Quan es van fer populars els aparells de vídeo, de moment, en tres sistemes diferents, tot i que al final només en va trionfar un; l'anomenat; "VHS", no només va haver-hi la possibilitat de gravar i reproduïr programes i pel·lícules de la televisió, si no de llogar pel·lícules als llavors incipients videoclubbs que, en poc temps, van créixer en nombre, com els bolets. També es podien comprar a les botigues de discos, però a un preu elevat.
L'arribada del DVD feia les coses més fàcils, tan pel que fa el lloguer, com la compra de material videogràfic, doncs els preus van abaratir-se molt.
Els antics videoclubs van esdevenir el que s'anomenava "videocaixers" on, amb una targeta que l'escàs personal amb que els establiments comptaven, ens venien i, com si es tractés d'un moneder, haviem de carregar amb saldo.
Però amb el temps i l'arribada de la "tele" per cable i satèl·lit, que permet veure i gravar programes i pel·lícules sota comanda, ha anat, progressivament, acabant amb els videocaixers, doncs amb la televisió digital és possible, no mnomés veure, si no gravar allò que ens interessa,i veure-ho quan volguem..
Però, dissirtadament, també hi ha qui utilitza els anomenats; "torrents"; pàgines web de descàrrega il·legals que, a Internet, fan la competència deslleial als portals legals de compra i reproducció en "streaming" de material audiovisual.
A finals dels 70 del passat segle, una cançó deia que el video mataria l'estrella de la ràdio, un mitjà que ha sobreviscut al VHS, al DVD i, fins i tot, s'ha adaptat a Internet.
Però ara, caldria dir que el digital s'ha menjat, de manera quàsi definitiva, aquell acte, quasi de culte, que era anar a buscar pel·lícules al videoclub.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada