D'un temps ençà el Concurs d'Eurovisió ha esdevingur cada cop més artificial i monòton, sobre tot si tenim en compte que s'ha deixat pel camí diversos aspectes que, en una època, el van fwr quelcom realment únic, festiu i ple de cançons que, cantades en les divrses llengües, s'han fet, d'alguna manera, dignes de recordar i de considerar ja clàssiques del concurs
Però amb el pas del temps, Eurovisió ha anat esdevenint cada cop més enigmàtic cada any. I, rere les orquestres i directors que cada pais es portava, així com als presentadors, també han desaparegut les cançons en la llengua pròpia de cada pais, fet que ha convertit Eurovisió en una colla de cançons que,presentades per diversos paisos, competeixen. Això si, però, dissfestiuortadament, en anglès
I ja és el segón any que Espanya hi va en aquesta llengua, en detriment del castellà, amb un desconegut; Manel Navarro que, segons sembla, tampoc agrada gaire als entesos.
Possiblement seria hora de reivindicar de nou aquelles cançons interpretades en la llengua de cada pais, que ens donaven cada primavera una sensació de viure una Festa de la Diversitat lingüística d'una Europa unida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada