La nit del dimarts, 19 al dimecres, 20 de Febrer passat, llegia la notícia de que la Federació Espanyola d'Handbol havia defensat la Casa Reial després que una popularíssima humorista televisiva culpés, durant la gala dels Goya, aquest esport de tot el que està passant darrerament.
L'handbol és un esport que, certament, no en té cap cuilpa de tot el que passa, doncs els qui el practiquen no són, si no esportistes que, ja sigui en categories d'alta competició o en clubs modestos, l'únic que els importa és poder practicar-lo amb llibertat.
Sembla que es vulgui, d'alguna manera, culpar aquest esport del que un ex-jugador, transformat en autèntic murri, ha fet.. Uns fets que, en primer lloc, han perjudicat el bon nom de Palma i Ses Illes, fins el punt que l'Ajuntament palmesà ja ha fet canviar el rètol de la cèntrica Rambla.
El cas, com ja hem pogut comprovar, ha fet córrer rius de tinta i també ha generat hores i hores de televisió encara que, la veritat sigui dita, tampoc s'ha aclarit res. I és que, dissortadament, sembla que en aquest país hi ha algúns "murris de guant blanc" que, sense aixecar gran rebombori, minen el bon nom de tot un poble.
dimecres, 27 de febrer del 2013
dimecres, 20 de febrer del 2013
SABEM EL QUE MENGEM?
Si heu vist la pel·lícula "Soylent Green", possiblement recordareu el final de la mateixa quan un dels protagonistes, que és policia, descobreix tota la veritat sobre el que els productes "Soylent" són en realitat.
Recentment ha sortit a la llum un cas molt semblat; el d'uns plats precuinats que, teòricament, haurien de contenit carn de vedella quan, en la pràctica, en coontenien de cavall. Un frau en la composició, malgrat que menjar carn de cavall no és, precisament, perjudicial per a la salut de les persones.
Arran del frau, la UE ha decidit fer controls d'ADN dels plats precuinats, per tal de determinar si el que contenen realment ´és vedella ò cavall.
Possiblement no sigui aquest l'únic cas en que hi ha algún problema en plats precuinats. Però sabem realment el que mengem quan comptem un d'aqusts plats precuinats?.
Recentment ha sortit a la llum un cas molt semblat; el d'uns plats precuinats que, teòricament, haurien de contenit carn de vedella quan, en la pràctica, en coontenien de cavall. Un frau en la composició, malgrat que menjar carn de cavall no és, precisament, perjudicial per a la salut de les persones.
Arran del frau, la UE ha decidit fer controls d'ADN dels plats precuinats, per tal de determinar si el que contenen realment ´és vedella ò cavall.
Possiblement no sigui aquest l'únic cas en que hi ha algún problema en plats precuinats. Però sabem realment el que mengem quan comptem un d'aqusts plats precuinats?.
dimecres, 13 de febrer del 2013
GRANS CORTINES DE FUM
El dimarts, 12 de Febrer passat, el PP feia valer la seva majoria absolutya al Parlament per fer una altrra cop, i ja són massa, de les seves, tot admetent a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar, ni més ni menys que les curses de braus, com a Bé d'interès cultural
Realment martiritzar un pobre animal fins a causar-li la moert, així de freda és la "corrida", no té res de cultural ni d'interessant ni, tal i com se l'anomena també, de "festa". Ni tampoc és "art", sobre tot, si ens fixem que, ja ni els turistes que venen a Espanya van a veure tan vergonyós espectacle com a prova de que és, com a molt, una monumental aixecada de camisa.
I és que en ple segle XXI, el patiment de qualsevol animal ja no és una forma de diversió lògica, ni molt menys. I el més punyent és que hi ha persones que, tot i sentir-se espanyoles, ja no accepten el fet que una cosa tan poc edificant com veure martiritzar un pobre animnal fins a matar-lo pugui entrar dinas la cultura o la tradició per que, senzillament, és un espectacle totalment anacrònic, pobre i buid de contingut.
No sé on vaig llegir el fet que, segons sembla, si aquesta ILP esdevé llei, possibilitaria que aquesta monumental bretolada es convertís en objecte d'estiudis universitaris i, el més greu, que s'acceptaria l'entrada dels menors a les "places" de braus. Unes afirmacions que, certament, sonen a bajanada.
Costa molt d'entendre que en aquests moments, en que hi ha altres coses tan preocupantys al paíus com el 20 per cent d'aturats, s'esmercin esforços i, possiblement, diners, que ja seria el més greu, per tal d'elevafr a la categoria de bé d'interès cultural quelcom que ja està demostrat que és anacrònic.
Esperem que la UNESCO no admeti a tràmit la sol·licitud que, segons sembla, es vol elevar a aquest Organisme, depenent de Nacions Unides, per tal que el declari Patrimoni de la Humanitat, doncs seria un greu error per part de l'Alt Organisme.
Realment martiritzar un pobre animal fins a causar-li la moert, així de freda és la "corrida", no té res de cultural ni d'interessant ni, tal i com se l'anomena també, de "festa". Ni tampoc és "art", sobre tot, si ens fixem que, ja ni els turistes que venen a Espanya van a veure tan vergonyós espectacle com a prova de que és, com a molt, una monumental aixecada de camisa.
I és que en ple segle XXI, el patiment de qualsevol animal ja no és una forma de diversió lògica, ni molt menys. I el més punyent és que hi ha persones que, tot i sentir-se espanyoles, ja no accepten el fet que una cosa tan poc edificant com veure martiritzar un pobre animnal fins a matar-lo pugui entrar dinas la cultura o la tradició per que, senzillament, és un espectacle totalment anacrònic, pobre i buid de contingut.
No sé on vaig llegir el fet que, segons sembla, si aquesta ILP esdevé llei, possibilitaria que aquesta monumental bretolada es convertís en objecte d'estiudis universitaris i, el més greu, que s'acceptaria l'entrada dels menors a les "places" de braus. Unes afirmacions que, certament, sonen a bajanada.
Costa molt d'entendre que en aquests moments, en que hi ha altres coses tan preocupantys al paíus com el 20 per cent d'aturats, s'esmercin esforços i, possiblement, diners, que ja seria el més greu, per tal d'elevafr a la categoria de bé d'interès cultural quelcom que ja està demostrat que és anacrònic.
Esperem que la UNESCO no admeti a tràmit la sol·licitud que, segons sembla, es vol elevar a aquest Organisme, depenent de Nacions Unides, per tal que el declari Patrimoni de la Humanitat, doncs seria un greu error per part de l'Alt Organisme.
dimecres, 6 de febrer del 2013
ENVÀS, ON VAS?
La darrera de les campanyes promoguda per la Generalitat de Catalunya; "Envàs, on vas?" ha desaparegut dels mitjans gairebé com per art de màgia després que, des d'un partit polític, se la titllés de "parcial".
Però el cert és que, si ens la mirem amb ull crític, tota la publicitat que ens arriba n'és de parcial, doncs la única cosa que fa és demanar-nos que comprem aquest o aquéll producte, o que anem a aquesta o l'altra companyia d'assdegurances a assegurar el nostre cotxe o moto.
I, si mirem més enrere, encara hi havia publicitat molt més parcial, sobre tot aquella que feia referència al tabac o begudes alcohòliques, avui ja prohibida totalment la del tabac i molt limitada, gairebé residual, la de les begudes amb algún petit grau d'alcohol. I és que aquelles eren, certament, excloents i parcials, sobre tot unaa campanya que va fer una determinada marca de brandy que incloia la frase "Es cosa de hombres".
Entre les dues formes de publicitat va haver-hi la que es va fer am música. Parcial també, per que també ens recomanava determinats productes i/o serveis. Això si, amb música.
Però el cert és que, si ens la mirem amb ull crític, tota la publicitat que ens arriba n'és de parcial, doncs la única cosa que fa és demanar-nos que comprem aquest o aquéll producte, o que anem a aquesta o l'altra companyia d'assdegurances a assegurar el nostre cotxe o moto.
I, si mirem més enrere, encara hi havia publicitat molt més parcial, sobre tot aquella que feia referència al tabac o begudes alcohòliques, avui ja prohibida totalment la del tabac i molt limitada, gairebé residual, la de les begudes amb algún petit grau d'alcohol. I és que aquelles eren, certament, excloents i parcials, sobre tot unaa campanya que va fer una determinada marca de brandy que incloia la frase "Es cosa de hombres".
Entre les dues formes de publicitat va haver-hi la que es va fer am música. Parcial també, per que també ens recomanava determinats productes i/o serveis. Això si, amb música.
dijous, 31 de gener del 2013
...I ARA, PER LA DUTXA DE TELÈFON
Des que el "peu-pilota" és l'esport-rei, els grans clubs de tot el Món han fet i fan mans i mànegues per tal de promocionar-se i donar-se a conèixer a tothom, fins i tot a aquells que no se senten "futboleros".
Molt és el marxandatge que els grans clubs creen i fan elaborar, per tal d'aconseguir uns diners extres que els ajudin a finançar-se, uns diners que, d'alguna manera, se sumen als que ja aporten els patrocinadors i els anomenats "socis compromissaris"; és a dir, persones adinerades que, a diferència dels socis de base, tenen, per així anomenar-les, "accions" dels grans clubs esportius.
Actualment, en que la crisi colpeja tots els aspectes de la nostra vida, els clubvs de futbol també ho noten. Però el marxandatge segueix tan viu com el primer dia en que es va posar en pràctica aquest sistema de promoció.
I, com no podia ser d'altra manera, el Barça també en fa de marexandatge. Periòdicament, algún diari esportiu, estretament lligat al club blau-grana, ofereix algún "gadget oficial" del club, com van ser l'anorak, la motxilla, les botes, un equipament, una bossa de viatge, una manta, una tovallola de platja ò una maleta.
Possiblement no era d'esperar el que està passant actualment. Però el cert és que, des de fa uns pocs dies, un rotatiu esportiu, molt vinculat amb l'entitat blau-grana, ofereix un altre dels "gadgets oficials", si així els podem anomenar.
I és que els qui els hagin anat col·leccionant tots, ara tenen la poc menys que curiosa oportunitat de dutxar-ser, ni més ni menys que amb la dutxa de telèfon "oficial" del club. Tot un honor, no?.
Molt és el marxandatge que els grans clubs creen i fan elaborar, per tal d'aconseguir uns diners extres que els ajudin a finançar-se, uns diners que, d'alguna manera, se sumen als que ja aporten els patrocinadors i els anomenats "socis compromissaris"; és a dir, persones adinerades que, a diferència dels socis de base, tenen, per així anomenar-les, "accions" dels grans clubs esportius.
Actualment, en que la crisi colpeja tots els aspectes de la nostra vida, els clubvs de futbol també ho noten. Però el marxandatge segueix tan viu com el primer dia en que es va posar en pràctica aquest sistema de promoció.
I, com no podia ser d'altra manera, el Barça també en fa de marexandatge. Periòdicament, algún diari esportiu, estretament lligat al club blau-grana, ofereix algún "gadget oficial" del club, com van ser l'anorak, la motxilla, les botes, un equipament, una bossa de viatge, una manta, una tovallola de platja ò una maleta.
Possiblement no era d'esperar el que està passant actualment. Però el cert és que, des de fa uns pocs dies, un rotatiu esportiu, molt vinculat amb l'entitat blau-grana, ofereix un altre dels "gadgets oficials", si així els podem anomenar.
I és que els qui els hagin anat col·leccionant tots, ara tenen la poc menys que curiosa oportunitat de dutxar-ser, ni més ni menys que amb la dutxa de telèfon "oficial" del club. Tot un honor, no?.
dimecres, 23 de gener del 2013
UN ENGANY MAJÚSCUL
Ja fa uns quants anys que un jove ciclista nord-americà ens sorprenia a tots. Va guanyar set Tours de França, una de les rondes ciclistes més exigents que actualment existeixen. La seva "proesa" va donar la volta al Món doncs, des de feia molt temps, ningú havia aconseguit tantes victòries seguides a la ronda. El seu nom: Lance Armstrong.
El cert és que, després de la realització de proves de dopatge, ell va anar desmentint una i altra vegada els fets, tot i que les analítiques van donar sempre positiu. També l'any 2000, i a Sydney, el mateix ciclista se'ns presentava una altra vegada com un gran campió, fent-se en els Jocs Olímpics d'aquell any amb una medalla de bronze. Però aixó si, les sospites seguien planant sobre ell i sobre el món del ciclisme que, en els anys que han transocrregut del present segle XXI, s'ha vist enfosquit per aquest fenòmen , anomenat dopatge.
La veritat, però, ha estat amagada fins el divendres, dia 18 de Gner passat, a la matinada, dijous, 17, al vespre als Estats Units quan, en el decurs d'una entrevista, concedida a un importantíssim canal de televisió d'aquell país, Armstrong reconeixia explícitament el fet que havia fet trampes per guanyar els set Tours, la medalla olímpica i tot el que havia guanyat.
Possiblement la premsa esportiva i la opinió pública en general entendran que aquest esportista, ara desposseït de tots els títols, inclosa la Medalla Olímpica que el Comitè Internacional Olímpix li ha exigit que retorni físicament, va enganyar tothom.
Però el més trist no és el fet que hagi enganyat tothom, que ja n'és i molt de trist, si no el fet que, amb la seva actitud, s'ha estat enganyant ell mateix.
El cert és que, després de la realització de proves de dopatge, ell va anar desmentint una i altra vegada els fets, tot i que les analítiques van donar sempre positiu. També l'any 2000, i a Sydney, el mateix ciclista se'ns presentava una altra vegada com un gran campió, fent-se en els Jocs Olímpics d'aquell any amb una medalla de bronze. Però aixó si, les sospites seguien planant sobre ell i sobre el món del ciclisme que, en els anys que han transocrregut del present segle XXI, s'ha vist enfosquit per aquest fenòmen , anomenat dopatge.
La veritat, però, ha estat amagada fins el divendres, dia 18 de Gner passat, a la matinada, dijous, 17, al vespre als Estats Units quan, en el decurs d'una entrevista, concedida a un importantíssim canal de televisió d'aquell país, Armstrong reconeixia explícitament el fet que havia fet trampes per guanyar els set Tours, la medalla olímpica i tot el que havia guanyat.
Possiblement la premsa esportiva i la opinió pública en general entendran que aquest esportista, ara desposseït de tots els títols, inclosa la Medalla Olímpica que el Comitè Internacional Olímpix li ha exigit que retorni físicament, va enganyar tothom.
Però el més trist no és el fet que hagi enganyat tothom, que ja n'és i molt de trist, si no el fet que, amb la seva actitud, s'ha estat enganyant ell mateix.
divendres, 18 de gener del 2013
EL QUE ENS FALTAVA PER SENTIR
Una cançó dels anys 80 del passat segle XX afirma en els seus versos que "el Món és una caixa de sorpreses". I és que de sorpreses, darrerament en tenim més de les que voldriem, sobre tot d'aquelles que comporten retallades.
Però fa uns dies ens arribava una d'aquelles curioses notícies que, si més no, ens poden posar una mica la pell de gallina a tots, sobre tot als abonats d'una recentment creada operadora de telefonia mòbil que, per a més informació, es diu "Más Móvil".
I és que l'esmentada operadora ha anat a buscar la que, hpores d'ara, és una de les persones més populars del país, per donar-li un càrrec. Es tracta, ni més ni menys que de Belén Esteban, col·laboradora en un dels més matussers programes que hi ha a l'ampli espectre de la televisió actual.
Segons fonts de la companyia, aquesta persona que col·laborara a temps parcial amb ells, compaginant-ho amb l'antitelevisió, sera "responsable d'estalvi i relacions públiques" de la companyia.
Es veu que no hi ha ningú preparat per fer aquesta feina entre les persones que, o bé han acabat un mòdul administratiu en FP o una carrera universitària i busquen feina a la desesperada. Ò, senzillament, no han trobat ningú que els "fes el pes". El cas és que la mal anomenada "princesa del poble", ha acabat caient-los graciosa i, com no podia ser d'altra manera, l'han fitxada.
Ara només faltaria que, d'alguna manera, alguna altra operadora rehabilités Rodolfo Chiquiliquatre, el formés una miqueta i li donés un càrrec similar. Senzillament, per fer-los la competència doncs en aquest país, sembla que tot és possible.
Però fa uns dies ens arribava una d'aquelles curioses notícies que, si més no, ens poden posar una mica la pell de gallina a tots, sobre tot als abonats d'una recentment creada operadora de telefonia mòbil que, per a més informació, es diu "Más Móvil".
I és que l'esmentada operadora ha anat a buscar la que, hpores d'ara, és una de les persones més populars del país, per donar-li un càrrec. Es tracta, ni més ni menys que de Belén Esteban, col·laboradora en un dels més matussers programes que hi ha a l'ampli espectre de la televisió actual.
Segons fonts de la companyia, aquesta persona que col·laborara a temps parcial amb ells, compaginant-ho amb l'antitelevisió, sera "responsable d'estalvi i relacions públiques" de la companyia.
Es veu que no hi ha ningú preparat per fer aquesta feina entre les persones que, o bé han acabat un mòdul administratiu en FP o una carrera universitària i busquen feina a la desesperada. Ò, senzillament, no han trobat ningú que els "fes el pes". El cas és que la mal anomenada "princesa del poble", ha acabat caient-los graciosa i, com no podia ser d'altra manera, l'han fitxada.
Ara només faltaria que, d'alguna manera, alguna altra operadora rehabilités Rodolfo Chiquiliquatre, el formés una miqueta i li donés un càrrec similar. Senzillament, per fer-los la competència doncs en aquest país, sembla que tot és possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)