Sempre s'ha considerat el futbol com un "joc d'homes". El cert és, però, que al nostre Món Occidental ja comença a guanyar pes específic el futbol femení. I, no en va, ja hi ha una Primera Divisió epanyola, formada per equips femenins dels grans clubs. I, fins i tot, sembla que ja hi ha una Champions femenina, igual que ja existeix des de fa temps una de bàsquet.
I si les dones ja juguen a futbol, cosa lògica, per altra banda. Per què no arbitrar partits de futbol?.
El cert és que ja n'hi ha algunes. I, dissortadament, no lliures de polèmica, doncs en el decurs d'un encontre, que arbitrava precisament una dona, es van sentir proclames masclistes contra ella que, evidentment, la van obligar a suspendre la congfrontació esportiva fins que l'autor de les proclames va ser fet fora de la graderia del camp.
Segons sabiem la setmana passada, ja tenim una dona àrbitre de futbol que gaudeix de títol internacional, és a dir, que podra actuar en qualsevol camp de futbol d'Europa per xiular encontres de Champions o de Lliga Europa.
Aquesta és una altra fita que les dones aconsegueixen per tal d'igualar-se amb els homes en el treball. I una bona ocasió per reconèixer que elles també poden.
dimecres, 21 de febrer del 2018
dimecres, 14 de febrer del 2018
DE L'AVE A L'EVA
Sembla ser que, quan en 1848, el primer tren d'Espanya va unir la capital catalana amb la del Maresme, els qui feien transportr amb carros van posar el crit al cel, queixant-se de que el tren els faria minvar la feina i, en conseqüència, els ingrtessos.
Però el tren es va anar obrint camins i evolucionant fins arribar als nostrtes dies,en que poodem anar amb els nous trens d'alta velocitat fins a Paris o Madrid en poques hores, quan abans calia un dia o més per assolir aquestes destinacions.
Des dels anys 90 del passat segle XX que exisateix a Espanya tren d'alta velocitat, la primera de quines linies va unir la capital espanyola amb Sevilla, ja que va servir per atraure visitants a l'Exposició Universal que la capital andalusa organitzava l'any 1992, al mateix temps que Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics.
Ara la xarxa s'ha ampliat i ja arriba a Girona, des d'on es pot anar a Madrid i, mercès a acords amb el TGV francès, fins a Paris en poques hores.
No fa gaires dies, i venent-lo com un tren d'alta velocitat "low cost", el Ministre de Foment presentava a Barcelona un nou projecte de tren que, en breu, unira les estacions d'El Prat de Llobregat i Madrid,suposadament la macroestació, anomenada; Puerta de Atotxa.
El més sorprenent del tren, a més del fet que sera de baix cost, és el color que tindra, que no sera blanc, com els AVE, si no rosa o fúcsia. Però no acaba tot aqui, si no que, com si es tractés d'una mena de burla , el tren s'anmnenara...EVA
A la vista del fet, un no sap si prendre's el nom a broma o, senzillament, pensar que, amb el nom del nou transport, s'homenatja les dones, tot feminitzant-li el nom...Hi haura , segurament, opinions per a tots els gustos.
Però el tren es va anar obrint camins i evolucionant fins arribar als nostrtes dies,en que poodem anar amb els nous trens d'alta velocitat fins a Paris o Madrid en poques hores, quan abans calia un dia o més per assolir aquestes destinacions.
Des dels anys 90 del passat segle XX que exisateix a Espanya tren d'alta velocitat, la primera de quines linies va unir la capital espanyola amb Sevilla, ja que va servir per atraure visitants a l'Exposició Universal que la capital andalusa organitzava l'any 1992, al mateix temps que Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics.
Ara la xarxa s'ha ampliat i ja arriba a Girona, des d'on es pot anar a Madrid i, mercès a acords amb el TGV francès, fins a Paris en poques hores.
No fa gaires dies, i venent-lo com un tren d'alta velocitat "low cost", el Ministre de Foment presentava a Barcelona un nou projecte de tren que, en breu, unira les estacions d'El Prat de Llobregat i Madrid,suposadament la macroestació, anomenada; Puerta de Atotxa.
El més sorprenent del tren, a més del fet que sera de baix cost, és el color que tindra, que no sera blanc, com els AVE, si no rosa o fúcsia. Però no acaba tot aqui, si no que, com si es tractés d'una mena de burla , el tren s'anmnenara...EVA
A la vista del fet, un no sap si prendre's el nom a broma o, senzillament, pensar que, amb el nom del nou transport, s'homenatja les dones, tot feminitzant-li el nom...Hi haura , segurament, opinions per a tots els gustos.
dimecres, 7 de febrer del 2018
COM CONSUMIM MÚSICA
Des que l'any 1870, un equip, liderat per Thomas Alva Edison, inventés el fonògraf, aquest apareell que servia per enregistrar i reproduïr sons, va anar evolucionant al llarg dels anys.
Bén entrat el segle XX, aquest sistema de gravacoió i reproducció va anar perfeccionant-se fins arribar, allà per la dècada dels 50 del segle passat, a popularitzar-se els reproductors de discos, molts d'ells, portàtils.
Amb el temps i l'evolució, es va passar de reproduïr en un sol canal al so estéreo, en dos canals.
La popularitat dels discos de vinil era ral durant la segona meitat del segle XX, que anar a la botiga de discos a comprar el darrer treball d'un determinat artista es va convertir en tot un ritual, doncs allà estaven reunits els discos més actuals barrejats amb d'altres, no tan actuals.
L'aparició del Compact Disc va fer que aquell ritual de buscar a les prestatgeries de les botigues de discos, sobrevisqués encara força temps.
Ja estem en plena Era Digital, i moltes de les clàssiquews botigues de discos han desaparegut sota la gran pressió que, tan els sistemes de compra de música per Internet, com els de reproducció en linia, tan gratuüits, com de pagament, han exercit sobre elles.
I ´és que actualmewnt, ja no cal disposar a casa d'un gran equip per tal de gaudir de la nostra música preferida. Només fa falta un telèfon mòbil, dels anomenats "smartphones", o intel·ligents, o una tauleta o un ordinador, connectats tots ells a Internet, i uns auriculars o uns petits altaveus, per escoltar aquell cantant o grup que ens agrada en la intimitat.
Bén entrat el segle XX, aquest sistema de gravacoió i reproducció va anar perfeccionant-se fins arribar, allà per la dècada dels 50 del segle passat, a popularitzar-se els reproductors de discos, molts d'ells, portàtils.
Amb el temps i l'evolució, es va passar de reproduïr en un sol canal al so estéreo, en dos canals.
La popularitat dels discos de vinil era ral durant la segona meitat del segle XX, que anar a la botiga de discos a comprar el darrer treball d'un determinat artista es va convertir en tot un ritual, doncs allà estaven reunits els discos més actuals barrejats amb d'altres, no tan actuals.
L'aparició del Compact Disc va fer que aquell ritual de buscar a les prestatgeries de les botigues de discos, sobrevisqués encara força temps.
Ja estem en plena Era Digital, i moltes de les clàssiquews botigues de discos han desaparegut sota la gran pressió que, tan els sistemes de compra de música per Internet, com els de reproducció en linia, tan gratuüits, com de pagament, han exercit sobre elles.
I ´és que actualmewnt, ja no cal disposar a casa d'un gran equip per tal de gaudir de la nostra música preferida. Només fa falta un telèfon mòbil, dels anomenats "smartphones", o intel·ligents, o una tauleta o un ordinador, connectats tots ells a Internet, i uns auriculars o uns petits altaveus, per escoltar aquell cantant o grup que ens agrada en la intimitat.
dimecres, 31 de gener del 2018
QUAN EL PEIX PETIT ES MENJA EL GRAN
Des que el futbol va convertir-se en un fenòmen de masses, aquest "esport-rei", tal i com se'l anomena és, gairebé sense excepció un esport universal.
A més de la Champions i les Lligues nacionals de cada pais, alguns, com és el cas d'Espanya, tenen d'altres competicions; com pot ser la Copa del Rei.que és el cas que ens ocupa.
En aquesta competició hem pogut veure com equips de categories inferiors, "abaixen els fums" a alguns equips de Primera Divisió, carregats de jugadors "inttocables".
Ja fa uns anys que tot un Barça va caure en aquesta competició, a mans d'un club modest. I ara li ha tocat al Reial Madrid; el dels "galàctics" a mans del modest; Leganés, un equip d'una localitat propera a la capital espanyola que, dit sigui dfe passada, ni té el pressupost ni tampoc els jugadors de fora que el reforcin.
I és que, en moltes ocasions, no es tracta del dineral que es gasti en fitxatges, si no la tècnica i el bon joc el que mana.
A més de la Champions i les Lligues nacionals de cada pais, alguns, com és el cas d'Espanya, tenen d'altres competicions; com pot ser la Copa del Rei.que és el cas que ens ocupa.
En aquesta competició hem pogut veure com equips de categories inferiors, "abaixen els fums" a alguns equips de Primera Divisió, carregats de jugadors "inttocables".
Ja fa uns anys que tot un Barça va caure en aquesta competició, a mans d'un club modest. I ara li ha tocat al Reial Madrid; el dels "galàctics" a mans del modest; Leganés, un equip d'una localitat propera a la capital espanyola que, dit sigui dfe passada, ni té el pressupost ni tampoc els jugadors de fora que el reforcin.
I és que, en moltes ocasions, no es tracta del dineral que es gasti en fitxatges, si no la tècnica i el bon joc el que mana.
dimecres, 24 de gener del 2018
BILIBNGÜISME SI, BILINGÜISME NO
L'arribada de la democràcia va comportar que, amb el fet de crear-se les Comunitats Autònomes, les tres llengües autonòmiques; català, euskera i gallec, tinguéssin un caràcter cooficial a les Comunitats on aquestes es parlen un fet que comporta que ess poguem comunicat indistintament en català i castellà a Catalunya, el mateix que passa a Galícia i Euskadi on, dels quatr4ee canals de que disposa la televisió autonòmica, basca, dos s'emeten en euskera, mentre que els altres dos tenen el castellà comn a llengua vehicular.
Fa uns pocs dies llegia en un mitjà digital un articlde sobre el bable (o asturianu), que és una varietat que es parla a Astyúries.
El citat article anava encapçalat per un titular que ja comença a sonar a monotema pèr menystenir tot allò que no sigui el castell¡à. Concretament es deia a la capçalera que, "en aquest pais ja no hi te cabuda cap imbècil més".
El cert és que, si anem a València, als começos se'mns atendra en castellà, malgrat que els treballadors es comuniquin en valencià entre ells, doncs tampoc saben d'on venim.
També al Pais Basc es deu fer igual, que ens atenguin en castellà, doncs no tenim la obligació de saber euskera, encara que, després, entre els empleats, sí que es comuniquin en aquella llengua,. Exactament el mateix deu passar a Galícia. L, com podia comprovar jo mateix fa unes poques setmanes, tamblé passa el mateix a Catalunya, més concretament a Barcelona., una ciutat que, malgrat tot el que passa, demostra que està bén viva.
L'article en qüestió era tot un al·legat en contra del bable (o asturianu), una forma de parlar molt particular, que només existeix a Astúries. També n'hi ha una pàgina a la Viquipèdia i, segurament que no ens hi parlaran si anem allà i entrem en un comerç, si no que ho faran en castellà.
Menysprear les formes particulars de parlar una llengua no demostra gaire cultura.
Què passaria si es fiquéssin amb l'andalús que, com tots sabem, és la molt respectable forma en que els habitants d'aquella Comunitat parlen el casrtellà?. Doncs la respostqa seria molt senzilla. Hi hauria un daltabaix immens. No oblidem que el flamenc és, des de fa uns anys, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I, evidentment, ficar-se amb la forma de parlar d'Andalusia seria, com tots podem imaginar, una actitud poc raonable.
Fa uns pocs dies llegia en un mitjà digital un articlde sobre el bable (o asturianu), que és una varietat que es parla a Astyúries.
El citat article anava encapçalat per un titular que ja comença a sonar a monotema pèr menystenir tot allò que no sigui el castell¡à. Concretament es deia a la capçalera que, "en aquest pais ja no hi te cabuda cap imbècil més".
El cert és que, si anem a València, als começos se'mns atendra en castellà, malgrat que els treballadors es comuniquin en valencià entre ells, doncs tampoc saben d'on venim.
També al Pais Basc es deu fer igual, que ens atenguin en castellà, doncs no tenim la obligació de saber euskera, encara que, després, entre els empleats, sí que es comuniquin en aquella llengua,. Exactament el mateix deu passar a Galícia. L, com podia comprovar jo mateix fa unes poques setmanes, tamblé passa el mateix a Catalunya, més concretament a Barcelona., una ciutat que, malgrat tot el que passa, demostra que està bén viva.
L'article en qüestió era tot un al·legat en contra del bable (o asturianu), una forma de parlar molt particular, que només existeix a Astúries. També n'hi ha una pàgina a la Viquipèdia i, segurament que no ens hi parlaran si anem allà i entrem en un comerç, si no que ho faran en castellà.
Menysprear les formes particulars de parlar una llengua no demostra gaire cultura.
Què passaria si es fiquéssin amb l'andalús que, com tots sabem, és la molt respectable forma en que els habitants d'aquella Comunitat parlen el casrtellà?. Doncs la respostqa seria molt senzilla. Hi hauria un daltabaix immens. No oblidem que el flamenc és, des de fa uns anys, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I, evidentment, ficar-se amb la forma de parlar d'Andalusia seria, com tots podem imaginar, una actitud poc raonable.
dimecres, 17 de gener del 2018
SELFITIS; UNA MALALTIA?
Degut a l'efecte " plastilina" del que les llengües gaudeixen, aquestes adapten el vocabulari a les diferents èpoques que les toca viure.
En concret, paral·lelament a la creació de noves paraules, se'n adapten d'altres llengües. I, tal i com expliquen; Pilar García Mouton i ÀlexGrijalbo, en el seu llibre; "Palabras Moribundas" (TAURUS), també hi ha paraules que han canviat el significat que originàriament tenien. Tal és el cas de "servidor", una paraula que avui concebem com el nom d'un sistema informàtic, generalment de grans dimensions, qude "serveix" les dades a una determinafa xarxa informatitzada.
Però també s'han anat inventant paraules noves, que no existien en temps antics; com és el cas de "locomotora", que es va encunyar quan va aparèixer el ferrrocarril, per exemple.
Però darrerament, cada any se'n encunyen de noves. I, si l'any passat la paraula era; "Aporofòbia", aquest recent començar any ja en tenim dues de noves; "Amúsia", que es refereix a la incapacitat de reconèixer ritmes musicals, o "selfitis".
No, no és una malaltia, ni molt menys, encara que la terminació; "-itis", així sembli indicar-ho.
L'aparició de telèfons mòbils, que incpropren dues càmeres de fotos; una de posterior i una de frontal, possibiliten que ens poguem fer una "selfie", o autofotografia.
En aquest sentit, cal dir que hi ha qui arriba a posar-se en situacions realment extremes, per tal de fer-se aquella foto que, penjada a les xarxes socials, impressioni amics i seguidors.
Aquesta "selfitis" té una sèrie de riscos, doncs no sempre es pit accedir, de manera fàcil, a fer-se l'aotofoto desitjada.
En concret, paral·lelament a la creació de noves paraules, se'n adapten d'altres llengües. I, tal i com expliquen; Pilar García Mouton i ÀlexGrijalbo, en el seu llibre; "Palabras Moribundas" (TAURUS), també hi ha paraules que han canviat el significat que originàriament tenien. Tal és el cas de "servidor", una paraula que avui concebem com el nom d'un sistema informàtic, generalment de grans dimensions, qude "serveix" les dades a una determinafa xarxa informatitzada.
Però també s'han anat inventant paraules noves, que no existien en temps antics; com és el cas de "locomotora", que es va encunyar quan va aparèixer el ferrrocarril, per exemple.
Però darrerament, cada any se'n encunyen de noves. I, si l'any passat la paraula era; "Aporofòbia", aquest recent començar any ja en tenim dues de noves; "Amúsia", que es refereix a la incapacitat de reconèixer ritmes musicals, o "selfitis".
No, no és una malaltia, ni molt menys, encara que la terminació; "-itis", així sembli indicar-ho.
L'aparició de telèfons mòbils, que incpropren dues càmeres de fotos; una de posterior i una de frontal, possibiliten que ens poguem fer una "selfie", o autofotografia.
En aquest sentit, cal dir que hi ha qui arriba a posar-se en situacions realment extremes, per tal de fer-se aquella foto que, penjada a les xarxes socials, impressioni amics i seguidors.
Aquesta "selfitis" té una sèrie de riscos, doncs no sempre es pit accedir, de manera fàcil, a fer-se l'aotofoto desitjada.
dimecres, 10 de gener del 2018
DIALECTES...PERÒ DE QUÈ?
A Espanya es parlen quatre llengües; el castellà, que és la comuna a tot el territori, a més de les tres autonòmoques; català, euskera i gallec a les tres Comunitats on aquestes estàn implantades.
Hom pot comprovar com, en ocasions, la ignorància o, en altres també, el menyspreu de les lllehgües minoritàries per part d'algunes persones, fan que aquestes confonguin els termes; "llengua" i "dialecte".
En aquest sentit, els qui defineixen les tres llengües autonòmiques com a "dialectes", es queden muts quan se'ls pregunta de què en són dialectes, doncs no ho saben. O, en ocasions, responen de manera errònia que "de l'espanyol".
Seria dialecte del castellà. O, millor dit, una forma particular de parlar-lo, l'andalús, parlat a Andalusia que, a més, varia una miqueta segons la província d'on procedeixin els parlants. Fins i tot varia del camp a la ciutat.
Però el català també té diferents formes de parlar-lo, doncs no és el mateix el parlar de Girona que el de Barcelona, Tarraggona o Lleida. I en aquestes darreres demarcacions, els parlants del Sud de Tarragona, que limiten amb la província de Castelló aixíi com els de la Franja, també tenen una forma diferent de parlar el català.
Seria necessari que aquestes persones es llegíssin alguin tractat de Llengua o Lingüística, per tal que poguéssin aprendre què és una llengua i què un dialecte.
Hom pot comprovar com, en ocasions, la ignorància o, en altres també, el menyspreu de les lllehgües minoritàries per part d'algunes persones, fan que aquestes confonguin els termes; "llengua" i "dialecte".
En aquest sentit, els qui defineixen les tres llengües autonòmiques com a "dialectes", es queden muts quan se'ls pregunta de què en són dialectes, doncs no ho saben. O, en ocasions, responen de manera errònia que "de l'espanyol".
Seria dialecte del castellà. O, millor dit, una forma particular de parlar-lo, l'andalús, parlat a Andalusia que, a més, varia una miqueta segons la província d'on procedeixin els parlants. Fins i tot varia del camp a la ciutat.
Però el català també té diferents formes de parlar-lo, doncs no és el mateix el parlar de Girona que el de Barcelona, Tarraggona o Lleida. I en aquestes darreres demarcacions, els parlants del Sud de Tarragona, que limiten amb la província de Castelló aixíi com els de la Franja, també tenen una forma diferent de parlar el català.
Seria necessari que aquestes persones es llegíssin alguin tractat de Llengua o Lingüística, per tal que poguéssin aprendre què és una llengua i què un dialecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)