La crisi ha fet que algúns clubs esportius hagin hagut de contractar alguna mena de patrocini publicitari per, d'alguna manera, salvar les arques, unes arques que, degut en gran part als astronòmnics sous que algúns esportistes cobren, s'empobreixen cada dia que passa.
Això és el que han fet ja algúns clubs, quins esportistes llueixen a la samarreta marques comercials de diversos productes i/o serveis, i quines instal·lacions esportives duen també el nom d'alguna empresa patrocinadora. Tal és, a Alemanya, el cas de l'Alianz Arena, o a Ses Illes el cas de l'estadi del Mallorca, que en un temps es deia Ono Estadi, malgrat que ara ha canviat el nom del patrocinador, tot i que, popularment, se'l coneix també com "Son Moix".
Per sorpresa de tots, el dia 10 de Desembre passat també s'enfilava el Barça a aquest carro de la publicitat. I no per pocs diners, si no per 30 milions d'euros anuals.
La notícia no tindria altra transcendència si hagués estat escollida com empresa patrocinadora alguna de les moltes empreses catalanes o espanyoles, que n'hi ha una pila. O, si volem obrir l'horitzó, també hauria pogut ser una firma europea.
Però es dona la circumstància que no és així, ni és una firma espanyola ni europea, si no que es tracta d'una fundació, però d'un país que no és tan sols una democràcia, si no una monarquia absolutista; Qatar, a la Península Aràbiga.
I és que, en aquesta ocasió, el Barça s'ha deixat tacar de manera molt innocent per uns diners provinehnts d'un país no democràtic que, encara que aporti una fundació, hom no sap tampoc quina mena de fundació és aquesta.
Queda clar que, com algú va dir; "tot són números", i no importa d'on caiguin els diners. Però el que si dol, i molt, és que un club que, fins ara ha estat molt més que un club, ara s'hagi deixat portar per lluïr publicitat de quelcom que no està en un país ni europeu ni democràtic. Possiblement els faci perdre punts i autoestima, i un dia hagin de lamentar-ho.
divendres, 10 de desembre del 2010
dimarts, 7 de desembre del 2010
SEGUIDISME A LES AMENACES DELS DÈSPOTES
El mes de desembre és, tradicionalment, des de ja fa gaierebé cent anys, el mes en que s'atorguen els premis Nöbel, uns guardons que reconeixen persones i entitats o institucinns que han fet alguna acció en be de la Humanitat; ja sigui en pro de la Pau, de la Ciència i la Medicina o la Literatura.
Enguany el premi Nöbel de la Pau és per una persona "incòmoda" per un Govern que fa oïdes sordes al clam mundial en pro dels Drets Humans i, en nom del "be del poble" (del dels propis governants) ignora aqueste drets, tal i com en repetides ocasions hem pogut veure.
El més greu del cas és que la incomoditat que els governants xinesos senten cap a la oncessió a Liu Xiaobo del premi és tal que, com és costúm en ells, han amenaçat diversos paísos, inclosa Noruega, país al que l'Executiu xines, en la seva tossuderia de no voler anar pel bon camí, ja ha amenaçat.
El més greu del cas, però, és que 19 paísos, molts d'ells governats per dictadures, algunes de caire polític, altres de caire religiós, continuen rient les graciets d'aquest gegant asiàtic i, en conseqüència, no aniran a la cerimònia per "diverses raons" (han estat fortament pressionats) i no volen perdre les relacions "cordials" amb el gegant totalitari.
Algú em deia un dissabte al mercat de Girona que, per culpa d'aquest país, on la gent treballa de sol a sol per una misèria, fàbriques de calçat espanyoles de prestigi mundial se'n estan anant a la ruïna.
El que costa entendre als ulls de persiones demòcrates com nosaltres és còm és que un país que no respecta els Drets Humans té tants privilegis a nivell internacional, i ningú gosa parar els peus als seus governants. Més encara, costa moltíssim entendre còm se'ls va concedir uns Jocs Olímpìcs...O és quie els van comprar?...
Enguany el premi Nöbel de la Pau és per una persona "incòmoda" per un Govern que fa oïdes sordes al clam mundial en pro dels Drets Humans i, en nom del "be del poble" (del dels propis governants) ignora aqueste drets, tal i com en repetides ocasions hem pogut veure.
El més greu del cas és que la incomoditat que els governants xinesos senten cap a la oncessió a Liu Xiaobo del premi és tal que, com és costúm en ells, han amenaçat diversos paísos, inclosa Noruega, país al que l'Executiu xines, en la seva tossuderia de no voler anar pel bon camí, ja ha amenaçat.
El més greu del cas, però, és que 19 paísos, molts d'ells governats per dictadures, algunes de caire polític, altres de caire religiós, continuen rient les graciets d'aquest gegant asiàtic i, en conseqüència, no aniran a la cerimònia per "diverses raons" (han estat fortament pressionats) i no volen perdre les relacions "cordials" amb el gegant totalitari.
Algú em deia un dissabte al mercat de Girona que, per culpa d'aquest país, on la gent treballa de sol a sol per una misèria, fàbriques de calçat espanyoles de prestigi mundial se'n estan anant a la ruïna.
El que costa entendre als ulls de persiones demòcrates com nosaltres és còm és que un país que no respecta els Drets Humans té tants privilegis a nivell internacional, i ningú gosa parar els peus als seus governants. Més encara, costa moltíssim entendre còm se'ls va concedir uns Jocs Olímpìcs...O és quie els van comprar?...
dimecres, 1 de desembre del 2010
BENVINGUDA, 13TV!
De manera gairebé tradicional hem acceptat una sèrie de "mentidetes" al llarg de la Història, algunes de les quals fan referència, no sé si per superstició o per quin altre motiu, als números. Així, els xinesos i, particularment en la religió budista, s'atribueix al número 8 un significat religiós, i al 4 el veuen com un número "nefast".
Tal cosa ens passa als occidentals amb el número 13. Aquest és un número primer que, segons vaig poder llegir a Internet, no té res a veure amb la mala sort si no que, sorprenentment, en la religió cristiana correspòn ni més ni menys que a la Verge Maria.
I parlant del 13, el passat dia 29 de Novembre, amb puntualitat suïssa, a les 12 del migdia, se'ns descobria un nou canalñ de televisió. El seu nom: 13TV, el seu logo, un quadrat (un cub en animació 3D), de color grocf, i el nom del canal, en caràcters de color blanc dintre del quadrat, una combinació de colors que ens recorden de manera força clara que ens trobem davant d'un canal de televisió de caire religiós catòlic, doncs els colors corresponen als de la bandera del Vaticà.
Pel que hem pogut veure de programació, cada dia s'ofereix la Missa en directe, a les 12 en punt del migdia, tot i que tenen informatius de clara orientació conservadora i altres programes, entre els que podem destacar telenovel·les, pel·lícules clàssiques i debats i tertúlies, però també conservadors, o millor dit, "plans!" si tenim en compte, com ja hem pogut observar, que en aquest tipus de programes es defuig la crispació i l'enfrontament groller.
Algú deia en una xarxa social que ja havia esborrat el canal de la eva tele abans de veure'n la programació. Pero el cert és que, donat que estem en un país democràtic, és molt més vàlida l'opciío de donar-li la més cordial benvinguda a 13TV per que amplia una mica més el ventall de possibilitats televisives.
Tal cosa ens passa als occidentals amb el número 13. Aquest és un número primer que, segons vaig poder llegir a Internet, no té res a veure amb la mala sort si no que, sorprenentment, en la religió cristiana correspòn ni més ni menys que a la Verge Maria.
I parlant del 13, el passat dia 29 de Novembre, amb puntualitat suïssa, a les 12 del migdia, se'ns descobria un nou canalñ de televisió. El seu nom: 13TV, el seu logo, un quadrat (un cub en animació 3D), de color grocf, i el nom del canal, en caràcters de color blanc dintre del quadrat, una combinació de colors que ens recorden de manera força clara que ens trobem davant d'un canal de televisió de caire religiós catòlic, doncs els colors corresponen als de la bandera del Vaticà.
Pel que hem pogut veure de programació, cada dia s'ofereix la Missa en directe, a les 12 en punt del migdia, tot i que tenen informatius de clara orientació conservadora i altres programes, entre els que podem destacar telenovel·les, pel·lícules clàssiques i debats i tertúlies, però també conservadors, o millor dit, "plans!" si tenim en compte, com ja hem pogut observar, que en aquest tipus de programes es defuig la crispació i l'enfrontament groller.
Algú deia en una xarxa social que ja havia esborrat el canal de la eva tele abans de veure'n la programació. Pero el cert és que, donat que estem en un país democràtic, és molt més vàlida l'opciío de donar-li la més cordial benvinguda a 13TV per que amplia una mica més el ventall de possibilitats televisives.
dimecres, 24 de novembre del 2010
SURTI EL QUE SURTI...
Demà s'acaba una altra campanya electoral, en aquest cas, per tal d'escollir el Parlament de Catalunya.
Una campanya, però que, informativament parlant, ha seguit "gaudint", si així podem dir-ho, de donar tracte de favor en vers els partits amb més representativitat, imposat per òrgans no precisament periodístics, si no burocràtics que, com sempre, no només han limitat la labor dels professionals si no també el dret a informar-se per part d'uns electors que, per posar un senzill exemple, anirem dioumenge a votar sense ni tan sols saber quin programa presenten partits que, hores d'ara, ni tan sols tenen representació parlamentària als que s'ha deduicat, si és que s'ha fet, un temps ínfim malgrat que, segurament que algúns d'ells presemntin propostes prou dignes d'escoltar.
El que sí hem pogut veure, com a cada campanya, són els rretrets que, sempre o quàsi sempre, es fan els uns als altres, a més de dos vídeos; per un cantó un joc en linia, xenòfob i anticatalanista (No podia ser d'altra manera) del PP, i per l'altre extrem, un de més "eròtic", si així volem dir-ho, del PSC.
I el diumenge, tots a votar, a donar-nos uns nous governants per a Catalunya. Però, això si, amb només una part de la informació que ens caldria tenir per saber exactament què és el que cal votar...I com sempre, que surti el que surti.
Una campanya, però que, informativament parlant, ha seguit "gaudint", si així podem dir-ho, de donar tracte de favor en vers els partits amb més representativitat, imposat per òrgans no precisament periodístics, si no burocràtics que, com sempre, no només han limitat la labor dels professionals si no també el dret a informar-se per part d'uns electors que, per posar un senzill exemple, anirem dioumenge a votar sense ni tan sols saber quin programa presenten partits que, hores d'ara, ni tan sols tenen representació parlamentària als que s'ha deduicat, si és que s'ha fet, un temps ínfim malgrat que, segurament que algúns d'ells presemntin propostes prou dignes d'escoltar.
El que sí hem pogut veure, com a cada campanya, són els rretrets que, sempre o quàsi sempre, es fan els uns als altres, a més de dos vídeos; per un cantó un joc en linia, xenòfob i anticatalanista (No podia ser d'altra manera) del PP, i per l'altre extrem, un de més "eròtic", si així volem dir-ho, del PSC.
I el diumenge, tots a votar, a donar-nos uns nous governants per a Catalunya. Però, això si, amb només una part de la informació que ens caldria tenir per saber exactament què és el que cal votar...I com sempre, que surti el que surti.
dimecres, 17 de novembre del 2010
NOSTALGICS i RANCIS
És molt probable que, en més d'una ocasió,. ens haguem sentit un ja famós retret, en el sentit de que "sempre parlem del que passava durant el franquisme". I és que, si en parlem, és per reivindicar altres coses, com per exemple, que no es torni a donar més un fet semblant enlloc, doncs una guerra fratricida com aquélla, seguida d'una fèrria dictadura que eliminava tota veu discordant, el cert és que no agrada a ningú que pensi en demòcrata.
Precisxament fa uns pocs dies, tot mirant què ens brinda l'amplíssim ventall de canals que ens ofereix la TDT, vaig topar-me amb un canal temàtic, anomenat "Intereconomía". Allà, tres copresentadors estaven en plena labor de visionar, dins d'unprograma titulat "España en la memoria", imatges de la Història recent d'Espanya i el Món, entre les que vam poder veure el brutal assassinat del president John F.Kenney, unes cruels i punyents imatges que, ja en aquéll moment, van donar la volta al Món, malgrat que no es comptava amb els mitjans tecnològics que ara tenim.
En una de les pauses dels vídeos, un dels copresentadors, per cert, d'avançada edat, sí que va parlar del dictador, però en els termes "Su Excelencia"(...), afegint tot seguit que "Hay que decirlo (y respetarlo) como es", i comparant Espanya, on tot el que simbolitza aquélla nefasta època de privació de la llibertat, òbviament que cal eliminar-ho, amb Itàlia, país del que deia que "conserven" tot allò qaue fa referència a Mussolini.
Xoca, certament, el grau de rància nostàlgia d'aquéll copresentador, el nom del qual ni tan sols recordo. Però el que és molt evident en ell és que, segons sembla, encara no s'ha assabentat que aquí, a qualsevol de les Comunitats Autònomes espanyoles, la gent que va patir els horrors d'una guerra fratricida i una posterior dictadura, no vol ni sentir parlar tan bé d'aquélla època d'aïllament i, com és molt natural, si a Itàlia volen conservar els simbols d'un passat nefast, poden fer-ho. Però no per que ells es llancin al pou, tothom ha de fer-ho.
A més, i com deia Yodha, el vell mestre Jedi de la nissaga "La Guerra de les Galàxies", "la guerra no el fa a un més gran", més aviat el rebaixa, i molt.
Precisxament fa uns pocs dies, tot mirant què ens brinda l'amplíssim ventall de canals que ens ofereix la TDT, vaig topar-me amb un canal temàtic, anomenat "Intereconomía". Allà, tres copresentadors estaven en plena labor de visionar, dins d'unprograma titulat "España en la memoria", imatges de la Història recent d'Espanya i el Món, entre les que vam poder veure el brutal assassinat del president John F.Kenney, unes cruels i punyents imatges que, ja en aquéll moment, van donar la volta al Món, malgrat que no es comptava amb els mitjans tecnològics que ara tenim.
En una de les pauses dels vídeos, un dels copresentadors, per cert, d'avançada edat, sí que va parlar del dictador, però en els termes "Su Excelencia"(...), afegint tot seguit que "Hay que decirlo (y respetarlo) como es", i comparant Espanya, on tot el que simbolitza aquélla nefasta època de privació de la llibertat, òbviament que cal eliminar-ho, amb Itàlia, país del que deia que "conserven" tot allò qaue fa referència a Mussolini.
Xoca, certament, el grau de rància nostàlgia d'aquéll copresentador, el nom del qual ni tan sols recordo. Però el que és molt evident en ell és que, segons sembla, encara no s'ha assabentat que aquí, a qualsevol de les Comunitats Autònomes espanyoles, la gent que va patir els horrors d'una guerra fratricida i una posterior dictadura, no vol ni sentir parlar tan bé d'aquélla època d'aïllament i, com és molt natural, si a Itàlia volen conservar els simbols d'un passat nefast, poden fer-ho. Però no per que ells es llancin al pou, tothom ha de fer-ho.
A més, i com deia Yodha, el vell mestre Jedi de la nissaga "La Guerra de les Galàxies", "la guerra no el fa a un més gran", més aviat el rebaixa, i molt.
dijous, 11 de novembre del 2010
SECULARITZACIÓ O LLIBERTAT RELIGIOSA?
El cap de setmana del 6 i 7 de Novembre, el Papa va fer una visita a Espanya, un viatge que el va portar a Santiago de Compostela, on aquest any es celebra l'Any Jubilar, i a Barcelona, on va dedicar, és a dir, oficialitzar per que serveixi per el culte, l'obra mestra de l'arquitecte Antoni Gaudí, un temple al que Benet XVI atorgava el títol de Basílica, la novena ja de Barcelona.
Però en el seu viatge, i davant els periodistes, el Sant Pare va fer declaracions referents al fet que, segons ell opina, "Espanya s'està secularitzant", un fet que, fins i tot, el Pontífex va lamentar i equiparar d'alguna manera a l'anticlericalisme desmesurat que hi havia durant la II República, que va governar a Espanya durant els anys 30 del passat segle XX.
"Anticlericalisme", o llibertat religiosa, que no és el mateix?. De fet, des que Espanya va entrar en democràcia, moltes altres creences religioses que, valgui dir-ho, no es podien manifestar durant el franquisme, han anat "sortint de l'armari", algunes amb una gran celeritat, d'altres, en canvi, més pausadament o, si cal, més cauterlosament.
I és que, si el que volem és convivència interreligiosa, el que cal és que totes elles tinguin, dins de l'Estat espanyol, que és aconfessional, la mateixa igualdat d'oportunitats, cosa que, arran de les seves declaracions, sembla que aquest Pontífex no acaba de reconèixer el fet que, en democràcia, totes les tendències religioses, fins i tot l'ateïsme o l'agnosticisme, tenen cabuda per igual.
Però en el seu viatge, i davant els periodistes, el Sant Pare va fer declaracions referents al fet que, segons ell opina, "Espanya s'està secularitzant", un fet que, fins i tot, el Pontífex va lamentar i equiparar d'alguna manera a l'anticlericalisme desmesurat que hi havia durant la II República, que va governar a Espanya durant els anys 30 del passat segle XX.
"Anticlericalisme", o llibertat religiosa, que no és el mateix?. De fet, des que Espanya va entrar en democràcia, moltes altres creences religioses que, valgui dir-ho, no es podien manifestar durant el franquisme, han anat "sortint de l'armari", algunes amb una gran celeritat, d'altres, en canvi, més pausadament o, si cal, més cauterlosament.
I és que, si el que volem és convivència interreligiosa, el que cal és que totes elles tinguin, dins de l'Estat espanyol, que és aconfessional, la mateixa igualdat d'oportunitats, cosa que, arran de les seves declaracions, sembla que aquest Pontífex no acaba de reconèixer el fet que, en democràcia, totes les tendències religioses, fins i tot l'ateïsme o l'agnosticisme, tenen cabuda per igual.
dijous, 4 de novembre del 2010
ESTIU DE TARDOR.
Encara que no ens ho sembli, estem ja en el mes de Novembre, un mes en el que, tradicionalment, o al menys així era fa anys, la tardor ja començava a declinar més aviat cap a un princiupi d'hivern. Tan era així que el dia de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, ja tothom estrenava la roba d'abric.
Però d'uns anyus ençà, les castanyes i els panallets es mengen a tempertatures de gairebé 20 graus, com si ens trobéssim als tròpics, al Sud d'Espanya o Canàriues, i gairebé ens passejem per les Fires de Girona en mànega curta i pantalos curts, això si, de dia.
I és que el canvi climàtic ens està arribant a marxes forçades, i la tardor, aquélla que per Sant Narcís ja declinava, sembla voler allargar l'0estiu (o estiuet) uns dies més, i sembla que, de forma totalment burleta, ens vulgui enganyar amb aquest sol i aquesta calor en ple migdia que fa que encara es pugui gaudir, si no ja de la platja, si de poder anar lleugerets de roba...Capricis de la Natura.
Però d'uns anyus ençà, les castanyes i els panallets es mengen a tempertatures de gairebé 20 graus, com si ens trobéssim als tròpics, al Sud d'Espanya o Canàriues, i gairebé ens passejem per les Fires de Girona en mànega curta i pantalos curts, això si, de dia.
I és que el canvi climàtic ens està arribant a marxes forçades, i la tardor, aquélla que per Sant Narcís ja declinava, sembla voler allargar l'0estiu (o estiuet) uns dies més, i sembla que, de forma totalment burleta, ens vulgui enganyar amb aquest sol i aquesta calor en ple migdia que fa que encara es pugui gaudir, si no ja de la platja, si de poder anar lleugerets de roba...Capricis de la Natura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)