El dissabte, 14 de Maig passat, es va celebrar a Estocolm la 61a. edició del Concurs Musical d'Eurovisió, una competició nascuda l'any 1956, amb la finalitat de mantenir unida Europa mitjançant aquest llenguatge universal que és la música.
Si bé en algunes ocasions hi havia hagut polèmica, possiblement mai n'hi havia haguda tanta com en l'edició d'enguanty.
De bonea a primeres, Espanya ja no cantava en castellà, com era costúm des de 1961, quan TVE va pujar al carro d'Eurovisió. Però, setmanes abans del concurs, l'organuització incloia la ikurriña entre les bandeses prohibides, situant l'ensenya basca a l'alçada de les de Palestina, Kóssovo o el DAESH, lo qual va provocar protestes a Euskadi i obligava la organització a recvtificar.
El següent fet era la victòria in extremis de la representant ucraïnersa que, curiosament, no cantavas en anglès, si no en tàrtar. La cançó, que no va agradar Rússia, recordava la deportació dels tàrtars, ordenada per Stalin l'any 1944, quin número donava títol al tema.
Aquesta victòria va impulsar un ciutadà armeni a demanar, mitjançant una recollida de signatures a través del portal; "Change.org", per enviar-les a la organmització en sol·licitud de revisió dels resultats. En va aconseguri més de 300.000.
Però el súmmum per Espanya arribava el dilluns, 23 de Maig passat, quan un ciutadà demanava a TVE que aclarís quan havia costat anar a Eurovisió.
Algú em deia fa un temps quie la televisió eastà considerada com un "bé de primera necessitat". Llavors; Quín sentit té preguntar-se pel cost d'una cosa que es fa un cop l'any, quan hi ha altres programes, i no de la "tele" pública que, de bén segur, ultrapassen en escreix el que va costar-li a TVE anar a Eurovisió?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada