Diuen que les modes vénen i van. Això és cert, en part. Doncs hi ha modes o, per dit-ho d'una altra manera, estils, que vénen i no tornaran. I és que els temps canvien, i amb ells vénen nous estils de fer les coses.
Algú em deia, respecte de grups, com ara; La Trinca, que si tornéssin tornarien a triomfar. El cert és que la forma de fer humor també ha canviat, i aquelles cançons que en un temps van ser actualitat, avui ja no ho són, ja sigui per que les persones a les que canten ja no existeixen, o per que les circumstàncies han canviat.
Un exemple del que acabo d'explicar el vam poder experimentat amb el ja desaparegut; Pere Tapias, un cantant humorístic que, després de molts anys de silenci, va voler retornar a finals de la dècada dels 80 del segle passat amb un disc que, la veritat sigui dita, va passar sens pena ni glòria.
Molt diferent és el cas del recentment desaparegut; Charles Aznavour, qui no va deixar mai de composar cançons noves i cantar-les, tan en directe, com en discos. O Raphael, un altre dels "incombustibles", que cada cop que actua, esgota les entrades.
El cert és que també hi ha artistes ja desapareguts que encara sonen i sonaran, doncs encara vénen els discos que volen, tot i no estar entre nosaltres. Tal és el cas d'Antonio Machín (Sagua La Grande, Cuba, 11 de Febrer de 1903-Madrid, Espanya, 4 d'Agost de 1977)
I és que en ocasions hi ha modes que no passen, com per exemple els boleros i balades que cantava aquest crooner d'orígen cubà, però espanyol d'adopció, a qui la ciutat de Sevilla va erigir una escultura en homenatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada