Està basada, segons sembla, en una melodia popular russa. Però l'any 1969, la cançó va saltar a la fama en diverses versions; per una banda, una en anglès, amb el títol "Those were the days", que ens va arribar de la ma de la càlida veu de la cantant irlandesa Mary Hopkin. I, d'altra banda, dues versions en castellà, sota el títol "Qué tiempo tan feliz", que ens van arribar de la ma del cantant britànic Matt Monro i, per altra banda, de la del grup espanyol "Los Sprinters".
Però la cançó és, d'un temps ençà, la sintonia del programa estrella dels dissabtes i diumenges a la tarda d'un dels canals privats de televisió que emeten a nivell de tot el territori espanmyol.
Presentat per na veterana de la televisió, com és María-Teresa Campos; "Qué tiempo tan feliz" va començar evocant la música que es feia a Espanya durant el passat segle XX, havent-se recordat a través d'ell moments estelars de la música moderna espanyola, amb el record de diversos artistes, tan dels que encara hi són com d'altres que ja no estàn entre nosaltres.
Però ja fa un temps que el programa, en un principi font de records per a molts de nosaltres, que vam poder tornar a veure grups com els Stop, els Bravos o els Brincos, i els trionfs de Massiel i Salomé a Eurovisió, aquest darrer, aigualit per un quàdruple empat, s'ha encallat de manera gairebé permanent en un sol estil de música; el flamenc, les "tonadilleras" i tot allò que té a veure amb el gènere.
Amb aqwuest tomb, no sé què pensarien els autors de la melodia si veiéssin com un canal privat la utilitza per anunciar, senzillament, un sol i únic estil musical. Possiblement obligarien la direcció del mateix a canviar-ne el nom i per què no, la sintonia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada