Fa pocs dies algú va fer córrer la malintencuionada mentida de que un energúmen, que no se li pot qualificar d'altra manera, havia intentat agredir el tècnic madridista, un extrem que, segons vaig poder veure, era certament, mentida, doncs ni les agències de notícies ni cap mitjà audiovisual en va parlar per res, malgrat que en algún d'ells hi ha programes esportius que, en ocasions, més que informar, atíen el morbo.
Aaquesta és una "guerra" que no només es dona a Espanya entre els grans clubs, si no que també es dona a tots els paísos del Mó on hi la lligues regulars de l'esport-rei, arribant, en algúns casos, fins i tot a provocar autèntiques baralles entre els afeccionats d'un i altre clubvs que competeixen en un partit.
I, en algúns paísos, on el "peu-pilota" és gairebé com una mena de religió, tal és el cas del Brasil, fins i tot hi ha hagut casos de suïcidis si la selecció ha perdut partits del Mundial.
El pitjor, però, va passar fa un parell o tres d'anys a Barcelona, en un encobntre entre equips de categories inferiors, els jugadors d'un i altre club van acabar, materialment, substituïnt el futbol per la boxa i els insults, lo qual va acabar força malament.
Números a part, no sé si el futbol, del que en patim tots els dies de la setmana llevat dels divendres, ha acabat convertint-se en tapadora per que oblidem altres assumptes més greus. Però el cert és que, com diu la cançó, tots els dilluns, a la feina, es poden sentir els comentaris eufòrics dels partidaris dels clubs que han guanyat i els tristos dels partidaris dels equips que han resultat vençuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada