Un bon dia va aparèixer a Twitter una al·lusió a un poble català totalment fictici; Sant Esteve de les Roures.
El cert és que aquella confusió ha estat creant tot un món al voltant del poble que, segons podiem llegir el divendres, 20 d'Abril passat, ja té de tot, des d'un canal de televisió local, Bombers, Ajuntamenrt, Supermercat, Hospital aeroport i, fins i tot, Universitat.
I és que a lews xarxes socials, la inventiva és molt potent i arriba tan lluny com la imaginacxió dels usuaris vulgui fins el punt de, no només crear informacions falses, si no també indrets falsos, com aquest cas.
I no seria gens estrany que, en un futur no gaire llunyà, algú s'inventés una sèrie televisiva, a l'estil de; "Crónicas de un Pueblo", exitosa sèrie que, durant els anys 60 del passat segle XX, va emetre la llavors única; TVE en la que, a partir d'un poble existent de Castella i Lleó, si la memòria no em falla, van inventar-se; "Puebla Nueva del Rey Sancho", amb una sèrie de personatges que, reals o ficticis, van fer les dfelícies de grans i petits en aquells anys.
dimarts, 24 d’abril del 2018
dimecres, 18 d’abril del 2018
ELS CINEMES; TOCATS I ENFONSATS?
Anys enrere era gairebé tot un ritual anar al cinema a veure les darreres estrenes que, si en un principi, arribaven amb contagotes i censurades, més endavant van començar a arribar sense que la tisora hi hagués passat. Fins i tot, d'algunes pel·lícules que es feien en territori espanyol, se'n feia una versió "light" per Espanya, i una altra de "normal" per aquells paisos on no hoi havia censura.
Quan va aparèixer el vídeo van començar a proliferar els videoclubs, tot i que les pel·lícules apareixien allà gairebé un any o més, després d'haver-se estrenat als cinemes.
Però l'era digital, en que ja estem del tot immersos, i que ja ho domina gairebé tot, ens possibilita veure aquestes estrreenes còmodament des del sofà de casa nostra. Això si, des de la petita pantalla de l'smart TV o de l'ordinador. I, a més, subscrivint-nos a unes platadformes que ens cobren per tal de veure les esmentades cintes, i algunes de les proiduccions ténen, per així dir-ho, un "preu especial".
El més vinent es celebra el prestigiós frestival de cinema de Cannes, on l'any passat van competir pel·lícules d'aquestes plataformes, unes cintes que només podien ser vistes a través de suscripció a la plataforma. Però enguany el Festival ha canviat la notmativa, obligant la plataforma a projectar, al menys als cinemes francesos, les cintes que porti a concurs. I quina ha estat la resposta de la plataforma?. Doncs que amb aquesta normativa no parricipen si Cannes no es "modernitza".
Estem veient com, mercès a aqusts sistemes digitals, estàn tancant l'un darrere l'altre, els cimnemes. Palamós, com a exemple, ha pasasat de tenir dues multi sales a no tenir-ne cap.
Si "modernitzar-se" significa eliminar els cinemes, la veritat és que aquestes plataformes són del tot absurdes, doncs què faran els cinèfils que no disposin d'ordinador o que no vulguin "aconductar-se" a tals plataformes?.
Quan va aparèixer el vídeo van començar a proliferar els videoclubs, tot i que les pel·lícules apareixien allà gairebé un any o més, després d'haver-se estrenat als cinemes.
Però l'era digital, en que ja estem del tot immersos, i que ja ho domina gairebé tot, ens possibilita veure aquestes estrreenes còmodament des del sofà de casa nostra. Això si, des de la petita pantalla de l'smart TV o de l'ordinador. I, a més, subscrivint-nos a unes platadformes que ens cobren per tal de veure les esmentades cintes, i algunes de les proiduccions ténen, per així dir-ho, un "preu especial".
El més vinent es celebra el prestigiós frestival de cinema de Cannes, on l'any passat van competir pel·lícules d'aquestes plataformes, unes cintes que només podien ser vistes a través de suscripció a la plataforma. Però enguany el Festival ha canviat la notmativa, obligant la plataforma a projectar, al menys als cinemes francesos, les cintes que porti a concurs. I quina ha estat la resposta de la plataforma?. Doncs que amb aquesta normativa no parricipen si Cannes no es "modernitza".
Estem veient com, mercès a aqusts sistemes digitals, estàn tancant l'un darrere l'altre, els cimnemes. Palamós, com a exemple, ha pasasat de tenir dues multi sales a no tenir-ne cap.
Si "modernitzar-se" significa eliminar els cinemes, la veritat és que aquestes plataformes són del tot absurdes, doncs què faran els cinèfils que no disposin d'ordinador o que no vulguin "aconductar-se" a tals plataformes?.
dimecres, 11 d’abril del 2018
L'ART QUE ES FA IMMORTAL
Una dita popular diu que; "Temps passats van ser millors". Però aquesta sentència no pot aplicar-se a tots els aspectes de la nostra vida.
Un dels que sí té aplicació és el món de l'Art, i, més conretament, el de la Música doncs hi ha hagut èpoques passades en que aquesta ha viscut una espledor especial; com en el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme ò la dècada dels 60 del passat segle XX.
I si hem esmentat tot això és per que, sortosament, encara podem gaudir de la presència de veteraníssims músics i cantants que, malgrat l'edat que ja tenen, encara volen estar al damunt dels escenaris. I, de passada, si s'escau, de les llistes de vendes.
Tal és el cas del veteraníssim; Charles Aznavour qui, amb quasi 94 anys, els compleix el proper mes de Maig, encara retornarà al Liceu el dia 20 d'aquest mes d'Abril. O de Miguel Ríos, qui l'any 2010 va assegurar que penjava el micro i la guitarra, però ara s'ha embarcat en una gira de presentació del seu darrer disc; "Mighuel Ríos, sinfónico", en que repassa, juntament amb una orquestra simfònica de 50 instrumentistes, molts dels seus grans èxits.
Qui també està encara en actiu malgrat la seva edat, és Joan-Manuel Sertrat, qui acaba d'emprendre una gira que, amb el títol de; "Mediterráneo da capo", el dura per diferents indrets d'Espanya i, no sé si també d'Iberoamèrica.
I és que, enmig del mar de rap, batxata, trap i altres músiques actuals, és una delícia comprovar com l'obra dels vells artistes no mor mai.
Un dels que sí té aplicació és el món de l'Art, i, més conretament, el de la Música doncs hi ha hagut èpoques passades en que aquesta ha viscut una espledor especial; com en el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme ò la dècada dels 60 del passat segle XX.
I si hem esmentat tot això és per que, sortosament, encara podem gaudir de la presència de veteraníssims músics i cantants que, malgrat l'edat que ja tenen, encara volen estar al damunt dels escenaris. I, de passada, si s'escau, de les llistes de vendes.
Tal és el cas del veteraníssim; Charles Aznavour qui, amb quasi 94 anys, els compleix el proper mes de Maig, encara retornarà al Liceu el dia 20 d'aquest mes d'Abril. O de Miguel Ríos, qui l'any 2010 va assegurar que penjava el micro i la guitarra, però ara s'ha embarcat en una gira de presentació del seu darrer disc; "Mighuel Ríos, sinfónico", en que repassa, juntament amb una orquestra simfònica de 50 instrumentistes, molts dels seus grans èxits.
Qui també està encara en actiu malgrat la seva edat, és Joan-Manuel Sertrat, qui acaba d'emprendre una gira que, amb el títol de; "Mediterráneo da capo", el dura per diferents indrets d'Espanya i, no sé si també d'Iberoamèrica.
I és que, enmig del mar de rap, batxata, trap i altres músiques actuals, és una delícia comprovar com l'obra dels vells artistes no mor mai.
dimecres, 4 d’abril del 2018
MOLT SOROLL PER UNA LLETRA
F uns quants anys, el polifacètic artista; Woody Allen, dirigia i protagonitzava un d'aquelles cintes humorístiques a les que ens tenia acostumats. El seu títol; "Agafa els diners i corre". Es tracta de la història d'un lladre fracassat que, en una ocasió en que intenta robar un banc, l'empresonen, precisament per la seva mala lletra.
Vivim en un món n el que la telewvisió és molt plural, i són molrts els canals que, mercès a la TDT, emeten els seus programes que podem veure tranquil·lament des de casa.
Tamn durant els informatius, com durant els magazins, les tewrtúlies i els debats, els diferents canals ens ofereixen els noms de les diferents persones que intervenen en aquests espais, retolats a la part inferior de la pantalla; el "faldón".
En ocasions he pogut veure autèntiques faltes d'ortografia en aquests rètols. I, no tan sols faltes d'ortografia, si no també el fet que hagin escrit malament el nom d'algun dels tertulians.
Però el súmmum va ser el dissabtre, 31 de Març pasat, en el decurs del magazin de cap de setmana de Teñecinco, quan van presentar un cantant de nom; Roi, en que la persona encarregada dels grafismes va retolar "Roy", amb "Y" grega, Elc errt és quela petita errada va causar un gran rebombori a les xarxes socials, doncs en culpaven la presentadora, i no la persona que fa els grafismes.
Que tots ens podem equivocar és una cosa que salta a la vista, Però també salta a la vista que, per una lletra, no cal fer tan de soroll, ni molt menys, culpar-ne la persona que presenta el programa a la tele.
Vivim en un món n el que la telewvisió és molt plural, i són molrts els canals que, mercès a la TDT, emeten els seus programes que podem veure tranquil·lament des de casa.
Tamn durant els informatius, com durant els magazins, les tewrtúlies i els debats, els diferents canals ens ofereixen els noms de les diferents persones que intervenen en aquests espais, retolats a la part inferior de la pantalla; el "faldón".
En ocasions he pogut veure autèntiques faltes d'ortografia en aquests rètols. I, no tan sols faltes d'ortografia, si no també el fet que hagin escrit malament el nom d'algun dels tertulians.
Però el súmmum va ser el dissabtre, 31 de Març pasat, en el decurs del magazin de cap de setmana de Teñecinco, quan van presentar un cantant de nom; Roi, en que la persona encarregada dels grafismes va retolar "Roy", amb "Y" grega, Elc errt és quela petita errada va causar un gran rebombori a les xarxes socials, doncs en culpaven la presentadora, i no la persona que fa els grafismes.
Que tots ens podem equivocar és una cosa que salta a la vista, Però també salta a la vista que, per una lletra, no cal fer tan de soroll, ni molt menys, culpar-ne la persona que presenta el programa a la tele.
dimecres, 28 de març del 2018
MEMÒRIA HISTÒRICA
Avui és dijous, 29 de Març. I, per a més informació; Dijous Sant.
Aquesta és una setmana molt especial per a moltes persones doncs, a més de la possibilitat d'agafar-se uues vacances, tal i com fan al món de la docència, també es celebren, arreu del territori espanyol processons i altres oficis religiosos, alguns d'ells de molt llarga tradició i molt respectables, malgrat que hi hagi qui voldria acabar amb ells.
Catalunya no és menys, i la veina Girona celebrara demà divendres la seva ja tradicional Processó del Sant Enterrament. I Verges, al cor de l'Empordà, representara aquesta nit la Dansa de la Mort, una dansa tradicional que, com no podia ser d'altra manera, també dóna cabuda a les dones, en aquest cas, dues nenes la ballaran per primer cop a la Història.
Però la Setmana Santa actual també està oberta a d'altres formes de passar aquests dies; ja sigui a la muntanya, amb els esports d'Hivern, o a la platja.
Però si fem una mica de memòria històrica i retrocedim en el temps cinquanta o seixanta anys, el cert és que avui, que és laborable a Catalunya, no ho era. I, durant dos dies, semblava que el món s'aturava, doncs tancaven cimnemes, bars i teatres, la ràdio no emetia més que música religiosa. I la televisió, llavors només n'hi havia una, transmetia les processons i actes religiosos, sobre tot d'Andalusia. I els informartius pràcticament es rewduïen a informar dels indrets i horaris de les diferentsw desfilades processionals i oficis religiosos.
Hem arribat molt lluny. Però a la vista del que acabo d'esmentar, cal pensar que, en aquella època, ni tan sols aquest programa hauria estat possible en un dia com avui.
Aquesta és una setmana molt especial per a moltes persones doncs, a més de la possibilitat d'agafar-se uues vacances, tal i com fan al món de la docència, també es celebren, arreu del territori espanyol processons i altres oficis religiosos, alguns d'ells de molt llarga tradició i molt respectables, malgrat que hi hagi qui voldria acabar amb ells.
Catalunya no és menys, i la veina Girona celebrara demà divendres la seva ja tradicional Processó del Sant Enterrament. I Verges, al cor de l'Empordà, representara aquesta nit la Dansa de la Mort, una dansa tradicional que, com no podia ser d'altra manera, també dóna cabuda a les dones, en aquest cas, dues nenes la ballaran per primer cop a la Història.
Però la Setmana Santa actual també està oberta a d'altres formes de passar aquests dies; ja sigui a la muntanya, amb els esports d'Hivern, o a la platja.
Però si fem una mica de memòria històrica i retrocedim en el temps cinquanta o seixanta anys, el cert és que avui, que és laborable a Catalunya, no ho era. I, durant dos dies, semblava que el món s'aturava, doncs tancaven cimnemes, bars i teatres, la ràdio no emetia més que música religiosa. I la televisió, llavors només n'hi havia una, transmetia les processons i actes religiosos, sobre tot d'Andalusia. I els informartius pràcticament es rewduïen a informar dels indrets i horaris de les diferentsw desfilades processionals i oficis religiosos.
Hem arribat molt lluny. Però a la vista del que acabo d'esmentar, cal pensar que, en aquella època, ni tan sols aquest programa hauria estat possible en un dia com avui.
dimecres, 21 de març del 2018
JA ERA HORA DE REACCIONAR
En ocasions les crítiques o, senzillament, els tocs d'atenció, ténen el seu efecte.
Tal és el que ha passat amb el DRAE, en quina definició de loa paraula; "fàcil", ha estat suprimida la de "dona" fàcil, per la de "persona" fàcil, semnse indicació de gènere.
I és que, durant molts anys, el DRAE havia mantingut aquesta definició com a forma força masclista que, finalment, els Acadèmics han hagut de rectificar.
El millor d'aquesta rectificació és que, si bé no la veurem en paper fins el mes de Desembre,, ja la podem consultar a través del DRAE en linia.
I és que, com diu el refrany; "Rectificar és de savis".
Tal és el que ha passat amb el DRAE, en quina definició de loa paraula; "fàcil", ha estat suprimida la de "dona" fàcil, per la de "persona" fàcil, semnse indicació de gènere.
I és que, durant molts anys, el DRAE havia mantingut aquesta definició com a forma força masclista que, finalment, els Acadèmics han hagut de rectificar.
El millor d'aquesta rectificació és que, si bé no la veurem en paper fins el mes de Desembre,, ja la podem consultar a través del DRAE en linia.
I és que, com diu el refrany; "Rectificar és de savis".
dimecres, 14 de març del 2018
CINEMA I MENJAR
Antigament les sales de cinema eren igual que són les de teatre, uns llocs on estava prohibidíssim menjar. Fins i tot, tan dintre de les sales, com a l'exterior de les mateixes, hi havia un cartell, de mesures considerables, en el que s'adveretia de la prohibició expressa de menjar dins de les sales.
Els temps han canviat i, d'un temps ençà, les sales que pertsisteixen encara vives, doncs algunes han tancat, també dfisposen, a l'entrada de les mateixes, de mostradors on s'hi ven de tot, o quàsi de tot, per menjar i beure; des de les típiques crispetes, fins a qualsevol refresc, passant per les patates fregides, "txutxes" i caramels.
El diumenge, 11 de Març, llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada al voltyant d'entrar menjar extern als cinemes que ja en venen, uns locals quina funció no és, precisament, la de servir-nos menjar, si no la d'exhibir pel·lícules.
Sembla que,. a alguns espectadors, els ha sortit molt car el fet de portar menjar de fora dins d'un cinema que ja en ven a l'entrada de les sales, un fet que alguns d'aquests afectats ja han denunciat.
En realitat, seria lògic si en els cinemes no tinguéssin mostradors de venda d'snacks i begudes que no deixéssin entrar res de fora, doncs estarien com abans. O com les teatres, on no es pot portar res de menjar. (Els teatres, ni tan sols disposen de mostradors )
Però sembla que, a més de les pel·lícules, algunes sales de cinema es volen treure, per així dir-ho, un "sobre sou". O és que el que volen és atraure més espectadors, amb el "ganxo" dels snacks?.
Els temps han canviat i, d'un temps ençà, les sales que pertsisteixen encara vives, doncs algunes han tancat, també dfisposen, a l'entrada de les mateixes, de mostradors on s'hi ven de tot, o quàsi de tot, per menjar i beure; des de les típiques crispetes, fins a qualsevol refresc, passant per les patates fregides, "txutxes" i caramels.
El diumenge, 11 de Març, llegia en un mitjà digital sobre la polèmica, suscitada al voltyant d'entrar menjar extern als cinemes que ja en venen, uns locals quina funció no és, precisament, la de servir-nos menjar, si no la d'exhibir pel·lícules.
Sembla que,. a alguns espectadors, els ha sortit molt car el fet de portar menjar de fora dins d'un cinema que ja en ven a l'entrada de les sales, un fet que alguns d'aquests afectats ja han denunciat.
En realitat, seria lògic si en els cinemes no tinguéssin mostradors de venda d'snacks i begudes que no deixéssin entrar res de fora, doncs estarien com abans. O com les teatres, on no es pot portar res de menjar. (Els teatres, ni tan sols disposen de mostradors )
Però sembla que, a més de les pel·lícules, algunes sales de cinema es volen treure, per així dir-ho, un "sobre sou". O és que el que volen és atraure més espectadors, amb el "ganxo" dels snacks?.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)