Des que està permès l'ensenyament de les llengües autonòmiques, cooficials amb el castellà, a les comunitats que disposen de llengua pròpia, hi ha hagut un inacabable degoteig de picabaralles a les mateixes. Unes picabaralles que, fins i tot, han acabat amb sentències judicials tan absurdes com la que existeix a Catalunya, que obliga la Generalitat a pagar els estudis dels fills de les famílies que demanin poder escolaritzar aquests en castellà i no exiateixi aquesta linia al centre docent on aquests alumnes acudeixen.
La nit del dimecres 29 al dijous 30 d'Octubre passat, em va sobtar una curiosa "Carta al Director", adreçada al de Periodista Digital, per part d'una dona, natural de la ptovíncia de Salamanca, que, per raons de treball, ha hagut d'anar a viure a la Comunitat Valenciana on, a més del castellà, es parla el valencià.
La dona en qüestió denuncia la pressumpta "persecució de la llengua castellana" en una Comunitat on precisament el que es parla, el valencià, té força més quantitat de paraules en castellà que en català, si bé és veritat que hi ha paraules que a un castellanoparlant segurament li costen d'entendre.
No sé si aquesta dona s'ha adonat que en aquella Comunitat, si és que no han canviat recentment les coses de manera dràstica, si entrem en una botiga o un restaurant, ens atenen, sempre i en tot moment, en castellà tot i que després, entre els treballadors de l'establiment, es parlin en valencià per passar-se la comanda, un fet que és comprovable i que he viscut en persona.
Ò sigui que el castellà està viu i ben viu en aquella Comunitat, si les coses no han canviat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada