Com diu la cançó dels Mecano..."Un any més". Un any que se'ns en va, amb les seves coses bones (més aviat poquetes), i dolentes que, dissortadament, han sigut les més nombroses.
Ens deicxa un any que ha estat d'eleccions autonòmiques; dues que ja tocaven; les d' una Euskadi on, sense la violència d'ETA, guanyava el PNV després de quatre anys de "socioPP" i, per primera vegada en molt temps, una coalició "abertzale"; Bildu, entrava a l'escena política d'aquella Comunitat. Però també a Andalusia, on el Partit Socialista també s'imposava, com a cop de càstig al PP.
Però també hem tingut unes Autonòmiques avançades; a Catalunya, on Artur Mas continua com a President de la Generalitat, encara que no amb la majoria absoluta que ell esperava. Aquestes eleccions, però, encara no tocaven, doncs la Legislatura no s'havia acabat.
2012 ens deixa amb l'enfonsament d'un creuer a la Mediterrània, la meteorologia que fa de les seves, en forma de vents huracanats, com la tempesta que va deixar Nova York devastada o inundacions arreu del planeta, conflictes, com el de Síria, on un tossut Bashar-El-Assad continua delmant impunement els seus conciutadans, als que acusa de "terroristes", o Mali, on el fanatisme d'algún cabdill ansiós de poder no ha respectat ni el que era Patrimoni de la Humanitat ni els drets humans.
També és un any bo, en certa manera, pel poble palestí, quin territori ja es pot anomenar així; Palestina, doncs l'ONU li ha reconegut l'Estatut d'Estat Observador No-membre, un pas que els permet accedir a diversos organismes de la Institució internacional.
Les retallades, però, han estat a l'ordre del dia a casa nostra i, si a l'estiu els funcionaris de tot el territori espanyol van veure la paga extraurdinària reduïda en un 5 per cent, el cert és que, per Nadal ni tan sols l'han vista. També ha pujat l'IVA, sobre tot en algúns articles i serveis, on ha passat del 18 al 21 per cent, mentre que en altres ha passat del 4 al 10, restant encara reduït el dels aliments "bàsics". També les retallades han afectat l'ocupació, doncs se n'ha destruït més que creat, contràriament al que el programa electoral(...) deia.
Amb els rics més rics, i els pobvres més pobres, diem adéu a un any més, un 2012 al que hom considerava l'any "de la fi del Món", segons interpretacions d'un calendari maia. Però, sortosament, el 21-12-2112 la vida continuava...
dilluns, 31 de desembre del 2012
dijous, 20 de desembre del 2012
BONES FESTES PER A TOTS
dimarts, 18 de desembre del 2012
L'ALTRE TERRORISME
El divendres, 14 de Desembre passat, el Món es consternava ja per enèssima vegada, davant l''escena tràgica d'un home que havia entrat en una escola, disparant a discrewció i matant diverses persones entre elles, dissortadament, algúns nens.
Tot i que, en els primers moments, les informacions que areribaven eren força confoses, el cert és que les imatges eren prou colpidores, i eren la mostra de l'enèssim atemptat d'aquestes característiques.
De tots és ben sabut que, als Estats Units, on van passar els fets, tenir una arma és, sobre tot en algúns estats, quelcom tan fàcil com aqui tenir una càmera de vídeo i, evidentment, hi ha el que, si la memòria no em falla, s'anomena la "Societat del Rifle", una associació de persones que, senzillament, són partidàries de que la gent tingui armes.
Més armes no vol dir més seguretat, tal i com ja hem comprovat en moltes ocasions. I la darrera, els fets del 14 de Desembre passat.
De bn segur quer, als Estats Units, ja comença a haver-hi movimentrs en contra de l'excessiva permissivitt que hi ha amb la tinença d'armes una cosa que, fins i tot, el President Obama ha demanat que es faci. I és que una bona prevenció seria bona per a tothom.
Tot i que, en els primers moments, les informacions que areribaven eren força confoses, el cert és que les imatges eren prou colpidores, i eren la mostra de l'enèssim atemptat d'aquestes característiques.
De tots és ben sabut que, als Estats Units, on van passar els fets, tenir una arma és, sobre tot en algúns estats, quelcom tan fàcil com aqui tenir una càmera de vídeo i, evidentment, hi ha el que, si la memòria no em falla, s'anomena la "Societat del Rifle", una associació de persones que, senzillament, són partidàries de que la gent tingui armes.
Més armes no vol dir més seguretat, tal i com ja hem comprovat en moltes ocasions. I la darrera, els fets del 14 de Desembre passat.
De bn segur quer, als Estats Units, ja comença a haver-hi movimentrs en contra de l'excessiva permissivitt que hi ha amb la tinença d'armes una cosa que, fins i tot, el President Obama ha demanat que es faci. I és que una bona prevenció seria bona per a tothom.
dijous, 13 de desembre del 2012
UN NADAL SENSE...RES!
Fa molt poc que ha sortit publicat el darrer llibre de Benet XVI, que tracta sobre la infantesa de Jesús, un llibre que ja ha generat diverses polèmiques al voltant de la festa del Nadal, que celebrem el 25 de Desembre.
Segons ha transcendit, sembla ser que el llibre desmenteix o desmunta, d'alguna manera, algúns aspectes del Nadal cristià, el de tota la vida. Un dels aspectes és el fet que, segons s'afirma al llibre, no hi havia ni un bou ni una mula, cosa que, tan a la representació del Pessebre que es fa a les llars com al Pessebere Vivent que es representa a diverses poblacions, sempre ho hem vist així. I així ho acceptem.
Però la darrera i més gracioosa polèmica que ens arribava fa unes setmanes des de Roma és el fet curiós que l'obra situa els Reis Mags com si procedíssin de l'actual Andalusia, una Comunitat que, com tots sabem, llavors no existia, doncs era una de les províncies romanes en que estava estructurada la Península Ibèrica.
Algú afirmava fa uns dies que, encara que sembli mentida sembla que aquest Pontífex vulgui, d'alguna manera "cancel·lar" el Nadal. O és que, amb obres com aquesta, tindrem aviat un Nadal tan canviat que no s'assemblara en res, ni en les nadales,a l'actual?...
Segons ha transcendit, sembla ser que el llibre desmenteix o desmunta, d'alguna manera, algúns aspectes del Nadal cristià, el de tota la vida. Un dels aspectes és el fet que, segons s'afirma al llibre, no hi havia ni un bou ni una mula, cosa que, tan a la representació del Pessebre que es fa a les llars com al Pessebere Vivent que es representa a diverses poblacions, sempre ho hem vist així. I així ho acceptem.
Però la darrera i més gracioosa polèmica que ens arribava fa unes setmanes des de Roma és el fet curiós que l'obra situa els Reis Mags com si procedíssin de l'actual Andalusia, una Comunitat que, com tots sabem, llavors no existia, doncs era una de les províncies romanes en que estava estructurada la Península Ibèrica.
Algú afirmava fa uns dies que, encara que sembli mentida sembla que aquest Pontífex vulgui, d'alguna manera "cancel·lar" el Nadal. O és que, amb obres com aquesta, tindrem aviat un Nadal tan canviat que no s'assemblara en res, ni en les nadales,a l'actual?...
dilluns, 3 de desembre del 2012
ETERNA PROPAGANDA ELECTORAL.
Ja han passat, i fa dies, les Eleccions Autonòmiques, uns comicis que, si bé van donar la majoria al partit que ja governava Catalunya, no la hi van donar de manera total".
Però ara la forma en què quedara el Govern català és el de menys. El que cal mirar amb detenment és la quantitat immensa de propagandaa electoral que, hores d'ara, encara està penjada dels fanals o enganxada a tot arreu, una propaganda que, a més de ser ja una cosa obsoleta, no "fa bonic", com vulgarment es diu, doncs aquesta no és publicitat comercial que perdura més temps i que, òbviament, algún al treu quan la campanya s'ha acabat. Tampoc són atraccions de fira, que desapareixen just el dia després del final de les Fires.
El cert és que, quinze dies després de les Eleccions, encara tenim els cartells de les diferents formcions polítiques que, si be demanaven el vot en el seu moment, ara ja no ens demanen res més que el fet que, om passa amb la publicitat, algú ho neteji i, com seria normal, torni a deixar els fanals lliures i les parets sense les enganxines.
Però ara la forma en què quedara el Govern català és el de menys. El que cal mirar amb detenment és la quantitat immensa de propagandaa electoral que, hores d'ara, encara està penjada dels fanals o enganxada a tot arreu, una propaganda que, a més de ser ja una cosa obsoleta, no "fa bonic", com vulgarment es diu, doncs aquesta no és publicitat comercial que perdura més temps i que, òbviament, algún al treu quan la campanya s'ha acabat. Tampoc són atraccions de fira, que desapareixen just el dia després del final de les Fires.
El cert és que, quinze dies després de les Eleccions, encara tenim els cartells de les diferents formcions polítiques que, si be demanaven el vot en el seu moment, ara ja no ens demanen res més que el fet que, om passa amb la publicitat, algú ho neteji i, com seria normal, torni a deixar els fanals lliures i les parets sense les enganxines.
dijous, 29 de novembre del 2012
LA NOVA MANERA DE COMPRAR MÚSICA
El fet de comporar música enregistrada ha variat amb els anys, i hem passat dels vells discos "de pedra" a comprar-los còmodament des de casa, des del nostre ordinador.
Allò que s'havia convertit en tradició; anar a la botiga i triar i remenar discos a les prestatgeries on estaven, en algunes d'elles, molt ben classificats per intèrprets, estils i, fins i tot, nacionalitats, es va perdent amb la progressiva perdua de les botigues de discos que, a part de les dels grans magatzems, les petites han anat tancant poc a poc.
I és que el comerç, tan de discos com també de llibres i pel·lícules està canviant. I la botiga o el videoclub es van sustituïnt poc a poc per la pantalla de l'ordinador, on se'ns obre el catàleg per que triem i remenem, tan per comprar com per consumir-ho en "streaming", és a dir, des del "núvol", com ara es diu.
Esperem, però, que això tampoc signifiqui la mort de les petites, i encara existents, botigues, on es pot triar i remenar a gust.
Allò que s'havia convertit en tradició; anar a la botiga i triar i remenar discos a les prestatgeries on estaven, en algunes d'elles, molt ben classificats per intèrprets, estils i, fins i tot, nacionalitats, es va perdent amb la progressiva perdua de les botigues de discos que, a part de les dels grans magatzems, les petites han anat tancant poc a poc.
I és que el comerç, tan de discos com també de llibres i pel·lícules està canviant. I la botiga o el videoclub es van sustituïnt poc a poc per la pantalla de l'ordinador, on se'ns obre el catàleg per que triem i remenem, tan per comprar com per consumir-ho en "streaming", és a dir, des del "núvol", com ara es diu.
Esperem, però, que això tampoc signifiqui la mort de les petites, i encara existents, botigues, on es pot triar i remenar a gust.
dimecres, 21 de novembre del 2012
LLARGUES FESTES!
Anys enrere quan arribava Desembre, sobre tot a la segona meitat del darrer mes de l'any, els carrers de les ciutats s'engalanaven i els comerços, com no podia ser d'altra manera, lluïen les seves millors gales als aparadors per anunciar que el Nadal estava proper.
Amb els anys, això s'ha anat ampliant en el temps, i ja el 22 de Novembre, un mes i dos dies abans que les Festes arribin el cert és que, sobre tot els grans magatzems ja llueixen les seves gales nadalenques amb la il·luminació, al menys interior, encesa en algúns d'ells, les joguines ja arrenglerades al departament corresponent i, en una secció especialment preparada, els r3egals.
Certament que hem passat del Nadal que durava des de la setmana abans fins el dia 7 de Gener a un període nadalenc que, si fa o no fa, arriba a durar gairebé un mes i mig. Això si deixem de banda algúns indrets, sobre tot d'alta muntanya, als Alps, un l'arbre de Nadal desapareix gairebé abans de Stmana Santa.
Amb els anys, això s'ha anat ampliant en el temps, i ja el 22 de Novembre, un mes i dos dies abans que les Festes arribin el cert és que, sobre tot els grans magatzems ja llueixen les seves gales nadalenques amb la il·luminació, al menys interior, encesa en algúns d'ells, les joguines ja arrenglerades al departament corresponent i, en una secció especialment preparada, els r3egals.
Certament que hem passat del Nadal que durava des de la setmana abans fins el dia 7 de Gener a un període nadalenc que, si fa o no fa, arriba a durar gairebé un mes i mig. Això si deixem de banda algúns indrets, sobre tot d'alta muntanya, als Alps, un l'arbre de Nadal desapareix gairebé abans de Stmana Santa.
dimecres, 14 de novembre del 2012
QUAN MANA LA "PARTITOCRÀCIA"
Qualsebvol de les llengües parlades en l'actualitat disposen, segurament, d'organismes que vetllen per la seva conservació, difusió i promoció de les cultures que duen associades. Així, mentre el castellà o "español", tal i com se la coneix arreu del Món, disposa per a tal finalitat de l'Instituto Cervantes, amb delegacions arreu del Món i Càtedres i Lectorats de la llengua castellana a les més reconegudes Universitats del planeta, també d'altres llengües molt parlades, com ara el francès, l'anglès o el rús, també poden tenir els séus organismes conservadors i difusors de la llengua i cultura dels respctius paísos.
El català, com no pidia ser d'altra manera, també té el seu, que és l'Institut Ramón Llull, una institució que, igual que les que anteriorment hem esmentat, té com a missió la conservació i difusió de la llengua catalana i la cultura del nsotre país.
El dijous, 8 de Novembre passat, arribava la trista notícia de que, igual com ja havia fet l'Executiu autonòmic del Pais Valencià, el de Ses Illes ha donat l'esquena a aquesta Instituciò, una decissió que, certament, és més de caire polític que econòmic.
Catalans, valencians i balears parlem una mateixa llengua; el CATALÀ, que tmbé es parla a la Catalunya Nord i la Franja de Ponent. Cada territori amb les seves variants, però català, lliure de "partitocràcia", com deia un cap de llista durant l'inici de la campanya electoral per les passades eleccions al Parlament de Catalunya, doncs no són els ciutadans, si no els polítics els qui creen divisions com la que acaba de succeïr
El català, com no pidia ser d'altra manera, també té el seu, que és l'Institut Ramón Llull, una institució que, igual que les que anteriorment hem esmentat, té com a missió la conservació i difusió de la llengua catalana i la cultura del nsotre país.
El dijous, 8 de Novembre passat, arribava la trista notícia de que, igual com ja havia fet l'Executiu autonòmic del Pais Valencià, el de Ses Illes ha donat l'esquena a aquesta Instituciò, una decissió que, certament, és més de caire polític que econòmic.
Catalans, valencians i balears parlem una mateixa llengua; el CATALÀ, que tmbé es parla a la Catalunya Nord i la Franja de Ponent. Cada territori amb les seves variants, però català, lliure de "partitocràcia", com deia un cap de llista durant l'inici de la campanya electoral per les passades eleccions al Parlament de Catalunya, doncs no són els ciutadans, si no els polítics els qui creen divisions com la que acaba de succeïr
divendres, 9 de novembre del 2012
UNA NOVA I ESTRANYA FORMA DE TURISME
Durant els anys 50 i 60 del segle passat, quan es parlava de "turisme", generalment enteniem aquell turisme de sol i platja. I a la tarda, "corridas", mentre que de nit, el que dominava eren les festes flamenques. Era un turisme fàcil que, evidentment, portava diner fàcil a les zones turístiques de tot el territori espanyol.
Els temps, però, han canviat. I al sol i la platja, que agraden a tothom, s'ha afegit també el turisme cultural, amb visites a ciutats i poblacions del voltant d'on estiguem allotjats, ja per tenir monuments, museus, especialitats gastronòmiques, fires o festivals de música reconeguts, entre d'altres.
De fet, el turisme cultural ha anat darrerament en alça. I no és estrany veure autocars aparcats a "La Copa" de la capital del Gironès, que han portat grups de turistes que visiten el Barri Vell, la Catedral, la que actualment és Basílica de Sant Fèlix ó el Call Jueu, un dels més importants de la costa mediterrània.
Tot i això, darreramemt ha començat a posar-se en pràctica en algúns paísos europeus un alttre tipus de turisme "cultural", si alxí volem anomenar-lo. És l'anomenat necroturisme, o turisme pels cementiris. De fet ja hi ha, segons publicava fa pocs dies EP, algúns cementiris a tot el continent europeu que s'han constituït en xarxa visitable. Uns per que al seu interior hi ha obres d'art, però també uns altres, per que hi ha enmterrats personatges importants, com ara Beethoven, Mozart, Shakespeare, Manuel de Falla o Molière, només per posar uns exemples.
Encara que soni una mica malament, el nmecroturisme pot ser, sens dubte, la darrera moda en turisme.
Els temps, però, han canviat. I al sol i la platja, que agraden a tothom, s'ha afegit també el turisme cultural, amb visites a ciutats i poblacions del voltant d'on estiguem allotjats, ja per tenir monuments, museus, especialitats gastronòmiques, fires o festivals de música reconeguts, entre d'altres.
De fet, el turisme cultural ha anat darrerament en alça. I no és estrany veure autocars aparcats a "La Copa" de la capital del Gironès, que han portat grups de turistes que visiten el Barri Vell, la Catedral, la que actualment és Basílica de Sant Fèlix ó el Call Jueu, un dels més importants de la costa mediterrània.
Tot i això, darreramemt ha començat a posar-se en pràctica en algúns paísos europeus un alttre tipus de turisme "cultural", si alxí volem anomenar-lo. És l'anomenat necroturisme, o turisme pels cementiris. De fet ja hi ha, segons publicava fa pocs dies EP, algúns cementiris a tot el continent europeu que s'han constituït en xarxa visitable. Uns per que al seu interior hi ha obres d'art, però també uns altres, per que hi ha enmterrats personatges importants, com ara Beethoven, Mozart, Shakespeare, Manuel de Falla o Molière, només per posar uns exemples.
Encara que soni una mica malament, el nmecroturisme pot ser, sens dubte, la darrera moda en turisme.
dimecres, 31 d’octubre del 2012
PALS A LES RODES
Des que el Predsident Mas va decidir convocar eleccions anticipades i, a més, possibilitar d'alguna manera el dret a decidir per part dels catalans, han estat moltes les veus a favor i en contra de la possible independització de Catalunya.
A favor s'hi va mostrar, en entrevista concedida a un diari andalús, la Comissària de Justícia de la UE, tot i que posteriorment i, suposem que per pressions, ha rectificat.
En contra, i a més del Govern espanyol, n'hem sentit de tots colors. Sense anar més lluny, a finals d'Octubre passat, i en un programa-magazine d'una de les televisions privades a nivell d'Espanya, algú va assegurar, demostrant ignorància total en Història (No sé on va estudiar) que "Catalunya no ha estat mai independent", com volent dir que aquesta avui Comunitat, sempre ha estat "part" d'una Espanya que, a diferència de Catalunya, només té mig mil·leni, doncs quan Espanya es va "formar", Catalunya ja existia. I, per si squesta persona no ho sap, ja era una democràcia.
Però el mées vergonyós és el que, també a finals d'Octubre passat, declarava el Ministre de Justícia espanyol, en el sentit que ja s'ha demanat la realització d'alguna mena d'"arquitectura jurídica" (N'inventaran alguna, segurament absurda), per tal de saboejar una Democràcia a la que, pel que es veu, tenen moltíssima por. Fins i tot, i això ja és la goteta que fa vessar el got, un eurodiputat (del PP) va demanar que entrés la Guàrdia Civil a governar els Mossos...
També sentiem uan veu que atribuïa la convocatòria de referèndums als dictadors.
I és que el que és de dictadors és la convocatòria de referèndums amb tupinada, com el que durant els anys 60 del passat segle XX va convocar-se a la Espanya franquista per tal de donar "aprovació" a una llei que, de fet, ja estava aprovada abans de les votacions, doncs no es va sentir cap propaganda en favor del NO. A més, i com a conya, la televisió, llavors única al país, va passar-se uns quants dies passant un espot propagandístic on es llegia "El Pueblo votó SI "
Vist tot això, semblaria que el referèndum pel dret a decidir a Catalunya voldrien convocar-lo des del partit en el Govern. Això si, farien els possibles per fer sortir el NO, com a senyal de la por que tenen a les coses noves.
A favor s'hi va mostrar, en entrevista concedida a un diari andalús, la Comissària de Justícia de la UE, tot i que posteriorment i, suposem que per pressions, ha rectificat.
En contra, i a més del Govern espanyol, n'hem sentit de tots colors. Sense anar més lluny, a finals d'Octubre passat, i en un programa-magazine d'una de les televisions privades a nivell d'Espanya, algú va assegurar, demostrant ignorància total en Història (No sé on va estudiar) que "Catalunya no ha estat mai independent", com volent dir que aquesta avui Comunitat, sempre ha estat "part" d'una Espanya que, a diferència de Catalunya, només té mig mil·leni, doncs quan Espanya es va "formar", Catalunya ja existia. I, per si squesta persona no ho sap, ja era una democràcia.
Però el mées vergonyós és el que, també a finals d'Octubre passat, declarava el Ministre de Justícia espanyol, en el sentit que ja s'ha demanat la realització d'alguna mena d'"arquitectura jurídica" (N'inventaran alguna, segurament absurda), per tal de saboejar una Democràcia a la que, pel que es veu, tenen moltíssima por. Fins i tot, i això ja és la goteta que fa vessar el got, un eurodiputat (del PP) va demanar que entrés la Guàrdia Civil a governar els Mossos...
També sentiem uan veu que atribuïa la convocatòria de referèndums als dictadors.
I és que el que és de dictadors és la convocatòria de referèndums amb tupinada, com el que durant els anys 60 del passat segle XX va convocar-se a la Espanya franquista per tal de donar "aprovació" a una llei que, de fet, ja estava aprovada abans de les votacions, doncs no es va sentir cap propaganda en favor del NO. A més, i com a conya, la televisió, llavors única al país, va passar-se uns quants dies passant un espot propagandístic on es llegia "El Pueblo votó SI "
Vist tot això, semblaria que el referèndum pel dret a decidir a Catalunya voldrien convocar-lo des del partit en el Govern. Això si, farien els possibles per fer sortir el NO, com a senyal de la por que tenen a les coses noves.
dijous, 25 d’octubre del 2012
DEMANEN ELIMINAR EL FOIE GRAS
Ja fa molts anys que és entre nosaltres, i n'hi ha d'artesanal, sobre tot en llocs com la Val d'Aran i també en algúns punts de la veina França, així com també en algunes Comunitats Autònomes del territori espanyol. De totes maneres, actualment se'n troba en un format industrial. És el foie gras.
Les associacions pro drets dels animals, tals com el Partit Animalista, advoquen per que es deixi de produïr el polèmic aliment, atès que els animals amb quin fetge es fabrica; ànecs i oques, són sobrealimentats per que el fetge els creixi en sobremanera.
Considerat pels experts en gastronomia com un "aliment de luxe", el foie gras ja està, des de fa uns quants anys, prohibit a la ciutat nord-americana de Chicago.
Segons podia llegir el dimecres, 17 d'Octubre passat, en nota de premsa, difosa per EP, vuit eurodiputats han sol·licitat al Parlament Euiropeu la prohibició a tot el territori de la Unió de la fabricació, distribució i venda del producte. Els diputats ho argumenten també que la que ells qualifiquen de "barbàrie" amb que es sobrealimenta a les aus, quin fetge és utilitzat per fabricar el producte n'és la causa.
Són poquets, però és d'esperar que, malgrat tots els inconvenients que això pugui suposar, la UE prengui consciència del problema i deixem, ben aviat, dce veure aquest producte a les estanteries dels nostres supermercats.
Les associacions pro drets dels animals, tals com el Partit Animalista, advoquen per que es deixi de produïr el polèmic aliment, atès que els animals amb quin fetge es fabrica; ànecs i oques, són sobrealimentats per que el fetge els creixi en sobremanera.
Considerat pels experts en gastronomia com un "aliment de luxe", el foie gras ja està, des de fa uns quants anys, prohibit a la ciutat nord-americana de Chicago.
Segons podia llegir el dimecres, 17 d'Octubre passat, en nota de premsa, difosa per EP, vuit eurodiputats han sol·licitat al Parlament Euiropeu la prohibició a tot el territori de la Unió de la fabricació, distribució i venda del producte. Els diputats ho argumenten també que la que ells qualifiquen de "barbàrie" amb que es sobrealimenta a les aus, quin fetge és utilitzat per fabricar el producte n'és la causa.
Són poquets, però és d'esperar que, malgrat tots els inconvenients que això pugui suposar, la UE prengui consciència del problema i deixem, ben aviat, dce veure aquest producte a les estanteries dels nostres supermercats.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
EL POBRE PARC CENTRAL
Ja fa uns quatre anys que un bon dia el Parc Central, o el que havia sigut tal, va començar a quedar envaït per màquines. En principi, unes altes torres, en nom de deu, si la memòria no em falla, que van començar a bombejar litres i més litres d'aigua del subsol.
Els mesos han anat passant i sembla que l'any que vé, el TGV podria arribar a la capotal del Gironès per enllaçar, properament, amb França i Europa. Però el pobre Parc Central sembla que encara no torna a ser una realitat, si no tota una cimentera que, si ens la mirem des de les andanes de l'actual estació del tren, fa autèntica pena pensar que, on no fa gaires anys, hi havia plantes, zones enjardinades i gespa, així com una gran pista per patinar, ara només hi ha un terra de color de ciment.
Segons sembla, l'empresa que s'encarrega dels treballs de construcció de la nova estació d'alta velocitat va comprometre's, suposem que per escrit, a tornar al Parc Central l'aspecte que tenia abans del nyap que hi ha ara. El cert, però, és que de moment, res de res. I per acabar-ho d'arreglar, algúns negocis que estaven a la zona, han hagut de plegar veles.
És d'esperar que se'ls encengui la bombeta, i arreglin el Parc Central com estava abans.
Els mesos han anat passant i sembla que l'any que vé, el TGV podria arribar a la capotal del Gironès per enllaçar, properament, amb França i Europa. Però el pobre Parc Central sembla que encara no torna a ser una realitat, si no tota una cimentera que, si ens la mirem des de les andanes de l'actual estació del tren, fa autèntica pena pensar que, on no fa gaires anys, hi havia plantes, zones enjardinades i gespa, així com una gran pista per patinar, ara només hi ha un terra de color de ciment.
Segons sembla, l'empresa que s'encarrega dels treballs de construcció de la nova estació d'alta velocitat va comprometre's, suposem que per escrit, a tornar al Parc Central l'aspecte que tenia abans del nyap que hi ha ara. El cert, però, és que de moment, res de res. I per acabar-ho d'arreglar, algúns negocis que estaven a la zona, han hagut de plegar veles.
És d'esperar que se'ls encengui la bombeta, i arreglin el Parc Central com estava abans.
divendres, 12 d’octubre del 2012
POTENCIANT L'ANGLÈS
En temps passats, l'ensenyament era quelcom força feixuc, doncs moltes de les assignatures tenien en la memoritzacó la seva base i, pel que fa la llengua, el castellà era la vehicular. I, si és que algú volia aprendre el català, si bé podia fer-ho a la mateixa escola, aquest no comptava més que com una activitat extraescolar que, si la memòria no em falla, s'amagava sota d'altres epígrafs, com "música".
Pel que fa altres llengües, als cursos que avui corresponen a l'ESO es podia començar a aprendre el francès ua llengua que, si bé entrava dins del currículum, aquesta era batejada com a "Idioma Moderno", segurament per distingir-la clarament del llatí, que es començava a aprendre, si malament no ho recordo, al tercer curs del llavors Batxillerat Elemental.
El panorama ha canviat molt, i l'aprenentatge actualment es fa més mitjançnt pràctica que per teòrica i memorització. I les llengües s'ensenyen tot utilitzant els mètodes audiovisuals que, fa aproximadament uns 56 anys, ja proposava el professor Gougenheim.
El futur, però, passa per impartir en llengua anglesa algunes de les matèries curriculars i, a aquest efecte, ja hi ha escoles on els alumnes comencen a introduïr-se en aquesta llengua des de molt petits.
Des del present curs, però, els alumnes que cursen Ciències de la Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja es preparen per aquest futur, per tal d'impartir també les matèries curriculars en anglès, a més del català o el castellà.
No sé quin nivell d'anglès tenen els alumnes actualment quan surten de l'ESO o el Batxillerat. Però el castellà és, en contra del que des d'algúns estaments polítics a nivell espanyol s'ha dit, molt elevat. Però amb aquest mètode, el més segur és que els futurs ciutadans sortiran de l'ESO i el Batxillerat amb les tres llengües a un alt nivell, lo qual els fara encara més competitius per aconseguir trebalar o estudiar en qualsevol país del Món.
Pel que fa altres llengües, als cursos que avui corresponen a l'ESO es podia començar a aprendre el francès ua llengua que, si bé entrava dins del currículum, aquesta era batejada com a "Idioma Moderno", segurament per distingir-la clarament del llatí, que es començava a aprendre, si malament no ho recordo, al tercer curs del llavors Batxillerat Elemental.
El panorama ha canviat molt, i l'aprenentatge actualment es fa més mitjançnt pràctica que per teòrica i memorització. I les llengües s'ensenyen tot utilitzant els mètodes audiovisuals que, fa aproximadament uns 56 anys, ja proposava el professor Gougenheim.
El futur, però, passa per impartir en llengua anglesa algunes de les matèries curriculars i, a aquest efecte, ja hi ha escoles on els alumnes comencen a introduïr-se en aquesta llengua des de molt petits.
Des del present curs, però, els alumnes que cursen Ciències de la Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja es preparen per aquest futur, per tal d'impartir també les matèries curriculars en anglès, a més del català o el castellà.
No sé quin nivell d'anglès tenen els alumnes actualment quan surten de l'ESO o el Batxillerat. Però el castellà és, en contra del que des d'algúns estaments polítics a nivell espanyol s'ha dit, molt elevat. Però amb aquest mètode, el més segur és que els futurs ciutadans sortiran de l'ESO i el Batxillerat amb les tres llengües a un alt nivell, lo qual els fara encara més competitius per aconseguir trebalar o estudiar en qualsevol país del Món.
dimarts, 2 d’octubre del 2012
S'HA ACABAT LA GUERRA DEL FUTBOL
Fa uns quants anys, quan va començar a funcionar un incipìent i llavors rudimentari canal televisiu de pagament, el fet de veure a través d'ell un partiot de futbol de Lliga cada setmana en règim de peatge, era quàsi una annècdota.
Aquella experiència, però, va atraure multitid d'abonats, no només per l'esport-rei, si no també per que s'hi emetien, en el mateix sistema de pagament per visió, pel·lícules que feia poc que s'havien estrenat als cinemes i que, per descomptat, estaven encara vetades a les televisions en obert.
Uns anys després, i com per art de màgia, van començar a aparèixer plataformes digitals, també de pagament, però via satèl·lit. Aquelles, que a Espanya van arribar a ser dues, encara que més tard una d'elles s'ho va menjar tot, ja posaven en pràctica quelcom més sofisticat, consistent en que oferien partits en "obert" dins dels paquets bàsics, però els partits en què intervenien equips com ara el Reial Madrid, Barça o altres que, pel fet d'estar a les primers places de la classificació tenien dret a competicions europees, s'emetien en règim de pagament d'un suplement per tal de poder gaudir d'ells, mètode que s'anomenava de "pay per view", o pagament per visió. Un pagament quina quota augmentava si el partit era un clàssic (Reial Madrid-Barça o Barça-Madrid).
Des d'aquesta temporada, que fa un mes i escatx que està en joc, tot el futbol de primera és de pagament, i el dilluns s'emet el "partit de classe C" en obert, a ttravés d'un canal privat. A més, entre el dissabte i el diumenge, només es poden veure en obert partits de Segona A.
Així, als molt afeccionats a l'esport rei no els queda més remei que abonar-se a una plataforma de pagament si el que volen és seguir els seus equips. I és que el negoci del futbol no nota ni de bon tros la crisi, doncs segons dades facilitades darrerament per les plataformes, aquestes compten ja amb 3 milions d'abonats a tot el país.
El final de la guerra, però, també ha comportat el fet que les Ràdios puguin, de nou, accedir als camps de futbol. I si algún "futbolero" no pot o no vol abonar-se a la "tele de peatge" sempre pot, com antigament, enganxar l'orella al transistor.
Aquella experiència, però, va atraure multitid d'abonats, no només per l'esport-rei, si no també per que s'hi emetien, en el mateix sistema de pagament per visió, pel·lícules que feia poc que s'havien estrenat als cinemes i que, per descomptat, estaven encara vetades a les televisions en obert.
Uns anys després, i com per art de màgia, van començar a aparèixer plataformes digitals, també de pagament, però via satèl·lit. Aquelles, que a Espanya van arribar a ser dues, encara que més tard una d'elles s'ho va menjar tot, ja posaven en pràctica quelcom més sofisticat, consistent en que oferien partits en "obert" dins dels paquets bàsics, però els partits en què intervenien equips com ara el Reial Madrid, Barça o altres que, pel fet d'estar a les primers places de la classificació tenien dret a competicions europees, s'emetien en règim de pagament d'un suplement per tal de poder gaudir d'ells, mètode que s'anomenava de "pay per view", o pagament per visió. Un pagament quina quota augmentava si el partit era un clàssic (Reial Madrid-Barça o Barça-Madrid).
Des d'aquesta temporada, que fa un mes i escatx que està en joc, tot el futbol de primera és de pagament, i el dilluns s'emet el "partit de classe C" en obert, a ttravés d'un canal privat. A més, entre el dissabte i el diumenge, només es poden veure en obert partits de Segona A.
Així, als molt afeccionats a l'esport rei no els queda més remei que abonar-se a una plataforma de pagament si el que volen és seguir els seus equips. I és que el negoci del futbol no nota ni de bon tros la crisi, doncs segons dades facilitades darrerament per les plataformes, aquestes compten ja amb 3 milions d'abonats a tot el país.
El final de la guerra, però, també ha comportat el fet que les Ràdios puguin, de nou, accedir als camps de futbol. I si algún "futbolero" no pot o no vol abonar-se a la "tele de peatge" sempre pot, com antigament, enganxar l'orella al transistor.
dimarts, 18 de setembre del 2012
QUÉ TIEMPO TAN...AFLAMENCADO
Està basada, segons sembla, en una melodia popular russa. Però l'any 1969, la cançó va saltar a la fama en diverses versions; per una banda, una en anglès, amb el títol "Those were the days", que ens va arribar de la ma de la càlida veu de la cantant irlandesa Mary Hopkin. I, d'altra banda, dues versions en castellà, sota el títol "Qué tiempo tan feliz", que ens van arribar de la ma del cantant britànic Matt Monro i, per altra banda, de la del grup espanyol "Los Sprinters".
Però la cançó és, d'un temps ençà, la sintonia del programa estrella dels dissabtes i diumenges a la tarda d'un dels canals privats de televisió que emeten a nivell de tot el territori espanmyol.
Presentat per na veterana de la televisió, com és María-Teresa Campos; "Qué tiempo tan feliz" va començar evocant la música que es feia a Espanya durant el passat segle XX, havent-se recordat a través d'ell moments estelars de la música moderna espanyola, amb el record de diversos artistes, tan dels que encara hi són com d'altres que ja no estàn entre nosaltres.
Però ja fa un temps que el programa, en un principi font de records per a molts de nosaltres, que vam poder tornar a veure grups com els Stop, els Bravos o els Brincos, i els trionfs de Massiel i Salomé a Eurovisió, aquest darrer, aigualit per un quàdruple empat, s'ha encallat de manera gairebé permanent en un sol estil de música; el flamenc, les "tonadilleras" i tot allò que té a veure amb el gènere.
Amb aqwuest tomb, no sé què pensarien els autors de la melodia si veiéssin com un canal privat la utilitza per anunciar, senzillament, un sol i únic estil musical. Possiblement obligarien la direcció del mateix a canviar-ne el nom i per què no, la sintonia.
Però la cançó és, d'un temps ençà, la sintonia del programa estrella dels dissabtes i diumenges a la tarda d'un dels canals privats de televisió que emeten a nivell de tot el territori espanmyol.
Presentat per na veterana de la televisió, com és María-Teresa Campos; "Qué tiempo tan feliz" va començar evocant la música que es feia a Espanya durant el passat segle XX, havent-se recordat a través d'ell moments estelars de la música moderna espanyola, amb el record de diversos artistes, tan dels que encara hi són com d'altres que ja no estàn entre nosaltres.
Però ja fa un temps que el programa, en un principi font de records per a molts de nosaltres, que vam poder tornar a veure grups com els Stop, els Bravos o els Brincos, i els trionfs de Massiel i Salomé a Eurovisió, aquest darrer, aigualit per un quàdruple empat, s'ha encallat de manera gairebé permanent en un sol estil de música; el flamenc, les "tonadilleras" i tot allò que té a veure amb el gènere.
Amb aqwuest tomb, no sé què pensarien els autors de la melodia si veiéssin com un canal privat la utilitza per anunciar, senzillament, un sol i únic estil musical. Possiblement obligarien la direcció del mateix a canviar-ne el nom i per què no, la sintonia.
diumenge, 16 de setembre del 2012
CARTA MAGNA O PAPER MULLAT?
L'11 sde Setembre passat, Catalunya va sortir al carrer en masa, per tal de reclamar la independència, una reivindicació que, encara que fins ara no s'havia expressat de manera tan clara, ja fa temps que estava "latent".
Uns dies després, i dins d'un programa de debat que una televisió privada (de dretes) emet els dissabtes, van ser convidades persones en pro i en contra de la independència. Entre les que estaven en contra, evidentment, hi havia membres del PP, entestats en augurar-li a una Catalunya independent tots els mals del Món, en un gest de la inequívoca "política de la por" que ells practiquen, amenaçant amb el fet que s'establirien "fronteres", que Shengen va eliminar i preguntant-se on vendria Catalunya els seus productes.
Entre els en pro, un economista, que va ser tractat de mentider quan va presentar informes en els que s'assegurava tot el contrari del que auguren des del Govern del PP, és a dir, que Catalunya creixeria i seria capaç de retornar a Europa.
La polèmica està servida, i el cert és que ens posaran totes les traves que puguin, tot fent servir "La Constitució" com a excusa, una Carta Magna que, en ocasions és sagrada, però en altres, senzill paper mullat, segons com a ells els convingui.
Uns dies després, i dins d'un programa de debat que una televisió privada (de dretes) emet els dissabtes, van ser convidades persones en pro i en contra de la independència. Entre les que estaven en contra, evidentment, hi havia membres del PP, entestats en augurar-li a una Catalunya independent tots els mals del Món, en un gest de la inequívoca "política de la por" que ells practiquen, amenaçant amb el fet que s'establirien "fronteres", que Shengen va eliminar i preguntant-se on vendria Catalunya els seus productes.
Entre els en pro, un economista, que va ser tractat de mentider quan va presentar informes en els que s'assegurava tot el contrari del que auguren des del Govern del PP, és a dir, que Catalunya creixeria i seria capaç de retornar a Europa.
La polèmica està servida, i el cert és que ens posaran totes les traves que puguin, tot fent servir "La Constitució" com a excusa, una Carta Magna que, en ocasions és sagrada, però en altres, senzill paper mullat, segons com a ells els convingui.
dissabte, 8 de setembre del 2012
UNA GRÈCIA AMENAÇADA
El dissabte, 8 de setembre passat, vam ser testimonis, des de la televisió i també des d'Internet, de la "justícia" molt a la seva manera que els membres del partit grec "Alba Daurada" estàn duent a terme en aquéll país en vers els immigrants que practiquen el "top-manta" com a forma de guanyar-se l'existència i, paradoxalment, la passivitat de la Policia d'aquéll país envers els neonazis, suposadament per que amb ells anava algún dels diputats del partit neonazi que, com és de supoosar, són intocables malgrat la barbàrie que practicaven.
Dissortadament aquest sentiment retrògrade està aflorant amb força en algúns paísos, encara que es limita a grupúscles. Però el cert és que aquest radicalisme és, com tots, força dolent per a tothom, sobre tot en un país que, com és el cas de Grècia, que va ser en un moment, bressol de cultures i ara un país amb quantiosos monuments, vestigis d'un passat gloriós que, tan els experts om els simples turistes, aprecien en gran mesura.
Seria una pena que, per culpa de les bretolades d'aquests exaltats fanàtics quina única intenció és sembrar la por, el país, ja sumergit en una crisi, acabés perdent una de les fonts de riquesa; el turisme.
Dissortadament aquest sentiment retrògrade està aflorant amb força en algúns paísos, encara que es limita a grupúscles. Però el cert és que aquest radicalisme és, com tots, força dolent per a tothom, sobre tot en un país que, com és el cas de Grècia, que va ser en un moment, bressol de cultures i ara un país amb quantiosos monuments, vestigis d'un passat gloriós que, tan els experts om els simples turistes, aprecien en gran mesura.
Seria una pena que, per culpa de les bretolades d'aquests exaltats fanàtics quina única intenció és sembrar la por, el país, ja sumergit en una crisi, acabés perdent una de les fonts de riquesa; el turisme.
dimecres, 5 de setembre del 2012
UNA COMPLICITAT SOSPITOSA
Fa un temps, no recordo ara si dos o tres anys, es va parlar molt a nivell de tot el territori espanyol sobre els "horaris protegits" , uns horaris en els que se suposa que pot haver-hi una potencial audiència de menors davant de les pantalles de televisió i, per tant, calia, d'alguna mansra, regular els continguts que s'emetéssin durant aquella franja horària per, precisament, no perjudicar la integritat dels menors.
Aquella normativa "meravellosa" que va ser consensuada en un bon principi per tothom, sembla que ara comença a convertir-se en autèntic paper mullat donat el flagrantíssim incompliment, per part de TVE que, el dia 5 de Setembre passat, i després de sis anys de no fer-ho, va col·locar una "corrida" a les sis de la tarda (horari infantil), tot saltant-se "a la torera" i mai millor emprada l'expressió, la normativa vigent en tal sentit.
De fet, hom pensava que no hi havia tanta gent disposada a pagar per "gaudir", si així se'n pot anomenar, del patiment i posterior mort de sis pobres toros a mans de tres sinistres personatges embotits en uns vestits que els van com una funda al paraigües. Però en connectar aquell dia amb "La 1", el fet sorprenent va ser veure les graderies de la plaça de Burgos plenes a vessar del que, més que seguidors, podriem anomenar còmplices d'aquella barbàrie. Segurament que el ple a vessar no era real!
S'està cridant que "no hi ha diners", i s'està advocant per la protecció dels menors. A més, ja hi ha dues Comunitats Autònomes, quals són Canàries i Catalunya, sense curses de braus i, paradoxalment, la televisió pública espanyola, lluny de complir amb la normativa la viola, segurament per imposició del PP quan hauria de ser aquesta televisió, com a mitjà públic que és, la primera en respectar la integritat dels menors deixant de banda les "ordres" dels governants de torn, i transmetent, per exemple, els Jocs Paralímpics, que s'han estat celebrant a Londres i col·laborant en l'abolició del maltractament animal, sigui quina sigui la seva forma i nom.
Aquella normativa "meravellosa" que va ser consensuada en un bon principi per tothom, sembla que ara comença a convertir-se en autèntic paper mullat donat el flagrantíssim incompliment, per part de TVE que, el dia 5 de Setembre passat, i després de sis anys de no fer-ho, va col·locar una "corrida" a les sis de la tarda (horari infantil), tot saltant-se "a la torera" i mai millor emprada l'expressió, la normativa vigent en tal sentit.
De fet, hom pensava que no hi havia tanta gent disposada a pagar per "gaudir", si així se'n pot anomenar, del patiment i posterior mort de sis pobres toros a mans de tres sinistres personatges embotits en uns vestits que els van com una funda al paraigües. Però en connectar aquell dia amb "La 1", el fet sorprenent va ser veure les graderies de la plaça de Burgos plenes a vessar del que, més que seguidors, podriem anomenar còmplices d'aquella barbàrie. Segurament que el ple a vessar no era real!
S'està cridant que "no hi ha diners", i s'està advocant per la protecció dels menors. A més, ja hi ha dues Comunitats Autònomes, quals són Canàries i Catalunya, sense curses de braus i, paradoxalment, la televisió pública espanyola, lluny de complir amb la normativa la viola, segurament per imposició del PP quan hauria de ser aquesta televisió, com a mitjà públic que és, la primera en respectar la integritat dels menors deixant de banda les "ordres" dels governants de torn, i transmetent, per exemple, els Jocs Paralímpics, que s'han estat celebrant a Londres i col·laborant en l'abolició del maltractament animal, sigui quina sigui la seva forma i nom.
diumenge, 26 d’agost del 2012
AMARGANT LA VIDA DELS DEMÉS...
El 22 de Juliol de 2011, Noruega i Europa sencera van quedar consternades amb la trista notícia de que un individu havia perpetrar un doble atemptat; al cor de la capital del país i a l'illa d'Utôya, a pocs quilòmetres de la capital, un doble atemptat que deixava el tristíssim balanç de 77 persones mortes i quantiosos ferits, a banda dels danys materials.
El 24 d'Agost passat, un tribunal norueg sentenciava, després de 10 setmanes de judici, l'autor confés d'aquells sagnants atemptats que van destrossar 77 famílies, a la pena màxima que es pot imposar, segons les lleis, a Noruega; 21 anys revisables.
El dia següent, dissabte 25, vaig sentir per casualitat una persona que comentava: "Certament, hi ha persones que viuen una vida tan miserablement amargada que gaudeixen amargant la dels demés".
A la vista de l'actitud de l'autor confés dels fets en sentir la sentència, de respondre no només amb un somriure, si no pel fet que va demanar disculpes "per no haver mort més gent" i fer la salutació feixista, hom podria arribar a la conclusió de que, amb la seva actitud de considerar la sentència com una "victòria" personal, és un dels mots que hi ha hagut al llarg de la Història, i que van des de Neró fins els encara dissortadament existents dictadors autàrquics, que no volen deixar el poder malgrat matar de fam o massacrar a foc i acer els seus conciutadans.
Actituds com aquesta no fan més que denmostrar-nos que, dissortadament, encara hi ha persones que volen fer prevaler les seves idees malgrat estiguine quivocades, tot anomenant "infidels" o fins i tot "terroristes" els qui no les acaten. Fins on arriba la cobdìcia humana!!!
El 24 d'Agost passat, un tribunal norueg sentenciava, després de 10 setmanes de judici, l'autor confés d'aquells sagnants atemptats que van destrossar 77 famílies, a la pena màxima que es pot imposar, segons les lleis, a Noruega; 21 anys revisables.
El dia següent, dissabte 25, vaig sentir per casualitat una persona que comentava: "Certament, hi ha persones que viuen una vida tan miserablement amargada que gaudeixen amargant la dels demés".
A la vista de l'actitud de l'autor confés dels fets en sentir la sentència, de respondre no només amb un somriure, si no pel fet que va demanar disculpes "per no haver mort més gent" i fer la salutació feixista, hom podria arribar a la conclusió de que, amb la seva actitud de considerar la sentència com una "victòria" personal, és un dels mots que hi ha hagut al llarg de la Història, i que van des de Neró fins els encara dissortadament existents dictadors autàrquics, que no volen deixar el poder malgrat matar de fam o massacrar a foc i acer els seus conciutadans.
Actituds com aquesta no fan més que denmostrar-nos que, dissortadament, encara hi ha persones que volen fer prevaler les seves idees malgrat estiguine quivocades, tot anomenant "infidels" o fins i tot "terroristes" els qui no les acaten. Fins on arriba la cobdìcia humana!!!
dimecres, 22 d’agost del 2012
"I LOVE LLORET..." PERÒ QUIN LLORET?
Lloret de Mar, una població de la Costa Brava Sud, dedicada abans a la pesca artesanal, però avui al turisme, ha estat aquest estiu, que ja està donant els darrers senyals, en boca de tota Europa.
I és que un canal de televisió alemany, privat, com no podia ser d'altra manera, ha fet a la ciutat costanera un "reality show", d'aquests que estàn avui dia tan de moda. En ell, però, un grup de nois i noies donaven a conèixer un LLoret que, ni l'Ajuntament ni els ciutadans lloretencs volen; el del "turisme de boratxetra". I tot amb la connivència d'un tal "Don Francis", un extravagant empresari alemany, propietari d'algúns locals nocturns a las ciutat selvatana.
Davant la indignació, tan del Consistori lloretenc com també de la Generalitat, que han enviat sengles requeriments al canal responsable del disbarat, el 18 d'Agost passat, el programa "El Gran Debate", que és més un "talk show" que un debat amb cara i ulls, va convidar el tal "Don Francis", qui va defensar aferrissadament el programa, a més de la cançoneta promocional, composta i enregistrada, segons sembla, pel mateix personatge, dclarat ja "persona non-grata" a la vila costanera.
De fet, els convidats que estaven allà, després d'escoltar-se amb cara de mussol els arguments de l'extravagant personatge, no van arribar a cap conclusió.
I és que Lloret, una ciutat turística al Sud de la Costa Brava és, certament, més bonica de dia que de nit, amb indrets com el Jardí Botànic, una joia que ara es pot visitar amb una mateixa entrada, juntament amb el de Blanes. Tot un atractiu pels amants de la Natura que, precisament, no volen ni sentir parlar de la "festa", tal i com la entén el tal Francis. Un turisme de caire més familiar que, en definitiva, és el que els lloretencs reclamen.
I és que un canal de televisió alemany, privat, com no podia ser d'altra manera, ha fet a la ciutat costanera un "reality show", d'aquests que estàn avui dia tan de moda. En ell, però, un grup de nois i noies donaven a conèixer un LLoret que, ni l'Ajuntament ni els ciutadans lloretencs volen; el del "turisme de boratxetra". I tot amb la connivència d'un tal "Don Francis", un extravagant empresari alemany, propietari d'algúns locals nocturns a las ciutat selvatana.
Davant la indignació, tan del Consistori lloretenc com també de la Generalitat, que han enviat sengles requeriments al canal responsable del disbarat, el 18 d'Agost passat, el programa "El Gran Debate", que és més un "talk show" que un debat amb cara i ulls, va convidar el tal "Don Francis", qui va defensar aferrissadament el programa, a més de la cançoneta promocional, composta i enregistrada, segons sembla, pel mateix personatge, dclarat ja "persona non-grata" a la vila costanera.
De fet, els convidats que estaven allà, després d'escoltar-se amb cara de mussol els arguments de l'extravagant personatge, no van arribar a cap conclusió.
I és que Lloret, una ciutat turística al Sud de la Costa Brava és, certament, més bonica de dia que de nit, amb indrets com el Jardí Botànic, una joia que ara es pot visitar amb una mateixa entrada, juntament amb el de Blanes. Tot un atractiu pels amants de la Natura que, precisament, no volen ni sentir parlar de la "festa", tal i com la entén el tal Francis. Un turisme de caire més familiar que, en definitiva, és el que els lloretencs reclamen.
diumenge, 12 d’agost del 2012
UNA CONTRADICCIÓ MONUMENTAL
El dilluns, 13 d'Agost passat, em vaig connectar al nou canal que, via satèl·lit i també ara via la Xarxa, emet, sota el nom d'"Hispan TV" ni més ni menys que des d'Iran.
En el moment de connectar-me, acabaven de projectar la pel·lícula "Taxi cap al cantó fosc", i al plató hi havia tres persones, naturalment de nacionalitat espanyola, que van advocar a boca plena contra la tortura, justament des d'un país que, si no la practica, sí que la tolera força sistemàticament.
Quan va acabar la tertúlia que els tres, dos homes i una dona que, casualment, no anava vestida com les fan anar en aquell país, va començar un butlletñi de notícies, quina primera informació feia referència al desastre que està visquent Síria, un país amb un president quines ànsies de perpetuar-se en el poder l'han portat a combatre els seus propis conciutadans, en lloc de marxar.
En acabar la careta del programa, i en un plató de brillants colors, el presentador de les notícies va gosar tractar de "terroristes" els qui s'oposen, precisament, al terrorisme d'estat del president El-Assad.
No sé si els qui regulen les concessions de televisió via satèl·lit i via Internet estàn a l'aguait de canals tòxics com aquest, finançat per un dictador, que recolza altres paísos amb règims semblats i, per més vergonya, ho escampen per tot el planeta.
En el moment de connectar-me, acabaven de projectar la pel·lícula "Taxi cap al cantó fosc", i al plató hi havia tres persones, naturalment de nacionalitat espanyola, que van advocar a boca plena contra la tortura, justament des d'un país que, si no la practica, sí que la tolera força sistemàticament.
Quan va acabar la tertúlia que els tres, dos homes i una dona que, casualment, no anava vestida com les fan anar en aquell país, va començar un butlletñi de notícies, quina primera informació feia referència al desastre que està visquent Síria, un país amb un president quines ànsies de perpetuar-se en el poder l'han portat a combatre els seus propis conciutadans, en lloc de marxar.
En acabar la careta del programa, i en un plató de brillants colors, el presentador de les notícies va gosar tractar de "terroristes" els qui s'oposen, precisament, al terrorisme d'estat del president El-Assad.
No sé si els qui regulen les concessions de televisió via satèl·lit i via Internet estàn a l'aguait de canals tòxics com aquest, finançat per un dictador, que recolza altres paísos amb règims semblats i, per més vergonya, ho escampen per tot el planeta.
divendres, 10 d’agost del 2012
MODIFICANT EL TURISME
De ben segur que molts de nosalttres rcordem la grandiosa quantitat de cançons que, durant la segona meitat del segle XX, concretament els anys 50, 60 i 70, van arribar a sortir tot fent publicitat de l'illa de Mallorca, una illa, llavors paradisiaca però que, amb l'arribada massiva de turistes, va nar-se omplint de "totxo", en forma d'hotels i edificis d'apartaments, així com urbanitzacions que van deixar aquell indret convertit en el paradigma de la massificació turística i, evidentment, constructiva.
A la Península, però, també hi ha indrets que, si bé eren competament paradisiacs antigament, ara són conjunts de grans edificis, molts d'ells a primera línia de mar, com és el cas de Benidorm, a la costa de la Comunitat Valenciana o, sense anar tan lluny, Platja d'Aro, a la Costa Brava Centre, també publicitada anys enrere a través de Ràdio Mi amigo, una ja inexistent emissora holandesa..
Lloret de Mar és una vila de la comarca de la Selva, provista de platges i també dedicada al turisme.
Però, sobre tot des que hi ha el Casino, Lloeet ha estat, en certa manera, relacionada amb un turisme que, lluny de ser familiar, que és el que l'Ajuntament de la vila i els ciutadsns voldrien, ha anat derivant, sobre tot on hi ha els locals de lleure, en un turisme força "anàrquic", per dir-ho amb paraules planeres i no ofensives.
El dijous, 9 d'Agost passat, apareixia la notícia de que un canal de televisió privat, ni més ni menys que de la molt avançada Alemanya, està fent a la vila costanera una mena de "GH" que, sota el títol de "We love Lloret", promociona, precisament, aquest turisme. I ho fa amb la connivència d'un empresari, d'aquella nacionalitat, que té un negoci a la vila costanera, concretament un bar musical i a qui el Consistori preten declarar "persona non-grata".
No cal dir que aquest canal, contra qui el Consistori lloretenc i la Generalitat pensen interposar una denúncia, s'ha convertit en el malsòn dels lloretencs, però també una mica de tota la costa espanyola, ja que actuen com autèntics iconoclastes dels valors que pot tenir un turisme familiar i, certament, més sa.
A la Península, però, també hi ha indrets que, si bé eren competament paradisiacs antigament, ara són conjunts de grans edificis, molts d'ells a primera línia de mar, com és el cas de Benidorm, a la costa de la Comunitat Valenciana o, sense anar tan lluny, Platja d'Aro, a la Costa Brava Centre, també publicitada anys enrere a través de Ràdio Mi amigo, una ja inexistent emissora holandesa..
Lloret de Mar és una vila de la comarca de la Selva, provista de platges i també dedicada al turisme.
Però, sobre tot des que hi ha el Casino, Lloeet ha estat, en certa manera, relacionada amb un turisme que, lluny de ser familiar, que és el que l'Ajuntament de la vila i els ciutadsns voldrien, ha anat derivant, sobre tot on hi ha els locals de lleure, en un turisme força "anàrquic", per dir-ho amb paraules planeres i no ofensives.
El dijous, 9 d'Agost passat, apareixia la notícia de que un canal de televisió privat, ni més ni menys que de la molt avançada Alemanya, està fent a la vila costanera una mena de "GH" que, sota el títol de "We love Lloret", promociona, precisament, aquest turisme. I ho fa amb la connivència d'un empresari, d'aquella nacionalitat, que té un negoci a la vila costanera, concretament un bar musical i a qui el Consistori preten declarar "persona non-grata".
No cal dir que aquest canal, contra qui el Consistori lloretenc i la Generalitat pensen interposar una denúncia, s'ha convertit en el malsòn dels lloretencs, però també una mica de tota la costa espanyola, ja que actuen com autèntics iconoclastes dels valors que pot tenir un turisme familiar i, certament, més sa.
dilluns, 6 d’agost del 2012
"EDUCACIÓ"...PER A LA CIUTADANIA?
Una coneguda dita castellana diu: "Cada maestrillo tiene su librillo".
Aquesta màxima es podria aplicar perfctament al que passa amb els diferents equips governamentals que van passant per Moncloa. El que uns posen, els altres ho treuen ò, si més no, ho retallen per tal o qual raó.
Això és el que sembla passar amb la tan discutida Educació per a la Ciutadania, una assignatura que, des de l'Executiu Zapatero, es va incloure a l'ESO com una més que certa forma d'ensenyar els alumnes a ser millors en la vida, més tolerants amb tothom...En definitiva, una assignatura que els ajudava a ser millors ciutadans.
Tal cosa, però, ja no va agradar a partit que ara està en el Govern i llavors estava a l'oposició. I el fet de no agrdar-los ja s'ha traduït en una fortíssima mutilació de la matèria, de tal manera que tots els aspectes relacionats amb la tolerància cap als demés seran ja suprimits de les noves edicions del llibre text de la matèria per que, segons ells, són "adoctrinadors".
"adoctrinar" en la tolerància, per si els del Pp no ho saben, és "adoctrinar" de forma correcta. O és que pretenen tornar a implantar al currículum escolar aquella tan "adoctrinadora" "Formación del Espíritu Nacional", un "adoctrinament" que, segurament que sí que els aniria be..
No viatgem al passat, senyors, que estem al segle XXI i hi ha coses que ja estàn més que obsoletes!
Aquesta màxima es podria aplicar perfctament al que passa amb els diferents equips governamentals que van passant per Moncloa. El que uns posen, els altres ho treuen ò, si més no, ho retallen per tal o qual raó.
Això és el que sembla passar amb la tan discutida Educació per a la Ciutadania, una assignatura que, des de l'Executiu Zapatero, es va incloure a l'ESO com una més que certa forma d'ensenyar els alumnes a ser millors en la vida, més tolerants amb tothom...En definitiva, una assignatura que els ajudava a ser millors ciutadans.
Tal cosa, però, ja no va agradar a partit que ara està en el Govern i llavors estava a l'oposició. I el fet de no agrdar-los ja s'ha traduït en una fortíssima mutilació de la matèria, de tal manera que tots els aspectes relacionats amb la tolerància cap als demés seran ja suprimits de les noves edicions del llibre text de la matèria per que, segons ells, són "adoctrinadors".
"adoctrinar" en la tolerància, per si els del Pp no ho saben, és "adoctrinar" de forma correcta. O és que pretenen tornar a implantar al currículum escolar aquella tan "adoctrinadora" "Formación del Espíritu Nacional", un "adoctrinament" que, segurament que sí que els aniria be..
No viatgem al passat, senyors, que estem al segle XXI i hi ha coses que ja estàn més que obsoletes!
dimarts, 31 de juliol del 2012
POMES DE MENJAR...I ALTRES POMES
La poma, una fruita dolça que, generalment, es comercialitza durant la tardor-hivern. De pomes, però, ara n'hi ha tot l'any, doncs també hi ha varietats que es conreen en altres paísos i, naturalment, s'exporten.
La poma, objete també de discòrdia. Si més no, recordem quan estudiàvem Història Sagrada, allà pels anys del franquisme, en que se'ns parlava d'Adam i Eva...i una poma!. O també el que es diu de Guillem Tell, qui va disparar una fletxa a una poma que estava al cap del seu fill...
Però hi ha una poma que, si ens la mirem bé, sí que crea discòrdia. És la de la marca Apple, una marca per quins gadgets s'han arribat a fer coses realment fora del que és corrent, com ara vendre un òrgan o, fins i tot, i en el més extrrem dels casos, matar.
I és que els productes de la marca de Cupertino, la majoria fabricats a la Xina, desperten tota mena de passions; des de qui havia tingut sempre un PC i es passa al "Mac", que és com se'ls coneix popularment, fins els qui, com es va donar el cas de Barcelona, esperen tot un dia fent cua per entrar a la nova botiga que, el 28 de Juliol passat, l'empresa fundada per Steve Jobs va obrir en ple centre de Barcelona.
Considerada una de les més grans del contionent, i la més extensa del Sud del mateix, la botiga dels gadgets de la poma ocupa l'edifici que es troba a Plaça Catalunya cantonada amb Passeig de Gràcia, un immoble que, entre altres, l'ocupaven fa anys els estudis a Barcelona de Ràdio Nacional d'Espanya.
Molts van fer un dia de cua, per veure entrar els treballadors de la nova "Apple Store" com si d'estrelles de la gran pantalla es tractés.
I és que, per algunes persones, aquesta és una POMA molt especial,
La poma, objete també de discòrdia. Si més no, recordem quan estudiàvem Història Sagrada, allà pels anys del franquisme, en que se'ns parlava d'Adam i Eva...i una poma!. O també el que es diu de Guillem Tell, qui va disparar una fletxa a una poma que estava al cap del seu fill...
Però hi ha una poma que, si ens la mirem bé, sí que crea discòrdia. És la de la marca Apple, una marca per quins gadgets s'han arribat a fer coses realment fora del que és corrent, com ara vendre un òrgan o, fins i tot, i en el més extrrem dels casos, matar.
I és que els productes de la marca de Cupertino, la majoria fabricats a la Xina, desperten tota mena de passions; des de qui havia tingut sempre un PC i es passa al "Mac", que és com se'ls coneix popularment, fins els qui, com es va donar el cas de Barcelona, esperen tot un dia fent cua per entrar a la nova botiga que, el 28 de Juliol passat, l'empresa fundada per Steve Jobs va obrir en ple centre de Barcelona.
Considerada una de les més grans del contionent, i la més extensa del Sud del mateix, la botiga dels gadgets de la poma ocupa l'edifici que es troba a Plaça Catalunya cantonada amb Passeig de Gràcia, un immoble que, entre altres, l'ocupaven fa anys els estudis a Barcelona de Ràdio Nacional d'Espanya.
Molts van fer un dia de cua, per veure entrar els treballadors de la nova "Apple Store" com si d'estrelles de la gran pantalla es tractés.
I és que, per algunes persones, aquesta és una POMA molt especial,
divendres, 27 de juliol del 2012
...i "NO" HI HA DINERS...
A principis d'estiu dimitia, com a reconeixement "amb queixa" de la seva culpabilitat, Carlos Dívar, qui fora president del Consell General del Poder Judicial. El motiu, haver viatjat a Marbella, tyot pagat amb diners públics.
El més segur és que, amb el sou que aquest cobrava com a president del màxim òrgan directiu dels jutges, podia permètre's viatjar a aquella ciutat malaguenya pagant de la seva butxaca totes les despeses. Però, és clar, fdicar la ma a la caixa pública, és més fàcil...
El dimecres, 25 dde Juliol passat, ens assabentàvem pels mitjans de comunicació de que aquest ja dimitit mandatari demanava una indemnització de 208.000 € que, segopns sembla, se li concedira sense miraments.
Vivim a la Unió Europea, i a qualsevol país seriós, aquesta petició li seria fàcilment denegada al dimititi President del CGPJ, precisament en reconeixement de la seva mala conducta. És més, el mateix vindria obligat a pagar una multa en compensació pels danys ocasionats.
Aquí, el més probable és que, ja sigui per cobardia o per demostrar que preferiran, d'alguna manera, comprar aquesta persona, segurament que se li donara la suma que demana...i ja està.
Segons ens diuen dia rere dia, "no" hi ha diners. El cert és que, dissortadament, "si" que n'hi ha pel que interessa, encara que sigui pagar una indemnització a qui l'ha feta grossa.
I és que, en aquest país "de charanga y pandereta", com diria elpoeta, fer mal surt gairebé de franc...
El més segur és que, amb el sou que aquest cobrava com a president del màxim òrgan directiu dels jutges, podia permètre's viatjar a aquella ciutat malaguenya pagant de la seva butxaca totes les despeses. Però, és clar, fdicar la ma a la caixa pública, és més fàcil...
El dimecres, 25 dde Juliol passat, ens assabentàvem pels mitjans de comunicació de que aquest ja dimitit mandatari demanava una indemnització de 208.000 € que, segopns sembla, se li concedira sense miraments.
Vivim a la Unió Europea, i a qualsevol país seriós, aquesta petició li seria fàcilment denegada al dimititi President del CGPJ, precisament en reconeixement de la seva mala conducta. És més, el mateix vindria obligat a pagar una multa en compensació pels danys ocasionats.
Aquí, el més probable és que, ja sigui per cobardia o per demostrar que preferiran, d'alguna manera, comprar aquesta persona, segurament que se li donara la suma que demana...i ja està.
Segons ens diuen dia rere dia, "no" hi ha diners. El cert és que, dissortadament, "si" que n'hi ha pel que interessa, encara que sigui pagar una indemnització a qui l'ha feta grossa.
I és que, en aquest país "de charanga y pandereta", com diria elpoeta, fer mal surt gairebé de franc...
dimecres, 18 de juliol del 2012
CAP A UNA RECASTELLANITZACIÓ?
A Ses Illes, governades pel PP han encès ja el foc de la re-castellanització, un procés que ha començat per donsiderar que el català només sera un "mèrit" a l'hora d'entrar a treballar a l'Administració de l'arxipèlag.
Però és qiue, a partir d'aquí, ja s'ha obert la porta a que els topònims d'aquelles en altra moment paradisíaques illes, tinguiin també el nom en castellà.
I és que, ara que tots estàvem acostumats a dir "Maó" (Mô", com diuen els habitants de la capital menorquina, des del govertn popular volen que torni a dir-se també "Mahón", com anys enrere es deia aquella ciutat, quin port comparen algúns amb Pearl Harbour.
I què passara amb noms que, des de sempre, han estat en català, com ara Capdepera, Fornells, que també n'hi ha un a Ses Illes, Manacor ò Calvià?.
Doncs que molts d'ells, per desgràcia pels populars, no tenen noms traduïbles, al menys, que nosaltres sapiguem, a menys que facin "arquitectura linbgüística" per tal de traduïr-los d'alguna manera.
En fi, que la política de retrocés està, dissortadament, servida, al menyus a Ses Illes.
Però és qiue, a partir d'aquí, ja s'ha obert la porta a que els topònims d'aquelles en altra moment paradisíaques illes, tinguiin també el nom en castellà.
I és que, ara que tots estàvem acostumats a dir "Maó" (Mô", com diuen els habitants de la capital menorquina, des del govertn popular volen que torni a dir-se també "Mahón", com anys enrere es deia aquella ciutat, quin port comparen algúns amb Pearl Harbour.
I què passara amb noms que, des de sempre, han estat en català, com ara Capdepera, Fornells, que també n'hi ha un a Ses Illes, Manacor ò Calvià?.
Doncs que molts d'ells, per desgràcia pels populars, no tenen noms traduïbles, al menys, que nosaltres sapiguem, a menys que facin "arquitectura linbgüística" per tal de traduïr-los d'alguna manera.
En fi, que la política de retrocés està, dissortadament, servida, al menyus a Ses Illes.
divendres, 13 de juliol del 2012
QUI S'HA DE "FOTRE"?
El dia 13 de Juliol passat tots els mitjans de comunicació es feien ressó d'un d'aquells lamentables incidents que, en democràcia, sonen a un fatxendisme recalcitrant i retrògrade que hom pensava que ja estava extingit.
Els fets van passar el 12 de Juliol passat al Congrés dels Diputats, després que el President Rajoy anunciés, entre altres retallades, totes elles sobradament impopulars, el fet que els aturats veuran reduïda la prestació a partir del sisè mes.
Just en aquell moment, Andrea Fabra, diputada del mateix partit que Rajoy, i filla del també polític Carlos Fabra, va exclamar "Que se jodan" una actitud que, certament, la deshonra com a membre d'un grup palamentari.
Tal crit, evidentment, ha creat el lògic rebombori, donat que, arran de l'actitud del Govern, s'ha interpretat la mateixa com a insult cap als aturats, un col·lectiu que ja suporta la feixuga càrrega de la manca continada de feina, doncs en algúns sectors no se'n troba ni a la de tres. En aquest sentit, que més proliferen són les que ens parlen d'ERO's.
En un altre país, aquesta persona veuria com se li venen a sobre multitud de problemes, començant per una retirada de la seva Acta de Diputada per part del Congrés, i acabant per una suspensió definitiva i irrevocable de militància per part del seu partit.
Però no oblidem que vivim en el país dels murris, i l'actitud d'aquesta senyora, si així podem qualificar-la, amb tota probabilitat no sera reprobada per part ni del Parlament ni molt menys del seu partit que, contràriament al que hauria de passar, encara li donaran alguna mena de reconeixement...Així no anirem enlloc!
Els fets van passar el 12 de Juliol passat al Congrés dels Diputats, després que el President Rajoy anunciés, entre altres retallades, totes elles sobradament impopulars, el fet que els aturats veuran reduïda la prestació a partir del sisè mes.
Just en aquell moment, Andrea Fabra, diputada del mateix partit que Rajoy, i filla del també polític Carlos Fabra, va exclamar "Que se jodan" una actitud que, certament, la deshonra com a membre d'un grup palamentari.
Tal crit, evidentment, ha creat el lògic rebombori, donat que, arran de l'actitud del Govern, s'ha interpretat la mateixa com a insult cap als aturats, un col·lectiu que ja suporta la feixuga càrrega de la manca continada de feina, doncs en algúns sectors no se'n troba ni a la de tres. En aquest sentit, que més proliferen són les que ens parlen d'ERO's.
En un altre país, aquesta persona veuria com se li venen a sobre multitud de problemes, començant per una retirada de la seva Acta de Diputada per part del Congrés, i acabant per una suspensió definitiva i irrevocable de militància per part del seu partit.
Però no oblidem que vivim en el país dels murris, i l'actitud d'aquesta senyora, si així podem qualificar-la, amb tota probabilitat no sera reprobada per part ni del Parlament ni molt menys del seu partit que, contràriament al que hauria de passar, encara li donaran alguna mena de reconeixement...Així no anirem enlloc!
dimarts, 10 de juliol del 2012
NOVES NORMES DE CIVISME
Els nostres pobles i ciutats estàn vetllant continuament per que el civisme sigui, en tots moments, una norma a complir per tothom.
En aquest sentit, Girona s'ha afegit a d'altres poblacions que ja han promulgat ordenances de civisme, tals com Barcelona o Lloret de Mar.
L'incivisme, però, ja sabem que, a més de poder comportar una sanció econòmica, el que comporta per la resta de ciutadans no és altra cosa que un mal exemple que, d'alguna manera, cal erradicar dels carrers de les nostres pooblacions.
Ja sabem que, des d0alguns grups, ja s'ha criticat el fet que es vulgui arreglar la situació "a cop de multa", tot un "últim" recurs quan es detecten símptomes de reincidència. Tmbé, i segons algúns adolescents afirmaven a TV3, si no poden, com és un dels casos, fumar al carrer, ho faran d'amagat.
De fet, el que caldria, a més d'apujat els preus del tabac i l'alcohol, és que, tan des de l'entorn familiar com des dels centres docents, s'"adoctrinés", si se'm permet aquesta expressió, avui tan de moda, els adolescents i joves en el sentit que, tan el beure en excés com el fumar són, a més d'antinaturals, perjudicials per a la salut.
En aquest sentit, Girona s'ha afegit a d'altres poblacions que ja han promulgat ordenances de civisme, tals com Barcelona o Lloret de Mar.
L'incivisme, però, ja sabem que, a més de poder comportar una sanció econòmica, el que comporta per la resta de ciutadans no és altra cosa que un mal exemple que, d'alguna manera, cal erradicar dels carrers de les nostres pooblacions.
Ja sabem que, des d0alguns grups, ja s'ha criticat el fet que es vulgui arreglar la situació "a cop de multa", tot un "últim" recurs quan es detecten símptomes de reincidència. Tmbé, i segons algúns adolescents afirmaven a TV3, si no poden, com és un dels casos, fumar al carrer, ho faran d'amagat.
De fet, el que caldria, a més d'apujat els preus del tabac i l'alcohol, és que, tan des de l'entorn familiar com des dels centres docents, s'"adoctrinés", si se'm permet aquesta expressió, avui tan de moda, els adolescents i joves en el sentit que, tan el beure en excés com el fumar són, a més d'antinaturals, perjudicials per a la salut.
dimecres, 4 de juliol del 2012
PENSEN CREAR "GHETTOS"?
Darrerament hem pogut assistir a diversos atacs contra el català; un dels més sonats es donava durant el mes de Juny quan, des de les Institucions Autonòmiques aragoneses es definia el català que es parla a la Franja com a "Aragonés oriental", com si el fet d'anomenar-se català molestès als qui governen aquella Comunitat.
Més recentment, a Ses Illes, un diputat del PP era suspès cautelarment de militància per, de manera totalment lliure, trencar la "disciplina" de partit que l'obligava a votar a favor de que el català sigui considerat "mèrit", i no requisit, com fins ara, per accedir a l'Administració de l'arxipèlag.
Però el Suprem també ha volgut posar cullerada al tema i, sense cap mena de consideració, interpretava la retallada de l'Estatut en el sentit de que el castellà sigui llengua vehicular per els alumnes de 3 a 6 anys.
I, per acabar d'arrodonir-ho tot, el Ministre de Cultura; José-Ignacio Wert, declarava, en un acte de completa ignorància de la nostra llengua i altres llengües que es parlen a Espanya, que pensa fer "el que calgui" per que el castellà sigui llengua vehicular a l'escola.
No sé si s'han plantejat els nostres governants el fet que, quantes més llengües sap una persona, més camp d'acció té al Món. Encara que aquestes llengües siguin minoritàries.
El que no poden fer, senyors, és crear "ghettos", que estem en ple segle XXI!
Més recentment, a Ses Illes, un diputat del PP era suspès cautelarment de militància per, de manera totalment lliure, trencar la "disciplina" de partit que l'obligava a votar a favor de que el català sigui considerat "mèrit", i no requisit, com fins ara, per accedir a l'Administració de l'arxipèlag.
Però el Suprem també ha volgut posar cullerada al tema i, sense cap mena de consideració, interpretava la retallada de l'Estatut en el sentit de que el castellà sigui llengua vehicular per els alumnes de 3 a 6 anys.
I, per acabar d'arrodonir-ho tot, el Ministre de Cultura; José-Ignacio Wert, declarava, en un acte de completa ignorància de la nostra llengua i altres llengües que es parlen a Espanya, que pensa fer "el que calgui" per que el castellà sigui llengua vehicular a l'escola.
No sé si s'han plantejat els nostres governants el fet que, quantes més llengües sap una persona, més camp d'acció té al Món. Encara que aquestes llengües siguin minoritàries.
El que no poden fer, senyors, és crear "ghettos", que estem en ple segle XXI!
diumenge, 1 de juliol del 2012
TOT UN CIRC MEDIÀTIC
Fa uns dies saltava a la premsa la notícia de que una diputada de Canàries presentava, en nom del seu partit, una proposta de moció per que no es torni a donar el circ mediàtic d'entrevistar, de forma remunerada, persones que hagin comès algún tipus de delicte o que siguin familiars d'aquestes persones, tal i com va passar a l'extincte programa "La Noria", en que van gosar portar la mare de "El Cuco", un dels menors implicats en una de les pitjors tragèdies que s'han viscut en aqust país els darrers temps, com és el cas Marta Del Castillo.
Però és que no només caldria `prohibir això, si no tabé el macro seguiment que es fa a judicis com el que s'està seguint contra una conegudíssima "folklòrica" a qui s'acusa de blanqueig de diners, un judici al que, segons he pogut saber, hi ha gran quantitat de mitjans acreditats.
Sembla que, tot i que són com són, als Estats Units estàn en aquest sentit molt més avançats que nosaltres i, no només està total i absolutament prohibit portar a la "tele" persones que hagin comès algún delicte, així com els seus familiars, si no que també ho està, i amb molta raó, fer el seguiment mediàtic de qualsevol judici, per no convertir-lo en un circ mediàtic. En tot cas, els mitjans d'allà només estàn autoritzats a fer referència a notes de premsa, emeses pel Jutjat que s'encarrega del cas que s'estigui jutjant i, per tota il·lustració en imatges, s'emeten dibuixos.
Caldria que, d'alguna manera, els mitjans de comunicació que només busquen el sensacionalisme, prenguessin bona nota del que es fa a l'altre costat de l'Atlàntic.
Però és que no només caldria `prohibir això, si no tabé el macro seguiment que es fa a judicis com el que s'està seguint contra una conegudíssima "folklòrica" a qui s'acusa de blanqueig de diners, un judici al que, segons he pogut saber, hi ha gran quantitat de mitjans acreditats.
Sembla que, tot i que són com són, als Estats Units estàn en aquest sentit molt més avançats que nosaltres i, no només està total i absolutament prohibit portar a la "tele" persones que hagin comès algún delicte, així com els seus familiars, si no que també ho està, i amb molta raó, fer el seguiment mediàtic de qualsevol judici, per no convertir-lo en un circ mediàtic. En tot cas, els mitjans d'allà només estàn autoritzats a fer referència a notes de premsa, emeses pel Jutjat que s'encarrega del cas que s'estigui jutjant i, per tota il·lustració en imatges, s'emeten dibuixos.
Caldria que, d'alguna manera, els mitjans de comunicació que només busquen el sensacionalisme, prenguessin bona nota del que es fa a l'altre costat de l'Atlàntic.
dimecres, 27 de juny del 2012
O JUGUEM TOTS, O ESTRIPEM LES CARTES
A finals de la setmana passada ens arribava la notícia de que la UE havia demanat a Espanya que faci canviar la llei catalana del cinema per que, segons ells, "beneficia la llengua castellana per sobre les altres".
La llei, com tots sabem, preveu que un 50 per cent de les pel·lícules que arriben a les nostres pantalles siguin doblades o subtitulades en català, menttre que l'altre 50 per cent, òbviament en la llengua cooficial a casa nostra, el castellà. Fins aquí, res a dir.
Però sembla que, des de la UE, s'han mirat la llei amb lupa, i han vist que les pel·lícules que es fan a la resta d'Espanya, i que són en llengua castellana, estan exemptes del doblatge, lo qual els sembla una "flagrant disciminació" en favor de la llengua castellana, i ho consideren un greuge comparatiu pels alts costos econòmics que, segons s'afirma des de la Unió, té doblar o subtitular al català films en altres llengües.
No sé si des de la UE s'han aturat a pensar en el fet que, quan es fa una pel·lícula a Catalunya, i en llengua catalana, també és doblada o suibtitulada en llengua castellana per que pugui ser vista per tota la població espanyola, tal i com ha passat recentment amb cintes com "Les Veus del Pamano" o la molt guardonada "Pa Negre".
Ò és que per la UE això no compta?.
La llei, com tots sabem, preveu que un 50 per cent de les pel·lícules que arriben a les nostres pantalles siguin doblades o subtitulades en català, menttre que l'altre 50 per cent, òbviament en la llengua cooficial a casa nostra, el castellà. Fins aquí, res a dir.
Però sembla que, des de la UE, s'han mirat la llei amb lupa, i han vist que les pel·lícules que es fan a la resta d'Espanya, i que són en llengua castellana, estan exemptes del doblatge, lo qual els sembla una "flagrant disciminació" en favor de la llengua castellana, i ho consideren un greuge comparatiu pels alts costos econòmics que, segons s'afirma des de la Unió, té doblar o subtitular al català films en altres llengües.
No sé si des de la UE s'han aturat a pensar en el fet que, quan es fa una pel·lícula a Catalunya, i en llengua catalana, també és doblada o suibtitulada en llengua castellana per que pugui ser vista per tota la població espanyola, tal i com ha passat recentment amb cintes com "Les Veus del Pamano" o la molt guardonada "Pa Negre".
Ò és que per la UE això no compta?.
divendres, 22 de juny del 2012
AGREUJANT LES MINIMITATS
A mitjans de Juny passat saltava a la premsa la notícia de que el Diputat del Parlament de Ses Illes, i Alcalde de Manacor; Antoni Pastor (PP), havia trencat la "disciplina" del partit, votant en contra d'una disposició que deixa el català com a senzill "mèrit", i no com a requisit, com fins ara, per treballar a l'Administració de l'arxipèlag.
Segons sembla, la seva actitud, contrària a la voluntat dels dirigents del partit a Ses Illes, ha fet que es decidís, fins i tot, suspendre cautelarment de la militància en el partit aquest polític, tot i que ell no té altra voluntat que la de conservar els sues càrrecs encara que se l'hagi exclòs de les files del partit conservador.
Defensar la lengua pròpia, una cosa important doncs, a més llengües sabudes, més nivell cultural es demostra una cosa que, des de la cúpula d'aquest pàrtit de dretes, semblen ignorar.
El que també van ignorar, i encara sembla que així volen que sigui, és quelcom més greu; el cas que ja tothom coneix com a "Gürtel", que en alemany significa corretja, un cas de flagrant corruptela que va tenir lloc a la Comunitat Valenciana, i arran del qual, no només no es van fer caure càrrecs, encara que algún dimitís, si no que, qui havia de fer-ho, ni tan sols es va immutar, encara que ara fara caure soibre el pobre Antoni Pastor tot el pes de la "disciplina", només per defensar la llengua i ser valent.
Realment, sembla que la "disciplina" de partit és, en ocasions, quelcom que s'aplica de manera irregular ò, si més no, d'una manera parcial, i subjecta als interessos dels dirigents de torn.
Segons sembla, la seva actitud, contrària a la voluntat dels dirigents del partit a Ses Illes, ha fet que es decidís, fins i tot, suspendre cautelarment de la militància en el partit aquest polític, tot i que ell no té altra voluntat que la de conservar els sues càrrecs encara que se l'hagi exclòs de les files del partit conservador.
Defensar la lengua pròpia, una cosa important doncs, a més llengües sabudes, més nivell cultural es demostra una cosa que, des de la cúpula d'aquest pàrtit de dretes, semblen ignorar.
El que també van ignorar, i encara sembla que així volen que sigui, és quelcom més greu; el cas que ja tothom coneix com a "Gürtel", que en alemany significa corretja, un cas de flagrant corruptela que va tenir lloc a la Comunitat Valenciana, i arran del qual, no només no es van fer caure càrrecs, encara que algún dimitís, si no que, qui havia de fer-ho, ni tan sols es va immutar, encara que ara fara caure soibre el pobre Antoni Pastor tot el pes de la "disciplina", només per defensar la llengua i ser valent.
Realment, sembla que la "disciplina" de partit és, en ocasions, quelcom que s'aplica de manera irregular ò, si més no, d'una manera parcial, i subjecta als interessos dels dirigents de torn.
dimecres, 13 de juny del 2012
Si heu vist la pel·lícula "Moonraker", una de les de la nissaga "007", recordareu que, en ella, el "dolent" de la història, un magnat de la indústria química i apassionat dels vols aeroespacials, s'ha fet portar,pedra per pedra, un castell de la riva del Loira, i muntat de nou als Estats Units.
Això és pura ficció. Però el que no ho és és el fet que a la comarca del Baix Empordà, concretament entre Palamós i La Fosca, i en una propietat privada, ha estat localitzat un claustre romànic que, segons els experts, podria ser un "germà" del de Santo Domingo de Silos.
La peça, que fa mig segle que és allà, va ser comprada, segons sembla, pels seus propietaris allà pels anys 50 del passat segle XX, pel preu d'un milió de les antigues pessetes (6.000 dels actuals euros), i ha estat allà, completament allunyada de tothom.
No és l'únic cas, doincs a Catalunya n'hi ha un altre. Concretament a la comarca del Ripollès, a la vila de Camprodón, on un particular té a la seva finca privada una capella i un claustre, també romànic que, segons sembla, amenaçaven ruïna, i havien de ser enderrocats. Tot i això, i a diferència del de Palamós, aquests estàn catalogats.
A saber quàntes d'aquestes petites "perles" històrico-artístiques, lluny d'estar a la vista del públic, estàn amagades, en finquyes particulars i tancades a pany i forrallat arreu del planeta.
Això és pura ficció. Però el que no ho és és el fet que a la comarca del Baix Empordà, concretament entre Palamós i La Fosca, i en una propietat privada, ha estat localitzat un claustre romànic que, segons els experts, podria ser un "germà" del de Santo Domingo de Silos.
La peça, que fa mig segle que és allà, va ser comprada, segons sembla, pels seus propietaris allà pels anys 50 del passat segle XX, pel preu d'un milió de les antigues pessetes (6.000 dels actuals euros), i ha estat allà, completament allunyada de tothom.
No és l'únic cas, doincs a Catalunya n'hi ha un altre. Concretament a la comarca del Ripollès, a la vila de Camprodón, on un particular té a la seva finca privada una capella i un claustre, també romànic que, segons sembla, amenaçaven ruïna, i havien de ser enderrocats. Tot i això, i a diferència del de Palamós, aquests estàn catalogats.
A saber quàntes d'aquestes petites "perles" històrico-artístiques, lluny d'estar a la vista del públic, estàn amagades, en finquyes particulars i tancades a pany i forrallat arreu del planeta.
dimecres, 6 de juny del 2012
ORTOGRAFIA, TAMBÉ EN CRISI?
Possiblement molts de nosaltres recordem la gran importància que, quan anàvem a escola, els nostres educadors donàven a l'aprenentatge de la ortografia, en aquells moments, de la llengua castellana de la que, fins i tot, se'n havien editat algúns manuals molt complerts que avui es poden considerar com autèntiques "perles" bibliogràfiques de col·leccionista.
Però actualment vivim en l'era digital, i els mòbils, així com els microblocs i la missatgeria instantània curta a través d'Internet, obliguen, en moltes ocasions, a utilitzar les paraules abreujades o, si més no, mutilades ortogràficament, en la majoria dels casos per exigències dels sistemes de missatgeria.
El cert és que hi ha paísos, com és el cas de França, on el tema de la ortografia és gairebé "sagrat" i, fins i tot, l'Executiu gal ha intervingut, enviant una circular de suggeriments en aquest sentit als centres docents d'aquéll país.
De fet ja fa anys que algú em va comentar que, al país veí, molta gent no sap escriure correctament la seva pròpia llengua un fet que, com veiem, és preocupant per les autoritats del país.
Però si ens ho mirem des d'una altra perspectiva, les llengües també evolucionen i, en molts casos, si s'acaba ignorant alguna norma ortogràfica és per pura practicitat. Tal és el cas que pasa amb l'anglès, una llengua que, si bé probablement en l'antiguitat havia tingut accents gràfics, actualment no en disposa.
I és que, com llegia ja fa un temps en una acreditada revista científica, segurament que les llengües que es parlaran d'aquí a cent anys, poc o res tindran a veure amb les que parlem actualment, les quals, possiblement es considerin "clàssiques", per no dir "arcaiques".
Però actualment vivim en l'era digital, i els mòbils, així com els microblocs i la missatgeria instantània curta a través d'Internet, obliguen, en moltes ocasions, a utilitzar les paraules abreujades o, si més no, mutilades ortogràficament, en la majoria dels casos per exigències dels sistemes de missatgeria.
El cert és que hi ha paísos, com és el cas de França, on el tema de la ortografia és gairebé "sagrat" i, fins i tot, l'Executiu gal ha intervingut, enviant una circular de suggeriments en aquest sentit als centres docents d'aquéll país.
De fet ja fa anys que algú em va comentar que, al país veí, molta gent no sap escriure correctament la seva pròpia llengua un fet que, com veiem, és preocupant per les autoritats del país.
Però si ens ho mirem des d'una altra perspectiva, les llengües també evolucionen i, en molts casos, si s'acaba ignorant alguna norma ortogràfica és per pura practicitat. Tal és el cas que pasa amb l'anglès, una llengua que, si bé probablement en l'antiguitat havia tingut accents gràfics, actualment no en disposa.
I és que, com llegia ja fa un temps en una acreditada revista científica, segurament que les llengües que es parlaran d'aquí a cent anys, poc o res tindran a veure amb les que parlem actualment, les quals, possiblement es considerin "clàssiques", per no dir "arcaiques".
dimecres, 30 de maig del 2012
ESPORT, POLÈMICA I POLÍTICA
El divendres, 25 de Maig passat, es va jugar la final de la copa del rei, que va enfrontar el Barça i l'Athletic de Bilbao, dos eequips un de català i un altre de basc quines aficions van congeniar perfectament tana les hores prèvies a l'encontre com dins de l'Estadi Vicente Calderón de la capital espanyola.
Aquest encontrre, però, va començar a ser "escalfat" el dilluns, dia 21, quan la Presidenta de la Comunitat madrilenya; Esperanza Aguirre, demanava la suspensió del mateix i la seva celebració en un altre terreny. Això si, a porta tancada, per la por als xiulets que, òbviament, van ensordir els 100.000 vats de so que es van habilitar al Calderón per tal de repdoruïr 20 segons d'himne espanyol, encarq wue el "senyal institucional" va encarregar-se que, des de casa, no escoltéssim les xiulades. A més, la senyora Aguirre ni tan sols va assistir a l'encontre, malgrat que es va endur també una sonora escridassada.
Segurament que més d'una persona hagi dit o pensat que el fet de lluïr senyeres i "ikurriñas" a l'estadi és barrejadr el futbol i la política. Però el que aquestes persones segurament que ignoren o no recorden és que, en moltes ocasions, s'ha barrejat mno reecorden és que, en moltes ocasions, s'ha bartrejat una cosa i l'altra.
Si més no, només cal recordar el tan comentat gol que durant l'antic règim, Marcelino, un jugador de la Selecció Espanyola qiue, en aquell moment, no vestia, per raons òbvies, de vermell, va propinar a la selecció de la llavors Unió Soviètica, i que va elevar el futbolista gairebé a la categoria d'heroi nacional.
Però també hi ha hagut altres ocasions, com per exemple el fet que va protagonitzar un atleta nord-americà que va guanyar una Medalla Olímpica, quan, en protesta per la intervenció del seiu
, i
Aquest encontrre, però, va començar a ser "escalfat" el dilluns, dia 21, quan la Presidenta de la Comunitat madrilenya; Esperanza Aguirre, demanava la suspensió del mateix i la seva celebració en un altre terreny. Això si, a porta tancada, per la por als xiulets que, òbviament, van ensordir els 100.000 vats de so que es van habilitar al Calderón per tal de repdoruïr 20 segons d'himne espanyol, encarq wue el "senyal institucional" va encarregar-se que, des de casa, no escoltéssim les xiulades. A més, la senyora Aguirre ni tan sols va assistir a l'encontre, malgrat que es va endur també una sonora escridassada.
Segurament que més d'una persona hagi dit o pensat que el fet de lluïr senyeres i "ikurriñas" a l'estadi és barrejadr el futbol i la política. Però el que aquestes persones segurament que ignoren o no recorden és que, en moltes ocasions, s'ha barrejat mno reecorden és que, en moltes ocasions, s'ha bartrejat una cosa i l'altra.
Si més no, només cal recordar el tan comentat gol que durant l'antic règim, Marcelino, un jugador de la Selecció Espanyola qiue, en aquell moment, no vestia, per raons òbvies, de vermell, va propinar a la selecció de la llavors Unió Soviètica, i que va elevar el futbolista gairebé a la categoria d'heroi nacional.
Però també hi ha hagut altres ocasions, com per exemple el fet que va protagonitzar un atleta nord-americà que va guanyar una Medalla Olímpica, quan, en protesta per la intervenció del seiu
, i
divendres, 25 de maig del 2012
UN PIRATEIG QUE ELS POT COSTAR CAR
Fa uns dies m'arribava una d'aquelles notícies que, si més no, resulten esfereïdores quan ens les donen.
I no era cap de les notícies, ja pessimistes de per si, que parlen de la tan gastada crisi, si no d'un fet que s'ha donat a l'Aegentina, un país per culpa del qual, darrerament no guanyem per ensurts.
De tots és sabut que aquéll país, a més de produïr grans quantitats de carn i soja, la majopria d'asquesta darrera, transgènica, també produeix alguns vins de qualitat.
I ha estat el vi, precisament, l'objecte del darrer ensutrt que l'Argentina ha propinat a Espanya, doncs un jutjat d'aquell pais ha permès, segurament que sense informar-se abans, que un grup de viticultors d'aquell pais utilitzin una marca que, a nivell d'Espanya i de la Unió Europea, és Denominació d'Orígen Protegida; "Rioja". Tanmatelx, els magistrats han autoritzat el nom de "La Rioja".
Sembvla que, mentrre que a Europa es vetlla per la integritat de marques i denominacions d'orígen que, d'alguna manera, gaudeixen de "copyright", a l'altra banda de l'Atrlàntic es torejen aquestes denominacions tranquil·lamnent.
Possiblement caldria donar-los una lliçó sobre el tema.
I no era cap de les notícies, ja pessimistes de per si, que parlen de la tan gastada crisi, si no d'un fet que s'ha donat a l'Aegentina, un país per culpa del qual, darrerament no guanyem per ensurts.
De tots és sabut que aquéll país, a més de produïr grans quantitats de carn i soja, la majopria d'asquesta darrera, transgènica, també produeix alguns vins de qualitat.
I ha estat el vi, precisament, l'objecte del darrer ensutrt que l'Argentina ha propinat a Espanya, doncs un jutjat d'aquell pais ha permès, segurament que sense informar-se abans, que un grup de viticultors d'aquell pais utilitzin una marca que, a nivell d'Espanya i de la Unió Europea, és Denominació d'Orígen Protegida; "Rioja". Tanmatelx, els magistrats han autoritzat el nom de "La Rioja".
Sembvla que, mentrre que a Europa es vetlla per la integritat de marques i denominacions d'orígen que, d'alguna manera, gaudeixen de "copyright", a l'altra banda de l'Atrlàntic es torejen aquestes denominacions tranquil·lamnent.
Possiblement caldria donar-los una lliçó sobre el tema.
dimecres, 16 de maig del 2012
UNA INCONGRUÈNCIA CAPITAL
La primera setmana de Maig i a través d'agència, doncs cap mitjà de comunicació se'n va fer ressò, que el Partit Antitaurí (PACMA) presentava davant del Defensor del Menor d'Andalusia un escrit de denúncia sobre el fet que, en algunes escoles d'aquella Comunitat, s'està alliçonant els alumnes en el tema de la tauromàquia.
El text de la denúncia fa clara referència al fet que no és lògic que s'inculqui als menors la idea de que un espectacle tan enormement sanguinari com és el martiri i posterior mort de l'animal sigui un "bé cultural" o una "forma d'art", doncs no és res que tingui cap mena de valor, ni cultural ni artístic.
Ja fa molts anys, durant l'antic règim, algú va intentar explicar al món el fet que en aquella Comunitat, llavors anomenada "regió", molts joves es llançaven a aquesta macabra feina senzillament per que en ella hi veien una sortida doncs, llevat de l'agricultura i quelcom de turisme, aquella "regió" no tenia gaire res més a oferir-los. Dissortadament, però, la implacable censura del moment i el fet que els toros eren un dels "tòpics de la "Espanya canyí" de l'època, van tapar-li la boca.
No sé si, tan els qui volen "blindar" tan macabre i penós espectacle. com els qui ho estn inculcant als menors d'Andalusia s'han adonat que estem en el segle XXI, i els valors han canviat molt des d'aquells moments en els que ser "torero" era molt ben vist. Ara, per si no ho sabien, això no és cap mena de valor cultural ni val la pena, com alguns encara fan, elevar aquests maltractadors d'animals a la categoria de "mestres".
és més "Mestres" de què?
El text de la denúncia fa clara referència al fet que no és lògic que s'inculqui als menors la idea de que un espectacle tan enormement sanguinari com és el martiri i posterior mort de l'animal sigui un "bé cultural" o una "forma d'art", doncs no és res que tingui cap mena de valor, ni cultural ni artístic.
Ja fa molts anys, durant l'antic règim, algú va intentar explicar al món el fet que en aquella Comunitat, llavors anomenada "regió", molts joves es llançaven a aquesta macabra feina senzillament per que en ella hi veien una sortida doncs, llevat de l'agricultura i quelcom de turisme, aquella "regió" no tenia gaire res més a oferir-los. Dissortadament, però, la implacable censura del moment i el fet que els toros eren un dels "tòpics de la "Espanya canyí" de l'època, van tapar-li la boca.
No sé si, tan els qui volen "blindar" tan macabre i penós espectacle. com els qui ho estn inculcant als menors d'Andalusia s'han adonat que estem en el segle XXI, i els valors han canviat molt des d'aquells moments en els que ser "torero" era molt ben vist. Ara, per si no ho sabien, això no és cap mena de valor cultural ni val la pena, com alguns encara fan, elevar aquests maltractadors d'animals a la categoria de "mestres".
és més "Mestres" de què?
divendres, 11 de maig del 2012
GAT PER LLEBRE
El dia 5 de Maig passat, Barcelona va acollir el Congrès del PP de Catalunya, en què els conservadors de casa nostra van reelegir Alícia Sánchez Camatxo com a Secretària General.
La dirigent, però, va pronunciar un discurs en el que, tot i semblar que oferia quelcom a Catalunya el cert és que, conservadors com són, ens demostren un cop més que miren cap a un altre lloc, sobre tot si tenim en compte que Camatxo va carregar durament contra la insubmissió fiscal tot dient, de forma suau als catalans, que si marxem de l'Agència Tributària General, evidentment que no podran seguir emportant-se tot el que s'emporten i retornant-nos les escurrialles, tal i com ara fan.
Aquesta i altres afirmacions de la dirigent popular són una inequìvoca i refinada forma d'atrauere la gent cap a una política de la por, de la mentida i la falsedat.
I, per acabar d'arrodonir-ho tot, ara es volen fer dir "PP Català", com si amb això volguéssin dir que se sente4n el que mai no s'han sentit.
De res serveix enganxar un trosset de senyera o una petita "ikurriña" al logo del partit, i així fer-se dir "PP Català" ò "Euskaldún-PP" si, al cap i la fi, el seu discurs, les seves intencions i el seu nacionalisme són altament espanyolistes i recentralitzadors.
I és que, tal i com diu l'antic refrany castellà: "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda".
Ja n'hi ha prou, senyors del PP, d'oferir-nos gat per llebre, que ja hem crescut!!.
La dirigent, però, va pronunciar un discurs en el que, tot i semblar que oferia quelcom a Catalunya el cert és que, conservadors com són, ens demostren un cop més que miren cap a un altre lloc, sobre tot si tenim en compte que Camatxo va carregar durament contra la insubmissió fiscal tot dient, de forma suau als catalans, que si marxem de l'Agència Tributària General, evidentment que no podran seguir emportant-se tot el que s'emporten i retornant-nos les escurrialles, tal i com ara fan.
Aquesta i altres afirmacions de la dirigent popular són una inequìvoca i refinada forma d'atrauere la gent cap a una política de la por, de la mentida i la falsedat.
I, per acabar d'arrodonir-ho tot, ara es volen fer dir "PP Català", com si amb això volguéssin dir que se sente4n el que mai no s'han sentit.
De res serveix enganxar un trosset de senyera o una petita "ikurriña" al logo del partit, i així fer-se dir "PP Català" ò "Euskaldún-PP" si, al cap i la fi, el seu discurs, les seves intencions i el seu nacionalisme són altament espanyolistes i recentralitzadors.
I és que, tal i com diu l'antic refrany castellà: "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda".
Ja n'hi ha prou, senyors del PP, d'oferir-nos gat per llebre, que ja hem crescut!!.
dimecres, 2 de maig del 2012
LA FUTBOLITIS MALGRAT TOT.
La nit del 2 de Maig passat, un mes i mig abans de Sant Joan, els petards, els crits i les botzines dels cotxes van prendre els carrers de molts pobles i ciutats espanyoles. I ho van fer, senzillament, per que el Reial Madrid s'havia proclamat campió de Lliga.
I és que la futbolitis, aquesta mena de fal·lera per seguir els colors del club o selecció preferida, mouen milers de persones cada vegada que hi ha partit, ja sigui arreu del país o a l'estranger, per seguir partits de campionats continentals o mundials.
Vivim una crisi que, si ens ho mirem des del punt de vista dels futbolistes d'arreu del planeta, a ells ni tan sols els afecta, donat els sous astronòmics que cobren.
I és que, en aquest temps de crisi, la paraula "retallada" és la que més està sonant, per que, senzillament, ens diuen que "no hi ha diners"...Però, com veiem amb el futbol, per aquests qui el practiquen de manera professional, sí que n'hi ha, i tots els que volen!.
Llavors; On estan els diners?...O, senzillament: Què està fallant aquí, oper que uns en tinguin tants i els altres en tinguem tan pocs?.
I és que la futbolitis, aquesta mena de fal·lera per seguir els colors del club o selecció preferida, mouen milers de persones cada vegada que hi ha partit, ja sigui arreu del país o a l'estranger, per seguir partits de campionats continentals o mundials.
Vivim una crisi que, si ens ho mirem des del punt de vista dels futbolistes d'arreu del planeta, a ells ni tan sols els afecta, donat els sous astronòmics que cobren.
I és que, en aquest temps de crisi, la paraula "retallada" és la que més està sonant, per que, senzillament, ens diuen que "no hi ha diners"...Però, com veiem amb el futbol, per aquests qui el practiquen de manera professional, sí que n'hi ha, i tots els que volen!.
Llavors; On estan els diners?...O, senzillament: Què està fallant aquí, oper que uns en tinguin tants i els altres en tinguem tan pocs?.
dijous, 26 d’abril del 2012
EL PRIMER INCOMPLIDOR
Els aldarulls que van tenir lloc el 29 de Març passat després de la manifestació pacífica de Barcelona, en els que algunes entitats, com ara la Borsa de Barcelona van accabar rebent un mal tracte, des d'Interior es manifestava que la incitació a la violència a través de la Xarxa seria castigada.
No ha trigat ni un mes des dels tràgics fets que van ser condemnats des de l'Executiu i ja ha passat un cas d'incitació a la violència, concretament, des de Twitter, i el responsable de les piulades ja ha estat fulminantment destituït del seu càrrec de responsable de Noves Tecnologies del Reial Madrid, doncs en el seu compte va llançar proclames no ja en pro de la "kale borroka", si no en favor d'una tercera guerra mundial, lo qual és molt més greu encara si tenim en compte aquesta nova legislació.
El personatge en qüestió nom només demanava la guerra, si no que el que volia era atacar els Sindicats i estava en contra de la vaga.
Certament que Internet és una gran eina per fer ús, mitjançant ella, de la llibertat d'expressió, i aquest és un dret de totes les persones, sobre tot si hi ha situacions que creiem injustes i les denunciem públicament. Però el que no podem és carregar contra tothom en forma indiscriminada, ni molt menys, desitjar la destrucció d'algunes entitats, com són els Sindicats que, massa que van ser exclosos del panorama públic per l'antic règim.
No ha trigat ni un mes des dels tràgics fets que van ser condemnats des de l'Executiu i ja ha passat un cas d'incitació a la violència, concretament, des de Twitter, i el responsable de les piulades ja ha estat fulminantment destituït del seu càrrec de responsable de Noves Tecnologies del Reial Madrid, doncs en el seu compte va llançar proclames no ja en pro de la "kale borroka", si no en favor d'una tercera guerra mundial, lo qual és molt més greu encara si tenim en compte aquesta nova legislació.
El personatge en qüestió nom només demanava la guerra, si no que el que volia era atacar els Sindicats i estava en contra de la vaga.
Certament que Internet és una gran eina per fer ús, mitjançant ella, de la llibertat d'expressió, i aquest és un dret de totes les persones, sobre tot si hi ha situacions que creiem injustes i les denunciem públicament. Però el que no podem és carregar contra tothom en forma indiscriminada, ni molt menys, desitjar la destrucció d'algunes entitats, com són els Sindicats que, massa que van ser exclosos del panorama públic per l'antic règim.
dimarts, 17 d’abril del 2012
PER INSISTIR, QUE NO QUEDIN...
Fa uns dies llegia una nota de premsa segons la qual, TVE també retalla, i ho fa en produccions que, malgrat ser "cares", certament que les amortitzen d'alguna manera doncs tenen audiència i algunes d'elles, com les tele-sèries, de ben segur que les poden vendre a d'altres països, tali com ha fet TV3 amb sèries d'èxit com "Les Tres Bessones" o la més recent; "Polseres Vermelles" que ja es veuen a d'altres països de parla castellana i anglesa i, en el cas de "Les Tre3s Bessones", es veu pràcticament arreu del Món.
Una altra notícia, però, reflectia fa uns dies que, només en programació dedicada a l'actualment tan controvertit món taurí, s'han gastat ni més ni menys que 9 milions d'euros en només cinc anys, i en uns programes que, ni de bon tros, es poden exportar enlloc i són, si així ens ho mirem, tot un llast en uns moments de crisi i retallades.
El cert és que les sèries de producció pròpia gairebé han desaparegut de la graella de programació, així com un programa humorístic que s'emetia els divendres al vespre, doncs es consideraven produccions "cares".
No surt també car un programa on es parla d'una barbàrie i s'eleva aquesta a uns nivells que no li pertoquen?.
Una altra notícia, però, reflectia fa uns dies que, només en programació dedicada a l'actualment tan controvertit món taurí, s'han gastat ni més ni menys que 9 milions d'euros en només cinc anys, i en uns programes que, ni de bon tros, es poden exportar enlloc i són, si així ens ho mirem, tot un llast en uns moments de crisi i retallades.
El cert és que les sèries de producció pròpia gairebé han desaparegut de la graella de programació, així com un programa humorístic que s'emetia els divendres al vespre, doncs es consideraven produccions "cares".
No surt també car un programa on es parla d'una barbàrie i s'eleva aquesta a uns nivells que no li pertoquen?.
dijous, 12 d’abril del 2012
DE NACIONALCATÒLICS A TOLERANTS
Qui no recorda aquélls anys del franquisme, en que un concordat amb la Santa Seu convertia Espanya en un país "nacionalcatòlic" on, donat que la religió catòlica estava oficialment reconeguda, era d'obligat ensenyament a les escoles, tan públiques com privades `o concertades.
Els temps, però, han canviat i la Constitució de 1979 defineix Espanya com un país "aconfessional", és a dir, tolerant amb altres confessions difertents de la catòlica i les altres branquies cristianees que, si bé ja existien en èpoques passades, no els estava permès manifestar-se com a tals, i havien de romandre en l'anonimat per un imperatiu de l'antic règim.
La "sortida de l'armari" d'aquestes confessions ha fet que, progressivament, hagin anat apareguent opratoris arreu de país, dedicats les diferents confessions religioses. Uns oratoris que, en ocasions, també han comportat problemes, principalment de caire urbanístic.
A les escoles, però, hi ha generalment dues opcions; o seguir l'ensenyament que s'oferta, de religió catòlica, majoritària al país, o aprofitar aquélles hores a d'altres tasques, com fer treballs pendents.
Andalusia, però, s'ha avançat a la resta del territori espanyol en aquest sentit, i el passat Divendres Sant sortia a la llum un conveni, signat entre la Conselleria d'Educació d'aquélla Comunitat i el Conselll Evangèlic Autonòmic Andalús segons el qual, els centres docents públics ofertaran, de manera obligatòria, l'ensenyament de la religió evangèlica com a opció a partir del curs 2012-2013.
I és que en un país on hi ha població de molt diversa procedència, no seria una idea gens descabellada seguir l'exemple d'Andalusia i ampliar l'oferta a d'altres creences, encara que siguin no-cristianes.
Els temps, però, han canviat i la Constitució de 1979 defineix Espanya com un país "aconfessional", és a dir, tolerant amb altres confessions difertents de la catòlica i les altres branquies cristianees que, si bé ja existien en èpoques passades, no els estava permès manifestar-se com a tals, i havien de romandre en l'anonimat per un imperatiu de l'antic règim.
La "sortida de l'armari" d'aquestes confessions ha fet que, progressivament, hagin anat apareguent opratoris arreu de país, dedicats les diferents confessions religioses. Uns oratoris que, en ocasions, també han comportat problemes, principalment de caire urbanístic.
A les escoles, però, hi ha generalment dues opcions; o seguir l'ensenyament que s'oferta, de religió catòlica, majoritària al país, o aprofitar aquélles hores a d'altres tasques, com fer treballs pendents.
Andalusia, però, s'ha avançat a la resta del territori espanyol en aquest sentit, i el passat Divendres Sant sortia a la llum un conveni, signat entre la Conselleria d'Educació d'aquélla Comunitat i el Conselll Evangèlic Autonòmic Andalús segons el qual, els centres docents públics ofertaran, de manera obligatòria, l'ensenyament de la religió evangèlica com a opció a partir del curs 2012-2013.
I és que en un país on hi ha població de molt diversa procedència, no seria una idea gens descabellada seguir l'exemple d'Andalusia i ampliar l'oferta a d'altres creences, encara que siguin no-cristianes.
dimecres, 4 d’abril del 2012
EL SILENCI DELS MITJANS
Fa unes setmanes quan una sèrie d'afeccionats catalans a les curses de braus van presentar signatures al Parlament en favor del manteniment d'aquestes, tot argumentant que son "art", "cultura" i "tradició", tots els mitjans de comunicació se'n van fer rsssó, especialment un programa que s'emet els dissabtes, just al'hora de dinar, a través de "La 2", de Televisión Española, on es parla obertament sobre aquest gens constructiu espectacle.
El 26 de Març passat, però, cap dels mitjans, llevat de l'agència Europa Press, es va fer ressó del lliurament d'unes altres signatures; aquélles que van en contra del maltractament als animals i que, dintre d'aquesta actitud, que consideren delicte, inclouen, com no hauria de ser d'altra manera, les "corridas".
Sembla una mica sospitós que, a una notícia que hauria de sortir a la llum i amb grans titulars, no s'hi prestés cap mena d'atenció i passés totalment inadvertida per la resta de la gent.
Possiblement algú em consideri una mica "pesat". Però és que, en el fons, sembla que, donat que aquesta barbàrie és una meravellosa font d'ingressos per algúns, es miri cap a una altra banda quan hi ha qui, amb una insistència més que justificada, reivindica la total desaparició d'aquesta forma d'espectacle al que, donat que el seu nivell cultural és més elevat, ja ni la majoria dels turistes s'hi apropen.
El 26 de Març passat, però, cap dels mitjans, llevat de l'agència Europa Press, es va fer ressó del lliurament d'unes altres signatures; aquélles que van en contra del maltractament als animals i que, dintre d'aquesta actitud, que consideren delicte, inclouen, com no hauria de ser d'altra manera, les "corridas".
Sembla una mica sospitós que, a una notícia que hauria de sortir a la llum i amb grans titulars, no s'hi prestés cap mena d'atenció i passés totalment inadvertida per la resta de la gent.
Possiblement algú em consideri una mica "pesat". Però és que, en el fons, sembla que, donat que aquesta barbàrie és una meravellosa font d'ingressos per algúns, es miri cap a una altra banda quan hi ha qui, amb una insistència més que justificada, reivindica la total desaparició d'aquesta forma d'espectacle al que, donat que el seu nivell cultural és més elevat, ja ni la majoria dels turistes s'hi apropen.
dijous, 22 de març del 2012
DEFENSEN ALLÒ QUE ÉS INDEFENSABLE
A mitjans de Març passat llegia una notícia, segons la qual, una persona que va fer d'"espontani" a la madrilenya plaça de braus de Las Ventas ha estat jutjada i, seguramwnt, condemnada, només per demanar una cosa ben lògica, com és la prohibició d'aquesta barbàrie que ara, amb el PP en el poder, ens la volen fer passar per allò que noés.
De fet, a Catalunya ja no hi haurà més "corridas", doncs el Parlament ja ho ha prohibit.
Malgrat això, però, encara hi ha els "coeebous", una altra forma de maltractament animal, sobre tot aquells "correbous" en els que es posa foc a les banyes dels animals.
El cert és que els flamants nous governants que Espanya s'ha donat semblen disposats a defensar aquesta forma de torutura a uns pobres animals indefensos tot fent-ho passar per "art", "tradició", "cultura"...i el que més sorprèn, pretendre demaar que la UNESCO ho delari Bé Cultural Immaterial de la Humnanitat.
Ja fa anys que estem en el segle XXI, en que la societat està enormement concienciada sobre el tracte que cal donar als aninals, fins i tot la UE ha diusposat normatives per les granges, amb lo qual, aquelles que no s'hi adaptin hauran de tancar portes.
I si ja fa anys que estàn estrictament prohibides les baralles de galls al nostre país. Què els costaria als polítics posar-se d'acord per, en compliment de lleis del benestar animal, acabar amb "corridas", "correbous", "encierros" i tota mena de maltractament "festiu" als animals?.
De fet, a Catalunya ja no hi haurà més "corridas", doncs el Parlament ja ho ha prohibit.
Malgrat això, però, encara hi ha els "coeebous", una altra forma de maltractament animal, sobre tot aquells "correbous" en els que es posa foc a les banyes dels animals.
El cert és que els flamants nous governants que Espanya s'ha donat semblen disposats a defensar aquesta forma de torutura a uns pobres animals indefensos tot fent-ho passar per "art", "tradició", "cultura"...i el que més sorprèn, pretendre demaar que la UNESCO ho delari Bé Cultural Immaterial de la Humnanitat.
Ja fa anys que estem en el segle XXI, en que la societat està enormement concienciada sobre el tracte que cal donar als aninals, fins i tot la UE ha diusposat normatives per les granges, amb lo qual, aquelles que no s'hi adaptin hauran de tancar portes.
I si ja fa anys que estàn estrictament prohibides les baralles de galls al nostre país. Què els costaria als polítics posar-se d'acord per, en compliment de lleis del benestar animal, acabar amb "corridas", "correbous", "encierros" i tota mena de maltractament "festiu" als animals?.
dimecres, 14 de març del 2012
UNA DECISIÓ MOLT JUSTA
El divendres, dia 9 de Març passat, es feia pública una sentència del Tribunal de la Unió Europea, segons la qual, es prohibeix posar com a marca d'una sansa, la paraula "hijoputa"una expressió ofensiva en tots els sentits.
Sembla que els qui impulsaven la controvertida marca no s'han assabentat encara que existeix, a nivell de tota la Unió, un codi ètic que prohibeix utilityzar, encara que siguin en ocasions considerades !"carinyoses" expressions de mal gust com a marques comercials.
I és que hi ha qui, per vendre, se les empesca totes, fins i tot anuncis del tipus "Senyora, compri un televisor de tal marca, per que jo en tinc un a casa" (Si no el compres, no ets ningú...).
Que bvivim ern un congtinent on la democràcia és la tònica general dels països que l'integren, això és un fet que ningú ens discuteix. Però el que tampoc es pot discutir és el fet que hi ha unes "línies vermelles" tan a l'hora de crear marques com a la d'anunciar-les, que no han ni tan sols de trepitjar-se. I no es tracta en absolut de censura, si no d'ètica.
Sembla que els qui impulsaven la controvertida marca no s'han assabentat encara que existeix, a nivell de tota la Unió, un codi ètic que prohibeix utilityzar, encara que siguin en ocasions considerades !"carinyoses" expressions de mal gust com a marques comercials.
I és que hi ha qui, per vendre, se les empesca totes, fins i tot anuncis del tipus "Senyora, compri un televisor de tal marca, per que jo en tinc un a casa" (Si no el compres, no ets ningú...).
Que bvivim ern un congtinent on la democràcia és la tònica general dels països que l'integren, això és un fet que ningú ens discuteix. Però el que tampoc es pot discutir és el fet que hi ha unes "línies vermelles" tan a l'hora de crear marques com a la d'anunciar-les, que no han ni tan sols de trepitjar-se. I no es tracta en absolut de censura, si no d'ètica.
dijous, 8 de març del 2012
FÀBRIQUES DE MORBO...
Arran de la notícia, apareguda a finals de Febrer passat, de que José Mourinho, el polèmic enttrenador del Reial Madrid, havia viatjat al Regne Unit per, pressumoptament, comprar allà una vivenda, els mitjans de comunicació especialitzats en esport ja van treure a la llum tota mena d'especulacions sobre el particular, més quan és ben sabut que al polèmic "mister" li agrada molt l'estil de jugar de la Premier League.
El cert és que els mitjans especialitzats el van pressionar de manera insistent fins que el tècnic va haver de començar a respondre amb evasives, tal i com feia el cap de setmana del 3 i 4 de Març passats.
En moltes ocasions ha qui travessa unes línies vermelles que no haurien de ser mai ni tan sols trepitjades, Són les que separen la vida professional de la més estricta intimitat de les persones.
Però, com sempre passa, cal preguntar-se de què viurien els mitjans, tan del cor com els esportius, si no creessin morbo.
El cert és que els mitjans especialitzats el van pressionar de manera insistent fins que el tècnic va haver de començar a respondre amb evasives, tal i com feia el cap de setmana del 3 i 4 de Març passats.
En moltes ocasions ha qui travessa unes línies vermelles que no haurien de ser mai ni tan sols trepitjades, Són les que separen la vida professional de la més estricta intimitat de les persones.
Però, com sempre passa, cal preguntar-se de què viurien els mitjans, tan del cor com els esportius, si no creessin morbo.
dimecres, 29 de febrer del 2012
UN "CANVI" MÉS AVIAT CAP A PITJOR...
El dilluns, 20 de Febrer passat, tot el Continent Europeu va ser testimoni de la pobra i ridícula imatge que el "Govern del canvi", com es postulava a la passada campanya electoral, va donar quan va ordenar la Policia que carregués contra una manifestació totalment pacífica d'estudiants que l'únic que demanaven era que als seus centres docents no es retallés la qualitat de l'ensenyament que s0hi imparteix.
El més greu, però, va venir quasn el cap de la Policia va parlar de "l'enemic", tot referint-se a unes persones que només demanaven allò que és just mentre elsagents carregaven amb una contundència que no es veia al nostre país des dels anys de la dictadura franquista.
Els dies següents les manifestacions es van anar reproduint, no només a la ciutat del Túria, on una d'elles anava presidida per una pancarta on es podia llegir amb lletres enormes "Som el poble, no l'enemic", si no també en d'altres ciutats com a Barcelona, on els estudiants cridaven "Aquestes són les nostres armes" tot alçant llibres de text unes armes amb les que únicament es pot fer la guerra a la ignorància, l'analfabetisme i, per què no, a una intolerància arrogant mostrada pels qui estan en el poder.
I és que, llevat dels quatre rics que, de ben segur que els van votar, no sé quanta gent, embadalida pel "canvi", es deixaria portar aquell 20-N que ens ha portat unes quantes passes enrere.
A la vista de tot el que està passant, i ja que hem celebrat fa poc el Carnestoltes, caldria dir-los el que diu el senyor Risto quan no li agraden les actuacions que passen pel comcurs televisiu on ell fa de jurat; "No us compro, senyors"
El més greu, però, va venir quasn el cap de la Policia va parlar de "l'enemic", tot referint-se a unes persones que només demanaven allò que és just mentre elsagents carregaven amb una contundència que no es veia al nostre país des dels anys de la dictadura franquista.
Els dies següents les manifestacions es van anar reproduint, no només a la ciutat del Túria, on una d'elles anava presidida per una pancarta on es podia llegir amb lletres enormes "Som el poble, no l'enemic", si no també en d'altres ciutats com a Barcelona, on els estudiants cridaven "Aquestes són les nostres armes" tot alçant llibres de text unes armes amb les que únicament es pot fer la guerra a la ignorància, l'analfabetisme i, per què no, a una intolerància arrogant mostrada pels qui estan en el poder.
I és que, llevat dels quatre rics que, de ben segur que els van votar, no sé quanta gent, embadalida pel "canvi", es deixaria portar aquell 20-N que ens ha portat unes quantes passes enrere.
A la vista de tot el que està passant, i ja que hem celebrat fa poc el Carnestoltes, caldria dir-los el que diu el senyor Risto quan no li agraden les actuacions que passen pel comcurs televisiu on ell fa de jurat; "No us compro, senyors"
dimecres, 22 de febrer del 2012
TOT PER MONOPOLITZAR ELS SEUS PRODUCTES
Antigament hi havia certs serveis i/ò productes que eren monopolis de l'Estat o, en el millor dels casos, d'empreses concessionàries que, només elles i ningú més, podien subministrar-los i oferir-los. Així, el petroli i derivats, el tabac, els serveis postals o el servei de telefonia, que llavors només era telefonia fixa, eren, d'alguna manera, monopolitzats per empreses que els distribuïen de manera exclusiva.
Amb l'entrada d'Espanya a la Unió Europea, aquesta situació es va acabar per complert, doncs ara pot haver-hi diversos proveïdors d'aquells serveis i/ò productes que abans eren de manera gairebé obligatòria monopolis.
Però, segons una nota de premsa que publicava fa poc l'agència iMàtica, sembla ser que el gegant informàtic Microsoft vol tornar a les pràctiques monopolístiques. I vol tornar-hi tot blocant l'entrada d'altres sistemes operatius als nous ordinadors que vagin equipats amb el nou sistema operatiu Windows 8, que ha presentat al World Mobile Congress 2012 de Barcelona.
Sembla que el gegant informàtic ja no recorda la quantiosa multa que fa uns anys li va imposar la Comissió Europea per actituds monopolístiques referents als complements que incorpora el seu sistema operatiu Windows, concretament el navegador, que impedia que els usuaris poguessin triar-ne un altre, o també el reproductor multimèdia.
Es de suposar que la UE haura de refrescar-los la memòria si no volen que els toqui pagar una altra multa, possiblement superior a l'anterior.
Amb l'entrada d'Espanya a la Unió Europea, aquesta situació es va acabar per complert, doncs ara pot haver-hi diversos proveïdors d'aquells serveis i/ò productes que abans eren de manera gairebé obligatòria monopolis.
Però, segons una nota de premsa que publicava fa poc l'agència iMàtica, sembla ser que el gegant informàtic Microsoft vol tornar a les pràctiques monopolístiques. I vol tornar-hi tot blocant l'entrada d'altres sistemes operatius als nous ordinadors que vagin equipats amb el nou sistema operatiu Windows 8, que ha presentat al World Mobile Congress 2012 de Barcelona.
Sembla que el gegant informàtic ja no recorda la quantiosa multa que fa uns anys li va imposar la Comissió Europea per actituds monopolístiques referents als complements que incorpora el seu sistema operatiu Windows, concretament el navegador, que impedia que els usuaris poguessin triar-ne un altre, o també el reproductor multimèdia.
Es de suposar que la UE haura de refrescar-los la memòria si no volen que els toqui pagar una altra multa, possiblement superior a l'anterior.
dimecres, 15 de febrer del 2012
UNA REFORMA DE JOGUINA
El divendres, 10 de Febrer passat, l'Executiu espanyol aprovava una reforma laboral que, un cop vista la lletra petita, sembla que dona carta quasi blanca als empresaris per tal que acomiadin, i de forma molt barata, els treballadors o, també, per que es pugui rebaixar els sous i, com ja passava en temps antics, torni allò de "Lo toma o lo deja"...
Els sindicats ja han protestat l'actitud prepotent del Govern del PP, i aquest, abusant de la seva majoria absoluta, ha titllat d'hipòcrites les demandes del s sindicats.
El pitjor del cas, però, és que aquesta reforma, tan de joguina, podria propiciar, si no hi ha un control estricte en tal sentit, que més d'un empresari faci el viu, s'agafi el tema per la punta, tanqui persianes, s'endugui els diners cap a un paradís fiscal i, com sempre o com quasi sempre, els pobres treballadors es quedin sense ni feina ni res.
Si, tal i com han criticat un i un altre cop els qui ara governen, els anteriors !"van fer-ho malament", possiblement veurem com, amb reformes com aquesta, el país se'n acabi d'anar a l'aigua per que no es crein llocs de treball, si no rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres... On anirem a parar?...
Els sindicats ja han protestat l'actitud prepotent del Govern del PP, i aquest, abusant de la seva majoria absoluta, ha titllat d'hipòcrites les demandes del s sindicats.
El pitjor del cas, però, és que aquesta reforma, tan de joguina, podria propiciar, si no hi ha un control estricte en tal sentit, que més d'un empresari faci el viu, s'agafi el tema per la punta, tanqui persianes, s'endugui els diners cap a un paradís fiscal i, com sempre o com quasi sempre, els pobres treballadors es quedin sense ni feina ni res.
Si, tal i com han criticat un i un altre cop els qui ara governen, els anteriors !"van fer-ho malament", possiblement veurem com, amb reformes com aquesta, el país se'n acabi d'anar a l'aigua per que no es crein llocs de treball, si no rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres... On anirem a parar?...
dimarts, 7 de febrer del 2012
A PROPÒSIT DE "GATS" LINGÜÍSTICS
El dimarts, 7 de Febrer passat, mentre preparava el programa del dia 9 , llegia una notícia, segons la qual , Antena 3, canal de televisió propietat del totpoderós Grup Planeta, es fara amb la retransmissió de Fórmula 1 d'aquest any i el que ve.
La notícia, redactada en un català molt correcte, feia referència als problemes que va haver-hi després que un altre canal, també privat, renunciés a licitar per aquestes transmissions que li costaran al nou adjudicatari 40 milions d'euros per temporada. Però, a més, es feia esment dels pilots i escuderies que competiran en aquest nou Campionat del Món, que s'iniciara a Austràlia.
Quina no va ser la meva sorpresa quan, en fer referència a l'escuderia "Red Bull", el redactor no va tenir altre acudit que traduir la paraula anglesa "Red" (Vermell) con si fos el terme castellà "Red" (Xarxa), de tal manera que, en lloc de parlar de "Red Bull" que, a més de ser la marca d'una no gaire recomanable beguda, és també el nom de l'escuderia automobilística, segurament patrocinada pel fabricant del beuratge, es parla de "Xarxa Bull".
Algú escrivia en una revista que d'aquí a cent anys es parlarà un castellà força diferent de l'actual. I és que al pas que anem, podria ser que el català no se'n lliurés de ser modificat i convertir-se en una força estranya barreja que, segurament, no tingui gaire res a veure amb el que ara mateix estem parlant.
La notícia, redactada en un català molt correcte, feia referència als problemes que va haver-hi després que un altre canal, també privat, renunciés a licitar per aquestes transmissions que li costaran al nou adjudicatari 40 milions d'euros per temporada. Però, a més, es feia esment dels pilots i escuderies que competiran en aquest nou Campionat del Món, que s'iniciara a Austràlia.
Quina no va ser la meva sorpresa quan, en fer referència a l'escuderia "Red Bull", el redactor no va tenir altre acudit que traduir la paraula anglesa "Red" (Vermell) con si fos el terme castellà "Red" (Xarxa), de tal manera que, en lloc de parlar de "Red Bull" que, a més de ser la marca d'una no gaire recomanable beguda, és també el nom de l'escuderia automobilística, segurament patrocinada pel fabricant del beuratge, es parla de "Xarxa Bull".
Algú escrivia en una revista que d'aquí a cent anys es parlarà un castellà força diferent de l'actual. I és que al pas que anem, podria ser que el català no se'n lliurés de ser modificat i convertir-se en una força estranya barreja que, segurament, no tingui gaire res a veure amb el que ara mateix estem parlant.
dimecres, 1 de febrer del 2012
BO PER UNS, DOLENT PER ELS ALTRES...
Fa molts anys algú em va parlar d'una assignatura que, sota el nom d'"Urbanitat", era, segons em van explicar, l'estudi d'un conjunt de normes, la majoria encaminades a fomentar el respecte cap als altres. I això en un temps en el que el més proper eren les guerres; una primera guerra mundial, la civil espanyola i la II Guerra Mundial.
L'anterior Executiu va implantar una assignatura que, si bé no es titulava "Urbanitat" era, segons sembla, una cosa molt semblant. Això si, adaptada als temps que estem visquent, de democràcia, regida per una Constitució un de quins principis fonamentals és, justament, el respecte pels drets humans.
Hem canviat de governants i, com qui no vol la cosa, a més de reduïr un any l'ESO i ampliar el Batxillerat i la FP en un curs, no se'ls ha acudit altra cosa que deixar-la fora de joc.
L'han sustituït per una altra que, segons declaracions del titular d'Educació, sera menys "adoctrinadora" que l'anterior (Caldria saber a què anomenen "adoctrinar". I, si és en el respecte pels drets humans, benvingut sigui l'adoctrinament).
Abans de tots aquests canvis, sí que hi havia quelcom molt més "adoctrinador", i era el que, segurament que tots els que vam passar el Batxillerat en aquélls anys de l'antic règim, recordarem. S'anomenava "Formación del Espíritu Nacional", conegut popularment amb les sigles "FEN". Allà sí que ens "adoctrinaven".
Però no val saber-se la Constitució de memòria. El que sí cal saber-se "par coeur", com diuen en francès, és el respecte en vers els demés i prou.
L'anterior Executiu va implantar una assignatura que, si bé no es titulava "Urbanitat" era, segons sembla, una cosa molt semblant. Això si, adaptada als temps que estem visquent, de democràcia, regida per una Constitució un de quins principis fonamentals és, justament, el respecte pels drets humans.
Hem canviat de governants i, com qui no vol la cosa, a més de reduïr un any l'ESO i ampliar el Batxillerat i la FP en un curs, no se'ls ha acudit altra cosa que deixar-la fora de joc.
L'han sustituït per una altra que, segons declaracions del titular d'Educació, sera menys "adoctrinadora" que l'anterior (Caldria saber a què anomenen "adoctrinar". I, si és en el respecte pels drets humans, benvingut sigui l'adoctrinament).
Abans de tots aquests canvis, sí que hi havia quelcom molt més "adoctrinador", i era el que, segurament que tots els que vam passar el Batxillerat en aquélls anys de l'antic règim, recordarem. S'anomenava "Formación del Espíritu Nacional", conegut popularment amb les sigles "FEN". Allà sí que ens "adoctrinaven".
Però no val saber-se la Constitució de memòria. El que sí cal saber-se "par coeur", com diuen en francès, és el respecte en vers els demés i prou.
dimecres, 25 de gener del 2012
LA GRAN OBLIDADA
Des que es presenta la Declaració de la Renda, és a dir, des dels anys 80 del segle passat, aproximadament, l'imprès que cal completar amb les dades econòmiques del contribuent inclou dues caselles per, en cas de sortir-nos a pagar, destinar part de l'import pagat a "Finalitats socials" o "L'Església" (Entengui's la catòlica, en principi o per defecte).
Hi ha, però, una gran oblidada per part dels poders públics; la Ciència, a la que ja s'ha donat tres cops forts en forma de "retallades" econòmiques.
La setmana passada, i en aquest mateix programa, ens fèiem ressò d'una valenta iniciativa, ebndegada des de les xarxes socials, unes plataformes que ja han demostrat en escreix la seva importància, per tal que, a l'imprès de la Declaració de la Renda, juntament amb les caselles ja existents de les finalitats socials i l'Església, els contribuents tinguem una tercera i gens menyspreable opció; la de donar part del que ens toqui pagar, si aquest és el cas, a la ciència.
Tal iniciativa venia avalada per un científic espanyol, tot i que ara mateix no es troba a Espanya, qui argumentava el fet que no s'ajuda a la ciència tal i com convindria per que els investigadors espanyols no haguessin d'abandonar el país tal i com ara passa.
Tal opció comportava a principis de la present setmana la "rebequeria" d'alguns partits, en forma de reticència a incloure tal opció que, d'altra banda, ajudaria la Ciència en allò que més necessita; fons per tirar endavant la seva labor investigadora.
Sembla que, en aquest cas, la polèmica ja està servida encara que els polítics, com sempre o com quasi sempre, s'estimen més mirar a un altre lloc en comptes de propiciar que els investigadors es quedin a Espanya i, des d'aquí, trobin solucions eficaces per, entre d'altres, les dues grans plagues dels nostres dies, quals són el càncer i la sida.
Hi ha, però, una gran oblidada per part dels poders públics; la Ciència, a la que ja s'ha donat tres cops forts en forma de "retallades" econòmiques.
La setmana passada, i en aquest mateix programa, ens fèiem ressò d'una valenta iniciativa, ebndegada des de les xarxes socials, unes plataformes que ja han demostrat en escreix la seva importància, per tal que, a l'imprès de la Declaració de la Renda, juntament amb les caselles ja existents de les finalitats socials i l'Església, els contribuents tinguem una tercera i gens menyspreable opció; la de donar part del que ens toqui pagar, si aquest és el cas, a la ciència.
Tal iniciativa venia avalada per un científic espanyol, tot i que ara mateix no es troba a Espanya, qui argumentava el fet que no s'ajuda a la ciència tal i com convindria per que els investigadors espanyols no haguessin d'abandonar el país tal i com ara passa.
Tal opció comportava a principis de la present setmana la "rebequeria" d'alguns partits, en forma de reticència a incloure tal opció que, d'altra banda, ajudaria la Ciència en allò que més necessita; fons per tirar endavant la seva labor investigadora.
Sembla que, en aquest cas, la polèmica ja està servida encara que els polítics, com sempre o com quasi sempre, s'estimen més mirar a un altre lloc en comptes de propiciar que els investigadors es quedin a Espanya i, des d'aquí, trobin solucions eficaces per, entre d'altres, les dues grans plagues dels nostres dies, quals són el càncer i la sida.
diumenge, 15 de gener del 2012
EN MENJAREM GAIRE CE PA AMB OLI?
Recordeu aquella cançó popular catalana que comença amb la frase "Volem pa amb oli"?.
Allà per els anys 80 del passat segle XX, en Peret, el mataroní rei de la rumba, en va fer una curiosa versió en la que, d'alguna manera, venia a burlar-se de les campanyes electorals que els partits fan per tal de captar els vots no només dels seus partidaris incondicionals, que no en necessiten de campanyes, si no dels indecisos, un col·lectiu "ni-ni" que, amb el temps, ha demostrat el seu desencant per la política.
I és que a les campanyes se'ns diu i ofereix una cosa, però quan són a dalt, tot canvia, i allò que ens van prometre, sembla que es torna "paper mullat". Ells ens venen, però, la moto de que "el que fan és positiu". Cal preguntar-se per a qui.
De moment, ja hem vist com allò d'"Any nou, vida nova" ha canviat de sentit per passar a ser "Any nou, impostos i preus nous". O "Cal ajustar-se el cinturó" (Encara que ja no hi quedi cap forat).
Pugen els preus, es congelen o baixen els sous i "per crear llocs de treball" sembla que cada dia se'n destrueixen uns quants més.
Possiblement a finals d'any ens diran que "Ho han fet molt bé, hi ha superàvit"...Però què passara amb els pobres que sempre ens toca pagar els excessos dels qui més en tenen? Segurament que la gran ovació que el Banc Central Europeu els tributara ens sonara a forta calamarsada.
Allà per els anys 80 del passat segle XX, en Peret, el mataroní rei de la rumba, en va fer una curiosa versió en la que, d'alguna manera, venia a burlar-se de les campanyes electorals que els partits fan per tal de captar els vots no només dels seus partidaris incondicionals, que no en necessiten de campanyes, si no dels indecisos, un col·lectiu "ni-ni" que, amb el temps, ha demostrat el seu desencant per la política.
I és que a les campanyes se'ns diu i ofereix una cosa, però quan són a dalt, tot canvia, i allò que ens van prometre, sembla que es torna "paper mullat". Ells ens venen, però, la moto de que "el que fan és positiu". Cal preguntar-se per a qui.
De moment, ja hem vist com allò d'"Any nou, vida nova" ha canviat de sentit per passar a ser "Any nou, impostos i preus nous". O "Cal ajustar-se el cinturó" (Encara que ja no hi quedi cap forat).
Pugen els preus, es congelen o baixen els sous i "per crear llocs de treball" sembla que cada dia se'n destrueixen uns quants més.
Possiblement a finals d'any ens diran que "Ho han fet molt bé, hi ha superàvit"...Però què passara amb els pobres que sempre ens toca pagar els excessos dels qui més en tenen? Segurament que la gran ovació que el Banc Central Europeu els tributara ens sonara a forta calamarsada.
dimecres, 11 de gener del 2012
ADÉU 2011
Ja l'hem deixat enrere, 2011 ja és Història, una Història que les futures generacions estudiaran. El coneixeran, segurament, com "L'Any de la Primavera Àrab".
Però també el poble japonès el recordara com l'any en que un terratrèmol i posterior tsunami van arrasar la central nuclear de Fukushima, a banda de diverses poblacions costaneres del país, deixant un rastre de devastació al seu pas.
També a la població murciana de Llorca recordaran 2011 com un any en que un terratrèmol va deixar la ciutat força malparada.
Itàlia i Grècia el recordaran com l'any en què van saltar els Governs d'ambdós paísos, per ser sustituïts per sengles grups de tecnòcrates que han de "redreçar" les economies d'ambdós paçisos, sobre tot de Grècia, que quasi va estar condemnada a la fallida.
Irlanda, Islàndia i Portugal també recordaran 2011 com un any trist, doncs les seves economies també van trontollar.
I a Espanya el recordarem com l'any en què el poble donava la confiança a un Mariano Rajoy que, si bé va demostrar no tenir el valor de sancionar uns militants del seu partit que, en exercici de càrrecs en una Comunitat Autònoma, van participar en una trama corrupta, es postulava alegrement per governar Espanya, això si, sense ensenyar les cartes que ara mostra molt marcades.
Abans dels comicis, però, ETA anunciava que deioxava de manera definitiva la violència, tot un primer pas cap a la seva dissolució definitiva, malgrat que hi ha sectors que encara afirmen que la banda terrorista existeix, i criminalitzen els partits "abertzales" que han aconseguit entrar al Congrés.
A Rússia el recordaran per una més que certa tupinada electoral que va portar Medvediev i Puttin al poder en unes no gaire transparents eleccions que no es repetiran malgrat que nombroses veus han clamat per la repetició.
Amb el final de 2011, els Estats Units abandonaven Iraq després que durant l'any, però al Pakistan, haguessin acabat amb el malson anomenat Osama Bin Laden.
Un visionari del món de la tecnologia; Steve Jobs, cofundador de l'empresa Apple, ens deixava també aquest passat 2011, quedant-se l'imperi de la poma una mica orfe. També desapareixia, però amb només 27 anys, Amy Winehouse, tota una icona dins del món de la música actual.
A Korea del Nord, un dels paísos més aïllats del Món, desapareixia Kim Jong Il, dictador que ha submergit un dels paísos més militaritzats del planeta en la fam i la misèria...Però, paradoxes de la vida, tenen la bomba atòmica. L'ha sustituït Kim Jong Un, el seu fill (Ha mort el rei, visca el rei) que no canviara ni una sola coma de la situació d'aïllament mentre que un espanyol que viu allà i col·labora estretament amb el règim, veu "molt bé" la situació de misèria del país.
Com diu la cançó, aquest és el retrat, en quatre pinzellades ràpides, d'un any més que hem viscut. I pel que hem començat, esperem que les coses vagin millor...
Però també el poble japonès el recordara com l'any en que un terratrèmol i posterior tsunami van arrasar la central nuclear de Fukushima, a banda de diverses poblacions costaneres del país, deixant un rastre de devastació al seu pas.
També a la població murciana de Llorca recordaran 2011 com un any en que un terratrèmol va deixar la ciutat força malparada.
Itàlia i Grècia el recordaran com l'any en què van saltar els Governs d'ambdós paísos, per ser sustituïts per sengles grups de tecnòcrates que han de "redreçar" les economies d'ambdós paçisos, sobre tot de Grècia, que quasi va estar condemnada a la fallida.
Irlanda, Islàndia i Portugal també recordaran 2011 com un any trist, doncs les seves economies també van trontollar.
I a Espanya el recordarem com l'any en què el poble donava la confiança a un Mariano Rajoy que, si bé va demostrar no tenir el valor de sancionar uns militants del seu partit que, en exercici de càrrecs en una Comunitat Autònoma, van participar en una trama corrupta, es postulava alegrement per governar Espanya, això si, sense ensenyar les cartes que ara mostra molt marcades.
Abans dels comicis, però, ETA anunciava que deioxava de manera definitiva la violència, tot un primer pas cap a la seva dissolució definitiva, malgrat que hi ha sectors que encara afirmen que la banda terrorista existeix, i criminalitzen els partits "abertzales" que han aconseguit entrar al Congrés.
A Rússia el recordaran per una més que certa tupinada electoral que va portar Medvediev i Puttin al poder en unes no gaire transparents eleccions que no es repetiran malgrat que nombroses veus han clamat per la repetició.
Amb el final de 2011, els Estats Units abandonaven Iraq després que durant l'any, però al Pakistan, haguessin acabat amb el malson anomenat Osama Bin Laden.
Un visionari del món de la tecnologia; Steve Jobs, cofundador de l'empresa Apple, ens deixava també aquest passat 2011, quedant-se l'imperi de la poma una mica orfe. També desapareixia, però amb només 27 anys, Amy Winehouse, tota una icona dins del món de la música actual.
A Korea del Nord, un dels paísos més aïllats del Món, desapareixia Kim Jong Il, dictador que ha submergit un dels paísos més militaritzats del planeta en la fam i la misèria...Però, paradoxes de la vida, tenen la bomba atòmica. L'ha sustituït Kim Jong Un, el seu fill (Ha mort el rei, visca el rei) que no canviara ni una sola coma de la situació d'aïllament mentre que un espanyol que viu allà i col·labora estretament amb el règim, veu "molt bé" la situació de misèria del país.
Com diu la cançó, aquest és el retrat, en quatre pinzellades ràpides, d'un any més que hem viscut. I pel que hem començat, esperem que les coses vagin millor...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)