Els dies 12 i 13 de Novembre passat, Paris reobria la sala; Bataclan, així com les cafeteries que van ser víctimes de la més cruel brutalitat l'any passat per aquelles dates.
I ho feia amb un sentiment de normalitat, malgrat les mesures de seguretat excepcionals que encara manté i, possiblement, ampliara la veina República Francesa als carrers de les seves ciutats.
Aquesta era una demostració de que França no té por d'uns desaprensius quin únic objectiu és fer mal, tot seguint els consells de qui, amb aquestes accions, només busca guanyar el poder per la força bruta i res més, malgrat que ho justifiquin tot disfressant-ho de religió.
Ha estat un any en que França s'ha vist encara saccejada en dues ocasions més; com el 14 de Juliol, en que un altre violent va esclafar diverses persones amb un camió de ran tonatge al Passeig dels Anglesos de Niça. I també aquesta colla d'assassins varen ser capaços de matar un pobre i indefens capellà de Províncies.
Aquell cap de setmana, Paris va afirmar-se en el fet de no tenir po, i aplicava allò que diu una de les cançons de La Dharma; "Contra el fusell, un somriure".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada