Des de "De tot, una mica", bones Festes a tots, i el desig de que el proper any 2010 sigui més bo que squest que ens deixa.
dissabte, 19 de desembre del 2009
divendres, 18 de desembre del 2009
VOLUNTAT POPULAR I NEGATIVES.
Va començar a Arenys de Munt, encara que allà ja es va trobar amb els immobilistes, els qui ho volen tot "centralitzat", però es va fer allà la primera consulta sobre la independència.
I el diumenge, 13 de Desembre, coïncidint amb una altra de les grans iniciatives polupars i democràtiques de casa nostra com és "La Marató" de TV3, van ser moltes les poblacions catalanes que es van afegir al referèndum sobiranista, una senzilla i pacífica forma d'expressar el que es vol.
Però, com sempre, hi ha qui en veu la part negativa. Segons Zapatero; "no anem enlloc", segons els del PP, amb el seu discurs retrògrade, rovellat i immobilista; "és il·legal". I així, ens aniriem trobant amb moltes respostes amb poca o cap base, les quals només tendeixen a una cosa; retornar les coses, si poguéssin, a com estàvem fa 35 ò 40 anys.
I és que amb recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut, o afirmacions com les del dia 11 de desembre per part de ZP, o com deia Montilla el dilluns 14, de que el resultat "no és extrapolable a tot el poble català", segurament que són ells els qui no saben on van. Al menys aquí, a Catalunya sí que ho saben, a no rebre gaires vots en les properes eleccions. I és que, com en el cas del PP, al que van no és a "unir", tal i com el seu líder deia a Pamplona el dia 12 de desembre, si no a contribuïr una mica més a la separació i la crispació.
Creuen ells realment en la Democràcia?
I el diumenge, 13 de Desembre, coïncidint amb una altra de les grans iniciatives polupars i democràtiques de casa nostra com és "La Marató" de TV3, van ser moltes les poblacions catalanes que es van afegir al referèndum sobiranista, una senzilla i pacífica forma d'expressar el que es vol.
Però, com sempre, hi ha qui en veu la part negativa. Segons Zapatero; "no anem enlloc", segons els del PP, amb el seu discurs retrògrade, rovellat i immobilista; "és il·legal". I així, ens aniriem trobant amb moltes respostes amb poca o cap base, les quals només tendeixen a una cosa; retornar les coses, si poguéssin, a com estàvem fa 35 ò 40 anys.
I és que amb recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut, o afirmacions com les del dia 11 de desembre per part de ZP, o com deia Montilla el dilluns 14, de que el resultat "no és extrapolable a tot el poble català", segurament que són ells els qui no saben on van. Al menys aquí, a Catalunya sí que ho saben, a no rebre gaires vots en les properes eleccions. I és que, com en el cas del PP, al que van no és a "unir", tal i com el seu líder deia a Pamplona el dia 12 de desembre, si no a contribuïr una mica més a la separació i la crispació.
Creuen ells realment en la Democràcia?
dimarts, 8 de desembre del 2009
APUNTAR-SE AL "BOMBARDEIG"
La nova Llei de l'Audiovisual, aprovada el passat 3 de Desembre preveu, entre altres aspectes, el fet que la publicitat sera suprimida dels canals estatals de televisió, un fet que, de ben segur, reportara grans beneficis als telespectadors, doncs es podran veure els programes sense interrupcions i, com a molt, els canals faran publicitat dels seus propis programes, tal i com ja vé fent el Canal 33.
Paral·lelament, també sabiem d'un estudi, segons el qual les televisions contravenen cada dia el Codi d'Autorregulació sobre programació de televisió i infància, un incompliment que, amb la proximitat del Nadal, s'incrementa encara més,, donada la gran quantitat de publicitat de joguines que apareix a gairebé tots els canals, sobre tot, als privats.
Però, segons vaig poder comprovar fa uns dies, la nostra TV3 que en anys anteriors es va quedar al marge del "bombardeig", enguany ha fet el que tothom, és a dir, apuntar-s'hi.
Còm és possible que un canal de televisió públic que, per respecte als animals, ni tan sols parla mai de curses de braus, ara surti amb la publicitat de joguines que en altres anys ha rebutjat. És que això dóna més rendibilitat?
Paral·lelament, també sabiem d'un estudi, segons el qual les televisions contravenen cada dia el Codi d'Autorregulació sobre programació de televisió i infància, un incompliment que, amb la proximitat del Nadal, s'incrementa encara més,, donada la gran quantitat de publicitat de joguines que apareix a gairebé tots els canals, sobre tot, als privats.
Però, segons vaig poder comprovar fa uns dies, la nostra TV3 que en anys anteriors es va quedar al marge del "bombardeig", enguany ha fet el que tothom, és a dir, apuntar-s'hi.
Còm és possible que un canal de televisió públic que, per respecte als animals, ni tan sols parla mai de curses de braus, ara surti amb la publicitat de joguines que en altres anys ha rebutjat. És que això dóna més rendibilitat?
dijous, 3 de desembre del 2009
DEMANAR FEINA, UN NOU DELICTE?
Quàntes vegades hem vist pel carrer cartells de persones que demanen feina, que ofereixen els seus serveis per fer de cangur, netejar, cuidar de persones grans o donar classes?. El cert és que, miorem on mirem, en veurem un o més d'aquests petits i inofensius anuncis de gent que, senzillament, volen guanyar-se uns eruets de manera honrada.
El passat dimarts, dia 24 de Novembre, per la meva sorpresa, un programa de televisió oiferia la notícia, entre curiosa i tràgica, d'una persona a la que la Policia ha multat per, precisament, voler treballad re manera honrada.
D'anuncis de gent que busca feina, el cert és que sempre n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haura i, precisament, no té res de dolent el voler-se guanyar la vida treballant i demanar feina. I menys en aquests moments de crisi econòmica.
Per contra, abans de veure casualment el reportatge d'aquest pobre noi a la petita pantalla, vaig estar en una botiga de Girona que, malgrat estar en horari comercial, tenia la porta tancada amb clau i calia trucar al timbre per accedir-hi.
Després de fer una petita compra i pagar-la, la dependenta em va dir que havien entrat tres vegades a la botiga a robar i, per això, la tancaven amb clau.
Caldria preguntar als agents de policia que van multar el pobre noi què és més delicte; si enganxart cartells demanant feina honrada o bé entrar a una botiga amb una arma i demanar-los tots els diners de la caixa, obligant els comerçps a tancar amb clau, fins i tot, en horari comdercial.
El passat dimarts, dia 24 de Novembre, per la meva sorpresa, un programa de televisió oiferia la notícia, entre curiosa i tràgica, d'una persona a la que la Policia ha multat per, precisament, voler treballad re manera honrada.
D'anuncis de gent que busca feina, el cert és que sempre n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haura i, precisament, no té res de dolent el voler-se guanyar la vida treballant i demanar feina. I menys en aquests moments de crisi econòmica.
Per contra, abans de veure casualment el reportatge d'aquest pobre noi a la petita pantalla, vaig estar en una botiga de Girona que, malgrat estar en horari comercial, tenia la porta tancada amb clau i calia trucar al timbre per accedir-hi.
Després de fer una petita compra i pagar-la, la dependenta em va dir que havien entrat tres vegades a la botiga a robar i, per això, la tancaven amb clau.
Caldria preguntar als agents de policia que van multar el pobre noi què és més delicte; si enganxart cartells demanant feina honrada o bé entrar a una botiga amb una arma i demanar-los tots els diners de la caixa, obligant els comerçps a tancar amb clau, fins i tot, en horari comdercial.
dissabte, 28 de novembre del 2009
...I LA POLÈMICA SEGUEIX SERVIDA
L'enèssim retard en la sentència del TC sobre l'Estatut, certament que ja comença a fer mala olor, una mala olor amb la que, segurament, aquest tribunal pretén, d'alguna manera i sota ordres especiifiques del PP, desgastar el poble català i les seves Institucions.
Certament que els catalans hem rebut per totes bandes, però el darrer que ens mancava és que, després que una Llei Orgànica, com és el nostre Estatut, aprovat pel Parlament català i l'espanyol, acceoptat en Referèndum pel poble català i signat pèl Rei, una llei que està ja en vigor, hagi estat, d'alguna manera, posada en tela de judici pel PP, en una clara acció de burla macabra en contra de Catalunya.
Des de la Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya (FAPE) es criticava l'editorial del dia 26, tot afirmant que "ni el 23-F ni la mort de Miguel-Angel Blanco havien suscitat tal reacció". Però el que és segur és que la presidenta de FAPE no veu, o no vol veure el que està en joc que, possiblement, podria ser la cohesió de l'Espanya plural que la mateixa Constitució ampara.
D'altra banda, el president dels populars, Mariano Rajoy, en el mateix to de sempre, afirmava el dia 27 que "tots estem sota l'imperi de la llei". Ell sabra quina Llei, si la Constitució (a la que al·ludeisxen en benefici propi i ignoren en perjudici aliè) o la llei del més ferotge defensor de les divisions internes en un país democràtic.
I si realment estan sota el paraigües de la Constitució, el millor que popdrien fer, en respecte a la Carta Magna i en benefici de tots, és retirar un recurs que només serveix per sembrar la polèmica.
Certament que els catalans hem rebut per totes bandes, però el darrer que ens mancava és que, després que una Llei Orgànica, com és el nostre Estatut, aprovat pel Parlament català i l'espanyol, acceoptat en Referèndum pel poble català i signat pèl Rei, una llei que està ja en vigor, hagi estat, d'alguna manera, posada en tela de judici pel PP, en una clara acció de burla macabra en contra de Catalunya.
Des de la Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya (FAPE) es criticava l'editorial del dia 26, tot afirmant que "ni el 23-F ni la mort de Miguel-Angel Blanco havien suscitat tal reacció". Però el que és segur és que la presidenta de FAPE no veu, o no vol veure el que està en joc que, possiblement, podria ser la cohesió de l'Espanya plural que la mateixa Constitució ampara.
D'altra banda, el president dels populars, Mariano Rajoy, en el mateix to de sempre, afirmava el dia 27 que "tots estem sota l'imperi de la llei". Ell sabra quina Llei, si la Constitució (a la que al·ludeisxen en benefici propi i ignoren en perjudici aliè) o la llei del més ferotge defensor de les divisions internes en un país democràtic.
I si realment estan sota el paraigües de la Constitució, el millor que popdrien fer, en respecte a la Carta Magna i en benefici de tots, és retirar un recurs que només serveix per sembrar la polèmica.
dimecres, 25 de novembre del 2009
ESTATS UNITS D'EUROPA?
Després de rebutjada la Constitució Europea, l'Europa dels 27 s'ha donat una altra mena de Carta Magna, anomenada "Tractat de Lisboa".
Aquesta preveu, ente altres coses, que els 27 podran tenir un President de la Unió, com si es tractés dels Estats Units, encara que cada país tingui la seva estructura governamental independent.
S'han estat fent moltes travesses per l'elecció d'aquest càrrec que, al final, ha recaigut en un belga; Herman Van Rompuy, un Primer Ministre que, entre altres coses, ha estat l'artífex de la fi de la crisi de Govern del petit país europeu.
També el Club dels 27 s'ha donat una Ministra d'Afers Exteriors que, en aquest cas, ha recaigut en la britànica Catherine Ashton qui, segons sembla, ja té les credencials per negociar amb les grans potències.
Sembla que, amb els recent estrenats alts càrrecs, Europa vol equiparar-se als Estats Units, passant també a ser una altra de les grans potències mundials.
Però el que està per veure és quin efecte tindra tot això en el dia-a-dia dels ciutadans d'aquest continent.
Aquesta preveu, ente altres coses, que els 27 podran tenir un President de la Unió, com si es tractés dels Estats Units, encara que cada país tingui la seva estructura governamental independent.
S'han estat fent moltes travesses per l'elecció d'aquest càrrec que, al final, ha recaigut en un belga; Herman Van Rompuy, un Primer Ministre que, entre altres coses, ha estat l'artífex de la fi de la crisi de Govern del petit país europeu.
També el Club dels 27 s'ha donat una Ministra d'Afers Exteriors que, en aquest cas, ha recaigut en la britànica Catherine Ashton qui, segons sembla, ja té les credencials per negociar amb les grans potències.
Sembla que, amb els recent estrenats alts càrrecs, Europa vol equiparar-se als Estats Units, passant també a ser una altra de les grans potències mundials.
Però el que està per veure és quin efecte tindra tot això en el dia-a-dia dels ciutadans d'aquest continent.
dimecres, 18 de novembre del 2009
ETERNA DIVISIÓ D'OPINIONS
Tal dia com el divendres 20 de Novembre, però ara fa 34 anys, la veu tímida de qui llavors era portaveu del Govern espanyol, anunciava, amb alguna llagrimeta, a través de la ràdio i la llavors encara única i en blanc i negre televisió la mort de Franco.
Aquell traspàs, però, va ser quelcom més que els final d'un cicle. També era el començament d'una altra època per a Espanya, una Espanya que, segurament, s'havia perdut moltíssimes coses bones que havien tingut lloc fora de les nostres fronteres, senzillament per que aquí encara existia censura que, per posar un exemple, no deixava passar cap pel·lícula, llibre, cançó o rpublicació periòdica, vingués d'on vingués, sense abans passar per la "tisora" que retallava allò que consideraven "dolent".
S'obria el camí a moltes coses, tornava el President Tarraqdellas, es podia començar a votar a les primeres eleccions generals, més tard, també a les autonòmiques. I pel que fa la censura, aquesta desapareixia de manera gairebé dràstica.
Però com sempre, o com quàsi sempre, aquests fets generen el que s'anomena "divisió d'opinions. I és que, mentre els demòcrates celebrem el fet que hi hagi llibertat i democràcia, encara hi ha, dissortadament, nostàlgics que veuen com a poc fiable aquesta situació.
Aquell traspàs, però, va ser quelcom més que els final d'un cicle. També era el començament d'una altra època per a Espanya, una Espanya que, segurament, s'havia perdut moltíssimes coses bones que havien tingut lloc fora de les nostres fronteres, senzillament per que aquí encara existia censura que, per posar un exemple, no deixava passar cap pel·lícula, llibre, cançó o rpublicació periòdica, vingués d'on vingués, sense abans passar per la "tisora" que retallava allò que consideraven "dolent".
S'obria el camí a moltes coses, tornava el President Tarraqdellas, es podia començar a votar a les primeres eleccions generals, més tard, també a les autonòmiques. I pel que fa la censura, aquesta desapareixia de manera gairebé dràstica.
Però com sempre, o com quàsi sempre, aquests fets generen el que s'anomena "divisió d'opinions. I és que, mentre els demòcrates celebrem el fet que hi hagi llibertat i democràcia, encara hi ha, dissortadament, nostàlgics que veuen com a poc fiable aquesta situació.
dimecres, 11 de novembre del 2009
TELECONCURSOS O TELEENGANYS?
Hi ha uns determinats canals de televisió, que emeten per la recentment estrenada TDT i es dediquen, entre altres coses, a una sèrie de "concursos", si així els podem anomenar, de dubtosa credibilitat.
Resulta que, en un moment donat, apareix una presentadora molt atractiva, això si, que demana "Un nombre femenino". A la pantalla, sobre un fons blau, aparrixen les lletres "M-g-----a", per exemple. A la part dreta, una quantitat de diners que, sorprenentment, puja amb el pas del temps. I a la part inferior de la pantalla, el telèfon al que ens demanen que truquem, que comença amb 905 (Números cars). Fins aquí, tot sembla normal.
Passen els minuts i, com qui no vol la cosa, la simpàrtica presentadora demana, d'una forma gairebé histèrica que truquem. . Si ho fem, el cert és que, malgrat que sabem que el nom que demana és "Magdalena", ella no fa cap cas del telèfon. Senzillament ens hem gastat un euro i escatx per escoltar un missatge que diu: "Una llamada está entrando, inténtelo de nuevo, usted puede ser el próximo".
I mentrestant, la senyoreta presentadora, entre sirenes, moviments de càmera amb el més genuí estil "Valerio Lazarov" i sons que ens recorden un fax o la connexió que es feia abans a Internet via mòdem, no para d'insistir en demanar trucades, amb lo qual la quantitat de diners, és clar, augmenta.
Però, el més sorprenent del cas és que, segons sembla, ens poden canviar la resposta en qualsevol moment...I encara que l'encertem, ens quedem amb un pam de nas. Però si de veeritat l'encertem, és molt ptobable que la senyoreta presentadora ens dugui a una altra prova qualsevol.
I és que, en aquests moments, hi ha qui se les empesca per tal de fer diners fàcils, això si, a força d'enganys
Resulta que, en un moment donat, apareix una presentadora molt atractiva, això si, que demana "Un nombre femenino". A la pantalla, sobre un fons blau, aparrixen les lletres "M-g-----a", per exemple. A la part dreta, una quantitat de diners que, sorprenentment, puja amb el pas del temps. I a la part inferior de la pantalla, el telèfon al que ens demanen que truquem, que comença amb 905 (Números cars). Fins aquí, tot sembla normal.
Passen els minuts i, com qui no vol la cosa, la simpàrtica presentadora demana, d'una forma gairebé histèrica que truquem. . Si ho fem, el cert és que, malgrat que sabem que el nom que demana és "Magdalena", ella no fa cap cas del telèfon. Senzillament ens hem gastat un euro i escatx per escoltar un missatge que diu: "Una llamada está entrando, inténtelo de nuevo, usted puede ser el próximo".
I mentrestant, la senyoreta presentadora, entre sirenes, moviments de càmera amb el més genuí estil "Valerio Lazarov" i sons que ens recorden un fax o la connexió que es feia abans a Internet via mòdem, no para d'insistir en demanar trucades, amb lo qual la quantitat de diners, és clar, augmenta.
Però, el més sorprenent del cas és que, segons sembla, ens poden canviar la resposta en qualsevol moment...I encara que l'encertem, ens quedem amb un pam de nas. Però si de veeritat l'encertem, és molt ptobable que la senyoreta presentadora ens dugui a una altra prova qualsevol.
I és que, en aquests moments, hi ha qui se les empesca per tal de fer diners fàcils, això si, a força d'enganys
dimecres, 4 de novembre del 2009
AMB GRANS DIFERÈNCIES...
La recentment oberta "Operació Pretòria", que ha portat els ja ex-Alcalde i ex-Regidor d'Urbanisme de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), entre d'altres, a presó, ha provocat en algúns aspectes la queixa de l'Audiència Nacional, entre altres estaments.
Les queixes van ser fetes, senzillament per que aquestes persones, acusades de corrupció, van ser filmades mentre anaven emmanillades i acompanyades per Agents de la Guàrdia Civil.
El cert és que, al llarg d'aquests darrers anys, hem vist nombrosos detinguts, abans de ser jutjats, entrar a les sales d'audiències emmanillats i custodiats per agents dels diversos cossos policials, malgrat que ningú no va dir res en contra dels ferts.
Ara, però, el problema és que aquestes persones, acusades de corrupció, no són pobres, si no persones influents i, naturalment, gaudeixen de tots els privilegis (Enténgui's immunitats), cosa que un pobre no té.
Si, tal i com diu la Constitució; "Tots sóm iguals davant la Llei", No seria millor considerar en aquest sentit tothom per igual?. O millor; Què passaria si les immunitats desapareeguéssin?
Les queixes van ser fetes, senzillament per que aquestes persones, acusades de corrupció, van ser filmades mentre anaven emmanillades i acompanyades per Agents de la Guàrdia Civil.
El cert és que, al llarg d'aquests darrers anys, hem vist nombrosos detinguts, abans de ser jutjats, entrar a les sales d'audiències emmanillats i custodiats per agents dels diversos cossos policials, malgrat que ningú no va dir res en contra dels ferts.
Ara, però, el problema és que aquestes persones, acusades de corrupció, no són pobres, si no persones influents i, naturalment, gaudeixen de tots els privilegis (Enténgui's immunitats), cosa que un pobre no té.
Si, tal i com diu la Constitució; "Tots sóm iguals davant la Llei", No seria millor considerar en aquest sentit tothom per igual?. O millor; Què passaria si les immunitats desapareeguéssin?
dimecres, 28 d’octubre del 2009
UNA MEDALLA NO MERESDCUDA
El passat dimarts, 27 d'Octubre, van ser entregades les Medalles d'Or de les Belles Arts, un guardó que, com molt bé indica el seu nom, es concedeix a persones, artistes en aquest cas, però també a institucions quina obra hagu estat referent en el seu camp.
Així, escriptors, pintors, escultors, arquitectes, músics i compositors i directors i actors de cinema i teatre són cada any distingits amb aquest trofeu per tal de premiar la seva tasca en favor de l'art que, com a tal, no és altra cosa que una part de la nostra cultura.
Però enguany, Ses Majestats els Reus d'Espanya van donar una d'aquestes medalles, ni més ni menys que a qui es dedica a martiritzar pobres animals fins que es moren, és a dir, el que s'anomena vulgarment un "torero".
En aquest sentit, algú em va dir una vegada que la Reina Sofia és una persona que està fortament en contra d'aquesta mena d'espectacle, reminiscència dels espectacles de gladiadors romans. Però, en el cas del dia 27 d'Octubre, ella estava allà, veient com un "mata animals" obtenia una medalla reservada a qui contribueix amb la seva obra a enriquir la cultura, segurament, per imperatiu protocolari i en contra de la seva voluntat.
En aquests moments, en que s'estàn demanant mesures de respecte envers els drets dels animans, sembla gairebé absurd que s'atorgui una medalla d'aquestes característiques, precisament a qui els infligeix dolor i els causa la mort, quelcom que, paradoxalment, no té res de cultural, no aporta res a cap cultura, més aviat al contrari, és una mostra de salvatgisme i contracultura en el sentit de negativisme.
"Mestre" és, a més, una paraula que es reserva a qui realment fa alguna cosa en favor de la cultura, la salut o el benestar de persones i animals. Per tant, el qualificatiu de "mestre" no hauria de ser mai de la vida donat a qui maltracta un animal fins a causar-li la mort. En tot cas, valdria més qualificar-lo de "sàdic". Això si, en tot cas, donar-li una medalla de pedra, no pas d'or.
Així, escriptors, pintors, escultors, arquitectes, músics i compositors i directors i actors de cinema i teatre són cada any distingits amb aquest trofeu per tal de premiar la seva tasca en favor de l'art que, com a tal, no és altra cosa que una part de la nostra cultura.
Però enguany, Ses Majestats els Reus d'Espanya van donar una d'aquestes medalles, ni més ni menys que a qui es dedica a martiritzar pobres animals fins que es moren, és a dir, el que s'anomena vulgarment un "torero".
En aquest sentit, algú em va dir una vegada que la Reina Sofia és una persona que està fortament en contra d'aquesta mena d'espectacle, reminiscència dels espectacles de gladiadors romans. Però, en el cas del dia 27 d'Octubre, ella estava allà, veient com un "mata animals" obtenia una medalla reservada a qui contribueix amb la seva obra a enriquir la cultura, segurament, per imperatiu protocolari i en contra de la seva voluntat.
En aquests moments, en que s'estàn demanant mesures de respecte envers els drets dels animans, sembla gairebé absurd que s'atorgui una medalla d'aquestes característiques, precisament a qui els infligeix dolor i els causa la mort, quelcom que, paradoxalment, no té res de cultural, no aporta res a cap cultura, més aviat al contrari, és una mostra de salvatgisme i contracultura en el sentit de negativisme.
"Mestre" és, a més, una paraula que es reserva a qui realment fa alguna cosa en favor de la cultura, la salut o el benestar de persones i animals. Per tant, el qualificatiu de "mestre" no hauria de ser mai de la vida donat a qui maltracta un animal fins a causar-li la mort. En tot cas, valdria més qualificar-lo de "sàdic". Això si, en tot cas, donar-li una medalla de pedra, no pas d'or.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
DE PROBLEMES, TANTS COM VOLGUEM
Quan es van començar a instal·lar les primeres línies de tren, allà pel segle XIX, de ben segur que, per part de la gent de l'època també va haver-hi divisió d'opinions; per una banda els qui veien en la línia fèrria un mitjà de transport segur, còmode i ràpid, més fins i tot que els carros tirats per cavalls. Però segur que els contraris eren, sobre tot, camperols que veien com aquella incipient infrastructura ferroviària passava pel bell mig dels seus camps,. dividint-los en dos en nombroses ocasions.
Més tard, amb l'electrificació de les línies fèrries, la "via única" va ser convertida en via doble, les freqüències dels trens eren més altes i, com no podia ser d'altra manera, eren més ràpids que els vells de carbó.
No tenint-ne prou amb això, apareixia el Talgo, ideat per un espanyol. Un tren quines rodes es poden adaptar a l'ample europeu, que és diferent de l'ibèric, lo que el permet viatjar a tot el continent.
I ara, per anar una mica més lluny amb el tren, ens arriva l'AVE, TGV o com el vulguem anomenar. En definitiva, un formidable enrenou allà per on ha de passar la via d'aquest tren, Ja sigui a Barcelona, on les cases que estàn properes a les obres s'esquerden, a Girona, on el Parc Central ha pràcticament desaparegut, i l'únic que aconsegueixen és treure milers de litres d'aigua del subsol. O a la nostra vila de Sarrià, on ha calgut fer voladures pèr poder passar la via.
Segons els projectes que hi ha redactarts, sembla que l'enrenou ha d'acabar-se l'any 2012. Però, entre els esburancs de Barcelona, les cases que s'esquerden...I Què passara amb la Sagrada Família?..., l'aigua que treuen de Girona i altres...No sera això una obra inacabable?
Més tard, amb l'electrificació de les línies fèrries, la "via única" va ser convertida en via doble, les freqüències dels trens eren més altes i, com no podia ser d'altra manera, eren més ràpids que els vells de carbó.
No tenint-ne prou amb això, apareixia el Talgo, ideat per un espanyol. Un tren quines rodes es poden adaptar a l'ample europeu, que és diferent de l'ibèric, lo que el permet viatjar a tot el continent.
I ara, per anar una mica més lluny amb el tren, ens arriva l'AVE, TGV o com el vulguem anomenar. En definitiva, un formidable enrenou allà per on ha de passar la via d'aquest tren, Ja sigui a Barcelona, on les cases que estàn properes a les obres s'esquerden, a Girona, on el Parc Central ha pràcticament desaparegut, i l'únic que aconsegueixen és treure milers de litres d'aigua del subsol. O a la nostra vila de Sarrià, on ha calgut fer voladures pèr poder passar la via.
Segons els projectes que hi ha redactarts, sembla que l'enrenou ha d'acabar-se l'any 2012. Però, entre els esburancs de Barcelona, les cases que s'esquerden...I Què passara amb la Sagrada Família?..., l'aigua que treuen de Girona i altres...No sera això una obra inacabable?
dijous, 15 d’octubre del 2009
ELS QUE FALTAVEN PEL "DURO"
A ningú, o quàsi a ningú se li escapa el fet que estem en una crisi de la que està costant sortir.
El cert, però, és que la crisi no és només econòmica, com algú podria pensar, si no que també s'està convertint en una autèntica crisi de valors, propiciada pels qui un bon dia van aprovarr en aquest país quelcom que no exisateix, al menys per ara, a cap país democràtioc, com és la famosa "llei de partits".
I és que des d'aquesta formació política ens estàn arribant cada dia notícies més esfereïdores, referides a una trama de corrupció que, valgui dir-ho, ja se'ls ha escapat de les mans, i no sé què els pot passar aquí, però si això passés en un altre país, de ben segur que, malgrat no haver-hi "llei de partits" s'emprendrien mesures molt més dràstiques que les que puguin ser preses aquí.
Tot i que vivim en un país que forma part d'Europa, el cert és que en molts moments com aquests, ens recorda molt més una altra cosa diferent en molts sentits.
Una dita popular diu "Metge, guareix-te a tu mateix". Seriua millor que, abans d'atacar tothom, tal i com es fa des de la cúpula d'aquesta formació, es mirés de depurar les responsabilitats. Per que si guanyéssin les properes eleccions, seria vergonyós saber que dins de l'Executiu poguéssim tenir personatges així. I és que això de ser malintencionat sembla ser altament rendible, sobre tot si després de fer-ho en profit propi, encara es pretén atacar i alliçonar els demés.
El cert, però, és que la crisi no és només econòmica, com algú podria pensar, si no que també s'està convertint en una autèntica crisi de valors, propiciada pels qui un bon dia van aprovarr en aquest país quelcom que no exisateix, al menys per ara, a cap país democràtioc, com és la famosa "llei de partits".
I és que des d'aquesta formació política ens estàn arribant cada dia notícies més esfereïdores, referides a una trama de corrupció que, valgui dir-ho, ja se'ls ha escapat de les mans, i no sé què els pot passar aquí, però si això passés en un altre país, de ben segur que, malgrat no haver-hi "llei de partits" s'emprendrien mesures molt més dràstiques que les que puguin ser preses aquí.
Tot i que vivim en un país que forma part d'Europa, el cert és que en molts moments com aquests, ens recorda molt més una altra cosa diferent en molts sentits.
Una dita popular diu "Metge, guareix-te a tu mateix". Seriua millor que, abans d'atacar tothom, tal i com es fa des de la cúpula d'aquesta formació, es mirés de depurar les responsabilitats. Per que si guanyéssin les properes eleccions, seria vergonyós saber que dins de l'Executiu poguéssim tenir personatges així. I és que això de ser malintencionat sembla ser altament rendible, sobre tot si després de fer-ho en profit propi, encara es pretén atacar i alliçonar els demés.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
QUÈ HI HA DEL FUTUR?
Ja fa uns quants anys que la televisió ens va oferir una sèrie, anomenada "El Túnel del Temps". En aquélla sèrie, que encara vam haver de veure en blanc i negre, uns investigadors viatjaven en el temps, anaven a diverses èpoques de la Història, per tal de dur a terme una determinada recerca en cada capítol.
Més recentment, i ja en color, la trilogia "Retorn al Futur" ens descobria les aventures d'un científic, àvid de coneixements i un jove estudiant, àvid de saber què li passaria en el futur. Construïen una "màquina del temps" en un cote.
I és que la idea dels viatges en el temps ha estat font d'imnspiradció d'escriptors i cineastes.
Però també hi ha l'altre cantó, el de les prediccions de futur, que van des dels "orackles de vidre" a qui fa complicadíssims càlculs matemàtics, passant per tarotistes i tota mena de bruixots.
El passat dimarts, dia 6 d'aquest Octubre, però, m'assabentava a través d'una nota de premsa que publicava l'edició digital d'un rotatiu barceloní sobre el fet que un programa informàtic que trebalñla amb un sistema semblat al que utilitzen els motors de recerca d'Internet, "rastreja" en fòrums, xats i xarxes socials per tal de, segons el seu creador, "cercar les claus per predir el futur", un futur que, segons ell mateix manifgestava; "no és gens afalagador". Ell afirma que amb aquest sistema va poder predir el que va passar l'11-S i ara, entre altres coses, sembla que ha predit "la fi del Món" pel dia 21 de desembre de 2012.
Cal recordar que, en altres ocasions, es va predir aquest fet. Però, com sempre passa, el futur no està encara escrit, ni molt menys
Més recentment, i ja en color, la trilogia "Retorn al Futur" ens descobria les aventures d'un científic, àvid de coneixements i un jove estudiant, àvid de saber què li passaria en el futur. Construïen una "màquina del temps" en un cote.
I és que la idea dels viatges en el temps ha estat font d'imnspiradció d'escriptors i cineastes.
Però també hi ha l'altre cantó, el de les prediccions de futur, que van des dels "orackles de vidre" a qui fa complicadíssims càlculs matemàtics, passant per tarotistes i tota mena de bruixots.
El passat dimarts, dia 6 d'aquest Octubre, però, m'assabentava a través d'una nota de premsa que publicava l'edició digital d'un rotatiu barceloní sobre el fet que un programa informàtic que trebalñla amb un sistema semblat al que utilitzen els motors de recerca d'Internet, "rastreja" en fòrums, xats i xarxes socials per tal de, segons el seu creador, "cercar les claus per predir el futur", un futur que, segons ell mateix manifgestava; "no és gens afalagador". Ell afirma que amb aquest sistema va poder predir el que va passar l'11-S i ara, entre altres coses, sembla que ha predit "la fi del Món" pel dia 21 de desembre de 2012.
Cal recordar que, en altres ocasions, es va predir aquest fet. Però, com sempre passa, el futur no està encara escrit, ni molt menys
dimecres, 30 de setembre del 2009
ON VA LA TELE PÚBLICA?
Tot i que se la coneix com a "presó", també se l'anomena de moltes maneres; "La garjola", el "talego" o la "trena" en són tres de les més conegudes per anomenar un lloc quina funció és, o hauria de ser, ajudar els delinqüents a reinserir-se en una societat a la que han perjudicat. Reinserir-se, si, però mitjan çant el treball i la formació.
En pel·lícules històriques hem pogut veure com les presons, anomenades "·masmorres"· en l'antiguitat, eren inhumanes, no gaudien de condicions d'higiene en absolut i, per acabar d'arrodonir-ho, els drets humans no eren respectats, tal i com passa encara en paísos on imperen dictadures on els centres penitenciaris, lluny d'estar ocupats per delinqüents, ho estàn majoritàriament per aquells que no pensen igual que el tirà de torn.
Dissortadament, qui ha estat en un centre penitenciari encara és, hores d'ara, reburjat per la socuietat doncs, malgrat haver-se rehabilitat, encara se li penja l'estigma del que va ser abans de rehabilitar-se allà, igual com passava antigament amb els leprosos, malaltia que actualment, sabem que és curable.
A més, en èpoques pasasades, hauria estat inconcebible que un mitjà de comunicació es passegés per aquests centres com si de cases particulars es tractés. D'un temps ençà, però, hi ha dos muitjans públics que ens estàn ensenyant interioritats del sistema penitenciari. Un d'ells, que abasta tot el territori espanyol, ens presenta "El Coro de la Cárcel", i l'altre, d'abast autonòmic català, ens ofereix "A la Presó"; dues visions diferents del sistema penitenciari.
Si bé aquests centres han estat territori vetat a tothom des de sempre, sembla mentidfa que en aquests moments, en que la televisió pública vol ser millor que els sensacionalistes canals perivats, hi hagi dos canals televisius públics, precisament, que ens ofereixin les interioritats d'aquest món, d'alrtre banda, no gaire agradable. O és que també volen començar a caure en el sensacionalisme barat?.
En pel·lícules històriques hem pogut veure com les presons, anomenades "·masmorres"· en l'antiguitat, eren inhumanes, no gaudien de condicions d'higiene en absolut i, per acabar d'arrodonir-ho, els drets humans no eren respectats, tal i com passa encara en paísos on imperen dictadures on els centres penitenciaris, lluny d'estar ocupats per delinqüents, ho estàn majoritàriament per aquells que no pensen igual que el tirà de torn.
Dissortadament, qui ha estat en un centre penitenciari encara és, hores d'ara, reburjat per la socuietat doncs, malgrat haver-se rehabilitat, encara se li penja l'estigma del que va ser abans de rehabilitar-se allà, igual com passava antigament amb els leprosos, malaltia que actualment, sabem que és curable.
A més, en èpoques pasasades, hauria estat inconcebible que un mitjà de comunicació es passegés per aquests centres com si de cases particulars es tractés. D'un temps ençà, però, hi ha dos muitjans públics que ens estàn ensenyant interioritats del sistema penitenciari. Un d'ells, que abasta tot el territori espanyol, ens presenta "El Coro de la Cárcel", i l'altre, d'abast autonòmic català, ens ofereix "A la Presó"; dues visions diferents del sistema penitenciari.
Si bé aquests centres han estat territori vetat a tothom des de sempre, sembla mentidfa que en aquests moments, en que la televisió pública vol ser millor que els sensacionalistes canals perivats, hi hagi dos canals televisius públics, precisament, que ens ofereixin les interioritats d'aquest món, d'alrtre banda, no gaire agradable. O és que també volen començar a caure en el sensacionalisme barat?.
dimecres, 23 de setembre del 2009
MOLTA POLSEGUERA CONTRA UNA ACCIÓ DEMOCRÀTICA
El prop-passat dia 13 de Setembre, Arenys de Munt va celebra,r amb tota llibertat i malgrat els absurds impediments que es van posar des de la Justícia, un referèndum per demanar la independència de Catalunya, tot un acte democràtic, si tenim en compte que aquest és el règim polític que ens regeix actualment.
Tal acció en que, una majoria aclaparadora, va optar pel vot positiu, ha aixecat multitud de crítiques, no només per part de partits de caire immobilista, com ara el PP, si no també pèr part d'un dels partits del govern català, una formació que, malgrat dur una "C" a les seves sigles, el cert és que, a l'hora de la veritat, la "C" s'ignora, en benefici de la sigla "OE", sobre tot en situacions com la d'Arenys de Munt.
I és que, tal i com hem pogut veure en molts altres casos, els pobles volen decidir per ells mateixos, sense que uns o altrres els hagin de dir què és bo o què no ho és, i ja són moltes poblacions i ciutats de Catalunya les que han pujat al carro de l'autodeterminació pacífica i democràtica, sense violència, malgrat que l'ultradreta els faci, com va passar a Arenys, una manifstacióp amb simbologia preconstitucional, un fet que sí que hauria d'haver estat prohibit.
I és que ja ha arribat l'hora de començar a dir prou a qui, a Catalunya diu una cosa, i a Madrid, una altra.
Tal acció en que, una majoria aclaparadora, va optar pel vot positiu, ha aixecat multitud de crítiques, no només per part de partits de caire immobilista, com ara el PP, si no també pèr part d'un dels partits del govern català, una formació que, malgrat dur una "C" a les seves sigles, el cert és que, a l'hora de la veritat, la "C" s'ignora, en benefici de la sigla "OE", sobre tot en situacions com la d'Arenys de Munt.
I és que, tal i com hem pogut veure en molts altres casos, els pobles volen decidir per ells mateixos, sense que uns o altrres els hagin de dir què és bo o què no ho és, i ja són moltes poblacions i ciutats de Catalunya les que han pujat al carro de l'autodeterminació pacífica i democràtica, sense violència, malgrat que l'ultradreta els faci, com va passar a Arenys, una manifstacióp amb simbologia preconstitucional, un fet que sí que hauria d'haver estat prohibit.
I és que ja ha arribat l'hora de començar a dir prou a qui, a Catalunya diu una cosa, i a Madrid, una altra.
dimecres, 16 de setembre del 2009
QUAN EL GUST S'AJUNTA AMB LES GANES
No canta, no balla. Tampoc ha dirigit cap pel·lícula, ni tan sols ha fet un petit paper al teatre, no ha escrit cap llibre. Tampoc ha projectat cap gran obra arquitectònica, ni ha pintat cap quadre o realitzat cap escultura que mereixi l'atenció.
Tot i això, no només acapara hores de televisió, si no que cada setmana és, d'alguna manera, part de la portada de les revistes "roses" i, tot i el seu comportament, sembla que tot un país està amb ella.
El cert, però, és que aquesta dona, de nom Belén Esteban, està donant una imatge molt pobra d'ella mateixa, una imatge que, en temps passats, hom hauria censurat per "salvar" la moral d'un poble que s'ha mostrat famolenc de situacions com aquesta, en que la trista protagonista, esbomba als quatre vents els seus problemes o ganes de crear-los, encara que, si realment ella fos una persona com cal, tingui o no raó, cosa que tampoc sé, ho solucionaria tot als Jutjats o, com a mínim, davant un mediador social. Però no davant les càmeres d'un canal televisiu que, amb aquesta acció, no fa altra cosa que constituïr-se en còmplice i avalador, al mateix temps, de tan espantós espectacle.
El cert és, però, que malgrat les advertències i prohibicions que aquesta dona ha rebut per part de la Justícia, no s'entén com, d'una banda ella no afluixa però, d'altra banda, el canal televisiu en qüestió, tampoc fa res per tal de tallar d'alguna manera aquesta mena de gens saludable circ mediàtic.
I és que, de la manera que està el tema, sembla força evident que aquí passa el que diu una dita castellana; "Se junta el hambre con las ganas de comer", és a dir, la fam d'audiència del canal televisiu, però també de les revistes del cor, amb les ganes, per part dels espectadors i lectors, de seguir gaudint amb les desgràcies de la més que polèmica Belén Esteban
Tot i això, no només acapara hores de televisió, si no que cada setmana és, d'alguna manera, part de la portada de les revistes "roses" i, tot i el seu comportament, sembla que tot un país està amb ella.
El cert, però, és que aquesta dona, de nom Belén Esteban, està donant una imatge molt pobra d'ella mateixa, una imatge que, en temps passats, hom hauria censurat per "salvar" la moral d'un poble que s'ha mostrat famolenc de situacions com aquesta, en que la trista protagonista, esbomba als quatre vents els seus problemes o ganes de crear-los, encara que, si realment ella fos una persona com cal, tingui o no raó, cosa que tampoc sé, ho solucionaria tot als Jutjats o, com a mínim, davant un mediador social. Però no davant les càmeres d'un canal televisiu que, amb aquesta acció, no fa altra cosa que constituïr-se en còmplice i avalador, al mateix temps, de tan espantós espectacle.
El cert és, però, que malgrat les advertències i prohibicions que aquesta dona ha rebut per part de la Justícia, no s'entén com, d'una banda ella no afluixa però, d'altra banda, el canal televisiu en qüestió, tampoc fa res per tal de tallar d'alguna manera aquesta mena de gens saludable circ mediàtic.
I és que, de la manera que està el tema, sembla força evident que aquí passa el que diu una dita castellana; "Se junta el hambre con las ganas de comer", és a dir, la fam d'audiència del canal televisiu, però també de les revistes del cor, amb les ganes, per part dels espectadors i lectors, de seguir gaudint amb les desgràcies de la més que polèmica Belén Esteban
dimecres, 9 de setembre del 2009
NOU CURS, VELLA "RABIETA"
Ja s'han acabat les vacances, tot torna a la normalitat i, com no pot ser d'altra manera, comença un nou curs que ja van iniciar el passat dia 1 de setembre els móns de la política i la Justícia. El dia 14 de setembre comença el Curs acadèmic, farcit de novetats, malgrat que algunes Universitats ja ho feien el passat dia 7.
El que no canvia, però, és una vella "rabieta anticatalanista" que va portar una formació política a presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra un Estatut que, a més d'estar ja en vigor, és, segons tots els analistes i els qui van col·laborar en la seva elaboració i estudi, tan constitucional com els de la resta de Comunitats autònomes.
D'aquesta "rabieta" ja fa força temps, però encara no hi ha una ressolució per part d'un Tribunal Constitucional que, per si fora poc, sembla que té més feina de la que voldria, encara que els altres textos que estudíen són, segons sembla, senzills projectes o esborranys.
Sembla que l'afany d'aquesta formació és anul·lar, d'alguna manera, aquesta nació nostra, que és Catalunya, encara que sigui a força d'apel·lar a Altes Institucions que altra feina tenen. Tot i això, el passat dia 8 podiem sentir representants d'aquesta formació asseguranrt que "acataran" la ressolució que el TC dicti, una sentència que, de ser contrària a l'Estatut, de bens egur que ells acataran de bon grat.
Però caldra veure què faran si la sentència és, tal i com tots esperem, favorable a aquesta llei autonòmica, ja en vigor. Seran capaços d'"acatar-la" i callar, com fan sls demòcrates de veritat o, contràriament, la seva rauxa creixera i, en defensa del seu model d'"España una, grande y obligatoria" aniran a instàncies superiors?
El que no canvia, però, és una vella "rabieta anticatalanista" que va portar una formació política a presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra un Estatut que, a més d'estar ja en vigor, és, segons tots els analistes i els qui van col·laborar en la seva elaboració i estudi, tan constitucional com els de la resta de Comunitats autònomes.
D'aquesta "rabieta" ja fa força temps, però encara no hi ha una ressolució per part d'un Tribunal Constitucional que, per si fora poc, sembla que té més feina de la que voldria, encara que els altres textos que estudíen són, segons sembla, senzills projectes o esborranys.
Sembla que l'afany d'aquesta formació és anul·lar, d'alguna manera, aquesta nació nostra, que és Catalunya, encara que sigui a força d'apel·lar a Altes Institucions que altra feina tenen. Tot i això, el passat dia 8 podiem sentir representants d'aquesta formació asseguranrt que "acataran" la ressolució que el TC dicti, una sentència que, de ser contrària a l'Estatut, de bens egur que ells acataran de bon grat.
Però caldra veure què faran si la sentència és, tal i com tots esperem, favorable a aquesta llei autonòmica, ja en vigor. Seran capaços d'"acatar-la" i callar, com fan sls demòcrates de veritat o, contràriament, la seva rauxa creixera i, en defensa del seu model d'"España una, grande y obligatoria" aniran a instàncies superiors?
dimarts, 8 de setembre del 2009
SOBRE HIMNWES NO HI HA DISPUTES
Cada país,o quàsi cada un, té un himne, amb música i lletra, excepte algúns, com Espanya, quin himne encara no té una lletra, tot i la proposta que es va fer fa un temps.
Però també hi ha himnes supranacionals, com ara la 9a. Simfonia "Coral", de Beethoven, quin moviment final, on intervé precisament el cor, ha estat declarat Himne de la UE, o el d'Eurovisió, que no és altra cosa que una altra pàgina clàssica
Un dels himnes supranacionals és, sens dubte "La Internacional", himne del socialisme.
El passat dimarts, la Presidenta de la Comunitat de Madrid titllava d'"impresentable" el fet de cantar-lo en l'obertura del curs polític per part del PSOE. I ho deia tot al·legant que "al seu so, Stalin va perpetrar genocidis".
No sé quín és l'himne del PP, però suposem, per uns moments, que en tingués un i que, curiosament, fos un fragment d'una obra de Wagner...
Caldria suposar que cantar-lo o interpretar-lo també seria "impresentable", doncs al so de la música d'aquest compositor clàssic, els nazis també van perpetrar un gravíssim genocidi.
Però també hi ha himnes supranacionals, com ara la 9a. Simfonia "Coral", de Beethoven, quin moviment final, on intervé precisament el cor, ha estat declarat Himne de la UE, o el d'Eurovisió, que no és altra cosa que una altra pàgina clàssica
Un dels himnes supranacionals és, sens dubte "La Internacional", himne del socialisme.
El passat dimarts, la Presidenta de la Comunitat de Madrid titllava d'"impresentable" el fet de cantar-lo en l'obertura del curs polític per part del PSOE. I ho deia tot al·legant que "al seu so, Stalin va perpetrar genocidis".
No sé quín és l'himne del PP, però suposem, per uns moments, que en tingués un i que, curiosament, fos un fragment d'una obra de Wagner...
Caldria suposar que cantar-lo o interpretar-lo també seria "impresentable", doncs al so de la música d'aquest compositor clàssic, els nazis també van perpetrar un gravíssim genocidi.
dimecres, 2 de setembre del 2009
A CORRE-CUITA
Ja fa uns dies que s'està parlant molt del fet que botigues i supermercats podrien eliminar les bosses de plàstic, les que ens han estat donant durant molts anys i que, valgui dir-ho, per a molta gent havien sustituït el que anys enrere era típic, portar un cabàs a la botiga, un sarró de roba pel pa o, quan van sortir, un "carret de la compra".
De fet ja hi ha algunes xarxes de supermercats que cobren les bosses als clients i, fins i tot, ja s'han començat a fer proves-`pilot per tal de veure què passa sense les bosses, a les que tan acostumats estavem tots.
La veina França, per exemple, ja fa anys que no utilitza aquestes bosses i, fins i tot, algunes xarxes de supermercats, ofereixen als seus clients una bossa, que està fabricada en un material que no és contaminant i, quan aquesta acaba la seva vida útil, és totalment reciclable. La mateixa, però, és molt resistent i el client només paga la primera, i el més interessaant és el fet que, en acabar la vida útil de la bossa, que poden ser anys sencers, el mateix establiment la sustitueix per una altra, completament gratuïta, si el client porta la vella.
No sabem encara què es fara a casa nostra, de moment, dues cadenes de supermercats ja comencen a fer proves pilot, i a la "tele" ha començat a aparèixer una sèrie d'anuncis, en forma de successió d'imatges subliminals, per concienciar la població.
La veritat és que això ja s'havia d'haver fet fa anys, i no ara, quan el plàstic de les bosses ja ho ha envaït tot.
De fet ja hi ha algunes xarxes de supermercats que cobren les bosses als clients i, fins i tot, ja s'han començat a fer proves-`pilot per tal de veure què passa sense les bosses, a les que tan acostumats estavem tots.
La veina França, per exemple, ja fa anys que no utilitza aquestes bosses i, fins i tot, algunes xarxes de supermercats, ofereixen als seus clients una bossa, que està fabricada en un material que no és contaminant i, quan aquesta acaba la seva vida útil, és totalment reciclable. La mateixa, però, és molt resistent i el client només paga la primera, i el més interessaant és el fet que, en acabar la vida útil de la bossa, que poden ser anys sencers, el mateix establiment la sustitueix per una altra, completament gratuïta, si el client porta la vella.
No sabem encara què es fara a casa nostra, de moment, dues cadenes de supermercats ja comencen a fer proves pilot, i a la "tele" ha començat a aparèixer una sèrie d'anuncis, en forma de successió d'imatges subliminals, per concienciar la població.
La veritat és que això ja s'havia d'haver fet fa anys, i no ara, quan el plàstic de les bosses ja ho ha envaït tot.
dijous, 27 d’agost del 2009
POLÈMICA DE DARRERA HORA.
En temps de l'antic règim, sobre tot al principi del mateix, una normativa obligava, a la platja o a les poques piscines públiaques que hi havia, a tapar-se un cop se sortia de l'aigua, una normativa que, amb el boom del turisme, va anar relaxant-se de manera progressiva.
Els nouvinguts, sobre tot els qui venen de paísos on impera la religió islàmica, pretenen ara que, de la mateixa manera que passava en aquells moments de principis de l'antic règim, es torni a aquell panorama, concretament amb l'anomenat "burkkini", una espècie de granota que, llevat de la cara i els peus, cobreix el cos de manera complerta. I voldrien que se'n permetés l'ús a casa nostra.
Casualment, fa pocs dies, un canal de televisió, no recordo ara quín, va voler provar, en vàries piscines públiques si es permetia que una persona, amb aquest exòtic, diguem-ne "vestit dfe bany", banyar-se a les mateixes, una sol·licitud que, naturalment, va ser denegada.
I és que els qui venen aquí, per no adaptar-se, han fet ja de tot i força per que els "respectem" els seus drets, ò millor dit, ens amotllem a allò que ells volen.
Què ens passaria a nosaltres si anéssim allà?. Doncs la resposta és molt senzilla, o fer el que hi ha allà, o marxar.
I és que, certament, si autoritzen l'ús del controvertit "vestit de bany", ja seria el darrer cop de gràcia. I és que, una cosa és tolerar, l'altra és deixar-se dominar!
Els nouvinguts, sobre tot els qui venen de paísos on impera la religió islàmica, pretenen ara que, de la mateixa manera que passava en aquells moments de principis de l'antic règim, es torni a aquell panorama, concretament amb l'anomenat "burkkini", una espècie de granota que, llevat de la cara i els peus, cobreix el cos de manera complerta. I voldrien que se'n permetés l'ús a casa nostra.
Casualment, fa pocs dies, un canal de televisió, no recordo ara quín, va voler provar, en vàries piscines públiques si es permetia que una persona, amb aquest exòtic, diguem-ne "vestit dfe bany", banyar-se a les mateixes, una sol·licitud que, naturalment, va ser denegada.
I és que els qui venen aquí, per no adaptar-se, han fet ja de tot i força per que els "respectem" els seus drets, ò millor dit, ens amotllem a allò que ells volen.
Què ens passaria a nosaltres si anéssim allà?. Doncs la resposta és molt senzilla, o fer el que hi ha allà, o marxar.
I és que, certament, si autoritzen l'ús del controvertit "vestit de bany", ja seria el darrer cop de gràcia. I és que, una cosa és tolerar, l'altra és deixar-se dominar!
diumenge, 23 d’agost del 2009
DE L'SPAM ALS MISSATGES PREMIUM
Ja fa un temps que a Internet, concretament al correu electrònic, es reben missatges "no-desitjats", elque es coneix com a correu "escombraria". Entre ells hi ha els que ens proposen contestar una enquesta, en quin cas, les nostres dades es transfereixen a diverses webs que, de manera automàtica i sense que nosaltres ho haguem sol·licitat, ens envien "ofertes" de tota mena, ja siguin o no autèntiques.
Amb els mòbils està passant el mateix des de fa un temps; rebem missatges de publicitat o del tipus "li ha tocat tal premi". Es tracta dels anomenats "missatges premium", que forcen a contactar amb els qui hoi envien en una primera ocasió que, com si fós una cadena, en va demanant d'altres. Així, primer ens demanen la ciutat, llavors la província, llavors el carrer,el número, el codi postal i així successivament, fins arribar a sis o set missatges, quin preu és d'un euro i mig per unitat. I el més curiós del cas es que., si demanem la baixa en un missatge (que ens costara un euro i mig) el sistema automàtic que gestiona els missatges no ho entén i, com qui no vol la cosa, ens envia un missatge nou, en el que ens demana una altra dadeta, en lloc de demanar-les totes en un sol i únic missatge.
Fa poc es va promulgar una llei contra aquest tipus de missatgeria, però pel que sembla, els qui s'hi dediquen en fan cas omís...O és que tenen "butlla" per fer-ho?
Amb els mòbils està passant el mateix des de fa un temps; rebem missatges de publicitat o del tipus "li ha tocat tal premi". Es tracta dels anomenats "missatges premium", que forcen a contactar amb els qui hoi envien en una primera ocasió que, com si fós una cadena, en va demanant d'altres. Així, primer ens demanen la ciutat, llavors la província, llavors el carrer,el número, el codi postal i així successivament, fins arribar a sis o set missatges, quin preu és d'un euro i mig per unitat. I el més curiós del cas es que., si demanem la baixa en un missatge (que ens costara un euro i mig) el sistema automàtic que gestiona els missatges no ho entén i, com qui no vol la cosa, ens envia un missatge nou, en el que ens demana una altra dadeta, en lloc de demanar-les totes en un sol i únic missatge.
Fa poc es va promulgar una llei contra aquest tipus de missatgeria, però pel que sembla, els qui s'hi dediquen en fan cas omís...O és que tenen "butlla" per fer-ho?
dimecres, 19 d’agost del 2009
LA GRAN LLAMINADURA JA ÉS AQUÍ
A finalñs dels anys 80 o principis dels 90 sdel segle passat, quan es va decidir que ja podia haver-hi canals de televisió privats a Espanya, neixia la "televisió de pagament", un sistema de televisió de peatge, quin primer operador; Canal Plus, emetia, evidentment en analògic, però codificat de tal manera que, si no es tenia el descodificador adient, era impossible veure res, tan sols ratlles i un so distorionat.
Després de formar la seva plataforma satel·lital, el Plus va marxar de la tele terrestre, es va situar a la seva plataforma, i va deixar les freqüències lliures per un altre canal; "cuatro".
L'arruibada de la TDT també ha propiciat que, sota prssió dels operadors, el Govern aprovés la concessió de quelcom tan llaminer con la TDT de peatge, una llaminadura que, de moment, només ha llepat un canal, anomenat "Gol TV...Ja se sap, el futbol són diners que criden diners.
Esperem i desitjem que, ja que s'ha autoritzat la TDT de pagament, només afecti a canals tan específics com aquest, i no passi el que una coneguda cable-operadora té, que és un CANAL INFANTIL de pagament. Aquests s'han excedit. No?
Després de formar la seva plataforma satel·lital, el Plus va marxar de la tele terrestre, es va situar a la seva plataforma, i va deixar les freqüències lliures per un altre canal; "cuatro".
L'arruibada de la TDT també ha propiciat que, sota prssió dels operadors, el Govern aprovés la concessió de quelcom tan llaminer con la TDT de peatge, una llaminadura que, de moment, només ha llepat un canal, anomenat "Gol TV...Ja se sap, el futbol són diners que criden diners.
Esperem i desitjem que, ja que s'ha autoritzat la TDT de pagament, només afecti a canals tan específics com aquest, i no passi el que una coneguda cable-operadora té, que és un CANAL INFANTIL de pagament. Aquests s'han excedit. No?
dimecres, 12 d’agost del 2009
ENTRE POC I MASSA...
Fa pocs dies arribnava al meu correu electrònic un missatge en el que s'augura un futur força estray pel nostre continent en el cas que els immigrants de religió islàmica imposéssin algún dia la seva llei.
Dissortadament, però, ja ens està venit el problema a sobre i,. si primer va ser el cas de la mutil·lació genital femenina que es practica en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, costúm certament cruel i contrari als drets de les dones, ara tenim ja una añtra qüestió damunt la taula doncs, segons sabiem el passat dia 11 d'aquest tòrrid Agost, sembla que, entre els ciutadans d'algúns paísos de l'Orient Pròxim i del continent africà, hi ha també un altre costúm, certament masclista i retrògrade, consistent en els anomenats "matrimonis de conveniència", uns enllaços matrimonials "amanits" en els que, entre altres coses, l'opinió de la pobra noia que es dóna (o, en ocasions, es ven) en matrimoni, no compta per res, acabant aquesta casada amb una persona a qui, a més de no conèixer de res, segurament que mai arribara a estimar i que, ja que ha pagat per ella una "dot", es sent amb el dret de tractar-la com si d'un sac de patates es tractés.
Pel que sembla, el cas dels esmentats matrimonis és dut a terme pels immigrants de la mateixa manera que es feia en el cas de les ablacions; aprofitant les vacances (retorn al país d'orígen per un temps -ò per sempre).
Sembla que els nostres organismes oficials han de continuar esperçant recursos en intentar allò que molts nouvinguts no entenen o no volen entendre; el fet que viuen en un país que no és el seu, i haurien d'adaptar-se.
I és que, si invertim papers, en el cas que nosaltres haguéssim d'emigrar a aquests paísos, de bén segur que, per molt que hi insistíssim, no ens respectarien ni mica dels nostres costúms, més al contrari, a tots, sobre tot a les dones, ens farien passar pel séu tub
Dissortadament, però, ja ens està venit el problema a sobre i,. si primer va ser el cas de la mutil·lació genital femenina que es practica en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, costúm certament cruel i contrari als drets de les dones, ara tenim ja una añtra qüestió damunt la taula doncs, segons sabiem el passat dia 11 d'aquest tòrrid Agost, sembla que, entre els ciutadans d'algúns paísos de l'Orient Pròxim i del continent africà, hi ha també un altre costúm, certament masclista i retrògrade, consistent en els anomenats "matrimonis de conveniència", uns enllaços matrimonials "amanits" en els que, entre altres coses, l'opinió de la pobra noia que es dóna (o, en ocasions, es ven) en matrimoni, no compta per res, acabant aquesta casada amb una persona a qui, a més de no conèixer de res, segurament que mai arribara a estimar i que, ja que ha pagat per ella una "dot", es sent amb el dret de tractar-la com si d'un sac de patates es tractés.
Pel que sembla, el cas dels esmentats matrimonis és dut a terme pels immigrants de la mateixa manera que es feia en el cas de les ablacions; aprofitant les vacances (retorn al país d'orígen per un temps -ò per sempre).
Sembla que els nostres organismes oficials han de continuar esperçant recursos en intentar allò que molts nouvinguts no entenen o no volen entendre; el fet que viuen en un país que no és el seu, i haurien d'adaptar-se.
I és que, si invertim papers, en el cas que nosaltres haguéssim d'emigrar a aquests paísos, de bén segur que, per molt que hi insistíssim, no ens respectarien ni mica dels nostres costúms, més al contrari, a tots, sobre tot a les dones, ens farien passar pel séu tub
dimecres, 5 d’agost del 2009
RENOVAR-SE O MORIR.
Fa pocs dies llegia la notícia, publicada en un rotatiu italià i desmentida després per la Santa Seu, de que la màxima instituciío de l'Esglesia Catòlica, procediria a una regulació de la situació dels fills de sacerdots que viuen ajuntats amb una dona; "en concubinat", tal i com s'anomena per part del catolicisme tal situació que, segons sembla, ja es dona molt a Iberoamèrica i també a paísos europeus com ara Àustria.
El cert és que en altres branquies del cristianisme es permet que els religiosos puguin contraure matrimoni. Tal és el cas dels pastors protestants, o també dels clergues anglicans i d'altres variants del luteranisme.
No sé si l'Esglesia Catòlica s'ha percatat del fet que, amb la seva posició immobilista en aquest aspecte, el nombre de vocacions ha minvat fins el punt que es podria dir que aquesta està en franca recessió, donat que molts dels ja escassos sacerdots de quie es disposa actualment, ja són entrats en anys i han de portar més d'una parròquia. Una sityuació, certament insostenible.
I és que l'Esglesia Catòlica faria molt bé si es comencés a posar les piles i, en lloc de ser tan monolítica com és, permetés els seus religiosos fer el que altres branques del cristianisme sí permeten ja que, si no es renoven, el seu destí és una desaparició irreversible de vocacions...
Ja ho diu una expressió coneguda: "Renovar-se o morir".
El cert és que en altres branquies del cristianisme es permet que els religiosos puguin contraure matrimoni. Tal és el cas dels pastors protestants, o també dels clergues anglicans i d'altres variants del luteranisme.
No sé si l'Esglesia Catòlica s'ha percatat del fet que, amb la seva posició immobilista en aquest aspecte, el nombre de vocacions ha minvat fins el punt que es podria dir que aquesta està en franca recessió, donat que molts dels ja escassos sacerdots de quie es disposa actualment, ja són entrats en anys i han de portar més d'una parròquia. Una sityuació, certament insostenible.
I és que l'Esglesia Catòlica faria molt bé si es comencés a posar les piles i, en lloc de ser tan monolítica com és, permetés els seus religiosos fer el que altres branques del cristianisme sí permeten ja que, si no es renoven, el seu destí és una desaparició irreversible de vocacions...
Ja ho diu una expressió coneguda: "Renovar-se o morir".
dissabte, 1 d’agost del 2009
QUAN UN NO ÉS IMMUNE I ÉS POBRE...
El passat dijous, dia 30 de Juliol, rebiem la trista notícia de que a la Núria Pòrtulas li havien imposat la condemna de dos anys i mig de presó i una multa, sota una acusació que, a juthar per la manera com han estat fetes les coses, no s'aguanta ni amb pinces.
Mentrestant assistim al molt desagradable espectacle del que s'anomena "cas Gürtel" (corretja, en alemany,) en el que, persojnes que haurien de donar exemple, doncs són representants del poble, han aprofitat el fet de la seva condició per organitzar una rtrama de corrupció que, en altres condicions, ja els hauria suposat una pena de presó.
El cert, però, és que aquestes persones tenen la protecció de la sagrada immunitat parlamentària (i dels diners), un fet que fa que se'ls estigui mirant amb lupa, tal i com s'ha fet en el passat amb altres alts càrrecs que la van fer, i grossa.
No s'entén de cap de les maneres que pensar diferent sigui mereixedor de dos anys de presó i 800 i escatx euros de multa, però que fets comn una trama de corrupció del tamany de la "Gürtel" siguin gairebé un culebrot del que, de ben segur, encara sortiran victoriosos els autors del frau.
No s'entén, a menys que ens ho mirem des d'una altra perspectiva; qui té immunitat, un fet que no hauria d'existir, i diners, per grossa que la faci, se'n salva, en canvi qui no té immunitat (ni dinsrs), aquell la paga...En fi, la llei s'aplica més en funció del poder dels inculpats que res més
Mentrestant assistim al molt desagradable espectacle del que s'anomena "cas Gürtel" (corretja, en alemany,) en el que, persojnes que haurien de donar exemple, doncs són representants del poble, han aprofitat el fet de la seva condició per organitzar una rtrama de corrupció que, en altres condicions, ja els hauria suposat una pena de presó.
El cert, però, és que aquestes persones tenen la protecció de la sagrada immunitat parlamentària (i dels diners), un fet que fa que se'ls estigui mirant amb lupa, tal i com s'ha fet en el passat amb altres alts càrrecs que la van fer, i grossa.
No s'entén de cap de les maneres que pensar diferent sigui mereixedor de dos anys de presó i 800 i escatx euros de multa, però que fets comn una trama de corrupció del tamany de la "Gürtel" siguin gairebé un culebrot del que, de ben segur, encara sortiran victoriosos els autors del frau.
No s'entén, a menys que ens ho mirem des d'una altra perspectiva; qui té immunitat, un fet que no hauria d'existir, i diners, per grossa que la faci, se'n salva, en canvi qui no té immunitat (ni dinsrs), aquell la paga...En fi, la llei s'aplica més en funció del poder dels inculpats que res més
dijous, 23 de juliol del 2009
COM SI ES TRACTÉS D'UN QUILO DE PATYATES
L'esport, i el fútbol en particular, s'ha convertit en un sucosíssim negoci per part d'algúns grans clubs que, en lloc de fomentar un esport sense ànim de lucre, malgrat ser el que més públic mou, sembla que el que facin sigui un "intercanvi dwe cromos" amb els jugadors, persones que, pel que podem comprovar, són, senzillament això, "mercaderia".
En un moment en el que es clama pels drets humans, sembla mentida que, malgrat tot, escoltem encara aquestes xifres astronòmiques per una persona que, senzillament, donara quatre puntades de peu a una pilota els diumenges... i para de comptar, mentre que hi ha persones, com ara els metges, cirurgians i investigadors científics, que es passen hores i més hores treballant per salvar vides i, en moltes ocasions, han de tirar amb mitjans precaris "per que no hi ha pressupost".
Ja sabem que l' "esport-rei" mou molta gent, i també hi ha qui gaudeix veient aquests gairebé insultants intercanvis de persones per diners. Però no seria més productiu invertir aquestes sumes en la investigació cientóifica?.
En un moment en el que es clama pels drets humans, sembla mentida que, malgrat tot, escoltem encara aquestes xifres astronòmiques per una persona que, senzillament, donara quatre puntades de peu a una pilota els diumenges... i para de comptar, mentre que hi ha persones, com ara els metges, cirurgians i investigadors científics, que es passen hores i més hores treballant per salvar vides i, en moltes ocasions, han de tirar amb mitjans precaris "per que no hi ha pressupost".
Ja sabem que l' "esport-rei" mou molta gent, i també hi ha qui gaudeix veient aquests gairebé insultants intercanvis de persones per diners. Però no seria més productiu invertir aquestes sumes en la investigació cientóifica?.
diumenge, 19 de juliol del 2009
QUI S'ASSABENTA DE LA MEGAFONIA BAOXA?
Antigament, a les estacions de tren, no hi havia megafonia i, en conseqüència, calia mirar els cartells o panells on s'exposaven senzillament els horaris dels trens. Sí, en canvi, les estacions principals disposaven ja d'una megafonia, ni que fos rudimnentària.
Fa uns quants dies, però, a l'estació de Sants de Barcelona, vaig poder comprovar que la megafonia sonava tan fluixa que, per qui no conegués aquella estació o, en el pitjor dels casos, per persones invidents, que no poden llegir les pantalles, resulta sumament complicat saber per quina via surt el seu tren.
Ja sabem que Renfe està modificant, o modernitzant, els seus serveis, però això tampoc és obstacle per que la megafonia en prou feina s'estolti al vestíbul d'una estacióp tan important.
Fa uns quants dies, però, a l'estació de Sants de Barcelona, vaig poder comprovar que la megafonia sonava tan fluixa que, per qui no conegués aquella estació o, en el pitjor dels casos, per persones invidents, que no poden llegir les pantalles, resulta sumament complicat saber per quina via surt el seu tren.
Ja sabem que Renfe està modificant, o modernitzant, els seus serveis, però això tampoc és obstacle per que la megafonia en prou feina s'estolti al vestíbul d'una estacióp tan important.
divendres, 10 de juliol del 2009
QUAN ES CONFONEN ELS TERMES...
Antigament, i ara també en els paísos on hi ha règims dictatorials, els qui no pensen com el tirà de torn són incòmodes pel règim i, en coinseqüència, se'ls aplica aquella llei que, en el cas d'Espanya, en temps de Franco, s'anomenava "de vagos y maleantes".
Però en temps de democràcia, com ara, també hi ha qui, d'alguna manera, s'inventa formes de silenciar els qui no pensen com "la majoria". Tal és el cas de la sarrianenca Núria Pòrtulas, quines idees van portar, justament a un alt càrrec de l'Admibnistració, a "ficar la pota", i ordenar-ne la detenció.
Tot i que ella està al nostre poble, el cert és que el culebrot segueix, doncs el proper dia 14, si no vaig errat, ha de presentar-se a judici, un judici per, senzillament, "no pensar com la majoria".
Encara, però, hi ha molta gent que, en aquests casos, diu allò amb que l'anterior règim va adoctrinar la gent, és a dir, considerar aquesta persona culpable, criminalitzar-la, doncs ha estat detinguda, tot ignorant que la Constitució espanyola, en un dels seus articles, propugna, justament, la presunció d'innocència. Certament que negant aquesta presunció, es fa un flac favor a aquesta persona.
Esperem, i dexitgem que els jutges no fiquin la pota fins la mateixa cuixa, i absolguin la nostra veïna.
Però en temps de democràcia, com ara, també hi ha qui, d'alguna manera, s'inventa formes de silenciar els qui no pensen com "la majoria". Tal és el cas de la sarrianenca Núria Pòrtulas, quines idees van portar, justament a un alt càrrec de l'Admibnistració, a "ficar la pota", i ordenar-ne la detenció.
Tot i que ella està al nostre poble, el cert és que el culebrot segueix, doncs el proper dia 14, si no vaig errat, ha de presentar-se a judici, un judici per, senzillament, "no pensar com la majoria".
Encara, però, hi ha molta gent que, en aquests casos, diu allò amb que l'anterior règim va adoctrinar la gent, és a dir, considerar aquesta persona culpable, criminalitzar-la, doncs ha estat detinguda, tot ignorant que la Constitució espanyola, en un dels seus articles, propugna, justament, la presunció d'innocència. Certament que negant aquesta presunció, es fa un flac favor a aquesta persona.
Esperem, i dexitgem que els jutges no fiquin la pota fins la mateixa cuixa, i absolguin la nostra veïna.
dijous, 2 de juliol del 2009
UNA MORT MOLT MEDIÀTICA
lLa mort, a finals de Juny, de qui fora el rei del pop; Michael Jackson, ha suscitat mil i un copmentaris de la gent, més encara si tenim en compte les nótícies que han circulat els darrers temps al voltant de la salut i algúns hàbits del músic.
I és que, de la mateixa manera que els seus incondicionals seguidors l'han plorat a llàgrima viva, de bén segur que d'altres, més aviat contraris al fenòmen que Jackson va suposar, també han fet comentaris al respecte, no de lplorar, si no més aviat tot al contrari, sobre tot arran de les darreres notícies que, al voltant de la desaparici´po del mite, han anat sorgint als mitjans.
Possiblement noi arribarem a saber mai tota la veritat sobre les raons o causes de la desaparició del mite, però el cert és que haurem sentit tantes teories com per confondre qualsevol.
I és que, de la mateixa manera que els seus incondicionals seguidors l'han plorat a llàgrima viva, de bén segur que d'altres, més aviat contraris al fenòmen que Jackson va suposar, també han fet comentaris al respecte, no de lplorar, si no més aviat tot al contrari, sobre tot arran de les darreres notícies que, al voltant de la desaparici´po del mite, han anat sorgint als mitjans.
Possiblement noi arribarem a saber mai tota la veritat sobre les raons o causes de la desaparició del mite, però el cert és que haurem sentit tantes teories com per confondre qualsevol.
divendres, 26 de juny del 2009
NO VÈURE-HI MÉS ENLLÀ DE LA PUNTA DEL NAS
Ja fa un temps que els òrgans governamentals espanyols estàn debatint una ampliació de la LLei de l'Avortament quin avantprojecte, des del dia 18 de Juny contempla més supòsits.
Per part de la Conferència Episcopal Espanyola, els atacs a aquesta llei són constants, i cada vegada més durs, en una claríssima ingerència (Sort que no tenen capacitat de decissió) amb la política. Tan és aisí que el mateix dia 18 de Juny, el President de la Conferència Episcopal qualificava l'avortament de "crim", tot instant els parlamentaris a no recolzar la reforma que ara es pretén posar en pràctica. A més, el President de la C. E. argumentava que "és un pecat contra el Cinquè Manament", i amenaçava els qui l aprovin i la practiquin amb l'excomunicació.
El passat dia 14 de Juny saltava a la premsa una d'aquélles notícies que, al llegir-les, deixen la pell de gallina. El rector d'una parròqia de Teià, al Maresme, negava la Primera Comunió a una nena, afectada de Síndrome de Down, tot argumentant l'excusa de que la nena "és un àngel, i no està en pecat", un fet que va causar la lògica ingdignació de la mare.
Essent com és la Conferència Episcopal un oirganisme "regulador" del servei religiós, no sé si s'han assabentat de l'actitud negativa del mossèn qui, segurament, també va "pecar", negant el Sagramen ta la pobra nena.
I la Inquisició?. Certament, ells també mataven (El Cinquè Manament, ho prohibeix). I, per més manca d'ètica, encara no ha sortit ningú dins l'estament religiós que ho hagi condemnat.
Per part de la Conferència Episcopal Espanyola, els atacs a aquesta llei són constants, i cada vegada més durs, en una claríssima ingerència (Sort que no tenen capacitat de decissió) amb la política. Tan és aisí que el mateix dia 18 de Juny, el President de la Conferència Episcopal qualificava l'avortament de "crim", tot instant els parlamentaris a no recolzar la reforma que ara es pretén posar en pràctica. A més, el President de la C. E. argumentava que "és un pecat contra el Cinquè Manament", i amenaçava els qui l aprovin i la practiquin amb l'excomunicació.
El passat dia 14 de Juny saltava a la premsa una d'aquélles notícies que, al llegir-les, deixen la pell de gallina. El rector d'una parròqia de Teià, al Maresme, negava la Primera Comunió a una nena, afectada de Síndrome de Down, tot argumentant l'excusa de que la nena "és un àngel, i no està en pecat", un fet que va causar la lògica ingdignació de la mare.
Essent com és la Conferència Episcopal un oirganisme "regulador" del servei religiós, no sé si s'han assabentat de l'actitud negativa del mossèn qui, segurament, també va "pecar", negant el Sagramen ta la pobra nena.
I la Inquisició?. Certament, ells també mataven (El Cinquè Manament, ho prohibeix). I, per més manca d'ètica, encara no ha sortit ningú dins l'estament religiós que ho hagi condemnat.
divendres, 19 de juny del 2009
TANTS DINERS PER TANT POC
Quan els avui coneguts com a esports de masses van ser inventats o creats, hom no pensava que aquests acabéssin esdevenint negocis o, si més no, formes de moure diners en quantitats exorbitants. Més al contrari, els qui els van crear, segurament que van pensar que havien creat una novedosa forma de fer exercici físic, i res més.
Però, tal i com diu una veu en off al principi d'una pel·lícula espanyola dels anys 50 del passat segle XX; "Si bé en un principi els jugadors cobraven als tormells, ara, també ho fan als mostradors dels bancs".
I és que, per xutar o perseguir una pilota, posar-se sota tres pals i impedir que aquesta passi, o encistellar-la, com és el cas del bàsquet, aquests esportistes cobren quantitats que són de vertígen.
Més de vertígern és el que sabiem a mitjans de Juny; que un club de primera divisió espanyola s'ha gastat la gens menyspreable suma de 170 milions d'euros en dos jugadors que, anem a saber quin rfendiment donaran durant la propera Lliga...
El més dolent del cas és que aquestes despeses excèntriques i gairebé insultants, són vistes amb bons ulls pels organismes reguladors de l'"esport-rei", el president d'una de les quals; la FIFA, aprovava el dia 13 de Juny tal obscenitat davant les càmeres de TV3.
Havent-hi com hi ha organismes reguladors dels esports, quals són les federacions, potser seria necessari que aquestes, fent ús del seu caràcter regulador, tinguéssin a bé fer un toc d'arenció a tant ostentoses pretensions d'algúns presidents de clubs. O és que les federacions també tenen quelcom a recaptar d'aquest pastís?.
Però, tal i com diu una veu en off al principi d'una pel·lícula espanyola dels anys 50 del passat segle XX; "Si bé en un principi els jugadors cobraven als tormells, ara, també ho fan als mostradors dels bancs".
I és que, per xutar o perseguir una pilota, posar-se sota tres pals i impedir que aquesta passi, o encistellar-la, com és el cas del bàsquet, aquests esportistes cobren quantitats que són de vertígen.
Més de vertígern és el que sabiem a mitjans de Juny; que un club de primera divisió espanyola s'ha gastat la gens menyspreable suma de 170 milions d'euros en dos jugadors que, anem a saber quin rfendiment donaran durant la propera Lliga...
El més dolent del cas és que aquestes despeses excèntriques i gairebé insultants, són vistes amb bons ulls pels organismes reguladors de l'"esport-rei", el president d'una de les quals; la FIFA, aprovava el dia 13 de Juny tal obscenitat davant les càmeres de TV3.
Havent-hi com hi ha organismes reguladors dels esports, quals són les federacions, potser seria necessari que aquestes, fent ús del seu caràcter regulador, tinguéssin a bé fer un toc d'arenció a tant ostentoses pretensions d'algúns presidents de clubs. O és que les federacions també tenen quelcom a recaptar d'aquest pastís?.
dijous, 11 de juny del 2009
DICTADURA CIBERNÈTICA
Vivim en l'Era Digital, envoltats de noves tecnologies que són bones per a moltes coses, però també es poden fer tornar en contra dels pobles, en el cas que aquestes caiguin en mans pernicioses i àvides de perpetuar-se indefinidament en el poder.
Això és el que passara, a partir del dia 1 de Juliol a la Xina on, segons una notícia que podiem llegir el passat 8 de Juny, tots els ordinadors que es venguin a partir del primer de Juliol hauran de dur de sèrie un programari, imposat per la dictadura comunista del país, que barrara el pas a pàgines "dolentes" pel poble.
La notícia, en la que es llegeix que aquestes pàgines "dolentes" que estaran en una base de dades, seran les pornogràfiques, cal llegir-la entre línies, doncs de l'Executiu d'aquell país es pot esperar gairebé de tot i, segurament que a la base de dades, no hi haurà únicament pàgines pornogràfiques que, d'altra banda, es poden bloquejar amb l'ajut d'un bon antivirus amb control patern, si no que, per minvar una mica més les ja migradses llibertats del poble xinès, n'incloura moltes d'exteriors al país que, de ben segur que no contindran res de pornografia.
I és que en nom "del poble", els qui governen aquell país fan autèntiques barbaritats, per tal de tallar les ales, precisament a un poble que, un dia, ja va demostrar-los que ja n'està més que fart de la situació.
Això és el que passara, a partir del dia 1 de Juliol a la Xina on, segons una notícia que podiem llegir el passat 8 de Juny, tots els ordinadors que es venguin a partir del primer de Juliol hauran de dur de sèrie un programari, imposat per la dictadura comunista del país, que barrara el pas a pàgines "dolentes" pel poble.
La notícia, en la que es llegeix que aquestes pàgines "dolentes" que estaran en una base de dades, seran les pornogràfiques, cal llegir-la entre línies, doncs de l'Executiu d'aquell país es pot esperar gairebé de tot i, segurament que a la base de dades, no hi haurà únicament pàgines pornogràfiques que, d'altra banda, es poden bloquejar amb l'ajut d'un bon antivirus amb control patern, si no que, per minvar una mica més les ja migradses llibertats del poble xinès, n'incloura moltes d'exteriors al país que, de ben segur que no contindran res de pornografia.
I és que en nom "del poble", els qui governen aquell país fan autèntiques barbaritats, per tal de tallar les ales, precisament a un poble que, un dia, ja va demostrar-los que ja n'està més que fart de la situació.
divendres, 5 de juny del 2009
SPAM PROPAGANDÍSTIC ELECTORAL
La propaganda dels partits en les campanyes electorals ha anat canviant de format, en aquests ja trenta llargs anys de democràcia que hem viscut.
I és que, si en els primers anys eren els cartells i altaveus penjats de furgonetes els qui ens portaven la propaganda electoral, a banda de la que es remetia a casa per correu, la Xarxa ha canviat molt el modus operandi dels partits polítis i els candidats. I, qui sap si, en un futur, també usaran el "Twitter".
Actualment, els candidats disposen de blocs a les pàgines dels seus respectius partits polítics, on els electors poden adreçar-se a ells mitjant intercanvi de missatges i comentaris.
Darrerament, però, hi ha un partit que, a més de tenir la seva pàginas web oberta a la Xarxa, utilitza la tècnica de la "pàgina no-cridada", una forma de fer que han copiat de bancs, asseguradores i financeres, quines pàgines "spam" s'obren en clicar altres llocs web.
No sé si en aquesta campanya, el partit en qüestió ha fet el mateix que va fer en altres, doncs no he tingut la oportunitat d'escoltar-ho. Però, com a dada curiosa, si més no, cal recordar que, molt abans d'una anterior campanya, no sé si per comicis locals, autonòmics o legislatius, el partit en qüestió va començar a demanar el vot, mitjançant una xarxa d'emissores de ràdio de caràcter privat, dos mesos abans que s'obrís la campanya. Va ser, certament, una mena d'"spam" radiofònic dut a terme en precampanya.
I és que, si en els primers anys eren els cartells i altaveus penjats de furgonetes els qui ens portaven la propaganda electoral, a banda de la que es remetia a casa per correu, la Xarxa ha canviat molt el modus operandi dels partits polítis i els candidats. I, qui sap si, en un futur, també usaran el "Twitter".
Actualment, els candidats disposen de blocs a les pàgines dels seus respectius partits polítics, on els electors poden adreçar-se a ells mitjant intercanvi de missatges i comentaris.
Darrerament, però, hi ha un partit que, a més de tenir la seva pàginas web oberta a la Xarxa, utilitza la tècnica de la "pàgina no-cridada", una forma de fer que han copiat de bancs, asseguradores i financeres, quines pàgines "spam" s'obren en clicar altres llocs web.
No sé si en aquesta campanya, el partit en qüestió ha fet el mateix que va fer en altres, doncs no he tingut la oportunitat d'escoltar-ho. Però, com a dada curiosa, si més no, cal recordar que, molt abans d'una anterior campanya, no sé si per comicis locals, autonòmics o legislatius, el partit en qüestió va començar a demanar el vot, mitjançant una xarxa d'emissores de ràdio de caràcter privat, dos mesos abans que s'obrís la campanya. Va ser, certament, una mena d'"spam" radiofònic dut a terme en precampanya.
divendres, 29 de maig del 2009
CAMPANYA DE DESPRESTIGIS
El passat dijous, dia 29 de Maig, vam arribar a l'equador d'una nova campanya electoral, concretament, la de les europees del 7 de Juny, uns comicis que, si bé ens afecten tant com els locals, autonòmics o legislatius, per algunes persones semblen tenir poca o cap importància.
Però, arran de les notícies que cada dia ens arriben a través dels mitjans informatius, podem veure com els candidats dels diferents partits polítics desprestigien els seus adversaris i, com si d'una guerra, en aquest cas dialèctica, es tractés, es diuenn de tot, una actitud que, si més no, fa que els electors acabin per desencantar-se.
I és que, en lloc d'anar junts a construïr una Europa millor per a tots els europeus, aquests caandidats semblen anar només a la recerca del vor. Això si, a costa dels demés.
Valdria més que, en lloc de desprestigiar-se els uns als altres, tots tinguéssin autèntics programes, mitjançant els quals poguéssin comvèncer els electors. Però, sense destrossar-se, com diu la cançó.
Però, arran de les notícies que cada dia ens arriben a través dels mitjans informatius, podem veure com els candidats dels diferents partits polítics desprestigien els seus adversaris i, com si d'una guerra, en aquest cas dialèctica, es tractés, es diuenn de tot, una actitud que, si més no, fa que els electors acabin per desencantar-se.
I és que, en lloc d'anar junts a construïr una Europa millor per a tots els europeus, aquests caandidats semblen anar només a la recerca del vor. Això si, a costa dels demés.
Valdria més que, en lloc de desprestigiar-se els uns als altres, tots tinguéssin autèntics programes, mitjançant els quals poguéssin comvèncer els electors. Però, sense destrossar-se, com diu la cançó.
divendres, 22 de maig del 2009
UN NOU FRACÀS
El passat dissabte, dia 16 de Maig, els qui no sóm amants del futbol vam tenir ocasió de gaudir d'una nova edició del Concurs d'Eurovisió, la 54a. que, per primera vegada a la Història, es va celebrar a Moscou. Malgrat la crisi, la televisió russa no va estalviar mitjans ni esforços per aconseguir una acuradíssima edició a la que, després de dues semifinals, van concórrer 25 paísos.
Com cada any,o quàsi cada any, vam poder sentir de tot; des de "crooners" que ens van oferir tendres balades, fins a cançons que, més que cançons, semblaven números de circ, doncs acrobàcies, performances i jocs de pirotècnia no van faltar-hi.
També enguany vam poder escoltar més de tres cançons en la seva llengua nacional, a més de l'espanyola, la francesa i la portuguesa, doncs algúns altres paísos així ho van triar.
I el trionf final, de manera aclaparadora, per Noruega, un país que podriem anomenar clàssic en això de guanyar el concurs, doncs ja ho havia fet en altres ocasions.
El tema; "Fairy Tale", defensat per una artista multidisciplinari de procedència bielorrussa, no era cantat en norueg. Però a més de la música en directe, té quelcom de la música celta, un tret que el fa molt atractiu.
I pel que fa Espanya; Què cal dir?. Doncs que només cal mirar la taula classificatòria i comprovar que de Soraya només se'n van recordar els andorrans, grecs i portuguesos. Total, 23 tristos puntets i la penúltima posició.
I és que, si el dilluns, en un programa de TVE, algunes persones entrevistades afirmaven amb indignació que tot és política, ja m'agradaria saber qu`pe dirien en els altres paísos que van quedar per sota la meitat de la taula classificatòria, o aquélls que, com és el cas d'Andorra, mai han passat de la semifinal.
Com cada any,o quàsi cada any, vam poder sentir de tot; des de "crooners" que ens van oferir tendres balades, fins a cançons que, més que cançons, semblaven números de circ, doncs acrobàcies, performances i jocs de pirotècnia no van faltar-hi.
També enguany vam poder escoltar més de tres cançons en la seva llengua nacional, a més de l'espanyola, la francesa i la portuguesa, doncs algúns altres paísos així ho van triar.
I el trionf final, de manera aclaparadora, per Noruega, un país que podriem anomenar clàssic en això de guanyar el concurs, doncs ja ho havia fet en altres ocasions.
El tema; "Fairy Tale", defensat per una artista multidisciplinari de procedència bielorrussa, no era cantat en norueg. Però a més de la música en directe, té quelcom de la música celta, un tret que el fa molt atractiu.
I pel que fa Espanya; Què cal dir?. Doncs que només cal mirar la taula classificatòria i comprovar que de Soraya només se'n van recordar els andorrans, grecs i portuguesos. Total, 23 tristos puntets i la penúltima posició.
I és que, si el dilluns, en un programa de TVE, algunes persones entrevistades afirmaven amb indignació que tot és política, ja m'agradaria saber qu`pe dirien en els altres paísos que van quedar per sota la meitat de la taula classificatòria, o aquélls que, com és el cas d'Andorra, mai han passat de la semifinal.
divendres, 15 de maig del 2009
UN POINT...TWELVE POINTS
Com cada primavera, i amb aquesta ja en són 54, arriba el dissabte 16 de Maig el Concurs, o Festival, com volguem anomenar-lo, d'Eurovisió, una festa que va començar de manera gairebé familiar però que, des que els paísos de l'Europa de l'Est van pujar al carro eurovisiu, ja ha deixat de ser allò que en el passat fou; una Festa de la Diversitat Lingüísrica europea.
I és que amb tant país nou, ja cal fer semifinals de les que, dissortadament, Andorra no ha passat mai, ni que presenti la seva cançó en anglès, llengua que ja és majoritària en un esdeveniment on, sortosament, encara podem escoltar en castellà la cançó espanyola, la francesa en francès i parem de comptar, a menys que algún altre país s'aventuri a presentar en la seva llengua nacional el tema escollit.
D'un temps ençà, però, el trionf ha marxat dels paísos de sempre, per instal·larse i, gairebé, ser el monopoli dels paísos de l'Est. Per no anar més lluny, aquest any sera la capital russa la seu del concurs, un fet que hauria estat certament impensable fa uns quants anys.
Pel que fa Espanya, que fa quaranta anys que no obté cap trionf en el concurs, enguany aenvia una Soraya que, després de versionar temes d'altres autors, defensara una cançó de la que hom diu que pot obtenir alguna cosa. Ja seria hora, després de tanta sequera. A més seria un bon regal, després del número de circ que va ser l'any passat el "Chiki-chiki".
I és que amb tant país nou, ja cal fer semifinals de les que, dissortadament, Andorra no ha passat mai, ni que presenti la seva cançó en anglès, llengua que ja és majoritària en un esdeveniment on, sortosament, encara podem escoltar en castellà la cançó espanyola, la francesa en francès i parem de comptar, a menys que algún altre país s'aventuri a presentar en la seva llengua nacional el tema escollit.
D'un temps ençà, però, el trionf ha marxat dels paísos de sempre, per instal·larse i, gairebé, ser el monopoli dels paísos de l'Est. Per no anar més lluny, aquest any sera la capital russa la seu del concurs, un fet que hauria estat certament impensable fa uns quants anys.
Pel que fa Espanya, que fa quaranta anys que no obté cap trionf en el concurs, enguany aenvia una Soraya que, després de versionar temes d'altres autors, defensara una cançó de la que hom diu que pot obtenir alguna cosa. Ja seria hora, després de tanta sequera. A més seria un bon regal, després del número de circ que va ser l'any passat el "Chiki-chiki".
diumenge, 10 de maig del 2009
TAN INCONSTITUCIONAL ÉS CATAKLUNYA?
Ja fa uns dies que, des de diferents sectors del que és partit en l'oposició a Espanya, però soci sde Govern a Euskadi, (PP) s'estàn proferuint dures crítiques a una Llei d'Educació de Catalunya que, segons opinió d'aquests paertit, "discrimina el castellà, tot fent referència al fet que la llei proposa immersió lingüística.
Possiblement aquestes persones no recordin, o no vulguin recordar les teories del doctor Gugenheim, segons les quals, el sistema d'immersió lingüísticda és el millor per ensenyar una llengua, doncs la llengua s'aprèn de manera audiovisual, tal i com es fa ja en acadèmies on s'ensenya l'anglès o altres llengües.
Fins i tot ha arribat a haver-hi qui, des del PP català, ha qualificat la llei de declaració d'independència.
Sortosament, Catalunya és una comunitat que, des de fa molts anys, és bilingüe i, que jo sàpiga, el castellà i el català conviuen en perfecta armonia a casa nostra, doncs s'imprimeixen diaris, revistes i llibres en les dues llengües, hi ha ràdio i televisió en les mateixes condicions d'igualdat, i hom pot triar la que més li aggrada o la que més entén. I a l'escola, s'ensenyen les dues llengües,i els alumnes surten sabenr-les.
Sembla ser que, com ja comença a ser costúm en els "populars", hi ha la intenció de portar la llei al TC, tal i com van fer amb l'Estatut, que ja està en vigor.
Qui sap si un dia s'arrisquen també a portar les acadèmies d'idiomes que donen les classes amb el sistema d'immersió lingüística davant el Constitucional...
Possiblement aquestes persones no recordin, o no vulguin recordar les teories del doctor Gugenheim, segons les quals, el sistema d'immersió lingüísticda és el millor per ensenyar una llengua, doncs la llengua s'aprèn de manera audiovisual, tal i com es fa ja en acadèmies on s'ensenya l'anglès o altres llengües.
Fins i tot ha arribat a haver-hi qui, des del PP català, ha qualificat la llei de declaració d'independència.
Sortosament, Catalunya és una comunitat que, des de fa molts anys, és bilingüe i, que jo sàpiga, el castellà i el català conviuen en perfecta armonia a casa nostra, doncs s'imprimeixen diaris, revistes i llibres en les dues llengües, hi ha ràdio i televisió en les mateixes condicions d'igualdat, i hom pot triar la que més li aggrada o la que més entén. I a l'escola, s'ensenyen les dues llengües,i els alumnes surten sabenr-les.
Sembla ser que, com ja comença a ser costúm en els "populars", hi ha la intenció de portar la llei al TC, tal i com van fer amb l'Estatut, que ja està en vigor.
Qui sap si un dia s'arrisquen també a portar les acadèmies d'idiomes que donen les classes amb el sistema d'immersió lingüística davant el Constitucional...
dijous, 7 de maig del 2009
UNA PANDÈMIA DE POR
Al llarg de la Història de la Humanitat han estat moltes les maneres d'infondre la por, soliviantar els pobles d'alguna manera, per que teméssin alguna cosa determinada, un fet que fa que puguem dir, d'alguna manera, que la Història de la Humanitat i la de la por caminen paral·leles.
Antigament eren les religions, moltes d'elles basades en tabús que, sortosament, la ciència s'ha encarregat de desmentir, les que infonien la por als pobles.
Més tard, i amb el feudalisme, tot i existir també les religions, eren els totpoderosos senyors feudals els qui també se les empescaven en el tema, o diversió, d'atemorir els pobles, tan pel que fa els impostos com també amb autoatribuïdes prerrogatives.
En l'època de la Inquisició de nou l'Esglesia s'erigia en mestressa i administradora de la por, tot infringint càstigs als qui, segons els qui manaven en aquells moments, "infringien" el que ells consideraven "just". Així, persones que ni tan sols eren "bruixes", van ser tingudes per tals i, sota aquesta acusació, assassinades.
Els règims dictatorials, dels que malauradament encara en queden algúns, limiten la llibertat d'expressió i altres drets fonamentals, també mitjançant la por i, per protegir-se, protesten si algú els vol ensenyar el camí del respecte a aquests drets.
Però ara la por ens la porten els mnitjans de comunicació i, sobre tot, aquells més sensacionalistes. Un clar exemple no és altre que el de la "grip nova", una malaltia que han tingut algunes persones. Però el cert és que de la "grip nova" n'han fet gairebé un objecte de psicosi, tant que el diumenge, mentre veia les notícies del vespre, hom explicava el cas de persones que han de dur mascareta, per raons d'al·lèrgia o altres malalties que els obliguen a dur-ne, les quals havien estat objecte de burla.
I és que, com podem comprovar, costa molt poc infondre la por, fins i tot, a nivell internacional, tot convertint aquesta grip en una autèntica pandèmia, no del virus, si no de por.
Antigament eren les religions, moltes d'elles basades en tabús que, sortosament, la ciència s'ha encarregat de desmentir, les que infonien la por als pobles.
Més tard, i amb el feudalisme, tot i existir també les religions, eren els totpoderosos senyors feudals els qui també se les empescaven en el tema, o diversió, d'atemorir els pobles, tan pel que fa els impostos com també amb autoatribuïdes prerrogatives.
En l'època de la Inquisició de nou l'Esglesia s'erigia en mestressa i administradora de la por, tot infringint càstigs als qui, segons els qui manaven en aquells moments, "infringien" el que ells consideraven "just". Així, persones que ni tan sols eren "bruixes", van ser tingudes per tals i, sota aquesta acusació, assassinades.
Els règims dictatorials, dels que malauradament encara en queden algúns, limiten la llibertat d'expressió i altres drets fonamentals, també mitjançant la por i, per protegir-se, protesten si algú els vol ensenyar el camí del respecte a aquests drets.
Però ara la por ens la porten els mnitjans de comunicació i, sobre tot, aquells més sensacionalistes. Un clar exemple no és altre que el de la "grip nova", una malaltia que han tingut algunes persones. Però el cert és que de la "grip nova" n'han fet gairebé un objecte de psicosi, tant que el diumenge, mentre veia les notícies del vespre, hom explicava el cas de persones que han de dur mascareta, per raons d'al·lèrgia o altres malalties que els obliguen a dur-ne, les quals havien estat objecte de burla.
I és que, com podem comprovar, costa molt poc infondre la por, fins i tot, a nivell internacional, tot convertint aquesta grip en una autèntica pandèmia, no del virus, si no de por.
dijous, 30 d’abril del 2009
JA TORNEM A TENIR "OT"
Va néixer fa anys, a TVE tot i que, no es deia com ara, si no "Gente Jóven", o més anteriorment "La Gran Ocasión", i abans encara "Primer Aplauso".
En si, la fòrmula és una mica diferent de la que aquélls programes ens presentaven, si bé d'ells van sortir veus espectaculars. Només cal recordar, per exemple, la de Francisco, un cantant de qui la crítica especialitzada va arribar a dir en repetides ocasions que era, d'alguna manera, el successor natural de Nino Bravo.
La primera edició del programa, conegut ara com "OT", va complir amb el seu objectiu; enviar la guanyadora (Rosa) a Eurovisió. També ho va fer la segona edició. Però, d'un temps ençà, sembla que "OT" sigui una mena de concurs, a l'estil de "GH", però que té pel mig l'alicient de la música.
És més, els qui guanyen ni graven discos ni se'ls veu actuar en directe, a menys que facin allò que una cançó dels anys 80 del passat segle XX deia; anunciar quelcom a la tele, o el que ara està de moda; anar saltant d'un plató a l'altre.
Caldria veure si els flamants capets pensants que van tenir la idea del programa que, per cert, també es fa o s'ha fet a d'altres paísos, tenen clar si ara encxara és d'utilitat o no, per tal de trobar bons artistes. El cert és que, com podem comprovar, gairebé tot està fet en aquest camp.
En si, la fòrmula és una mica diferent de la que aquélls programes ens presentaven, si bé d'ells van sortir veus espectaculars. Només cal recordar, per exemple, la de Francisco, un cantant de qui la crítica especialitzada va arribar a dir en repetides ocasions que era, d'alguna manera, el successor natural de Nino Bravo.
La primera edició del programa, conegut ara com "OT", va complir amb el seu objectiu; enviar la guanyadora (Rosa) a Eurovisió. També ho va fer la segona edició. Però, d'un temps ençà, sembla que "OT" sigui una mena de concurs, a l'estil de "GH", però que té pel mig l'alicient de la música.
És més, els qui guanyen ni graven discos ni se'ls veu actuar en directe, a menys que facin allò que una cançó dels anys 80 del passat segle XX deia; anunciar quelcom a la tele, o el que ara està de moda; anar saltant d'un plató a l'altre.
Caldria veure si els flamants capets pensants que van tenir la idea del programa que, per cert, també es fa o s'ha fet a d'altres paísos, tenen clar si ara encxara és d'utilitat o no, per tal de trobar bons artistes. El cert és que, com podem comprovar, gairebé tot està fet en aquest camp.
divendres, 24 d’abril del 2009
UN "Q3" QUE SURT CAR ALS TREBALLADORS
La crisi econòmica que està vivint tot el Món afecta gairebé tots els wsectors de la producció. És una situació que, com sempre, o com quàsi sempre, surt molt cara a qui menys culpa en té; els treballadors.
Tal fet hem pogut comprovar-ho aquestes cdarreres setmanes, quan Audi i Volkswagen han pressionat, fins el llímit d'arrivbar a demanar-los l'acceptació de congelació salarial, els treballadors de la factoria que la firma SEAT té a Martoreell, a canvi de produïr un nou model a la fàbrica.
Però és que de la fabricació de cotxes, no només en viu l'empresa que els munta, si no que també una sèrie d'empreses que, per d'alguna manera dir-ho, realitzen tasques "auxiliars", com ara fabricació dels seients, els motors, els quadres de comandament, els fars i altres. Són empreses que, de bén segur que han estat, i estàn encara, amb les orelles com parabòliques, doncs els treballadors que hanb de fabricar el nou model volsdrien que tots els components es fabriquéssin a Catalunya o, com a àxim, a Espanya, i no a l'estranger.
Pel que hem pogut veure, aquest "Q3" els surt molt car alks treballadors de SEAT; congelació salarial per tal de conservar la feina. Però On aniran els diners que l'Executiu concedira a aquestes empresesx per que fabriquin aquest nou cotxe?.
Tal fet hem pogut comprovar-ho aquestes cdarreres setmanes, quan Audi i Volkswagen han pressionat, fins el llímit d'arrivbar a demanar-los l'acceptació de congelació salarial, els treballadors de la factoria que la firma SEAT té a Martoreell, a canvi de produïr un nou model a la fàbrica.
Però és que de la fabricació de cotxes, no només en viu l'empresa que els munta, si no que també una sèrie d'empreses que, per d'alguna manera dir-ho, realitzen tasques "auxiliars", com ara fabricació dels seients, els motors, els quadres de comandament, els fars i altres. Són empreses que, de bén segur que han estat, i estàn encara, amb les orelles com parabòliques, doncs els treballadors que hanb de fabricar el nou model volsdrien que tots els components es fabriquéssin a Catalunya o, com a àxim, a Espanya, i no a l'estranger.
Pel que hem pogut veure, aquest "Q3" els surt molt car alks treballadors de SEAT; congelació salarial per tal de conservar la feina. Però On aniran els diners que l'Executiu concedira a aquestes empresesx per que fabriquin aquest nou cotxe?.
divendres, 17 d’abril del 2009
UNS HEROIS DE "PACOTILLA"
Fa uns quants dies, fullejant una revista, em vaig trobar amb unes sorprenents declaracions, fetes per un maltractador d'animals (torero), segons les quals aquests sinistres personatges són "els nous herois del Segle XXI"·, declaracions quie semblen tretes d'una d'aquélles novel·les gràfiques d'"Hazañas bélicas", que corrien fa unes quantes dècades, en les que la guerra era el fil conductor de la trama de les històries.
Tals personatgets, els "toreros", eren, normalment, gent que no trobaven altra mena de feina, raó per la qual durant la primera meitat del segle XX, molts joves andalusos es van convertir en això; "toreros" que era, d'alguna manera, la forma més fàcil i còmoda de trobar feina i, segons sembla, d'amassar milions de les llavors vigents pessetes.
Aquesta mena d'espectacles està, actualment, en franc declivi, sortosament, i a Catalunya ja no es donen, doncs la majoria de places de braus ja han estat enderrocades, per tal de construïr-hi altres equipaments més útils, com a Girona, quin solar ocupara la nova Audiència Provincial, o a Sant Feliu de Guíxols, on hi ha l'estació d'autobusos. D'altres, però, han conservat el seu aspecte exterior, tot i que de portes endins seran un centre lúdico-comercial, tal és el cas de "Les Arenes", a Barcelona.
Caldria saber quina heroïcitat troben aquestes persones en infligir dolor, maltracte, tortura, literalment entesa, a un pobre animal indefens, fins a matar-lo. O és que encara es considera "heroi" qui més mal causa?.
Tals personatgets, els "toreros", eren, normalment, gent que no trobaven altra mena de feina, raó per la qual durant la primera meitat del segle XX, molts joves andalusos es van convertir en això; "toreros" que era, d'alguna manera, la forma més fàcil i còmoda de trobar feina i, segons sembla, d'amassar milions de les llavors vigents pessetes.
Aquesta mena d'espectacles està, actualment, en franc declivi, sortosament, i a Catalunya ja no es donen, doncs la majoria de places de braus ja han estat enderrocades, per tal de construïr-hi altres equipaments més útils, com a Girona, quin solar ocupara la nova Audiència Provincial, o a Sant Feliu de Guíxols, on hi ha l'estació d'autobusos. D'altres, però, han conservat el seu aspecte exterior, tot i que de portes endins seran un centre lúdico-comercial, tal és el cas de "Les Arenes", a Barcelona.
Caldria saber quina heroïcitat troben aquestes persones en infligir dolor, maltracte, tortura, literalment entesa, a un pobre animal indefens, fins a matar-lo. O és que encara es considera "heroi" qui més mal causa?.
divendres, 3 d’abril del 2009
PRIMAVERA D'HIVERN O HIVERN DE PRIMAVERA?
Ja fa unes setmanes, dues en concret, que hem començat la primavera, una època de l'any caracteritzada per caloreta, o temps més suau, si així volem dir-ho. I per pluges que, en aquest cas, són molt beneficioses, "or", com diuen els pagesos, pels conreus i la muntanya.
Però enguany, i per inversemblant que sigui, sembla que es complira allò de "Per pasqua, al foc", un fet que ja va complir-se l'any passat, doncs tots els dies de Pasqua va ploure va fer temperatures bvaixes.
D'una banda ens esquiadors en diran bé, doncs podran anar a gaudir encara del seu estimat "esport blanc". Però també en diran bé els pantants, ja molt plens, doncs la neu que caigui sera llavors aigua.
Els qui possiblement no en diguin tant bé suguin els hotelers i restauradors de la costa, doncs si fa fred, allà no els hi anira ningú.
I es que, com ja diu la dita, "mai plou al gust de tothom".
Però enguany, i per inversemblant que sigui, sembla que es complira allò de "Per pasqua, al foc", un fet que ja va complir-se l'any passat, doncs tots els dies de Pasqua va ploure va fer temperatures bvaixes.
D'una banda ens esquiadors en diran bé, doncs podran anar a gaudir encara del seu estimat "esport blanc". Però també en diran bé els pantants, ja molt plens, doncs la neu que caigui sera llavors aigua.
Els qui possiblement no en diguin tant bé suguin els hotelers i restauradors de la costa, doncs si fa fred, allà no els hi anira ningú.
I es que, com ja diu la dita, "mai plou al gust de tothom".
divendres, 27 de març del 2009
QUÈ ENS DONA "PRESTIGI"?
El dimecres, dia 25 de Març, veiem com, des de les files del PP, es deia, en sessió parlamentària, que el "prestigi" d'Espanya a l'exterior podria quedar "tocat" per la retirada de Kosovo, una acció decidida per l'Executiu en ple, tal i com la Ministra Chacón explicava el dilluns, dia 23, des de Rota.
Sembla que en aquest segle XXI, recent estrenat (Ja n'hem passat nou anys) encara hi hagi qui pensi comn en èpoques passades, en que el "prestigi" d'un país qualsevol es mesurava segons el seu potencial armamentístic, un greu error, certament, per part de qui ho feia. Però eren altres temps i, d'aquell armament, en depenia la "independència" d'un o un altre país, de tal manera que si un país perdia una guerra, era "desprestigiat".
Ja ha quedat ben demostrat que, en una guerra, ningú hi guanya res, al contrati, tothom hi surt perdent; tan els teòrics "vencedors" com els "perdedors", també teòrics. I els qui tan han protestat per la retirada de Kosovo, semblen no haver entès el missatge de l'11-M, doncs cap d'ells es va veure afectat, al menys, directament.
Hem vist com, en altres conflictes, un diàleg a temps ha estat la solució, per que qui estava "revoltat", entregués les armes.
I és que, ni amb lleis restrictives, ni amb tupinades s'arregla res, si no amb una característica que, segons podem veure, algúns dels nostres polítics no tenen, o no volen tenir; el SENY.
Sembla que en aquest segle XXI, recent estrenat (Ja n'hem passat nou anys) encara hi hagi qui pensi comn en èpoques passades, en que el "prestigi" d'un país qualsevol es mesurava segons el seu potencial armamentístic, un greu error, certament, per part de qui ho feia. Però eren altres temps i, d'aquell armament, en depenia la "independència" d'un o un altre país, de tal manera que si un país perdia una guerra, era "desprestigiat".
Ja ha quedat ben demostrat que, en una guerra, ningú hi guanya res, al contrati, tothom hi surt perdent; tan els teòrics "vencedors" com els "perdedors", també teòrics. I els qui tan han protestat per la retirada de Kosovo, semblen no haver entès el missatge de l'11-M, doncs cap d'ells es va veure afectat, al menys, directament.
Hem vist com, en altres conflictes, un diàleg a temps ha estat la solució, per que qui estava "revoltat", entregués les armes.
I és que, ni amb lleis restrictives, ni amb tupinades s'arregla res, si no amb una característica que, segons podem veure, algúns dels nostres polítics no tenen, o no volen tenir; el SENY.
dijous, 19 de març del 2009
JA ENS COMENCEN A CONTROLAR
Ja fa un temps que es vé suposant el fet que cada cop caldrà més control sobre aquells aparells que podrien ser "armes de doble tall". Un control que, com era de suposar, ja és aquí, de moment, amb els mòbils de targeta pre-pagament.
Aquesta operació de registre ja va començar a ser duta a trerme, des de primers d'any, de moment, però, només amb els mòbils de nova adquisició. Ara, però, la mesura ja afecta de ple els qui ja fa temps que en tenen.
Aquestes mesures s'han hagut de premdre degut, tristament, a les malifetes d'algúns exaltats que, en lloc de fer servir els mòbils per allò que han estat concebuts, és a dir, comunicar-nos via terucades o missatgeria, s'han dedicat a utilitzar-los per fer volar trens, perjudicant moltes persones innocents.
Sembla mentida que hi hagi qui necessiti mà dura, doncs no saben o no volen saber utilitzar les noves tecnologies per fer el bé, si no per perjudicar els demés. Dissortadament, però, sempre paguem justos per pecadors.
També veiem fa un parell de setmanes còm una sèrie d'ens, entre els que hi ha Visa, EuroPol i Policies Nacionals de diversos paísos de la UE, s'unien per tal d'impedior una altra de les utilitzacions fraudulentes de les noves tecnologies, com és el comerç de pornografia infantil, un altre dels molt temuts càncers socials dels nostres dies.
Ordinadors, càmeres de vídeo o de fotos...Es necessitara també en un futur que els seus propietaris hagin de registrar-se per tal d'evitar malifetes?
Aquesta operació de registre ja va començar a ser duta a trerme, des de primers d'any, de moment, però, només amb els mòbils de nova adquisició. Ara, però, la mesura ja afecta de ple els qui ja fa temps que en tenen.
Aquestes mesures s'han hagut de premdre degut, tristament, a les malifetes d'algúns exaltats que, en lloc de fer servir els mòbils per allò que han estat concebuts, és a dir, comunicar-nos via terucades o missatgeria, s'han dedicat a utilitzar-los per fer volar trens, perjudicant moltes persones innocents.
Sembla mentida que hi hagi qui necessiti mà dura, doncs no saben o no volen saber utilitzar les noves tecnologies per fer el bé, si no per perjudicar els demés. Dissortadament, però, sempre paguem justos per pecadors.
També veiem fa un parell de setmanes còm una sèrie d'ens, entre els que hi ha Visa, EuroPol i Policies Nacionals de diversos paísos de la UE, s'unien per tal d'impedior una altra de les utilitzacions fraudulentes de les noves tecnologies, com és el comerç de pornografia infantil, un altre dels molt temuts càncers socials dels nostres dies.
Ordinadors, càmeres de vídeo o de fotos...Es necessitara també en un futur que els seus propietaris hagin de registrar-se per tal d'evitar malifetes?
divendres, 13 de març del 2009
QUIN ART TÉ EL MALTRACTAMENT?
Aquestrs darrers dies he llegit a les agències de notícies el fet que dos maltractadors d'anuimals (LLegeixi's "toreros") van tornar unes medalles que el Govern els havia concedit, ni nmés ni menys que a les Belles Arts. Els canals sensacionalistes de televisió n'han estat parlant llargamwent.
Sembla un fet tret de la Història Antiga, quan l'Impweri Romà governava a casa nostra, i es feien les lluites de gladiadors, en les que qui més mal feia al contrari, s'emportava la medalla o el que fós el premi que donaven.
Vivim en un món en el que cada cop hi ha més gent concienciada sobre el respecte a la vida dels animals. Fins i tot ja hi ha poblacions que, com la veina ciutat de Girona, que tenien plaça de braus, sortosament ja no la tenen, i els terrenys s'han destinat a d'altres usos més productius per a la societat.
Realment no sé què pensaven els qui van decidir atorgar les medalles a aquests maltractadors d'animals,. Podien haver-les guardat per altres persones; un arquitecte, un escultor, un pintor, un escriptor, un músic o, per què no, un metge i, fins i tot, un escombriaire.
Sembla un fet tret de la Història Antiga, quan l'Impweri Romà governava a casa nostra, i es feien les lluites de gladiadors, en les que qui més mal feia al contrari, s'emportava la medalla o el que fós el premi que donaven.
Vivim en un món en el que cada cop hi ha més gent concienciada sobre el respecte a la vida dels animals. Fins i tot ja hi ha poblacions que, com la veina ciutat de Girona, que tenien plaça de braus, sortosament ja no la tenen, i els terrenys s'han destinat a d'altres usos més productius per a la societat.
Realment no sé què pensaven els qui van decidir atorgar les medalles a aquests maltractadors d'animals,. Podien haver-les guardat per altres persones; un arquitecte, un escultor, un pintor, un escriptor, un músic o, per què no, un metge i, fins i tot, un escombriaire.
divendres, 6 de març del 2009
A PROPÒSIT DE CARNASSA
Fa segles, quan l'Imperi Romà dominava la Mediterrània, ja s'organitzaven espectacles amb el patiment d'éssers humans com a fil conductor, una pràctica que, de ben segur que en temps previs als de l'Imperi Romà, ja es duia a terme en d'altres pobles. Només cal recordar pel·lícules de la talla de "Sodoma i Gomorra", basada en textos de l'Antic Testament. En aquests espectacles, però, les persones que hi participaven ho pagaven en moltes ocasions amb la vida.
Sembla que, per no variar, en els nostres dies hi ha encara aquesta mena de passió per convertir el patiment dels altres en espectacle, o en circ mediàtic. I no em calia llegir el dilluns, dia 2 de Març, a la portada d'una molt llegida revista "del cor" espanyola el fet que una dona del Regne Unit, famosa per que va participar en la versió d'aquell paíso del programa "GH", ara malalta de càncer, vulgui vendre la seva agonia a una televisió, si no que tan sols cal posar la "tele" en algúns moments de la tarda o nit, en un qualsevol dels canals `privats, i veure el que passa. Ara, però, els qui participen en el circ cobren sucoses sumes de diners, mercès al que els molts anunciants, i els qui truquen als programes, paguen.
Ja sabem que hi ha una molt àmplia oferta de televisió. Però què passaria amb aqusts programes si deixéssin d'interessar a una audiència que, segons es pot comprovar, sembla àvida de patiment aliè?.
Sembla que, per no variar, en els nostres dies hi ha encara aquesta mena de passió per convertir el patiment dels altres en espectacle, o en circ mediàtic. I no em calia llegir el dilluns, dia 2 de Març, a la portada d'una molt llegida revista "del cor" espanyola el fet que una dona del Regne Unit, famosa per que va participar en la versió d'aquell paíso del programa "GH", ara malalta de càncer, vulgui vendre la seva agonia a una televisió, si no que tan sols cal posar la "tele" en algúns moments de la tarda o nit, en un qualsevol dels canals `privats, i veure el que passa. Ara, però, els qui participen en el circ cobren sucoses sumes de diners, mercès al que els molts anunciants, i els qui truquen als programes, paguen.
Ja sabem que hi ha una molt àmplia oferta de televisió. Però què passaria amb aqusts programes si deixéssin d'interessar a una audiència que, segons es pot comprovar, sembla àvida de patiment aliè?.
divendres, 27 de febrer del 2009
I ELS JUSTOS, A PAGAR, COM SEMPRE.
Fa uns quants anyd, veia amb sorpresa com una discogràfica catalana que fewia pocs mesos havbia tret al mercat el primer disc en català d'una de les artistes que té en cartera, a finals de la primavera llançava, sorprenentment, només a Barcelona, el mateix treball que aquesta emissora ja tenia, en una nova versió en portuguès.
En contactar des dels estudis de l'emissora amb el responsdable de promoció de la discogràfica, i preguntar-li per què no se'ns havia avisat de l'aparició del treball, aquest ens va dir que "era impossible" que l'haguéssim pogut trobar i comprar, tal i com li vam explicar, en una gran superfície comercial de la capital catalana. Tot i això ens va comentar també que "algú hauria fet el préssec", comercialitzant-lo allà on no tocava.
Ja fa temp`s que es parla del "top-manta", són aquells que, precisament sobre una manta, i d'aquí li vé el nom, i a terra,comercialitzen els discos i DVD pirates, un comerç que ara està enormememt pèrseguit i, en conseqüència, penat.
U2 acaba de treure un treball, de títol "No Line on the Horizon", que sortira a la vernda aquest dilluns, dia 2 de Març, però per culpa d'algú que "va fer el préssec" a la seva discogràfica de tota la vida, i el va penjar a Internet d'ón, durant unes hores, el passat cap de setmana, es podia baixar de manera quàsi lliire.
S'ha parlat en moltes ocasions d'imposar l'anomenat "Cànon digital" tan als discos compactes i DVD gravables com als aparells gravadors, un "cànon" que no distingeix aquélls que es "baixen" dfe manera massiva els discos i pel·lícules d'aquélls que recuperem el que ja vam comprar un dia, i pel que ja vam pagar el corresponent cànon, o, senzillament, guardem els nostres arxius personals io fotos.
Davant de tanta "relliscada", no només per part de personal que està dins de les discogràfiques, si no d'aquélls qui sustreuen màsters de discos i pel·lícules pel "top-manta", cal demanar-se per què sempre acabem pagant justos per pecadors.
En contactar des dels estudis de l'emissora amb el responsdable de promoció de la discogràfica, i preguntar-li per què no se'ns havia avisat de l'aparició del treball, aquest ens va dir que "era impossible" que l'haguéssim pogut trobar i comprar, tal i com li vam explicar, en una gran superfície comercial de la capital catalana. Tot i això ens va comentar també que "algú hauria fet el préssec", comercialitzant-lo allà on no tocava.
Ja fa temp`s que es parla del "top-manta", són aquells que, precisament sobre una manta, i d'aquí li vé el nom, i a terra,comercialitzen els discos i DVD pirates, un comerç que ara està enormememt pèrseguit i, en conseqüència, penat.
U2 acaba de treure un treball, de títol "No Line on the Horizon", que sortira a la vernda aquest dilluns, dia 2 de Març, però per culpa d'algú que "va fer el préssec" a la seva discogràfica de tota la vida, i el va penjar a Internet d'ón, durant unes hores, el passat cap de setmana, es podia baixar de manera quàsi lliire.
S'ha parlat en moltes ocasions d'imposar l'anomenat "Cànon digital" tan als discos compactes i DVD gravables com als aparells gravadors, un "cànon" que no distingeix aquélls que es "baixen" dfe manera massiva els discos i pel·lícules d'aquélls que recuperem el que ja vam comprar un dia, i pel que ja vam pagar el corresponent cànon, o, senzillament, guardem els nostres arxius personals io fotos.
Davant de tanta "relliscada", no només per part de personal que està dins de les discogràfiques, si no d'aquélls qui sustreuen màsters de discos i pel·lícules pel "top-manta", cal demanar-se per què sempre acabem pagant justos per pecadors.
divendres, 20 de febrer del 2009
LLEI ANTIPORNOGRAFIA O ANTICULTURAL?
A mitjans de desembre passat, l'Agència EFE difonia una notícia, segons la qual, el Govern indonesi vol posar en pràctica una llei antipornografia que, per part de pobles que viuen encara a la selva, suposaria una mena de greuge comparatiu, doncs aquests han viscut sempre de la mateixa manera, amb poca vestimenta, un fet que des d'un Executiu, que es troba a quilòmetres de distància, possiblement no hagi estat contemplat com a tal, és a dir, com no-pornogràfic.
Aplicar tal llei, segons representants d'aquestes comunitats, representaria, de ben segur, un greu problema per uns pobles que, valgui també dir-ho, ni tan sols saben el que el terme "pornografia" significa.
Ja sabem que hi ha qui voldria que el seu puritanisme afectés tothom, però, en aquest cas, el que aconseguirien és el que va passar en altres llocs, la desaparició de pobles als que, valdria més deixar viure la seva vida en pau, doncs ells no entenen ni de política noi de religions noves.
Aplicar tal llei, segons representants d'aquestes comunitats, representaria, de ben segur, un greu problema per uns pobles que, valgui també dir-ho, ni tan sols saben el que el terme "pornografia" significa.
Ja sabem que hi ha qui voldria que el seu puritanisme afectés tothom, però, en aquest cas, el que aconseguirien és el que va passar en altres llocs, la desaparició de pobles als que, valdria més deixar viure la seva vida en pau, doncs ells no entenen ni de política noi de religions noves.
divendres, 13 de febrer del 2009
LA LLIÇÓ DE LA INUTILITAT
Tot i que la polèmica que s'ha desfermat aquests darrers dies ha estat a Itàlia, el cert és que ha traspassat fronteres i a tots els paísos europeus ho hem viscut una mica Aquesta va ser suscitada per la darrera voluntat d'una persona que, des de feia 17 anys, es trobava en coma profund i irreversible.
Tot i que a Itàlia les lleis no autoritzen l'eutanàsia, considerada incobnstitucional, el cas, de conciència, ha aixecat les veus dels partidaris, però també dels contraris al compliment de la darrera voluntat de la dona, entre aquests segons, còm no, la Santa Seu.
La reivindicació de la Santa Seu, de conservar la vida d'Eluana Englaro, qui ens deixava el dilluns al vespre, no hauria fet més que allargar un patiment ja prou llarg a una família que ha estat lluitant fins els darrers moments per aconseguir que un jutge donés la raó a la jove, en el seu desig de que la desconnectéssin en cas de trobar-se en la situació en que es trtobava.
I per acabat d'embolicar-ho tot una mica més, el Primer Ministre italià, un polític de dretes que, òbviament, estava a favor de les tesis del Vaticà.
Si Eluabna va deixar dit i, possiblement escrit, que la desconnectéssin en cas de trobar-se en situació de coma irreversible com es trobava, cal preguntar-se quina és la raó per que altres persones i institucions practiquen intrussisme en la darrera voluntat d'algú i què hi guanyen aquestes persones i institucions amb aquestres pràctiques d'intrussió.
Tot i que a Itàlia les lleis no autoritzen l'eutanàsia, considerada incobnstitucional, el cas, de conciència, ha aixecat les veus dels partidaris, però també dels contraris al compliment de la darrera voluntat de la dona, entre aquests segons, còm no, la Santa Seu.
La reivindicació de la Santa Seu, de conservar la vida d'Eluana Englaro, qui ens deixava el dilluns al vespre, no hauria fet més que allargar un patiment ja prou llarg a una família que ha estat lluitant fins els darrers moments per aconseguir que un jutge donés la raó a la jove, en el seu desig de que la desconnectéssin en cas de trobar-se en la situació en que es trtobava.
I per acabat d'embolicar-ho tot una mica més, el Primer Ministre italià, un polític de dretes que, òbviament, estava a favor de les tesis del Vaticà.
Si Eluabna va deixar dit i, possiblement escrit, que la desconnectéssin en cas de trobar-se en situació de coma irreversible com es trobava, cal preguntar-se quina és la raó per que altres persones i institucions practiquen intrussisme en la darrera voluntat d'algú i què hi guanyen aquestes persones i institucions amb aquestres pràctiques d'intrussió.
divendres, 6 de febrer del 2009
...A PROPÒSIT D'INVASIONS
Fa molts anys, als pobles, hi havia "la botiga de roba"...la de tota la vida, on es podia comprar de tot, des de botons fins a un vestit, passant per la roba interior i la de la llar.
També als pobles hi havia una entitat bancària, en el cas de Catalunya, generalment era "La Caixa", i una botiga, més o menys, de cada cosa.
A les ciutats, en canvi, la cosa variava, doncs a cada barri hi podiem trobar algunes botigues de tota classe, i els bancs tenien una sucursal cada un en ciutats petites i dues o tres, com a màxim, en ciutats una mica més grans.
Més tard els bancs es van anar expandint, creant nombroses sucursals arreu, amb casos com a la ciutat de Girona mateix, en que llocs emblemàtics com l'abans popularíssim Cafè Espanyol, que es trobava al carrer Hortes, cantonada amb Santa Clara, que va acabar la dècada dels 70 i començar la dels 80 del passat segle XX convertit en una sucursal bancària...Ara, és una botiga de roba.
Als bancs els van succeïr els videoclubs, que van proliferar com bolets, fins que les "teles" que ofereixen cinema a la carta van acabar amb ells. I no només ells, si no que aquest fet podria afectar, i afecta ja, el cinema.
Bancs, videoclubs i ara, botigues de roba, sobre tot de marques que, en la nostra vida, haviem sentit nomenar.
Si bé es parla tant de la "crisi", la pregunta a formular-se, a la vista de les successives invasions que hem anat tenint, és Quina invasió ens espera ara?.
També als pobles hi havia una entitat bancària, en el cas de Catalunya, generalment era "La Caixa", i una botiga, més o menys, de cada cosa.
A les ciutats, en canvi, la cosa variava, doncs a cada barri hi podiem trobar algunes botigues de tota classe, i els bancs tenien una sucursal cada un en ciutats petites i dues o tres, com a màxim, en ciutats una mica més grans.
Més tard els bancs es van anar expandint, creant nombroses sucursals arreu, amb casos com a la ciutat de Girona mateix, en que llocs emblemàtics com l'abans popularíssim Cafè Espanyol, que es trobava al carrer Hortes, cantonada amb Santa Clara, que va acabar la dècada dels 70 i començar la dels 80 del passat segle XX convertit en una sucursal bancària...Ara, és una botiga de roba.
Als bancs els van succeïr els videoclubs, que van proliferar com bolets, fins que les "teles" que ofereixen cinema a la carta van acabar amb ells. I no només ells, si no que aquest fet podria afectar, i afecta ja, el cinema.
Bancs, videoclubs i ara, botigues de roba, sobre tot de marques que, en la nostra vida, haviem sentit nomenar.
Si bé es parla tant de la "crisi", la pregunta a formular-se, a la vista de les successives invasions que hem anat tenint, és Quina invasió ens espera ara?.
divendres, 30 de gener del 2009
CIRC MEDIÀTIC SENSE ATURADOR
Des que hi ha els canals privats de televisió a Espanya, assistima una desfilada de programes que ho són pràcticament tot, menys programes de televisió bén fets.
Sembla que la "teleporqueria" ho abraci tot, doncs en algúns d'aquests canals no s'arriba més enllà de programes que, la veritat sigui dita, no ensenyen res de bo i, per a més manca d'ètica per part dels responsables, aquests espais estàn en horaris quina audiència majoritària està composta per infants i joves.
Si els preguntéssim el per què de la situació, possiblement els responsables d'aquests canals ens dirien que "ja hi ha canals per a ells". Sí, però justament aquells que els podrien instruïr amb bons documentals, per exemple, estan en plataformes de peatge.
A la recent estrenada TDT, però, ja hi ha alguna proposta, encara que tímida, de canals adreçats a aquest sector de públic, però es queda en això, propostes tímides.
Possiblement aquests canals haurien d'aprendre la lliçó de diversos paísos de la resta d'Europa i del Món, on els programes de "teleporqueria" es passen a altes hores de la nit, quan infants i joves estàn dormint.
Sembla que la "teleporqueria" ho abraci tot, doncs en algúns d'aquests canals no s'arriba més enllà de programes que, la veritat sigui dita, no ensenyen res de bo i, per a més manca d'ètica per part dels responsables, aquests espais estàn en horaris quina audiència majoritària està composta per infants i joves.
Si els preguntéssim el per què de la situació, possiblement els responsables d'aquests canals ens dirien que "ja hi ha canals per a ells". Sí, però justament aquells que els podrien instruïr amb bons documentals, per exemple, estan en plataformes de peatge.
A la recent estrenada TDT, però, ja hi ha alguna proposta, encara que tímida, de canals adreçats a aquest sector de públic, però es queda en això, propostes tímides.
Possiblement aquests canals haurien d'aprendre la lliçó de diversos paísos de la resta d'Europa i del Món, on els programes de "teleporqueria" es passen a altes hores de la nit, quan infants i joves estàn dormint.
dilluns, 26 de gener del 2009
DÉU HA DE PROVOCAR CONTROVÈRSIA?
Fa pocs dies, algú em va enviar per correu electrònic un arxiu en PowePoint sobre la família del ja President nord-americà, Barak H. Obama. En ell s'explica, entre altres, el fet que la família del mandatari tenien i, segurament que el President també tindrà a la Casa Blanca, un exemplar de La Biblia, llibre sagrat del Cristianisme, un altre de l'Alcorà, escriptures de l'Isàm, i un tercer del Bhagavad-Gita, que ho és en la religió hindú.
Si l'autor cita aquest fet és també per dir que, si bé els tres llibres prediquen el mateix, aproximadament, ho diuen de manera diferent i, al seu torn,. han estat fetes de cada un d'ells enèssimes còpies en que, de bén segur que els copistes hi han posat de collita pròpia, modificant allò que creien convenient i suprimint allò que no vreien necessari.
Certament que el President Obama és una persona respctuosa amb totes les religions, no tan sols pel fet de tenir els tres llibres sagrats junts a la mateixa lleixa, si no també per que les respecta i reconeix per igual.
Cal recordar, però, que al llarg de la Història la religió també va ser, i és encara, motiu de controvèrsia,. i no cal anar als paísos de l'Orient Mitjà o Pròxim, algúns dels quals, de religió islàmica, voldrien, per exemple, fer desaparèixer Israel del mapa, si no que a la nostra vella Europa també en tenim de controvèrsia, però en aquest cas, molt pacífica. Es tracta dels autobusos "ateus" que ja circulen pels carrers d'algunes ciutats, amb missatges que han estat ja contestats en d'altres vehicles homònims per altres col·lectius, com ara les religions cristianes evangèliques, a Madrid, o E-Cristians, a Barcelona, confrontació que no té cap mena de signer violent, més al contrari, molt pacífica.
La democràcia ha fet molt per permetre que aquestes religions, abans amagades, s'expressin lliurement. Però, el cert és que Déu, Al·là, Jehovà, AmonRa, Zeus, Kirú o com el volguem anomenar, no va fundar per ell mateix cap mena de religió. Podriem dir que, senzaillament espera de nosaltres, practioquem la que practiquem, que ens respectem i punt.
Si l'autor cita aquest fet és també per dir que, si bé els tres llibres prediquen el mateix, aproximadament, ho diuen de manera diferent i, al seu torn,. han estat fetes de cada un d'ells enèssimes còpies en que, de bén segur que els copistes hi han posat de collita pròpia, modificant allò que creien convenient i suprimint allò que no vreien necessari.
Certament que el President Obama és una persona respctuosa amb totes les religions, no tan sols pel fet de tenir els tres llibres sagrats junts a la mateixa lleixa, si no també per que les respecta i reconeix per igual.
Cal recordar, però, que al llarg de la Història la religió també va ser, i és encara, motiu de controvèrsia,. i no cal anar als paísos de l'Orient Mitjà o Pròxim, algúns dels quals, de religió islàmica, voldrien, per exemple, fer desaparèixer Israel del mapa, si no que a la nostra vella Europa també en tenim de controvèrsia, però en aquest cas, molt pacífica. Es tracta dels autobusos "ateus" que ja circulen pels carrers d'algunes ciutats, amb missatges que han estat ja contestats en d'altres vehicles homònims per altres col·lectius, com ara les religions cristianes evangèliques, a Madrid, o E-Cristians, a Barcelona, confrontació que no té cap mena de signer violent, més al contrari, molt pacífica.
La democràcia ha fet molt per permetre que aquestes religions, abans amagades, s'expressin lliurement. Però, el cert és que Déu, Al·là, Jehovà, AmonRa, Zeus, Kirú o com el volguem anomenar, no va fundar per ell mateix cap mena de religió. Podriem dir que, senzaillament espera de nosaltres, practioquem la que practiquem, que ens respectem i punt.
dissabte, 17 de gener del 2009
Què és "De tot, una mica?
És un programa de Ràdio Sarrià, que podeu escoltar tots els dijous, de 6 a 8 de la tarda, amb notícies, en algunes ocasions entrevistes, i música, però música d'aquélla que no molesta, relaxada i, en ocasions, referida a la notícia que s'ha donat abans.
De tot, una mica, com a programa de ràdio, ja fa uns quants anys que està en antena a Ràdio Sarrià. Va començar l'octubre de 1996, de moment, amb unes poques notícies, però ben aviat es van començar a fer algunes entrevistes. Pel programa han passat esceriptors, músics, metges, ONG i també representants d'institucions, com l'Institut Cattalà de la Dona,i d'associacions, com la de familiars d'afectats per l'anorèxia-bulímia o també la d'afectats per la fibromiàlgia i fatiga crònica.
S'ha parlat de jazz, de poesia, d'informàtica, medicina i salut, medi ambient i moltíssims altres temes.
I ara, a més del programa, també podreu llegir algúns articles en aquesta secció, articles d'opinió que encapçalen el programa, sempre sobre fets que han tingut lloc al llarg de la setmana.
De tot, una mica, com a programa de ràdio, ja fa uns quants anys que està en antena a Ràdio Sarrià. Va començar l'octubre de 1996, de moment, amb unes poques notícies, però ben aviat es van començar a fer algunes entrevistes. Pel programa han passat esceriptors, músics, metges, ONG i també representants d'institucions, com l'Institut Cattalà de la Dona,i d'associacions, com la de familiars d'afectats per l'anorèxia-bulímia o també la d'afectats per la fibromiàlgia i fatiga crònica.
S'ha parlat de jazz, de poesia, d'informàtica, medicina i salut, medi ambient i moltíssims altres temes.
I ara, a més del programa, també podreu llegir algúns articles en aquesta secció, articles d'opinió que encapçalen el programa, sempre sobre fets que han tingut lloc al llarg de la setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)