setmana allargaven les emissions.

Entrada la dècada dels anys 70 del passat segle XX, i després d'unes proves fetes en un saló de l'electrònica que es celebrava a Barcelona, va arribar el color.

I els anys 80 van portar les televisions autonòmiques i locals i també la "tele matutina", quines emissions començaven a les 7 del matí i es tancaven a les tantes de la nit. I el ventall s'ampliaria més els anys 90, amb les teles privades, tot això, naturalment, en analògic.

Des d'abans d'ahir dimarts, ja només funciona la TDT en moltes més contrades de Catalunya, amb una apagada que es va fent de manera progressiva. El nou sistema, a més de donar-nos més qualitat, ens permet veure més canals.

Més canals, si, però el que seria desitjable és que, aprofitant aquesta nova tecnologia, algúns d'ells milloréssin el que fan.

I després de la TDT Què ens vindrà?.

EN CONTRA D'UN MARTIRI

A finals de Desembre de l'any passat entrava al Parlament de Catalunya el plec de signatures que acopmpanyen la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal de demanar l'erradicació ce Catalunya de les curses de braus, altrament anomenades "corridas".

TV3 va organitzar, a través del seu programa "Banda Ampla" un debat sobre el tema, amb persones contràries a les "corridas", i gent favorable, algúns dels quals s'autoqualificaven com a molt "amants dels animals" (a la seva vida privada), però favorables i, fins i tot fanàtics del que no és altra cosa que un trist càstig contra els pobres toros, al que qualificaven com a "sentimental", o del que deien que "hi ha una comunió entre el torero i el toro", entre moltes altres incoherències.

Val a dir que, durant els anys 60 i 70 del passat segle XX, durant el "boom" del turisme, hi havia qui anava (una vegada) a veure aquesta trista forma ded "diversió". I pagàven per això!. Però ara els turistes que venen de la resta d'Europa i del Món ja saben que Espanya, com a tal, té moltes altres coses per gaudir, com ara monuments, museus, paisatges, gastronomia i la gran diversitat de danses, que hi ha a totes les Comunitats.

No s'hi val a dir allò que un dels favorables a la "corrida" deia durant el debat, de que si es rebutja aquesta, ja no es creu en Espanya. Un pot, perfectament, sentir-se espanyol, malgrat sigui contrari a tan absurd espectacle que, ni és art de cap mena, ni té res de festiu. Ja va dir-ho Mahadma Gaandhi: "A una nació se li reconeix la seva evolució pel respecte que dona als animals".