El dia de Sant Narcís passat, tot repassant l'actualitat del matí, em vaig trobar una notícia d'aquestes que, si més no, provoquen la rialla de qui les llegeix.
La notícia parlava del fet que els escriptors en andalús es van reunir en un poblet prop de Granada, en el que, a primera vista, sembla ser un congrés.
Curiosament reivindiquen quelcom que, com tots sabem, no és més que una senzilla variant del castellà, com és l'andalús, sempre considerat un dialecte, i no una llengua.
I el més curiós és que volen comparar-se amb els aragonesos, quina fabla (la forma que tenen en aquélla comunitat de parlar) està en certa manera reconeguda com a un tret distintiu de la mateixa, igual com el bable (o asturianu), que és la forma en que es parla a Astúries.
I és que si volem fer cas a aquestes afirmacions que s'afegeixen a les dels governants de la Comunitat Valenciana, que consideren "llengua" el valenciá, llavors el balear també ho seria, així com l'alguerès (forma de català parlada a l ciutat sarda de L'Alguer).
Però tornant al castellà, que és la segona llengua més parlada al Món després de l'anglès, el cas és que si haguéssim de fer cas a la premisa dels escriptors en andalús, hauriem de considerar també "llengües" o quelcom semblat les formes de parlar de paíusos com Cuba, Honduras, Mèxic, Argentina, Xile i altres paísos iberoamericans.
O sigui que amb la teoria dels escriptors en andalús tindriem tantes "llengües" castellanes com paísos hi ha on el castellà és oficial.
divendres, 29 d’octubre del 2010
dijous, 28 d’octubre del 2010
UN VIATGE LLAMPEC
Està propera la visita de Benet XVI a Barcelona, on consagrara i dedicara el temple de la Sagrada Família, obra magna del mestre Antoni Gaudí, una visita que, en certa manera, està tenint un ampolíssim ressò mediàtic.
I és que, des de fa setmanes, no es parla de gaire res més en algúns fòrums i grups de xarxes socials; tan a favor com en contra de la visita del Pontífex i, fins i tot, l'altre dia llegia una nota de premsa en la que es parlava del fet que tot el "marxandatge" que s'ha creat, ni tan sols es ven.
Del que també es parla, però, és dels inconvenientrs que causara als veins, doncs no podran desplaçar-se en cotxe, si no que hauran de fer-ho amb transport públic cosa que, d'altra banda, també seria normal que s'utilitzés a les grans ciutats com Barcelona molt més del que ja es fa..
Però el que més xoca és el fet que es "llogaran" balcons per tal de poder veure el Sant Pare, ni que siugui poer uns instants, això si, a uns preus que...millor que ni els citi, doncs a mi em van esgarrifar.
Fins i tot en aquests moments, de crisi, en que tothom hauria de posar una miqueta per que les coses anéssin bé, hi hagi qui vulgui aprofitar el "viatge llampec" de Benet XVI a Barcelona per tal de fer negoci.
I és que, des de fa setmanes, no es parla de gaire res més en algúns fòrums i grups de xarxes socials; tan a favor com en contra de la visita del Pontífex i, fins i tot, l'altre dia llegia una nota de premsa en la que es parlava del fet que tot el "marxandatge" que s'ha creat, ni tan sols es ven.
Del que també es parla, però, és dels inconvenientrs que causara als veins, doncs no podran desplaçar-se en cotxe, si no que hauran de fer-ho amb transport públic cosa que, d'altra banda, també seria normal que s'utilitzés a les grans ciutats com Barcelona molt més del que ja es fa..
Però el que més xoca és el fet que es "llogaran" balcons per tal de poder veure el Sant Pare, ni que siugui poer uns instants, això si, a uns preus que...millor que ni els citi, doncs a mi em van esgarrifar.
Fins i tot en aquests moments, de crisi, en que tothom hauria de posar una miqueta per que les coses anéssin bé, hi hagi qui vulgui aprofitar el "viatge llampec" de Benet XVI a Barcelona per tal de fer negoci.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
EL VIRUS DE LA VIOLÈNCIA
Quan el futbol va ser inventat segurament que els inventors de l'avui "esport-rei" no sospitaven de cap de les maneres el fet que hagi esdevingut el que és actualment.
I és que el "peu-pilota", tal com es podria traduïr el nom en català, genera quantioses passions, bona prova d'això va ser el passat Mundial de Sud-Àfrica en el que, des de les "vuvuzel·les" fins el fet que molts seguidors anéssin a aquell país, passant per la instal·lació arreu de pantalles gegants, per tal que la gent pogués seguir les evolucions de les seves respectives seleccions nacionals, es va fer difícil que algú es quedés sense veure, ni que fós per uns moments, algún dels partits de futbol.
S'està disputant la fase classificatòria per l'Eurocopa de Nacions que es celebrara el proper 2012, i el passat dia del Pilar, Itàlia i Sèrbia havien d'enfrontar-`se en territori italià, concretament a Gènova. El partit va començar, però als sis minuts de joc, l'àrtbitre va haver d'interrompre la confrontació degut als aldarulls que van esclatar a la graderia de l'estadi, uns aldarulls que havien començat ja fora del camp i van continuar també després de la suspensió de l'encontre.
Potser algú haura pogut pensdar còm és que hi hagi tanta violèrncia als partits de futbol. Però no seria d'estranyar que un dia, o es juguin els partits sota estrictes mesures de seguretat o, en última instància, calgui jugar-los a porta tancada.
I és que el "peu-pilota", tal com es podria traduïr el nom en català, genera quantioses passions, bona prova d'això va ser el passat Mundial de Sud-Àfrica en el que, des de les "vuvuzel·les" fins el fet que molts seguidors anéssin a aquell país, passant per la instal·lació arreu de pantalles gegants, per tal que la gent pogués seguir les evolucions de les seves respectives seleccions nacionals, es va fer difícil que algú es quedés sense veure, ni que fós per uns moments, algún dels partits de futbol.
S'està disputant la fase classificatòria per l'Eurocopa de Nacions que es celebrara el proper 2012, i el passat dia del Pilar, Itàlia i Sèrbia havien d'enfrontar-`se en territori italià, concretament a Gènova. El partit va començar, però als sis minuts de joc, l'àrtbitre va haver d'interrompre la confrontació degut als aldarulls que van esclatar a la graderia de l'estadi, uns aldarulls que havien començat ja fora del camp i van continuar també després de la suspensió de l'encontre.
Potser algú haura pogut pensdar còm és que hi hagi tanta violèrncia als partits de futbol. Però no seria d'estranyar que un dia, o es juguin els partits sota estrictes mesures de seguretat o, en última instància, calgui jugar-los a porta tancada.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
LA PERILLOSA IMMOBILITAT
Aquests dies s'estàn fent públics els Premis Nöbel 2010, uns Premis entre quins guardonats n'hi ha dos que ja han suscitat incomoditat, una incomoditat que, en ambdós casos, és deguda a una immobilitat sorna per part, en un dels casos, d'un règim que, en el seu dia, va canviar foc per brases a la Xina, i que considera "perillós" qui lluita per uns Drets Humans que s'entesten en no reconèixer.
D'altra banda l'Esglesia Catòlica, que va mostrar el seu desacord quan el Nöbel de Medicina va ser atorgat a qui és considerat el "Pare de la Fecundació in-Vitro"; Robert Edwards.
Sembla que és més còmode la crítica des del més estricte immobilisme, amagant el cap sota l'ala i fent-se el sord, demonitzant allò que, precisament, no és dolent.
El el cas del Vaticà, però, ja que preconitzen que procrear és "positiu", sembla un contra sentit que critiquin el fet que dones que no poden tenir fills ho puguin aconseguir mitjançant aquest sistema i que, a més, des de la Santa Seu es demanin "consideracions ètiques".
Ara demanen "consideracions ètiques" amvb quelcom beneficiós. Però el cert és qie a l'Esglesia s'han donat fenòmens tan fortament anti ètics com la Inquisició, tribunals religiosos davant els quals els acusats, en la més absoluta indefensió, no podien fer altra cosa que demanar clemència. O més recentment, els casos d'abusos a menors per part de religiosos.
Com és de supposar, en ambdós casos, ningú ha tingut "consideracions ètiques". I és que, com diu el refrany: "No hi ha pitjor cec que qui no vol veure les coses".
D'altra banda l'Esglesia Catòlica, que va mostrar el seu desacord quan el Nöbel de Medicina va ser atorgat a qui és considerat el "Pare de la Fecundació in-Vitro"; Robert Edwards.
Sembla que és més còmode la crítica des del més estricte immobilisme, amagant el cap sota l'ala i fent-se el sord, demonitzant allò que, precisament, no és dolent.
El el cas del Vaticà, però, ja que preconitzen que procrear és "positiu", sembla un contra sentit que critiquin el fet que dones que no poden tenir fills ho puguin aconseguir mitjançant aquest sistema i que, a més, des de la Santa Seu es demanin "consideracions ètiques".
Ara demanen "consideracions ètiques" amvb quelcom beneficiós. Però el cert és qie a l'Esglesia s'han donat fenòmens tan fortament anti ètics com la Inquisició, tribunals religiosos davant els quals els acusats, en la més absoluta indefensió, no podien fer altra cosa que demanar clemència. O més recentment, els casos d'abusos a menors per part de religiosos.
Com és de supposar, en ambdós casos, ningú ha tingut "consideracions ètiques". I és que, com diu el refrany: "No hi ha pitjor cec que qui no vol veure les coses".
divendres, 8 d’octubre del 2010
EL NÖBEL DE LA DISCÒRDIA
El dia 8 d'Octubere saltava a la premsa la notícia; Liu Xiabao, un disident xinès al que l'aparell repressiu d'aquell país té empresonat per defensar, de manera pacífica, els drets humans i la democràcia (absents en la seva totaslitat al gegant asiàtic) era guardonat amb el Nöbel de la Pau.
Tal notícia va caure com un gerro d'aigua freda sobre un immovilista Executiu que, per acabar d'arrodonir l'assumpte, no va fer més que considerar aquesta decissió una "profanació" del Premi que, valgui dir-ho, guardona la lluita pacífica per la igualdat social i la pau.
Els mitjans d'aquéll país es van afanyar a qualificar el disident de "criminal", en un gest, segons ells, "alliçonador" (de que el poble no significa res per els "barons" comunistes de tota la vida, encara que ells volen donar una imatge contrària). A més, i en un atac de rauxa, van cridar l'Ambaixador noruec a consultes, doncs el país havia, lògicament, fet oïda sorda a les coaccions xineses.
La Xina ha prosperat, si, però a quin preu?. Senzillament al d'un poble completament sotmès a una obsoleta forma de repressió que, en ple segle XXI, ja no hi té cabuda. I és que no s'entén com encara avui, adoren Mao Tsé Thung, un pervers personatget que, si bé va abolir l'imperialisme i el feudalisme, els va portar més del mateix, sota l'eufemístic nom de "república popular"...Cinisme portat als extrems més malaltissos.
Francament, cada dia enténc menys còm, a un país en aquesta deplorable situació, se li van donar uns Jocs Olímpics, en un gest quye va suposar una clara submissió de tot el Món i la Família Olímpica a les políti1ques repressives xineses
Tal notícia va caure com un gerro d'aigua freda sobre un immovilista Executiu que, per acabar d'arrodonir l'assumpte, no va fer més que considerar aquesta decissió una "profanació" del Premi que, valgui dir-ho, guardona la lluita pacífica per la igualdat social i la pau.
Els mitjans d'aquéll país es van afanyar a qualificar el disident de "criminal", en un gest, segons ells, "alliçonador" (de que el poble no significa res per els "barons" comunistes de tota la vida, encara que ells volen donar una imatge contrària). A més, i en un atac de rauxa, van cridar l'Ambaixador noruec a consultes, doncs el país havia, lògicament, fet oïda sorda a les coaccions xineses.
La Xina ha prosperat, si, però a quin preu?. Senzillament al d'un poble completament sotmès a una obsoleta forma de repressió que, en ple segle XXI, ja no hi té cabuda. I és que no s'entén com encara avui, adoren Mao Tsé Thung, un pervers personatget que, si bé va abolir l'imperialisme i el feudalisme, els va portar més del mateix, sota l'eufemístic nom de "república popular"...Cinisme portat als extrems més malaltissos.
Francament, cada dia enténc menys còm, a un país en aquesta deplorable situació, se li van donar uns Jocs Olímpics, en un gest quye va suposar una clara submissió de tot el Món i la Família Olímpica a les políti1ques repressives xineses
dijous, 7 d’octubre del 2010
CONDEMNA A LA VIOLÈNCIA
S'acaba una nova legislatura a Catalunya, quatre anys de Tripartit que culminàven amb una notícia bona i una altra de dolenta per qui és contrari a qualsevol acte violent.
La bona va ser la prohibició de les curses de braus que, després de l'eliminació de les places de braus d'arreu de Catalunya, ara ja només es donaven a la Monumental de Barcelona on, cada tarda que hi havia corrida, hi havia polèmioca entre els fanàtics i els contraris de tal barbàrie, ja oficialment prohibida.
D'altra banda, però, el mateix Parlament català blindava fa pocs dies una altra mena d'espectacle on, malgrat que els braus no hi moren, sí en canvi sofreixen tota mena de tortures per part dels qui, d'alguna manera, busquen la diversió en ells. Es tracta dels correbous, una mena de barbàrie endèmica de les Terres de l'Ebre.
La polèmica, però, sorgia, com sempre, per part dels qui diuen que la prohibició dels toros és, en certa manera, "esborrar quelcom espanyol", una afirmació gratuïta feta per unes persones que probablement ignoren el fet que mols mitjans informatius en llengua castellana es produeixen a Catalunya, tan a nivell de premsa escrita com de ràdio i televisió.
A tot això, i en plena precampanya electoral, Alícia Sánchez Camatxo, del PP català, assegurava en roda de premsa que "si guanyen les eleccions, tornaeran a demanar que es facin curses de braus a Catalunya.
No es tracta de demanar altre cop les curses de braus a Catalunya, ni de dir que volem "esborrar" tot el que sigui espanyol. Més avbiat es tractaria de que el Parlament català hagués anat una mica més lluny i, en lloc de brlindar els correbous, hagués fet el mateix que amb les curses de braus, doncs aquí del que realment es tracta és d'enterrar d'una vegada i per sempre la violència, sense importar d'on vingui aquesta doncs aquesta no és art, ni festa, ni tampoc té res a veure amb la cultura.
La bona va ser la prohibició de les curses de braus que, després de l'eliminació de les places de braus d'arreu de Catalunya, ara ja només es donaven a la Monumental de Barcelona on, cada tarda que hi havia corrida, hi havia polèmioca entre els fanàtics i els contraris de tal barbàrie, ja oficialment prohibida.
D'altra banda, però, el mateix Parlament català blindava fa pocs dies una altra mena d'espectacle on, malgrat que els braus no hi moren, sí en canvi sofreixen tota mena de tortures per part dels qui, d'alguna manera, busquen la diversió en ells. Es tracta dels correbous, una mena de barbàrie endèmica de les Terres de l'Ebre.
La polèmica, però, sorgia, com sempre, per part dels qui diuen que la prohibició dels toros és, en certa manera, "esborrar quelcom espanyol", una afirmació gratuïta feta per unes persones que probablement ignoren el fet que mols mitjans informatius en llengua castellana es produeixen a Catalunya, tan a nivell de premsa escrita com de ràdio i televisió.
A tot això, i en plena precampanya electoral, Alícia Sánchez Camatxo, del PP català, assegurava en roda de premsa que "si guanyen les eleccions, tornaeran a demanar que es facin curses de braus a Catalunya.
No es tracta de demanar altre cop les curses de braus a Catalunya, ni de dir que volem "esborrar" tot el que sigui espanyol. Més avbiat es tractaria de que el Parlament català hagués anat una mica més lluny i, en lloc de brlindar els correbous, hagués fet el mateix que amb les curses de braus, doncs aquí del que realment es tracta és d'enterrar d'una vegada i per sempre la violència, sense importar d'on vingui aquesta doncs aquesta no és art, ni festa, ni tampoc té res a veure amb la cultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)