Molt bones Festes i un feliç i pròsper Any Nou 2017 per a tots!
dilluns, 19 de desembre del 2016
dimecres, 14 de desembre del 2016
LA TECNOLOGIA QUE TOT S'HO MENJA
Quan es van fer populars els aparells de vídeo, de moment, en tres sistemes diferents, tot i que al final només en va trionfar un; l'anomenat; "VHS", no només va haver-hi la possibilitat de gravar i reproduïr programes i pel·lícules de la televisió, si no de llogar pel·lícules als llavors incipients videoclubbs que, en poc temps, van créixer en nombre, com els bolets. També es podien comprar a les botigues de discos, però a un preu elevat.
L'arribada del DVD feia les coses més fàcils, tan pel que fa el lloguer, com la compra de material videogràfic, doncs els preus van abaratir-se molt.
Els antics videoclubs van esdevenir el que s'anomenava "videocaixers" on, amb una targeta que l'escàs personal amb que els establiments comptaven, ens venien i, com si es tractés d'un moneder, haviem de carregar amb saldo.
Però amb el temps i l'arribada de la "tele" per cable i satèl·lit, que permet veure i gravar programes i pel·lícules sota comanda, ha anat, progressivament, acabant amb els videocaixers, doncs amb la televisió digital és possible, no mnomés veure, si no gravar allò que ens interessa,i veure-ho quan volguem..
Però, dissirtadament, també hi ha qui utilitza els anomenats; "torrents"; pàgines web de descàrrega il·legals que, a Internet, fan la competència deslleial als portals legals de compra i reproducció en "streaming" de material audiovisual.
A finals dels 70 del passat segle, una cançó deia que el video mataria l'estrella de la ràdio, un mitjà que ha sobreviscut al VHS, al DVD i, fins i tot, s'ha adaptat a Internet.
Però ara, caldria dir que el digital s'ha menjat, de manera quàsi definitiva, aquell acte, quasi de culte, que era anar a buscar pel·lícules al videoclub.
L'arribada del DVD feia les coses més fàcils, tan pel que fa el lloguer, com la compra de material videogràfic, doncs els preus van abaratir-se molt.
Els antics videoclubs van esdevenir el que s'anomenava "videocaixers" on, amb una targeta que l'escàs personal amb que els establiments comptaven, ens venien i, com si es tractés d'un moneder, haviem de carregar amb saldo.
Però amb el temps i l'arribada de la "tele" per cable i satèl·lit, que permet veure i gravar programes i pel·lícules sota comanda, ha anat, progressivament, acabant amb els videocaixers, doncs amb la televisió digital és possible, no mnomés veure, si no gravar allò que ens interessa,i veure-ho quan volguem..
Però, dissirtadament, també hi ha qui utilitza els anomenats; "torrents"; pàgines web de descàrrega il·legals que, a Internet, fan la competència deslleial als portals legals de compra i reproducció en "streaming" de material audiovisual.
A finals dels 70 del passat segle, una cançó deia que el video mataria l'estrella de la ràdio, un mitjà que ha sobreviscut al VHS, al DVD i, fins i tot, s'ha adaptat a Internet.
Però ara, caldria dir que el digital s'ha menjat, de manera quàsi definitiva, aquell acte, quasi de culte, que era anar a buscar pel·lícules al videoclub.
dijous, 1 de desembre del 2016
QUÈ ÉS AIX+O?
Estem a quatre dies, com qui diu, del Nadal. I, des del darrer cap de setmana de Novembre passat, tot coïncidint amb el "Black Friday", ja estàn en marxa les llumminàries nadalenques de les nostres poblacions i ciutats uns ornaments que, antigament, es començaven a posar en marxa una o dues setmanes abans de les Festes.
També els comerços llueixen les seves millors gales als aparadors i, en alguns llocs, com ara la Plaça de la Catedral de Barcelona o la Plaça Independència, de la capital del Gironès, s'hi celebren mercadets, el més famós dels quals és el de Santa LLúcia, a la capital catalana.
I, com no podria ser d'altra forma, podem admirar els arbres de Nadal i els pessebres.
De pessebres n'hi ha de tota mena; de més clàssics o tradsicionals i de més moderns. Però el que ha donat enguany la nota, no és altre que el de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, un pessebre que, a ulls d'algunes persones, no és, exactament, una representació pessebrística, si no quelcom diferent.
I és que, amb el temps, tot evoluciona, de tal manera que, si mirem enrere, ens adonarem que, fins i tot les figuretes del pessebvre són molt diferents de les que hi havia quan erem petits. Fins i tot, l'omnipresent; "caganer", també ha canviat amb el temps, i ara també es representen personatges públics en aquesta actitud, cosa gairebé impensable fa uns 50 ò 60 anys.
El dilluns, 28 de Novembre passat, un tuitaire expressava, mitjançant la xarxa de l'estornell, el seu descontentament amb el que alguns titllen de "performance". Precisament feia esment, amb ènfasi, de l'esferta on hi ha representats els Tres Reuis Mags, en que s'hi poden veure tres figures cabdals de la cultura catalana.
Pertò el cert és que, per molt que alguns s'entestin en modificar la Història, els Reis Mags no eren catalans, ni tan sols en la imeginació del més "indepe" del Món.
I
També els comerços llueixen les seves millors gales als aparadors i, en alguns llocs, com ara la Plaça de la Catedral de Barcelona o la Plaça Independència, de la capital del Gironès, s'hi celebren mercadets, el més famós dels quals és el de Santa LLúcia, a la capital catalana.
I, com no podria ser d'altra forma, podem admirar els arbres de Nadal i els pessebres.
De pessebres n'hi ha de tota mena; de més clàssics o tradsicionals i de més moderns. Però el que ha donat enguany la nota, no és altre que el de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, un pessebre que, a ulls d'algunes persones, no és, exactament, una representació pessebrística, si no quelcom diferent.
I és que, amb el temps, tot evoluciona, de tal manera que, si mirem enrere, ens adonarem que, fins i tot les figuretes del pessebvre són molt diferents de les que hi havia quan erem petits. Fins i tot, l'omnipresent; "caganer", també ha canviat amb el temps, i ara també es representen personatges públics en aquesta actitud, cosa gairebé impensable fa uns 50 ò 60 anys.
El dilluns, 28 de Novembre passat, un tuitaire expressava, mitjançant la xarxa de l'estornell, el seu descontentament amb el que alguns titllen de "performance". Precisament feia esment, amb ènfasi, de l'esferta on hi ha representats els Tres Reuis Mags, en que s'hi poden veure tres figures cabdals de la cultura catalana.
Pertò el cert és que, per molt que alguns s'entestin en modificar la Història, els Reis Mags no eren catalans, ni tan sols en la imeginació del més "indepe" del Món.
I
dijous, 24 de novembre del 2016
UNA O DUES LLENGÜES?
Si bé a Catalunya es parla en català, el cert és que hi ha una altra llengua majoritària; el castellà, que conviu perfectament amb el català a tots els nivells, malgrat que hi hagui qui s'entesti a negar-ho, tal i com feia un polític (català) en el decurs d'una recent campanya electoral. O, fa pocs dies, un mitjà digital que, en un article, afirmava quer l'stenció sanitària d'Urgències es fa íntegrament en català, encara que qui necessiti el servei no parli la nostrta llengua.
A Catalunya, a més dels mitjans que només emeten per el territori català i, evidentment, utilitzen el català com a llengua vehicular, també hi ha una ràdio que emet, a nivell de Catalunya, i ho fa majoritàroiament en castellà a més dels mitjans que emeten per tot el territori espanyool i gho fan, evidentment, en castellà.
Tornant a les urgències, el cert és que fa pocs dies, un amic quina dona no parla cartalà, em comentava que, fa unes setmanes, va haver de portar-la a Urgències de l'Hospital Trueta on, evidentment, la dona va ser atesa en la seva llengua; el castellà, sense cap mena de problemes lo qual, com podem veure, desmenteix el que el mitjà digital afirmava a finals de Novembre passat..
Dissortadament hi ha alguns mitjans de comnunicació, sobre tot de text, que es deduiquen a difamar, d'alguna manera, Catalunya, tot deixant serveis, com el de Salut, a l'alçada del betúm. no sé si a causa del procés
I és que, tot seguint aquesta política de difamació, ens han arribat a anomenar; "catalibans", un terme força deasagradable si temim en compte que, a Catalunya, el pimer que fem, com no podria ser d'altra manera, és condemnar la violència de grups radicals i fanàtics.
A Catalunya, a més dels mitjans que només emeten per el territori català i, evidentment, utilitzen el català com a llengua vehicular, també hi ha una ràdio que emet, a nivell de Catalunya, i ho fa majoritàroiament en castellà a més dels mitjans que emeten per tot el territori espanyool i gho fan, evidentment, en castellà.
Tornant a les urgències, el cert és que fa pocs dies, un amic quina dona no parla cartalà, em comentava que, fa unes setmanes, va haver de portar-la a Urgències de l'Hospital Trueta on, evidentment, la dona va ser atesa en la seva llengua; el castellà, sense cap mena de problemes lo qual, com podem veure, desmenteix el que el mitjà digital afirmava a finals de Novembre passat..
Dissortadament hi ha alguns mitjans de comnunicació, sobre tot de text, que es deduiquen a difamar, d'alguna manera, Catalunya, tot deixant serveis, com el de Salut, a l'alçada del betúm. no sé si a causa del procés
I és que, tot seguint aquesta política de difamació, ens han arribat a anomenar; "catalibans", un terme força deasagradable si temim en compte que, a Catalunya, el pimer que fem, com no podria ser d'altra manera, és condemnar la violència de grups radicals i fanàtics.
dijous, 17 de novembre del 2016
CONTRA EL FUSELL...UN SOMRIURE
Els dies 12 i 13 de Novembre passat, Paris reobria la sala; Bataclan, així com les cafeteries que van ser víctimes de la més cruel brutalitat l'any passat per aquelles dates.
I ho feia amb un sentiment de normalitat, malgrat les mesures de seguretat excepcionals que encara manté i, possiblement, ampliara la veina República Francesa als carrers de les seves ciutats.
Aquesta era una demostració de que França no té por d'uns desaprensius quin únic objectiu és fer mal, tot seguint els consells de qui, amb aquestes accions, només busca guanyar el poder per la força bruta i res més, malgrat que ho justifiquin tot disfressant-ho de religió.
Ha estat un any en que França s'ha vist encara saccejada en dues ocasions més; com el 14 de Juliol, en que un altre violent va esclafar diverses persones amb un camió de ran tonatge al Passeig dels Anglesos de Niça. I també aquesta colla d'assassins varen ser capaços de matar un pobre i indefens capellà de Províncies.
Aquell cap de setmana, Paris va afirmar-se en el fet de no tenir po, i aplicava allò que diu una de les cançons de La Dharma; "Contra el fusell, un somriure".
I ho feia amb un sentiment de normalitat, malgrat les mesures de seguretat excepcionals que encara manté i, possiblement, ampliara la veina República Francesa als carrers de les seves ciutats.
Aquesta era una demostració de que França no té por d'uns desaprensius quin únic objectiu és fer mal, tot seguint els consells de qui, amb aquestes accions, només busca guanyar el poder per la força bruta i res més, malgrat que ho justifiquin tot disfressant-ho de religió.
Ha estat un any en que França s'ha vist encara saccejada en dues ocasions més; com el 14 de Juliol, en que un altre violent va esclafar diverses persones amb un camió de ran tonatge al Passeig dels Anglesos de Niça. I també aquesta colla d'assassins varen ser capaços de matar un pobre i indefens capellà de Províncies.
Aquell cap de setmana, Paris va afirmar-se en el fet de no tenir po, i aplicava allò que diu una de les cançons de La Dharma; "Contra el fusell, un somriure".
dijous, 10 de novembre del 2016
ML PRINCIPI
El divendres, 4 de Novembre, "per fi" hi havia Govern, això si, en minoria, a Espanya.
Un dels canvis que el President Rajoy ha introduïr en en nou Executiu és el fet que el portaveu del mateix és; Iñigo Méndez de Vigo, Ministre de Cultura.
Sembla que aquest senyor, trilingüe per ser de carrera diplomàtica, pensa que no cal dir; "Generalitat", si no; "Generalidad", una gracieta que el passat cap de setmana li era riguda per Alfonso Ussía, un articulista del rotatiu; "La Razón".
Espanya té quatre llengües diferents; quals són el castellà, llengua de Cervantes, com tots sabem. Però també hi ha el català, el gallec i l'euskera, que tenen el mateix dret a tenir veu a nivvell de tot el territori.
Sembla que hi ha qui voldria involucionar, castellanitzat coses que, com és el cas dels noms d'Institucions, ja tenen nom en altra llengua, com és el cas de la Generalitat de Catalunya, la Xunta de Galicia o´la Lehendakaritza, o presidència d'Euskadi.
Possiblement aquest articulista es feriria si en els nostres mitjans de comunicació parléssim del "Museu del Prat", tot referint-nos al madrileny; Museo del Prado, que és com es coneix aquesta institució arreu del Món. O, aném més lluny. No sé què diiria la senyora; Theresa May, flamant Primera Ministra de Regne Unit si, tan des del Govern espanyol, com des d'un article periodístoc, li traduïsin el nom , en un afany de castellanització extrema, com a "Teresa Mayo" (May és Mayo en anglès, referit al mes de l'any, naturalment.) O, ja que ha eastat en boca de tots, a Hillary Clinton se li catalanirtzés el nom i se l'anomenés; "Hilària Clintó".
En ocasions hi ha noms que cal deixar tal i com estàn, doncs no podem anar adaptant-ho tot a la nostra llengua. Noms d'Institucions; tals com el Kremlin o el conegudíssim Museu de L'Hermitage, de Sant Petersburg, que aviat tindra un germà a Barcelona, no els podem ni catalanutzasr, ni castllanitzar. Són yuniversals.
És millor no passar-se de llestos, i acceptar els noms de les coses, siguin o no mundialment conegudes tal i com són en la seva llengua.
Un dels canvis que el President Rajoy ha introduïr en en nou Executiu és el fet que el portaveu del mateix és; Iñigo Méndez de Vigo, Ministre de Cultura.
Sembla que aquest senyor, trilingüe per ser de carrera diplomàtica, pensa que no cal dir; "Generalitat", si no; "Generalidad", una gracieta que el passat cap de setmana li era riguda per Alfonso Ussía, un articulista del rotatiu; "La Razón".
Espanya té quatre llengües diferents; quals són el castellà, llengua de Cervantes, com tots sabem. Però també hi ha el català, el gallec i l'euskera, que tenen el mateix dret a tenir veu a nivvell de tot el territori.
Sembla que hi ha qui voldria involucionar, castellanitzat coses que, com és el cas dels noms d'Institucions, ja tenen nom en altra llengua, com és el cas de la Generalitat de Catalunya, la Xunta de Galicia o´la Lehendakaritza, o presidència d'Euskadi.
Possiblement aquest articulista es feriria si en els nostres mitjans de comunicació parléssim del "Museu del Prat", tot referint-nos al madrileny; Museo del Prado, que és com es coneix aquesta institució arreu del Món. O, aném més lluny. No sé què diiria la senyora; Theresa May, flamant Primera Ministra de Regne Unit si, tan des del Govern espanyol, com des d'un article periodístoc, li traduïsin el nom , en un afany de castellanització extrema, com a "Teresa Mayo" (May és Mayo en anglès, referit al mes de l'any, naturalment.) O, ja que ha eastat en boca de tots, a Hillary Clinton se li catalanirtzés el nom i se l'anomenés; "Hilària Clintó".
En ocasions hi ha noms que cal deixar tal i com estàn, doncs no podem anar adaptant-ho tot a la nostra llengua. Noms d'Institucions; tals com el Kremlin o el conegudíssim Museu de L'Hermitage, de Sant Petersburg, que aviat tindra un germà a Barcelona, no els podem ni catalanutzasr, ni castllanitzar. Són yuniversals.
És millor no passar-se de llestos, i acceptar els noms de les coses, siguin o no mundialment conegudes tal i com són en la seva llengua.
dijous, 3 de novembre del 2016
UNA REBOTADA EXCESSIVA
El dimarts, 25 d'Octubre passat, el Barça i l'Espanyol s'enfrontaven en un partit en el que s'hi jugaven la Supercopa de Catalunya, un premi que va endur-se el conjunt "periquito", després d'haver marcat un solitari gol, amb el que l'encontre va acabar.
El partit va ser ofert per TV3 i, donat que e stractava de la Supercopa catalana, evidentment que caren sonar les notes d'"Els Segadors", himne de Catalunya, que quasi cap jugador va cantar, lo qual sembla que no va agradar gaire a algú´del canal autonòmic.
El fet era reflectit el dimecres, dia 26, per un mitjà digital que, com és cosúm en el mateix, va creuar el fil de la notícia amb altres que, si bé no tenien res a veure amb l'encontre daputat, si en canvi estaven relaciobnades, per només posar un exemple, amb fets comn que hi hagi qui vulgui canviar la Història.
I és que no es pot demanar de cap manera a un Messi, un De Michelis, un Caicedo, un Umtittí o un Arda Turan que sàpiguen cantar un himne que no és ni tan sols del seu pais, ni està en la seva llengua.
Resumint; són dos clubs que, de català, només ewn tenen el nom. Només cal que ens fixem que un està patrocinat per Qatar, àis àrab on el respecte pels Drets Humans brilla per la seva absència, mentre que l'altre és, hores d'ara, propietat d'un ciutadà xinès.
El partit va ser ofert per TV3 i, donat que e stractava de la Supercopa catalana, evidentment que caren sonar les notes d'"Els Segadors", himne de Catalunya, que quasi cap jugador va cantar, lo qual sembla que no va agradar gaire a algú´del canal autonòmic.
El fet era reflectit el dimecres, dia 26, per un mitjà digital que, com és cosúm en el mateix, va creuar el fil de la notícia amb altres que, si bé no tenien res a veure amb l'encontre daputat, si en canvi estaven relaciobnades, per només posar un exemple, amb fets comn que hi hagi qui vulgui canviar la Història.
I és que no es pot demanar de cap manera a un Messi, un De Michelis, un Caicedo, un Umtittí o un Arda Turan que sàpiguen cantar un himne que no és ni tan sols del seu pais, ni està en la seva llengua.
Resumint; són dos clubs que, de català, només ewn tenen el nom. Només cal que ens fixem que un està patrocinat per Qatar, àis àrab on el respecte pels Drets Humans brilla per la seva absència, mentre que l'altre és, hores d'ara, propietat d'un ciutadà xinès.
dimecres, 26 d’octubre del 2016
EN EL SENTIT DELS CRANCS
Sis anys després de la prohibició, per part del Parlament de Catalunya, dels toros a casa nostra, arribava el dia 20 d'Octubre passat la contrtarresposta des de Maderid, en el sentit de tombar, par part del TC, una Catalunya neta d'aquesta antifesta a la que, segons sembla, ja consideren quelcom més que "festa".
Un dia després un mitjà digital qualificava la sentència del TC amb un terme tan taurí com el d'"estocada a fons" com volent dir que, ho volguem o no, tornaran els toros a Catalunya. A més, el mateix mitjà qualificava la decissió com una "victòria de la llibertat".
També un conegudíssim peruiodista radiofònic titllava els antitaurins d'"histèrics" quan el que es vol, precisament, eés que a més de les corridas, desapareguin correbous, "encierros" o qualsevol altra forma de patimen animal per diversió. Possiblement aquest periodista ignori que, a tot el territori espanyol, també hi ha abntitaurins que, segurament, d'histèrics no en tenen res.
No sé quin valor artístic, cultural o festiu hi ha en martiritzar un pobre toro fins a tornar-lo histèric. I, quan està fet un cromo de punxades i marejaments, clavar-li una espasa...Vist un, vistos tots.
És d'esperar que, si mai aquest trist espectacle arriba a ser candidat a Patrimoni Cultural de la Humanitat, a la UNESCO tinguin el suficient seny per no acceptar-lo, doncs no s'ho val.
I qui pagara, en ple segfle XXI, per anar a fer el babau i ser còmplice d'un vessament de sang?.
Un dia després un mitjà digital qualificava la sentència del TC amb un terme tan taurí com el d'"estocada a fons" com volent dir que, ho volguem o no, tornaran els toros a Catalunya. A més, el mateix mitjà qualificava la decissió com una "victòria de la llibertat".
També un conegudíssim peruiodista radiofònic titllava els antitaurins d'"histèrics" quan el que es vol, precisament, eés que a més de les corridas, desapareguin correbous, "encierros" o qualsevol altra forma de patimen animal per diversió. Possiblement aquest periodista ignori que, a tot el territori espanyol, també hi ha abntitaurins que, segurament, d'histèrics no en tenen res.
No sé quin valor artístic, cultural o festiu hi ha en martiritzar un pobre toro fins a tornar-lo histèric. I, quan està fet un cromo de punxades i marejaments, clavar-li una espasa...Vist un, vistos tots.
És d'esperar que, si mai aquest trist espectacle arriba a ser candidat a Patrimoni Cultural de la Humanitat, a la UNESCO tinguin el suficient seny per no acceptar-lo, doncs no s'ho val.
I qui pagara, en ple segfle XXI, per anar a fer el babau i ser còmplice d'un vessament de sang?.
dijous, 20 d’octubre del 2016
ANTITAURINS O BÈSTIS SENSE CUA?
El diumenge, 9 d'Octubre passat, i amb motiu d'una cursa de braus, durant la qual es va homenatjar un nen de 8 anys, malalt de càncer, va aparèixer a la xarxa social; "Teitter", un missatge en el que, pel sol fet que l'infant manifestés que, de gran, vol ser torero, se l'insultava, assegurant-li que es moriria. Tot i això, sembla que la persona que ho va "piular" ha esborrat el seu compte.
A la piulada va seguir una etiqueta, desitjant la ràpida recuparació del nen, etiqueta que bén aviat va ser tema de màxima tendència, on molts tuitaires van expressar la seva solidaritat amb el nen. Fins i tot, el dia 10, un conedudíssim periodista qualificava de "fills de mala mare" els qui varen proferir els insults per la xarxa social, i l mateixa família del nen han afirmat que ho han denunciat, juntament amb la Fundación "Toro de lidia".
Ser antitaurí no implica, de cap manera, que es desitji la mort d'un nen, per molt malalt que aquest estigui, i encara que digui que,m quan es recuperi, vol dedicar-se als toros. En tot cas, el que cal, és desitjar-li una ràpida recuperació.
I per recollir fons per obres benèfiques, el cert és que hi ha poltes altres fòrmules que no passen, precisament, per una cursa de brau. E pot fer, per exemple, un concert de música clàssica, una obra de teatre ò un espectacle de circ. Fins i tot una subhasta o un partit de futbol ò bàsquet.
O com han fet els Xiqueets de Hanzhou, la colla castellera xinesa que va guanyar un premi en el Concurs de Castells que es va celebrar a principis d'Octuubre passat a Tarragona, que han donat el premi de manera íntegra a l'Hospital Sant Joan de Déu.
I és que es pot estar en contra del patiment animal. Però mai en contra de les persones.
A la piulada va seguir una etiqueta, desitjant la ràpida recuparació del nen, etiqueta que bén aviat va ser tema de màxima tendència, on molts tuitaires van expressar la seva solidaritat amb el nen. Fins i tot, el dia 10, un conedudíssim periodista qualificava de "fills de mala mare" els qui varen proferir els insults per la xarxa social, i l mateixa família del nen han afirmat que ho han denunciat, juntament amb la Fundación "Toro de lidia".
Ser antitaurí no implica, de cap manera, que es desitji la mort d'un nen, per molt malalt que aquest estigui, i encara que digui que,m quan es recuperi, vol dedicar-se als toros. En tot cas, el que cal, és desitjar-li una ràpida recuperació.
I per recollir fons per obres benèfiques, el cert és que hi ha poltes altres fòrmules que no passen, precisament, per una cursa de brau. E pot fer, per exemple, un concert de música clàssica, una obra de teatre ò un espectacle de circ. Fins i tot una subhasta o un partit de futbol ò bàsquet.
O com han fet els Xiqueets de Hanzhou, la colla castellera xinesa que va guanyar un premi en el Concurs de Castells que es va celebrar a principis d'Octuubre passat a Tarragona, que han donat el premi de manera íntegra a l'Hospital Sant Joan de Déu.
I és que es pot estar en contra del patiment animal. Però mai en contra de les persones.
dimecres, 12 d’octubre del 2016
L'EFECTE PLASTILINA
De ben segur que cap de les modernes llengües que parlem en l'actualitat s'assembla a les que es parlàven fa cinc-cents anys.
Les mateixes han evolucionat, tot experimentassnt un "efecte plastilina" que les ha dotat de noves paraules importades d'altres llengües o, senzillanment, compostes de noms llatins o grecs, sobre tot per nomenar invents que varen aparèixer com a nous en un moment, com ara els automòbils, la televisió o especialitats mèdiques, en quin nom hi ha una arrel grega o llatina.
Gairebé totes tenen, dins de la seva normativa gramatical, i més concretament dins de la d'ortografia, un apartat dedicat als accents, i que cal respectar a l'hora d'escriure. Totes, a excepció feta de l'anglès que ja no en disposa.
Fa pocs dies l'Institut d'Estudis Catalans va decidir fer pública una revisió de la normativa ortogràfica del català, en que els moltíssims accents diacrítics de que disposa la nostra llengua queden reduïts a només 14, un fet que ja ha aixecat polèmica entre els partidaris i els contraris a l'aplicació de la nova norma.
No recordo si era l'any passat o l'anterior que, a França, es va viure una polèmica semblada per un canvi en la normativa dels accents que afectrava principalment el ciercunflex. En aquest cas, fins i tot va aparèixer el tema a debat a les xarxes socials, com a tema candent, amb l'etiqueta; "#jesuiscirconflexe".
De fet els nous sistemes de comunicació, com els xats, els missatges curts de text al mòbil o els tuits o "piulades", ja obvien, enntre d'altres aspectes de la ortografia, de tal manera que un missatge, enviat per aqusts mitjans, pot tenir l'aspecte de quelcom que nio s'assembla gens, ni mica, a la nostra llengua escrita.
I és que realment, no han passat cent anys i ja es comença a complir el que una prestigiosa revista de divulgació científica predeia fa uns cinc o deu anys.
Les mateixes han evolucionat, tot experimentassnt un "efecte plastilina" que les ha dotat de noves paraules importades d'altres llengües o, senzillanment, compostes de noms llatins o grecs, sobre tot per nomenar invents que varen aparèixer com a nous en un moment, com ara els automòbils, la televisió o especialitats mèdiques, en quin nom hi ha una arrel grega o llatina.
Gairebé totes tenen, dins de la seva normativa gramatical, i més concretament dins de la d'ortografia, un apartat dedicat als accents, i que cal respectar a l'hora d'escriure. Totes, a excepció feta de l'anglès que ja no en disposa.
Fa pocs dies l'Institut d'Estudis Catalans va decidir fer pública una revisió de la normativa ortogràfica del català, en que els moltíssims accents diacrítics de que disposa la nostra llengua queden reduïts a només 14, un fet que ja ha aixecat polèmica entre els partidaris i els contraris a l'aplicació de la nova norma.
No recordo si era l'any passat o l'anterior que, a França, es va viure una polèmica semblada per un canvi en la normativa dels accents que afectrava principalment el ciercunflex. En aquest cas, fins i tot va aparèixer el tema a debat a les xarxes socials, com a tema candent, amb l'etiqueta; "#jesuiscirconflexe".
De fet els nous sistemes de comunicació, com els xats, els missatges curts de text al mòbil o els tuits o "piulades", ja obvien, enntre d'altres aspectes de la ortografia, de tal manera que un missatge, enviat per aqusts mitjans, pot tenir l'aspecte de quelcom que nio s'assembla gens, ni mica, a la nostra llengua escrita.
I és que realment, no han passat cent anys i ja es comença a complir el que una prestigiosa revista de divulgació científica predeia fa uns cinc o deu anys.
dimarts, 4 d’octubre del 2016
DIFÍCIL D'IMAGINAR
La darrera setmana de Setembre passat va estar presidida per la polèmica, endagada pels regidors de la CUP a l'Ajuntament de Barcelona, en el sentit que els cupaires proposaven, entre d'altres, la retirada del monument que existeix al final de la Rambla, dedicat a Cristòfor Colom, quelcom que tenien la intenció de presentar al darrer Ple que el Consistori va celebrar el mes de Setembre, celebrat el divendres, 30 d'aquell mes, en que, evidentment, la proposta els va ser tombada.
L'argument dels cupaires era que el monument simbolitza "l'opresió i la onquesta". I, com a acte de "desgreuge", pretenien que, en lloc de l'escultura de Colom, que pretenien traslladar a un museu, s'hi instal·lés una altra peça, al·lusiva a la Resistència americana.
Com tants altres monuments que tenen fama mundial, el de Colom té, hores d¡'ara, unes connntacions més de popularitat que de simbologia política. Va ser erigit amb motiu de l'Exposició Universal de 1886, per tant, té més de 100 anys d'Història i és ja un dels símbols de la capital catalana, juntament amb la Catedral i la Basílica de la Sagrada Família, quines obres de econstrucció estàn a punt de concloure.
De símbols populars, n'hi ha arreu del Món, per la qual cosa es fa mol difícil, per exemple, imaginar Madrid sense la Cibeles o el monument a Miguel de Cervantes, Paris sense la Torre Effel, Koppenhagen sense la Sireneta, Nova York sense la Estatua de la Llibertat, Roma sense el Coliseu o l'Arc de Titus,o Brusel·les sense el Manneken-Pis o l'Atomium, ér citar-ne només alguns.
L'argument dels cupaires era que el monument simbolitza "l'opresió i la onquesta". I, com a acte de "desgreuge", pretenien que, en lloc de l'escultura de Colom, que pretenien traslladar a un museu, s'hi instal·lés una altra peça, al·lusiva a la Resistència americana.
Com tants altres monuments que tenen fama mundial, el de Colom té, hores d¡'ara, unes connntacions més de popularitat que de simbologia política. Va ser erigit amb motiu de l'Exposició Universal de 1886, per tant, té més de 100 anys d'Història i és ja un dels símbols de la capital catalana, juntament amb la Catedral i la Basílica de la Sagrada Família, quines obres de econstrucció estàn a punt de concloure.
De símbols populars, n'hi ha arreu del Món, per la qual cosa es fa mol difícil, per exemple, imaginar Madrid sense la Cibeles o el monument a Miguel de Cervantes, Paris sense la Torre Effel, Koppenhagen sense la Sireneta, Nova York sense la Estatua de la Llibertat, Roma sense el Coliseu o l'Arc de Titus,o Brusel·les sense el Manneken-Pis o l'Atomium, ér citar-ne només alguns.
dimecres, 3 d’agost del 2016
QUIN NOM POSAR?
Fa uns dies saltava als mitjans la polèmica al voltant d'uns pares que se les veuen complicades al Registre Civil, només pel fet que volen que el seu nadó es digui "Lobo", un nom que, a més de ser el d'8un animal, era el pseudònim d'un cantant que trionfava allà pels anys 70 del passat segle XX.
El cert és que, tot i que hi ha llibertat per posar als nadons el nom que volguem, també hi ha unes excepcions que, en menor o major quantitat, existeixen arreu del Món, tot i que en alguns paisos són més aquestes restriccionsn que en altres.
Si bé és cert que, amb la migració, ja comencem a veure persones que duen noms força inversemblants, possiblement no tindria cap sentit que, a casa nostra, poséssim, per exemple, "Fanta" , que és un nom de porocedència africana, a una nena (Aquí és una beguda refrescant), o "Yahoo", a un nen (Si bé als Estats Units n'existeix alguns, és el nom d'una empresa).
I, tornant a la polèmica de "Lobo", llegia el dia 3 d'Agost passat un post a Twitter, escrit per un líder polític, en el que ell trobava "bonic" el nom de Lobo. Cerrtament que aquesta persona no és pas que tingui massa credibilitat, si tenim en compte les seves idees.
Si bé és cert que hi ha dones que es diuen Paloma, algunes de bén conegudes; com ara Paloma Gómez-Borrero, qui va ser corresponsal de TVE a Roma durant anys. O Paloma San Basilio, una de les millors cantants del final del passat segle XX i primera dècada del present, aquest és un nom perfectament acceptat.
De fet, la llei assegura que, el que no es pot, és posar noms que puguin ser ofensius, i segurament que el que interpreten els encarregats del Registre Civil és aquesta legislació al peu de la lletra per negar-los la inscripció del nadó comk a "Lobo". I, certament, seria un on embolic que comencéssin a aparèixer "Goku", "Pikatxu" o d'altres noms que, en definitiva, són de la ficció o pseudònims que, en més d'una ocasió, podrien sembrar confusions.
El cert és que, tot i que hi ha llibertat per posar als nadons el nom que volguem, també hi ha unes excepcions que, en menor o major quantitat, existeixen arreu del Món, tot i que en alguns paisos són més aquestes restriccionsn que en altres.
Si bé és cert que, amb la migració, ja comencem a veure persones que duen noms força inversemblants, possiblement no tindria cap sentit que, a casa nostra, poséssim, per exemple, "Fanta" , que és un nom de porocedència africana, a una nena (Aquí és una beguda refrescant), o "Yahoo", a un nen (Si bé als Estats Units n'existeix alguns, és el nom d'una empresa).
I, tornant a la polèmica de "Lobo", llegia el dia 3 d'Agost passat un post a Twitter, escrit per un líder polític, en el que ell trobava "bonic" el nom de Lobo. Cerrtament que aquesta persona no és pas que tingui massa credibilitat, si tenim en compte les seves idees.
Si bé és cert que hi ha dones que es diuen Paloma, algunes de bén conegudes; com ara Paloma Gómez-Borrero, qui va ser corresponsal de TVE a Roma durant anys. O Paloma San Basilio, una de les millors cantants del final del passat segle XX i primera dècada del present, aquest és un nom perfectament acceptat.
De fet, la llei assegura que, el que no es pot, és posar noms que puguin ser ofensius, i segurament que el que interpreten els encarregats del Registre Civil és aquesta legislació al peu de la lletra per negar-los la inscripció del nadó comk a "Lobo". I, certament, seria un on embolic que comencéssin a aparèixer "Goku", "Pikatxu" o d'altres noms que, en definitiva, són de la ficció o pseudònims que, en més d'una ocasió, podrien sembrar confusions.
divendres, 22 de juliol del 2016
qUAN UN POLÍTIC S'HA BEGGUT L'ENTENIMENT
Una cançó del sempre imprevisible; Jaume Sisa afirma que "si es convoquen les Eleccions, hi ha un concuirs, per tal d'esbrinar quin polític ensenya el plumero més gros".
No estem, precisament, en període electoral, doncs es varen celebrar el pasat 26 de Juny. Tot i això, no costa gauire escoltar algunes declaracions de polítics o, en aquest cas, d'un professor d'Universitat que ha decidit canviar les aules i els estudiants per la política.
Eas tracta del líder de "Podemos", el partit morat, com ja se'l coneix. Una persona que més li valderia romandre callat abans de deixzar anar tonteries com les que tot sovint proclama als quatre vents.
És molt conegut que el senyor en qüestió no és gaire amic dels periodistes. I, si es tracta dfe dones periodistes, el problema s'agreuja encara més.
Fa pocs dies, la plataforma "Periodista Digital" es feia ressó d'unes paraules del líder podemita, en les que textualment amenaçava una coneguda presentadora que, fins fa poc, presentava el magazine dels matins a TVE, de "fuetejar-la fins que sagnés".
És realment indignant que un polítkic que, a més, aspira a governar, es pronuicïi de tal manera en contra, no només de les dones periodistres, si no de totes en general, un fet que concvwerteix aquest polñítioc en molt poc creïble.
I és que, si el que vol ´és governar, li recomanaria que, abans de presentar-se a les Eleccions, vagi a escola, a aprendre a ser un bon ciutadà.
No estem, precisament, en període electoral, doncs es varen celebrar el pasat 26 de Juny. Tot i això, no costa gauire escoltar algunes declaracions de polítics o, en aquest cas, d'un professor d'Universitat que ha decidit canviar les aules i els estudiants per la política.
Eas tracta del líder de "Podemos", el partit morat, com ja se'l coneix. Una persona que més li valderia romandre callat abans de deixzar anar tonteries com les que tot sovint proclama als quatre vents.
És molt conegut que el senyor en qüestió no és gaire amic dels periodistes. I, si es tracta dfe dones periodistes, el problema s'agreuja encara més.
Fa pocs dies, la plataforma "Periodista Digital" es feia ressó d'unes paraules del líder podemita, en les que textualment amenaçava una coneguda presentadora que, fins fa poc, presentava el magazine dels matins a TVE, de "fuetejar-la fins que sagnés".
És realment indignant que un polítkic que, a més, aspira a governar, es pronuicïi de tal manera en contra, no només de les dones periodistres, si no de totes en general, un fet que concvwerteix aquest polñítioc en molt poc creïble.
I és que, si el que vol ´és governar, li recomanaria que, abans de presentar-se a les Eleccions, vagi a escola, a aprendre a ser un bon ciutadà.
dimecres, 13 de juliol del 2016
LA NO-FESTA I LA DIGNITAT
El dissabte, 9 de Juliol, moria cornejat un jove matatoros (Matador, com molt bé els defineixen en anglès).
Tal fet que ha donat la volta al Món, doncs des de diversos canals informatius internacionals se'n van fer ressó sense entrar en més detalls, ha provocat a noivell espanyol moltes declaracions, algunes d'elles, fins i tot força fora de context.
La mateixa setmana posterior als fets, un mitjà digital tractava de "gentussa" els animalistes que, segons el cronista, havien "celebrat" la mort del torero. El cert és que no hem de celebrar cp mort, doncs tota mort és un fet prou trist com per lamentar-la.
El dimecres, dia 13, llegia en un altre moitjà digital unes declaracions d'un d'aquells capellans , ancorat segurament en l'obsoletíssim "nacional-catolicisme", en les que, de manera quàsi insultant, atorgava més valor a la vida del torero que a la de qualsevol altra persona, concretament es referia als "rojos", terme que s'emprava durant la Guerra Civil Espanyola per designar, ni més ni menys que als republicans.
Sembla que en aquest pais tothom vol polititzar les coses. I, contràriament al que el capellà diu, la vida de qualsevol persona té el mateix valor, sense mirar-ne ni la filiació pòlítica ni la procedència
D'altrra banda, aquest religiós atorga al toreig la categoria d'"art", "tradició" i "geni espanyol", en una mena de defensa delirant de quelcom que, ni és art, ni té rs a veure amb el geni, doncs no deixa més que la mort, després de martiritzar-lo, d'un pobre toro que, en ocasions, es defensa com a "avís per a navegants".
Posem les coses al seu lloc. Donar quatre cops de capot a un toro i tornar-lo boig per acabar matant-lo, certament que ni és art, ni és cultura ni és, evidentment, geni.
El geni espanyol cal buscar-lo en els escriptors, pintors, músics, arquitectes, metges, investigadors i altres persones que han fet i fan quelcom per la societat, no precisament en el martiri animal. A més, podem fer FESTA sense maltractar animals..
Tal fet que ha donat la volta al Món, doncs des de diversos canals informatius internacionals se'n van fer ressó sense entrar en més detalls, ha provocat a noivell espanyol moltes declaracions, algunes d'elles, fins i tot força fora de context.
La mateixa setmana posterior als fets, un mitjà digital tractava de "gentussa" els animalistes que, segons el cronista, havien "celebrat" la mort del torero. El cert és que no hem de celebrar cp mort, doncs tota mort és un fet prou trist com per lamentar-la.
El dimecres, dia 13, llegia en un altre moitjà digital unes declaracions d'un d'aquells capellans , ancorat segurament en l'obsoletíssim "nacional-catolicisme", en les que, de manera quàsi insultant, atorgava més valor a la vida del torero que a la de qualsevol altra persona, concretament es referia als "rojos", terme que s'emprava durant la Guerra Civil Espanyola per designar, ni més ni menys que als republicans.
Sembla que en aquest pais tothom vol polititzar les coses. I, contràriament al que el capellà diu, la vida de qualsevol persona té el mateix valor, sense mirar-ne ni la filiació pòlítica ni la procedència
D'altrra banda, aquest religiós atorga al toreig la categoria d'"art", "tradició" i "geni espanyol", en una mena de defensa delirant de quelcom que, ni és art, ni té rs a veure amb el geni, doncs no deixa més que la mort, després de martiritzar-lo, d'un pobre toro que, en ocasions, es defensa com a "avís per a navegants".
Posem les coses al seu lloc. Donar quatre cops de capot a un toro i tornar-lo boig per acabar matant-lo, certament que ni és art, ni és cultura ni és, evidentment, geni.
El geni espanyol cal buscar-lo en els escriptors, pintors, músics, arquitectes, metges, investigadors i altres persones que han fet i fan quelcom per la societat, no precisament en el martiri animal. A més, podem fer FESTA sense maltractar animals..
dilluns, 6 de juny del 2016
DE PUBLICITAT A ESTORB
ja fa anys que estem essent materialment "bmbardejats" per la publicitat, un "mal necessari", si ens ho mirem des del fet que, mercès a ella, el diari surt més bé de preu, i escoltar la ràdio o veure la televisió és gratuït.
Internet no es lliura del bnombardeig publicitari, i moltes pàgines estàn materialment patrocinades per diferents anunciants que, en algún moment de la navegació, ens mostres, a manera de pàgina emergent uns, a manera de faldó els altres, el seu reclam publicitari que, un cop vist, generalment ens dona la possibilitat de tancar-lo i oblidar-nos d'allò que ens han anunciat.
Però ja fa uns dies que, en un portal informatiu molt conegut, una també molt coneguda martca de cotxes insereix un d'aquests anuncis que, per a més senyes, no només ocupa mitja pantalla, si no que ni tan sols dona a l'internauta la possibilitat de desfer-se de l'"adware" un cop vist el misswtge.
I és que, a més d'ocupar la meitat de la pantalla, aquesta multinacional de l'automkòbil insisteix a mostrar-nos un vídeo promocional sobre el cotxe, com empenyent-nos a anar al Concessionari a demanar-ne un.
Necessària o no, la publicitat és aquí. Però el que no es pot pretendre és que, en lloc de deixar-nos veure allò que ens interessa de la pàgin que estem veient, ens refreguin pels nassos, sense possibilitat de cancel·lació, la publicitat d'un cotxe que, probablement, mai no ens comprarem per la raó que sigui.
Internet no es lliura del bnombardeig publicitari, i moltes pàgines estàn materialment patrocinades per diferents anunciants que, en algún moment de la navegació, ens mostres, a manera de pàgina emergent uns, a manera de faldó els altres, el seu reclam publicitari que, un cop vist, generalment ens dona la possibilitat de tancar-lo i oblidar-nos d'allò que ens han anunciat.
Però ja fa uns dies que, en un portal informatiu molt conegut, una també molt coneguda martca de cotxes insereix un d'aquests anuncis que, per a més senyes, no només ocupa mitja pantalla, si no que ni tan sols dona a l'internauta la possibilitat de desfer-se de l'"adware" un cop vist el misswtge.
I és que, a més d'ocupar la meitat de la pantalla, aquesta multinacional de l'automkòbil insisteix a mostrar-nos un vídeo promocional sobre el cotxe, com empenyent-nos a anar al Concessionari a demanar-ne un.
Necessària o no, la publicitat és aquí. Però el que no es pot pretendre és que, en lloc de deixar-nos veure allò que ens interessa de la pàgin que estem veient, ens refreguin pels nassos, sense possibilitat de cancel·lació, la publicitat d'un cotxe que, probablement, mai no ens comprarem per la raó que sigui.
dimarts, 24 de maig del 2016
UN CONCURS AMB CUA
El dissabte, 14 de Maig passat, es va celebrar a Estocolm la 61a. edició del Concurs Musical d'Eurovisió, una competició nascuda l'any 1956, amb la finalitat de mantenir unida Europa mitjançant aquest llenguatge universal que és la música.
Si bé en algunes ocasions hi havia hagut polèmica, possiblement mai n'hi havia haguda tanta com en l'edició d'enguanty.
De bonea a primeres, Espanya ja no cantava en castellà, com era costúm des de 1961, quan TVE va pujar al carro d'Eurovisió. Però, setmanes abans del concurs, l'organuització incloia la ikurriña entre les bandeses prohibides, situant l'ensenya basca a l'alçada de les de Palestina, Kóssovo o el DAESH, lo qual va provocar protestes a Euskadi i obligava la organització a recvtificar.
El següent fet era la victòria in extremis de la representant ucraïnersa que, curiosament, no cantavas en anglès, si no en tàrtar. La cançó, que no va agradar Rússia, recordava la deportació dels tàrtars, ordenada per Stalin l'any 1944, quin número donava títol al tema.
Aquesta victòria va impulsar un ciutadà armeni a demanar, mitjançant una recollida de signatures a través del portal; "Change.org", per enviar-les a la organmització en sol·licitud de revisió dels resultats. En va aconseguri més de 300.000.
Però el súmmum per Espanya arribava el dilluns, 23 de Maig passat, quan un ciutadà demanava a TVE que aclarís quan havia costat anar a Eurovisió.
Algú em deia fa un temps quie la televisió eastà considerada com un "bé de primera necessitat". Llavors; Quín sentit té preguntar-se pel cost d'una cosa que es fa un cop l'any, quan hi ha altres programes, i no de la "tele" pública que, de bén segur, ultrapassen en escreix el que va costar-li a TVE anar a Eurovisió?.
Si bé en algunes ocasions hi havia hagut polèmica, possiblement mai n'hi havia haguda tanta com en l'edició d'enguanty.
De bonea a primeres, Espanya ja no cantava en castellà, com era costúm des de 1961, quan TVE va pujar al carro d'Eurovisió. Però, setmanes abans del concurs, l'organuització incloia la ikurriña entre les bandeses prohibides, situant l'ensenya basca a l'alçada de les de Palestina, Kóssovo o el DAESH, lo qual va provocar protestes a Euskadi i obligava la organització a recvtificar.
El següent fet era la victòria in extremis de la representant ucraïnersa que, curiosament, no cantavas en anglès, si no en tàrtar. La cançó, que no va agradar Rússia, recordava la deportació dels tàrtars, ordenada per Stalin l'any 1944, quin número donava títol al tema.
Aquesta victòria va impulsar un ciutadà armeni a demanar, mitjançant una recollida de signatures a través del portal; "Change.org", per enviar-les a la organmització en sol·licitud de revisió dels resultats. En va aconseguri més de 300.000.
Però el súmmum per Espanya arribava el dilluns, 23 de Maig passat, quan un ciutadà demanava a TVE que aclarís quan havia costat anar a Eurovisió.
Algú em deia fa un temps quie la televisió eastà considerada com un "bé de primera necessitat". Llavors; Quín sentit té preguntar-se pel cost d'una cosa que es fa un cop l'any, quan hi ha altres programes, i no de la "tele" pública que, de bén segur, ultrapassen en escreix el que va costar-li a TVE anar a Eurovisió?.
dimecres, 18 de maig del 2016
NOVA FACILITAT, NOVA POLÈMICA
J fa temps que s'està parlant d'uns aplicatius que permeten, sobre tot des del mòbil, transmetre en directe imatge i so de la mateixa manera que una unitat mòbil de televisió ho faria.
Els aplicatius solen anar lligats a xarxes spocials. I, hores d'ara, el més popular és l'anomenat; "Periscope", des de quina plataforma podem transmetre, en viu i en directe,m una vivència, com per exemple la visita s un monument històric, la trobada amb un amic o familiar o qualsevol altra vivència, que podem compartir amb els nostres contactes.
Com tota xarxa social, però, aquestes plataformes tenen el seu "costat fosc", consistent en que, de la mateixa manera que podem transmetre totes les coses que he anomenat abans, també es poden transmetre altres fets que, la veritat sigui dita, nosón gens desitjables.
A tall de curiositat, a laXina han prohibit transmetre mitjançant aquestes plataformes l'acció de menjar plàtans, sota l'absurda idea de que pot suggerir "pornografia".
Perpò lluny d'aquesta annècdota que al nostre Món Lliure podriem considerar gairebé infantil, el cdert és que ja s'han transmès fets més greus amb l'ajut d'aquestes plataformes; des d'insults cap el seu eltrenador, per part d'un jugador del PSG, fins el suïcidi en directre d'una noia francesa, passant per altres fets de molta gravetat que ja han fet despertar la polèmica sobre unes plataformes que, segons sembla, no tenen cap mena de moderador o controlador.
I és que ja en alguna ocasió hem plantejat la possibilitat d'implantar un document acreditatiu de que s'està preparat per utilitzar les noves tecnologies. No sera ara el moment?
Els aplicatius solen anar lligats a xarxes spocials. I, hores d'ara, el més popular és l'anomenat; "Periscope", des de quina plataforma podem transmetre, en viu i en directe,m una vivència, com per exemple la visita s un monument històric, la trobada amb un amic o familiar o qualsevol altra vivència, que podem compartir amb els nostres contactes.
Com tota xarxa social, però, aquestes plataformes tenen el seu "costat fosc", consistent en que, de la mateixa manera que podem transmetre totes les coses que he anomenat abans, també es poden transmetre altres fets que, la veritat sigui dita, nosón gens desitjables.
A tall de curiositat, a laXina han prohibit transmetre mitjançant aquestes plataformes l'acció de menjar plàtans, sota l'absurda idea de que pot suggerir "pornografia".
Perpò lluny d'aquesta annècdota que al nostre Món Lliure podriem considerar gairebé infantil, el cdert és que ja s'han transmès fets més greus amb l'ajut d'aquestes plataformes; des d'insults cap el seu eltrenador, per part d'un jugador del PSG, fins el suïcidi en directre d'una noia francesa, passant per altres fets de molta gravetat que ja han fet despertar la polèmica sobre unes plataformes que, segons sembla, no tenen cap mena de moderador o controlador.
I és que ja en alguna ocasió hem plantejat la possibilitat d'implantar un document acreditatiu de que s'està preparat per utilitzar les noves tecnologies. No sera ara el moment?
dimecres, 11 de maig del 2016
QUAN ALGÚ PREDFICA EL QUE NO CREYU
La descoberta dels anomenats "papers de Panamà", ha posat negre sobre blanc de moltíssims fraus fiscals, molts d'ellls comesos per persones de qui ni tan sols se sospitava que actuéssin d'aquesta manera.
El darrer dels casos que s'han donat és el de dos actors espanyols que, en un moment donat, ens donàven lliçons a través d'un spot publicitatri institucuional a la televisió, precisament durant la campanya de la Declaració de la Renda, en el que ells mateixos ens convifdaven, com a contribuents, a marcar amb una "X" la casella d'aportacions solidàries.
La sortida a la llum del cas ha commocionat tota Espanya, donada la popularitat dels dos actiors, als que hem vist en multitud de pel·lícules i, fins i trot, en alguna que altra sèrie
Resulta inxcreïble el fet que prediquéssin amb un exemple que ells ni tan sols complien, malgrat la "cara bonica" que hi posaven.
I és que hi ha molts personatges que segueixen allò de "Feu el que jo us digui, operò no feu el que jo faig". Això en el sentit de que ells sembla que tinguin un oprivilegi per saltar-se "a la torera" les normes.
El darrer dels casos que s'han donat és el de dos actors espanyols que, en un moment donat, ens donàven lliçons a través d'un spot publicitatri institucuional a la televisió, precisament durant la campanya de la Declaració de la Renda, en el que ells mateixos ens convifdaven, com a contribuents, a marcar amb una "X" la casella d'aportacions solidàries.
La sortida a la llum del cas ha commocionat tota Espanya, donada la popularitat dels dos actiors, als que hem vist en multitud de pel·lícules i, fins i trot, en alguna que altra sèrie
Resulta inxcreïble el fet que prediquéssin amb un exemple que ells ni tan sols complien, malgrat la "cara bonica" que hi posaven.
I és que hi ha molts personatges que segueixen allò de "Feu el que jo us digui, operò no feu el que jo faig". Això en el sentit de que ells sembla que tinguin un oprivilegi per saltar-se "a la torera" les normes.
dimecres, 4 de maig del 2016
A CONTRACORRENT
Tots hem sigut testimonis, i en sóm, de que les modes venen i van, no només en el vestit, si no en el menjar, la música i molts altres aspectes de la nostra vida.
Així, resulta que allò que ahir era considerat "bo", estudis científics determibnen actualment que no ho és gens.
Ja fa uns quants anys que algú va dir que el peix blau no era bo per la salut, lo qual s'ha comprovat científicament que era una sobiraba mentida. I avui, el peix blau forma part de la tan aconsellada dieta mditerrània com quelcom altament beneficiós per la nostra salut.
Anys enrere, el cinema va posar el fet de fumar com quelcom "que vestia", "estava bé", era "relaxant", i moltes altrtes coses que ara no venenn a compte.
Doncs està comprovat que, de tot això, el fum no aporta res de res. Més al contrari, perjudicis en quantitats altes.
Doncs ara que tothom s'ha tret de sobre la publicitat d'aquesta droga legal, però dura, i lleis estrictíssimes en prohibeixen l'ús en locals tancats i en llocs on hi hagi menors, resulta que, segons podia llegir la nit del dissabte 30 d'Abril al diumenge, 1 de Maig, a Holywood pretenen que se'n torni a fer apologia, ni més ni menys que en pel·lícules qualificades com per a tota la família.
Aquesta és una d'aquelles notícies que, certament, fan pena, doncs hi ha qui voldria fer tornar una moda que s'ha demostrtat que no té res de bona.
I és que cal mirar endavant, i no enarrere, com fan els crancs.
Així, resulta que allò que ahir era considerat "bo", estudis científics determibnen actualment que no ho és gens.
Ja fa uns quants anys que algú va dir que el peix blau no era bo per la salut, lo qual s'ha comprovat científicament que era una sobiraba mentida. I avui, el peix blau forma part de la tan aconsellada dieta mditerrània com quelcom altament beneficiós per la nostra salut.
Anys enrere, el cinema va posar el fet de fumar com quelcom "que vestia", "estava bé", era "relaxant", i moltes altrtes coses que ara no venenn a compte.
Doncs està comprovat que, de tot això, el fum no aporta res de res. Més al contrari, perjudicis en quantitats altes.
Doncs ara que tothom s'ha tret de sobre la publicitat d'aquesta droga legal, però dura, i lleis estrictíssimes en prohibeixen l'ús en locals tancats i en llocs on hi hagi menors, resulta que, segons podia llegir la nit del dissabte 30 d'Abril al diumenge, 1 de Maig, a Holywood pretenen que se'n torni a fer apologia, ni més ni menys que en pel·lícules qualificades com per a tota la família.
Aquesta és una d'aquelles notícies que, certament, fan pena, doncs hi ha qui voldria fer tornar una moda que s'ha demostrtat que no té res de bona.
I és que cal mirar endavant, i no enarrere, com fan els crancs.
dimecres, 27 d’abril del 2016
DESDIBUIXANT LA HISTÒRIA
Fa unes poques setmans que apareixia un nou mitjà informatiu, de títol; "El Nacional". Es tracta d'un mitjà en català, encara que ofereix la possibilitat, amb un sol cop de click, de llegir-lo en llengua castellana, exemple pràctic de que el bilingüisme no "mata", com algúns pretenen.
A la publicació hi apareixia fa molt pocs dies, i en l'apartat de Cultura, un d'aquells curiosos articles que algú que hagi estudiat Història, i sobre tot, Història de l'Art i la Literatura, no sap gairebé per on agafar-lo.
En ell es diu que Miguel de Cwervantes, qui va néixer i morir a l'actual Comunitat de Madrid, era la mateixa persona que un tal Josep-Miquel Sirvent o Servent, de la localitat alacantina de Xixona
A aquesta grolleria, l'autor n'hi afgfeix una altra de molt més gruixida, consistent en preguntar-se si Cervantes i el gran dramaturg anglès; William Shakespeare, dels que resulta complir-se enguany ekl 400 aniversari de la mort,eren la mateixa persona una suposició que, la veritat, no s'aguantra per enlloc.
Podem acceptar que un infant, quan a l'escola veu per primera vegada un mapa i no sap identificar el lloc on viu,o el lloc d'on vé, sobre trot si no havia estat abans escolaritzat.
Però el que és inacceptable és que, en lloc d'explicar en català la Història, tal i com va ser, hi hagi qui es dediqui a atribuïr catalanitat a qui, ni de bon tros, va viure a la nostra terra.
Probablement Cervantes sí que sabia ón ´és Barcelona, si tenim en compte que va ser militar de la Marina d'aquella època. Però segur quwe Shakespeare, a la seva Anglaterra natal, ni tan sols sabia que exiastreix una llengua, anomenadaq Català
A la publicació hi apareixia fa molt pocs dies, i en l'apartat de Cultura, un d'aquells curiosos articles que algú que hagi estudiat Història, i sobre tot, Història de l'Art i la Literatura, no sap gairebé per on agafar-lo.
En ell es diu que Miguel de Cwervantes, qui va néixer i morir a l'actual Comunitat de Madrid, era la mateixa persona que un tal Josep-Miquel Sirvent o Servent, de la localitat alacantina de Xixona
A aquesta grolleria, l'autor n'hi afgfeix una altra de molt més gruixida, consistent en preguntar-se si Cervantes i el gran dramaturg anglès; William Shakespeare, dels que resulta complir-se enguany ekl 400 aniversari de la mort,eren la mateixa persona una suposició que, la veritat, no s'aguantra per enlloc.
Podem acceptar que un infant, quan a l'escola veu per primera vegada un mapa i no sap identificar el lloc on viu,o el lloc d'on vé, sobre trot si no havia estat abans escolaritzat.
Però el que és inacceptable és que, en lloc d'explicar en català la Història, tal i com va ser, hi hagi qui es dediqui a atribuïr catalanitat a qui, ni de bon tros, va viure a la nostra terra.
Probablement Cervantes sí que sabia ón ´és Barcelona, si tenim en compte que va ser militar de la Marina d'aquella època. Però segur quwe Shakespeare, a la seva Anglaterra natal, ni tan sols sabia que exiastreix una llengua, anomenadaq Català
dimecres, 13 d’abril del 2016
LA GRAN DIFERÈNCIA
Fa pocs dies llegia en un mitjà digittal un estrany informe, elaborat per un anomenat; "Grup KOINÉ". En ell,el grup arribava a la conclusió de que, en una situació de cooficialitat bilingüe a Catalunya en cas d'independència, s'acabaria considerant el català com una llengua prescindible.
De fet, les conclusions de l'informe estàn molt lluny sde complir-se, sobre tot si tenim en ciompte que el català està viu i bén viu. I no en và, molts mitjans de comunuicació de casa nostra es valen, precisament d'aquesta llengua, per tal de difondre la informació a més de, a diferència del que passava en temps de Franco, a l'escola també es pot aprendre la nostra llengua, paral·lelament amb l'aprenentatge dekl castellà.
Però a casa nostra també es disposa de mitjans bilingües que, tan s'adrecen als catalanoparlants, com als no-catalanoparlants, així com també de mitjans que parlen només en castellà.
En aquest sentit, podem dir que en temps paassats la gent parlava el català tot utilitzant paraules que eren més pròpies del castellà, lo qual feia que la nosttra llenguia semblés més una mena d'amalgama entre el català i el castellà que res més. Fins i tot recordo haver conegut fa uns anys a Barcelona una família d'Euskadi que, si bé amb mi parlaven en castellà, entre ells es comunicaven en una mena d'"euskeñol"que, tal i com ells mateixos em van explicar, no era més que una altra amalgama de les dues llengües, donat el desconeixwement que molta gent tenia de bona part del vocabulari de l'euskera.
Segons es pot obvservar, el català gaudeix actualment de molt bona salut, i convuiu perfectament amb el castellà, així com amb les altres 298 llengües nouvingudes, totes elles parlades a nivell familiar, si bé els parlants s'adrecven a nosaltrtes en un castellà més o menys entendible.. Però la veritat siggui dita, tampoc els podem demanar més.
I és que, a la vista de tanta polèmica, hom arriba a la conclusió de que no és el pobnle,, si no els polítics, els qui ho emboliquen tot, creant tanta polèmica com els sigui possible.
De fet, les conclusions de l'informe estàn molt lluny sde complir-se, sobre tot si tenim en ciompte que el català està viu i bén viu. I no en và, molts mitjans de comunuicació de casa nostra es valen, precisament d'aquesta llengua, per tal de difondre la informació a més de, a diferència del que passava en temps de Franco, a l'escola també es pot aprendre la nostra llengua, paral·lelament amb l'aprenentatge dekl castellà.
Però a casa nostra també es disposa de mitjans bilingües que, tan s'adrecen als catalanoparlants, com als no-catalanoparlants, així com també de mitjans que parlen només en castellà.
En aquest sentit, podem dir que en temps paassats la gent parlava el català tot utilitzant paraules que eren més pròpies del castellà, lo qual feia que la nosttra llenguia semblés més una mena d'amalgama entre el català i el castellà que res més. Fins i tot recordo haver conegut fa uns anys a Barcelona una família d'Euskadi que, si bé amb mi parlaven en castellà, entre ells es comunicaven en una mena d'"euskeñol"que, tal i com ells mateixos em van explicar, no era més que una altra amalgama de les dues llengües, donat el desconeixwement que molta gent tenia de bona part del vocabulari de l'euskera.
Segons es pot obvservar, el català gaudeix actualment de molt bona salut, i convuiu perfectament amb el castellà, així com amb les altres 298 llengües nouvingudes, totes elles parlades a nivell familiar, si bé els parlants s'adrecven a nosaltrtes en un castellà més o menys entendible.. Però la veritat siggui dita, tampoc els podem demanar més.
I és que, a la vista de tanta polèmica, hom arriba a la conclusió de que no és el pobnle,, si no els polítics, els qui ho emboliquen tot, creant tanta polèmica com els sigui possible.
dimecres, 6 d’abril del 2016
...I AL SETÈ DIA, A DORMIR
GironaIn és elnom d'un aplicatiu per a telèfon mòbil, descarregable tan des del Google Play com, se suposa, des de l'Appstore d'Apple.
En ella es poden consultar multitud d'aspectes de la ciutat de Girona; per exemple podem saber quins són els millors restaurants, ón anar de compres, els monuments i recorreguts, per tal de visitar el Barri Antic de la ciutat, i d'akltres aspectes; com informació dels diferents Festivals i Fires que la ciutat organitza.
Un dels apartats de l'aplicatiu és una magnífica pàgina web sobre els horaris dels autobusos. Però és una pàgina amb evidents mancances, doncs d'algunes de les libnies, ni tan sols n'apareix informació horària una informació que,. de dilluns a dissabte, sí que apareix en d'altres linies.
Però quan arriba el diiumenge, aquesta informació desapareix materialment de l'aplicatiu, de tal manera que, si agafem una de les linies de les que a diari es serveix informació, i volem saber a quina hora surt l'autobús de la parada mñes propera a casa nostra, aquesta consulta es torna inútil, doncs obtenim la lacònica resposta; "Dades no disponibles".
Tal fenòmen no passa a d'altres capitals de província o Comunitat Autònoma de la resta d'Espanya, on també es disposa de linies urbanes d'autobús, quins horaris també es poden consultar mitjançant aplicatiu telefònic que, contràriament al que passa aqui, en aquelles ciutats s'informa el diumenge de la mateixa manera que es fa cada dia, això si, tenint en compte la freqüènia de pas, que també és de cada mitja hora els dissabtes i una hora els diumenges i festius.
Se suposa que no és tan complicat fer que l'aplicatiu de GironaIn informi, no només dels horaris diaris de totes les linies, si no també dels de diumenges i festius, òbviament, de les linies que funcionin aquests dies.
En ella es poden consultar multitud d'aspectes de la ciutat de Girona; per exemple podem saber quins són els millors restaurants, ón anar de compres, els monuments i recorreguts, per tal de visitar el Barri Antic de la ciutat, i d'akltres aspectes; com informació dels diferents Festivals i Fires que la ciutat organitza.
Un dels apartats de l'aplicatiu és una magnífica pàgina web sobre els horaris dels autobusos. Però és una pàgina amb evidents mancances, doncs d'algunes de les libnies, ni tan sols n'apareix informació horària una informació que,. de dilluns a dissabte, sí que apareix en d'altres linies.
Però quan arriba el diiumenge, aquesta informació desapareix materialment de l'aplicatiu, de tal manera que, si agafem una de les linies de les que a diari es serveix informació, i volem saber a quina hora surt l'autobús de la parada mñes propera a casa nostra, aquesta consulta es torna inútil, doncs obtenim la lacònica resposta; "Dades no disponibles".
Tal fenòmen no passa a d'altres capitals de província o Comunitat Autònoma de la resta d'Espanya, on també es disposa de linies urbanes d'autobús, quins horaris també es poden consultar mitjançant aplicatiu telefònic que, contràriament al que passa aqui, en aquelles ciutats s'informa el diumenge de la mateixa manera que es fa cada dia, això si, tenint en compte la freqüènia de pas, que també és de cada mitja hora els dissabtes i una hora els diumenges i festius.
Se suposa que no és tan complicat fer que l'aplicatiu de GironaIn informi, no només dels horaris diaris de totes les linies, si no també dels de diumenges i festius, òbviament, de les linies que funcionin aquests dies.
dimecres, 30 de març del 2016
MÉS DIVERSITAT
Durant la passada Setmana Santa es va aprovar en Comissió que l'Ajuntament de la capital catalana duscutís durant el ple del proper mes d'Abeil sobere la declaració de la Ciutat Comtal xcom amiga de vegetarians i vegans una cosa que, segons sembla, no ha agradat a determinats grups polítics.
A totes les ciutats, sense excwepció, segurament que no hi ha bno només Associacions de vegetarians i vegans, si no també ocmerços on pode comprar tot el que ells necessiten per seguir la seva forma de vida que, a més, qualifiquen com a respectuosa amb el Medi Ambient, i amb el tracte amb els abnimals.
Segons els dos grups contraris aquesta declaració podria "coartar els hàbits alimentaris", un fet que, si més no, és impensabnle sobre tot si tenim en compte que actualment, amb la divertrsitat de població, vinguda d'altres paisos, tenim també una diversitat d'hàbits alimentaris, acompanyada de la llibertat que hi ha d'anar a comprar a qualsevol botiga i seguir qualsevol d'aquests hàbitrs alimentaris.
Val a dir que, des de ja fa uns quants anys, Barcelona acull una festa del col·lectiu LGBTI. Aqusta es celebra amb tota normaluitat, i els qui h venen elogien, precisament, la llibertat que tenen a la capital catalana per poder-se moure i, fins i tot, barrejar-se de manera nornmal amb la resta de turistes malgrat que, això sí, es fan alguns actes exclusivament per a ells.
Però com hem pogut comprovar, això bno ha "coartat" en absolut la llibertat de ningú.
A totes les ciutats, sense excwepció, segurament que no hi ha bno només Associacions de vegetarians i vegans, si no també ocmerços on pode comprar tot el que ells necessiten per seguir la seva forma de vida que, a més, qualifiquen com a respectuosa amb el Medi Ambient, i amb el tracte amb els abnimals.
Segons els dos grups contraris aquesta declaració podria "coartar els hàbits alimentaris", un fet que, si més no, és impensabnle sobre tot si tenim en compte que actualment, amb la divertrsitat de població, vinguda d'altres paisos, tenim també una diversitat d'hàbits alimentaris, acompanyada de la llibertat que hi ha d'anar a comprar a qualsevol botiga i seguir qualsevol d'aquests hàbitrs alimentaris.
Val a dir que, des de ja fa uns quants anys, Barcelona acull una festa del col·lectiu LGBTI. Aqusta es celebra amb tota normaluitat, i els qui h venen elogien, precisament, la llibertat que tenen a la capital catalana per poder-se moure i, fins i tot, barrejar-se de manera nornmal amb la resta de turistes malgrat que, això sí, es fan alguns actes exclusivament per a ells.
Però com hem pogut comprovar, això bno ha "coartat" en absolut la llibertat de ningú.
dimecres, 16 de març del 2016
EL QUE SEMBLA QUE NO TORNARA MÉS
D'un temps ençà hem vist com tancàven establiments de tota la vida, com les botiguetes de barri o de poble, a les que anavem a comrar des de bén petits, negocis que les grans superfícies s'han encarregat de fagocitar de manera gairebé irrespectuosa.
També els cinemes que, un rere l'altre, han anat sucumbint, ja no només per culpa de la pirateria si nio també de l'IVA que, com si es tractés d'un luxe, grava la cultura amb un 21 per cent . Però també per culpa de les platraformes legals, on podem veure les pel·lícules en streaming, és a dir, en linia, i per uns pocs diners, que són menys que els del cinema.
Fins i tot hi ha hagut llibreries; com la gironina; "Carlemany",. o la barcelonina; "La Formiga d'Or", que han d'abaixar la persiana per motius molt similars als del cinema perdent-se, com a conseqüència, llocs de treball. I, si els diaris abandonen el paper; Què sera dels quiosquers?. Uns quiosquers que, en algunes ciutats podem dir que són autèntics guies urbans.
La música no s'ha escapat d'aquest degoteig de tancaments. I, quan semblava que encara resistien les botigues de discos de tota la vida, resulta que una d'elles; "Discos Castelló", abaixara també persianes doncs, segons els propietaris, ha canviat molt la forma de consumir música per part del públic.
Ja siguin les plataformes en linia, l'IVA cultural o tot junt, han portat aquesta quàsi centenària botiga de Barcelona al tancament.
És, certament, molt lamentable que petits negocis quer, a més de donar feina a molta gent, eren negocis de proximiotat que ens aconsellaven bé, hagin de caure per culpa d'unes circumstàncies que els són completament alienes.
També els cinemes que, un rere l'altre, han anat sucumbint, ja no només per culpa de la pirateria si nio també de l'IVA que, com si es tractés d'un luxe, grava la cultura amb un 21 per cent . Però també per culpa de les platraformes legals, on podem veure les pel·lícules en streaming, és a dir, en linia, i per uns pocs diners, que són menys que els del cinema.
Fins i tot hi ha hagut llibreries; com la gironina; "Carlemany",. o la barcelonina; "La Formiga d'Or", que han d'abaixar la persiana per motius molt similars als del cinema perdent-se, com a conseqüència, llocs de treball. I, si els diaris abandonen el paper; Què sera dels quiosquers?. Uns quiosquers que, en algunes ciutats podem dir que són autèntics guies urbans.
La música no s'ha escapat d'aquest degoteig de tancaments. I, quan semblava que encara resistien les botigues de discos de tota la vida, resulta que una d'elles; "Discos Castelló", abaixara també persianes doncs, segons els propietaris, ha canviat molt la forma de consumir música per part del públic.
Ja siguin les plataformes en linia, l'IVA cultural o tot junt, han portat aquesta quàsi centenària botiga de Barcelona al tancament.
És, certament, molt lamentable que petits negocis quer, a més de donar feina a molta gent, eren negocis de proximiotat que ens aconsellaven bé, hagin de caure per culpa d'unes circumstàncies que els són completament alienes.
dimecres, 9 de març del 2016
LES FESTES QUE PUGEN I BAIXEN
Estem en ple mes de Març, el mes en que s'estrena la Primavera. I, com es deia abans, tothom a estrenar quelcom nou. Fins i tot, els animals que hovernen ja comencen a treure eñ nas per gaudir d'un temps més benigne.
I, tot just estrenada la Primavera aquest any, la Setmana Santa cau, precisament, la setmana del 21 al 27 d'aquet, des d'un punt de vista estríctment meteorològic, imprevisible mes de Març.
És una setmana durant la qual molts indrets celebren diferents actes, molts d'ells, religiosos, com les Processons que, al menuys durant unes hores, prenen als cotxes el protagonisme pels carrers de les ciutats ò ppobles i que, en algunes Comunitats, com Andalusia, traspassen en certa manera el sentir religiós del poble andalús i esdevenen un pol d'atracció.
Dissortadament estàn començant a bufar vents en contra d'aquests esdeveniments, doncs hi ha qui voldria vèure'ls desaparèixer sense calcular, ni tran sols el fet que alimenten el turisme i que les Confraries que les organitzen són, segons explicaven membres de les mateixes, en gran manera un element de cohesió social.
És d'esperar que els qui voldrien veure caure aquest tipus d'actes mesurin el fet que, més que ser una potencial ofensa cap a ells, beneficien molta més gent.
I, tot just estrenada la Primavera aquest any, la Setmana Santa cau, precisament, la setmana del 21 al 27 d'aquet, des d'un punt de vista estríctment meteorològic, imprevisible mes de Març.
És una setmana durant la qual molts indrets celebren diferents actes, molts d'ells, religiosos, com les Processons que, al menuys durant unes hores, prenen als cotxes el protagonisme pels carrers de les ciutats ò ppobles i que, en algunes Comunitats, com Andalusia, traspassen en certa manera el sentir religiós del poble andalús i esdevenen un pol d'atracció.
Dissortadament estàn començant a bufar vents en contra d'aquests esdeveniments, doncs hi ha qui voldria vèure'ls desaparèixer sense calcular, ni tran sols el fet que alimenten el turisme i que les Confraries que les organitzen són, segons explicaven membres de les mateixes, en gran manera un element de cohesió social.
És d'esperar que els qui voldrien veure caure aquest tipus d'actes mesurin el fet que, més que ser una potencial ofensa cap a ells, beneficien molta més gent.
dimecres, 2 de març del 2016
...I QUÈ FARIEM SENSE ELLS?
La darrera setmana de Febrer passat va estar marcada per una nova edició del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil que, una vegada més, va omplir Barcelona de visitants, per conèixer les novetats que es presentavcen, no només en el món de la telefionia mòbil en si, si no també a nivell de xarxes sopcials, Internet de les coses i el 5G, nova tecnologia per la que, segons Mark Zuckerberg, s'està corrent una esbojerrada cursa, quanb encara hui ha molts indrets on ni tan sols arriba Internet.
Però és que, des que va soertir al mercat, el mòbil s'ha anat fent cada vegada més popular, i ja sembla que no podem fer res sense ell.
I més encara quan el mòbil s'ha concvertit en una espècie de "navalla suïssa" que ens fa de petit ordinador, ens permet enviar i rebre missatges de text, connectar-nos a Ibnternet i, fins i tot, disposa d'una càmera de fotos que actualment no té res a envejkar dels més avançats models de les grans marquweas.
Amb el mòbil podem saber quan arriba el nostre autobús, la temperatura que hi ha a lña nostra ciutat i, fins i tot, s és que conduïm, alguns dispositius ens ofereixen la possibilitat de veure, sobre el mapa de carreteres, quines tenen problemes.
Algú em deia, no fa gaires anys, que ja hi ha qui no sap fer res sense l'ordinador. Però el cert és que ja comença a havder-hi qui no sap fer res sense un mòbil al costat.
Però és que, des que va soertir al mercat, el mòbil s'ha anat fent cada vegada més popular, i ja sembla que no podem fer res sense ell.
I més encara quan el mòbil s'ha concvertit en una espècie de "navalla suïssa" que ens fa de petit ordinador, ens permet enviar i rebre missatges de text, connectar-nos a Ibnternet i, fins i tot, disposa d'una càmera de fotos que actualment no té res a envejkar dels més avançats models de les grans marquweas.
Amb el mòbil podem saber quan arriba el nostre autobús, la temperatura que hi ha a lña nostra ciutat i, fins i tot, s és que conduïm, alguns dispositius ens ofereixen la possibilitat de veure, sobre el mapa de carreteres, quines tenen problemes.
Algú em deia, no fa gaires anys, que ja hi ha qui no sap fer res sense l'ordinador. Però el cert és que ja comença a havder-hi qui no sap fer res sense un mòbil al costat.
dimecres, 24 de febrer del 2016
ELS QUI HO AGAFEN PER LA PUNTA
La nit del dilluns, 15 de Febrer passat, la ciutat de Barcelona va viure una nova edició dels Premis que duen el nom de la capital catalana, uns guardons que s'entreguen a persones i/o entitats que hagin aportat quelcom a la ciutat.
En el decurs de l'acte, la poetessa; Dolors Miquel, va recitar una, si més no diferent, versió de la que és l'oració capital del Cristianisme; el Parenostre.
La versió de Miquel, però, tenia poques semblances amb la que, segons l'Evangeli, Jesucrist va instituïr ara fa uns 2.000 anys.
I és que, en lloc de començar amb la frase; "Pare nostre, que esteu en el Cel", comença amb; "Mare nostra, que esteu en el Cel" continuant amb un seguit de reivindicacions que més aviat semblen tretes de qualsevol manifestació pro-avortament que res més.
El poema, que va indignar representants del PP de Catalunya, ha provocat espurnes, no només a les xarxes socials, si no també a la Ràdio, més concretament a la de la Conferència Episcopal Espanyola, on el presentador del programa dels matins, després de preguntar-se d'on havia sortit aquella dona, va assegurar que "Si bé es fiquen amb la religió cristiana, per què no es fiquuen també amb l'islam?".
Vivim en un pais aconfessio0nal, on el poder polític no té res en absolut a veure amb l'Esglesia, amb la que conviu, cada un amb les seves competències.
Abans de considerar com "blasfem" un simple poema, caldria veure quàn blasfema i insultant és la violència, i no només la de gènere, que ja s'ha cobrat la trista xifra d'11 víctimes només a Espanya, i qui sap quàntes més arreu del Món, si no també la que uns quants desaprensius i covards, suposadament amparats sota el paraigües d'una religió, exerceixen sobre els qui no pensen com ells, als que, de manera despectiva, consideren "'l'infidel"
En el decurs de l'acte, la poetessa; Dolors Miquel, va recitar una, si més no diferent, versió de la que és l'oració capital del Cristianisme; el Parenostre.
La versió de Miquel, però, tenia poques semblances amb la que, segons l'Evangeli, Jesucrist va instituïr ara fa uns 2.000 anys.
I és que, en lloc de començar amb la frase; "Pare nostre, que esteu en el Cel", comença amb; "Mare nostra, que esteu en el Cel" continuant amb un seguit de reivindicacions que més aviat semblen tretes de qualsevol manifestació pro-avortament que res més.
El poema, que va indignar representants del PP de Catalunya, ha provocat espurnes, no només a les xarxes socials, si no també a la Ràdio, més concretament a la de la Conferència Episcopal Espanyola, on el presentador del programa dels matins, després de preguntar-se d'on havia sortit aquella dona, va assegurar que "Si bé es fiquen amb la religió cristiana, per què no es fiquuen també amb l'islam?".
Vivim en un pais aconfessio0nal, on el poder polític no té res en absolut a veure amb l'Esglesia, amb la que conviu, cada un amb les seves competències.
Abans de considerar com "blasfem" un simple poema, caldria veure quàn blasfema i insultant és la violència, i no només la de gènere, que ja s'ha cobrat la trista xifra d'11 víctimes només a Espanya, i qui sap quàntes més arreu del Món, si no també la que uns quants desaprensius i covards, suposadament amparats sota el paraigües d'una religió, exerceixen sobre els qui no pensen com ells, als que, de manera despectiva, consideren "'l'infidel"
dimarts, 16 de febrer del 2016
I LA FINAL; ON ES JUGARA?
La segona setmana de Febrer va quedar ja decidida la Final de la Copa del Rei que disputara, una vegada més, el Barça, en aquesta ocasió contra el Sevilla, al que el "mister" blaugrana qualifica de "difícil".
La incògnita és saber ara quin estadi allotjara aquest partit, d'altra banda polèmic en les seves darreres edicions, pel fet que s'ha xiuklat de manera molt contundent l'Himne espanyol.
Segons fonts de la Fdederació Espanyola de Futbol, són els clubs els qui han d'oferir el seu estadi, i posar-lo a disposuiciío de la mateixa.
Manquen encara tres mesos per que aquest partit es disputi, i el Reial Madrid no vol ni sentir parlar de posar el seu estadi un cop més oper veure con el Barça alça de nou la Copa,. se suposa que també pel fet que van ser exclosos de la competició per aliniació inderguda.
Sigui com sigui, és d'esperar que algun Club presti el seu estadi per que els afeccionats a l'esport-rei puguin gaudir d'un d'aquells partits que hom qualifica com "d'infart". I, com es sol dir en aquestes situacions; que guanyi el millor!
La incògnita és saber ara quin estadi allotjara aquest partit, d'altra banda polèmic en les seves darreres edicions, pel fet que s'ha xiuklat de manera molt contundent l'Himne espanyol.
Segons fonts de la Fdederació Espanyola de Futbol, són els clubs els qui han d'oferir el seu estadi, i posar-lo a disposuiciío de la mateixa.
Manquen encara tres mesos per que aquest partit es disputi, i el Reial Madrid no vol ni sentir parlar de posar el seu estadi un cop més oper veure con el Barça alça de nou la Copa,. se suposa que també pel fet que van ser exclosos de la competició per aliniació inderguda.
Sigui com sigui, és d'esperar que algun Club presti el seu estadi per que els afeccionats a l'esport-rei puguin gaudir d'un d'aquells partits que hom qualifica com "d'infart". I, com es sol dir en aquestes situacions; que guanyi el millor!
dijous, 11 de febrer del 2016
campanes si, campanes no
El so de les campanes, un so que, en pobles pstits del camp, ha marcat i marca encara als camperols les hores del dia, els marca l'hora de començar i acabar la labor diària.
Igual que altres sons, típics dels pobles del camp, les campanes estàn lligades a la vida quotidiana dels habitants dels pobles. Però també n'hi ha a les ciutats.
La primera setmana de Febrer acabava amb la pkolèmica, suscitada a Girona, per part de la Gerència d'un hotel, proper a la Catedral que, després de molt temps, ha aconseguit que, des de quarts de dotze de la nit, fins a quarts de set del matí, les campanes deixin de tocar les hores.
El mateix demanen altres persones. Fins i tot hi ha qui, en una barriada de Barcelona, demana que no tan sols toquin de dia les campanes de l'esglesia que hi ha en aquella barriada. Estenent-se com taca d'oli, sembla que, en diferents municipis de Catalunya, s'està intentant que les campanes callin de nit.
A casa nostra ´és tradició que les campanes toquin els quarts i les hores, un so al que ja estem acostumats i, a menys que visquem a pocs metres d'on estan ubicades, tampoc és que aqustes siguin tan molestes, mnys encara si passa com ja fa temps en una esglesia de Girona, on de nit callen.
Ja fa uns quants anys que l'ofici de campaner va deixar d'existir, i va desaparèixer degut a que els rellotgs moderns, controlats informàticament i, segurament, connectats a Internet per seguir els "rellotges-patró", són capaços, a més de tocar les hores, de fer, encara que descafeïnats, tocs de campanes que, en anys passats, tenien una simbologia concreta com és el toc que es feia quan hi havia alguna defunció.
És d'esperar que les campanes no acabin emmudint per sempre, com ja han fet altres sons que eren els de la vida quotidiana de pobles i ciutats, alguns dels quals, fi ns i tot, encara ens havien acompanyat com a banda sonora al llarg de la nostra infantesa.
Igual que altres sons, típics dels pobles del camp, les campanes estàn lligades a la vida quotidiana dels habitants dels pobles. Però també n'hi ha a les ciutats.
La primera setmana de Febrer acabava amb la pkolèmica, suscitada a Girona, per part de la Gerència d'un hotel, proper a la Catedral que, després de molt temps, ha aconseguit que, des de quarts de dotze de la nit, fins a quarts de set del matí, les campanes deixin de tocar les hores.
El mateix demanen altres persones. Fins i tot hi ha qui, en una barriada de Barcelona, demana que no tan sols toquin de dia les campanes de l'esglesia que hi ha en aquella barriada. Estenent-se com taca d'oli, sembla que, en diferents municipis de Catalunya, s'està intentant que les campanes callin de nit.
A casa nostra ´és tradició que les campanes toquin els quarts i les hores, un so al que ja estem acostumats i, a menys que visquem a pocs metres d'on estan ubicades, tampoc és que aqustes siguin tan molestes, mnys encara si passa com ja fa temps en una esglesia de Girona, on de nit callen.
Ja fa uns quants anys que l'ofici de campaner va deixar d'existir, i va desaparèixer degut a que els rellotgs moderns, controlats informàticament i, segurament, connectats a Internet per seguir els "rellotges-patró", són capaços, a més de tocar les hores, de fer, encara que descafeïnats, tocs de campanes que, en anys passats, tenien una simbologia concreta com és el toc que es feia quan hi havia alguna defunció.
És d'esperar que les campanes no acabin emmudint per sempre, com ja han fet altres sons que eren els de la vida quotidiana de pobles i ciutats, alguns dels quals, fi ns i tot, encara ens havien acompanyat com a banda sonora al llarg de la nostra infantesa.
dimecres, 3 de febrer del 2016
UNA XULERIA QUE SURT CARA
A principis de la darrera setmana de Gener passat va causar un gran rebombori el fet que el "torero" ; Fran Rivera, hagués penjat a les zxarxes socials una foto d'ell torejant amb la seva filla de pocs mesos a coll.
La foto que es va fer viral va causar una autèntica allau de crítiques, a més del fet que el Defensor del Menor actrués, reptovant l'acció del matatoros, a lo qual Rivera responia, tot argumentant de manera gairebé burleta que el Defensor del Menor només es volia "posar medalletes".
No sé si algú ha explicat, tan a Rivera com als altres matatoros, que està terminantment prohibida l'entrada de menors a les places de braus on, si la memòria no em falla, no poden accedir fins els 14 ò 145 anys. Antigament hauria estat impensable veure una escena com la que veiem a principis de la darrera sewtmana de Gener. A més, en aquells temps no hi havia ni tan sols el Defensor del Menor.
Ells poden tenir set vides. Però la dels seus fills petits és quelcom que ni tan sols sols té preu. I no cal que se la juguin per res del Món
La foto que es va fer viral va causar una autèntica allau de crítiques, a més del fet que el Defensor del Menor actrués, reptovant l'acció del matatoros, a lo qual Rivera responia, tot argumentant de manera gairebé burleta que el Defensor del Menor només es volia "posar medalletes".
No sé si algú ha explicat, tan a Rivera com als altres matatoros, que està terminantment prohibida l'entrada de menors a les places de braus on, si la memòria no em falla, no poden accedir fins els 14 ò 145 anys. Antigament hauria estat impensable veure una escena com la que veiem a principis de la darrera sewtmana de Gener. A més, en aquells temps no hi havia ni tan sols el Defensor del Menor.
Ells poden tenir set vides. Però la dels seus fills petits és quelcom que ni tan sols sols té preu. I no cal que se la juguin per res del Món
dijous, 28 de gener del 2016
UN MENTIDER MASA MEDIÀTIC
Ja feia massa temps que no en sentiem parlar pe rres, un temps de gran tranquil·litat sense les seves mentides ni la seva xuleria que, per millor qualificar-la, podriem dir que és el súmmum de la cara dura.
Em refereixo al tristament famós "Pequeño Nicolás", un personatge a qui, com hem pogut veure en diverses ocasions, li agrada molt estar a prop de les càmeres i, sobre tot, dels micròfons per tal de deixar anar coses que, segons ell mateix diu, són "certes".
La seva darrera aventura, si així podem anomenar-la, no ha estat altra que la de participar en el conegut "reality show"; "GH VIP", una producció d'un dels dos grans grups mediàtics privats, concretament d'un dels seus canals de televisió.
Un cop a la casa, el desvergonyit no ha tingut altra idea que la d'aprofitar l'existència de les càmeres i els micros per tal de seguir deixant anar tot d'històries que, més aviat, semblen sortides de la ploma d'un inspiradíssim escriptor de novel·les d'ingriga que res més.
No cal seguir aquest programa d'antitelevisió per assabentar-se que que el molt imaginatiu noi no ha durat gaire temps allà dintre. I, segons informa la premsa, ell afirma que s'ha "posat en marxa un protocol" per tal de fer-lo fora a les primeres de canvi.
A la premsa, però, també hi ha la veritat del "protocol". Resulta que aquests programes tenen, entre d'altres aspectes (o, si volem anomenar-los virtuts), el fet que l'audiència també diu la seva, mitjançant votacions telefòniques. I, en aquest cas, no hi ha altre "protocol" que l'alt percentatge se vots negatius cap aquest coocursant.
Una dita popular diu que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure les coses. En aquest cas, diriem que no hi ha pitjor babau que qui no accepota la seva derrota.
Em refereixo al tristament famós "Pequeño Nicolás", un personatge a qui, com hem pogut veure en diverses ocasions, li agrada molt estar a prop de les càmeres i, sobre tot, dels micròfons per tal de deixar anar coses que, segons ell mateix diu, són "certes".
La seva darrera aventura, si així podem anomenar-la, no ha estat altra que la de participar en el conegut "reality show"; "GH VIP", una producció d'un dels dos grans grups mediàtics privats, concretament d'un dels seus canals de televisió.
Un cop a la casa, el desvergonyit no ha tingut altra idea que la d'aprofitar l'existència de les càmeres i els micros per tal de seguir deixant anar tot d'històries que, més aviat, semblen sortides de la ploma d'un inspiradíssim escriptor de novel·les d'ingriga que res més.
No cal seguir aquest programa d'antitelevisió per assabentar-se que que el molt imaginatiu noi no ha durat gaire temps allà dintre. I, segons informa la premsa, ell afirma que s'ha "posat en marxa un protocol" per tal de fer-lo fora a les primeres de canvi.
A la premsa, però, també hi ha la veritat del "protocol". Resulta que aquests programes tenen, entre d'altres aspectes (o, si volem anomenar-los virtuts), el fet que l'audiència també diu la seva, mitjançant votacions telefòniques. I, en aquest cas, no hi ha altre "protocol" que l'alt percentatge se vots negatius cap aquest coocursant.
Una dita popular diu que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure les coses. En aquest cas, diriem que no hi ha pitjor babau que qui no accepota la seva derrota.
dimecres, 20 de gener del 2016
AUTOBUSOS O CALDERES?
Encara que l'Hivern astronòmic ja fa dies que està entre niosaltres, tal i com toca ja fa fred, de tal manera que cal sortir abrigats al carrer.
lPerò quan sortim de casa, també entrem a d'altres llocs; com el supermercat o kles botigues del barri per comprar. I, per desplaçart-nos, normalment ho fem en bus, uns vehicles on, en ocasions, la calefacció està tan forta que, si venim abrigadíssims, del carrer, sembla que entrem en una caldera.
Hi ha d'altres Comunitats on l'hivern és, proporcionalment, més rigorós que aqui, malgraty que en elles, al contrari que aqui, és sec.
Doncs si bé els establiments d'aquestes altres Comunitats sí que tenen la calefacció molt alta, el cert és que els autobusos que fan el servei de transport urbà i interurbà tenen una temperatura nomal, i no hi fa caloer.
No sée si els qui controlej aquest servei públic s'han plantejat el problema. Però amb menys temperatura, els autobusos serien molt més còmodes.
lPerò quan sortim de casa, també entrem a d'altres llocs; com el supermercat o kles botigues del barri per comprar. I, per desplaçart-nos, normalment ho fem en bus, uns vehicles on, en ocasions, la calefacció està tan forta que, si venim abrigadíssims, del carrer, sembla que entrem en una caldera.
Hi ha d'altres Comunitats on l'hivern és, proporcionalment, més rigorós que aqui, malgraty que en elles, al contrari que aqui, és sec.
Doncs si bé els establiments d'aquestes altres Comunitats sí que tenen la calefacció molt alta, el cert és que els autobusos que fan el servei de transport urbà i interurbà tenen una temperatura nomal, i no hi fa caloer.
No sée si els qui controlej aquest servei públic s'han plantejat el problema. Però amb menys temperatura, els autobusos serien molt més còmodes.
dijous, 14 de gener del 2016
el limit del bo i el dolent
Sembla que el concepte del que està bé i el que no està canviant de forma gairebé radical.
El fet el comprovem en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, de tal manera que allò que en temps passats era considerat incorrecte, sembla que es torna correcte. O, per no donar-li aquest qualificatiu, diguem que es torna "tolerable", d'acord amb l'amplitud de mires que se li dóna al concepte de tolerància que, en determinades ocasions esdevé permissivitat gairebé gratuïta.
Tal "permissivitat" hem pogut comprovar-la en fets com l'autèntic carnaval en que es va convertir la Cavalcada de Reis de la capital espanyola, en que les bicicletes van sustituïr els camells, no van desfilar per primera vegada les típiques oques i, per confondre més els nens, hi havia una "Reina Baltasara".
Però el súmmum dels despropòsits m'arribava la nit del dia 6 al 7 de Gener, just després de la festa de Reis. I m'arribava de la ma de la plataforma; "Periodista Digital".
Resulta que un alumne d'un Institut de Ses Illes ha presentat a classe un treball que consisteix en un molt impresentable i irreverent videoclip.
El noi, que es fa dir; "Samantha Hudson", apareix vestit amb uns pantalons curts, de color rosa fort i una samarreta, d'un rosa més suau. A més, dúu una petita bossa de ma del mateix color que els pantalons, indumkentària que després, es transforma en unes calcetes i un sostenidor negres, i el noi canta una lletra, en forma de rap, en la que insulta el Bisbe. I, a més, és totalment irreverent o irrespectuós amb icones de la Religió Cristiana; com la Verge Maria o el mateix Jesucrist.
Segons la nota de premsa, que PD adjuntava al vídeo, la professora no ha tingut altre acudit que donar un excel·lent a tan irreverent videoclip.
No cal ser practicant de cap religió per tal d'adonar-se que l'alumne en qüestió ha travessat diverses linies vermelles en un vídeo que, si bé té molts números per converetir-se en viral, si no ha estat ja retirat de la Xarxa, el cert és que no es mereix ni de bon tros un excel·lent.
No cal donar-li gaires més voltes, doncs aquest no és si no un dissortat i explícit exemple d'alabances al pallús i aplaudiments al brètol.
El fet el comprovem en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, de tal manera que allò que en temps passats era considerat incorrecte, sembla que es torna correcte. O, per no donar-li aquest qualificatiu, diguem que es torna "tolerable", d'acord amb l'amplitud de mires que se li dóna al concepte de tolerància que, en determinades ocasions esdevé permissivitat gairebé gratuïta.
Tal "permissivitat" hem pogut comprovar-la en fets com l'autèntic carnaval en que es va convertir la Cavalcada de Reis de la capital espanyola, en que les bicicletes van sustituïr els camells, no van desfilar per primera vegada les típiques oques i, per confondre més els nens, hi havia una "Reina Baltasara".
Però el súmmum dels despropòsits m'arribava la nit del dia 6 al 7 de Gener, just després de la festa de Reis. I m'arribava de la ma de la plataforma; "Periodista Digital".
Resulta que un alumne d'un Institut de Ses Illes ha presentat a classe un treball que consisteix en un molt impresentable i irreverent videoclip.
El noi, que es fa dir; "Samantha Hudson", apareix vestit amb uns pantalons curts, de color rosa fort i una samarreta, d'un rosa més suau. A més, dúu una petita bossa de ma del mateix color que els pantalons, indumkentària que després, es transforma en unes calcetes i un sostenidor negres, i el noi canta una lletra, en forma de rap, en la que insulta el Bisbe. I, a més, és totalment irreverent o irrespectuós amb icones de la Religió Cristiana; com la Verge Maria o el mateix Jesucrist.
Segons la nota de premsa, que PD adjuntava al vídeo, la professora no ha tingut altre acudit que donar un excel·lent a tan irreverent videoclip.
No cal ser practicant de cap religió per tal d'adonar-se que l'alumne en qüestió ha travessat diverses linies vermelles en un vídeo que, si bé té molts números per converetir-se en viral, si no ha estat ja retirat de la Xarxa, el cert és que no es mereix ni de bon tros un excel·lent.
No cal donar-li gaires més voltes, doncs aquest no és si no un dissortat i explícit exemple d'alabances al pallús i aplaudiments al brètol.
dimecres, 6 de gener del 2016
UNA PIFIA POLÈMICA
La influència dels actuals mitjans de comunicació es fa palesa enj molts aspectes de la nostra vida; des dels productes que ens anuncien per que que els comprem, fins el partit que hem de votar quan hi ha Eleccions, malgrat que ells no pensin exactament com nosaltres ho fem.
Si bé abans hi havia la ràdio i un o dos canals de televisió, avui són molts els que podem veure mercès a la TDT encara que, qui estiguui endollat a una plataforma de pagament, pot veure emultitud de canals, no només d'Espanya, si no de fora del pais, molts d'ells, fprça influents arreu del Món.
A pocs dies per acabar el ja passat any 2015, saltava la polèmica a les xarxes socials arran d'una petita pifia ortogràfica, comesa per un dels canals privats de televisió, pertanyent a un dels dos grups mediàtics més importants de l'actualitat.
Resulta que el canal, en un dels seus programes de divulgació, va incloure la paraula; "segobianos" en lloc de "segovianos", que és tal i com s'ha d'escriure. Això va encendre tiotes les alarmes, no només a nivell dels habitants d'aquella Provínccia castellano-lleonesa, si no també de tots els qui, d'alguna manera, aprecien el bon "savoir faire" ortogràfic.
Certament que les llengües han experimentat, i experimenten al llarg de la seva vida, un anomenat; "efecte plastilina", tal i com un llibre, de títol; "Palabras moribundas", s'encarrega de demostrar-nos.
I, amb aquesta premisa, segurament que, en anys vinents, les llengües que avui coneixem i parlem hauran canviat, com ja ens demostra el fet que, a nivell de xarxes socials, ja no són el que se'ns va ensenyar a l'escola.
Si bé abans hi havia la ràdio i un o dos canals de televisió, avui són molts els que podem veure mercès a la TDT encara que, qui estiguui endollat a una plataforma de pagament, pot veure emultitud de canals, no només d'Espanya, si no de fora del pais, molts d'ells, fprça influents arreu del Món.
A pocs dies per acabar el ja passat any 2015, saltava la polèmica a les xarxes socials arran d'una petita pifia ortogràfica, comesa per un dels canals privats de televisió, pertanyent a un dels dos grups mediàtics més importants de l'actualitat.
Resulta que el canal, en un dels seus programes de divulgació, va incloure la paraula; "segobianos" en lloc de "segovianos", que és tal i com s'ha d'escriure. Això va encendre tiotes les alarmes, no només a nivell dels habitants d'aquella Provínccia castellano-lleonesa, si no també de tots els qui, d'alguna manera, aprecien el bon "savoir faire" ortogràfic.
Certament que les llengües han experimentat, i experimenten al llarg de la seva vida, un anomenat; "efecte plastilina", tal i com un llibre, de títol; "Palabras moribundas", s'encarrega de demostrar-nos.
I, amb aquesta premisa, segurament que, en anys vinents, les llengües que avui coneixem i parlem hauran canviat, com ja ens demostra el fet que, a nivell de xarxes socials, ja no són el que se'ns va ensenyar a l'escola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)