PER MOLTS ANYS, RÀDIO!

 

Un dia 14 de Novembre de 1924, neixia la primera emissora de Ràdio d'Espanya. Era,i és encara, Ràdio Barcelona, a la que van seguir moltes més.

Quan encara no existia la televisió, la Ràdio era el testimoni de molts fets que van ser, precisament, explicats a través d'aquest mitjà.

L'arribada de la televisió no va treure oients a la Ràdio ni, com deia una cançó de 1978, ha estat trepitjada pel vídeo. Ni tampoc ho han fet el gran nombre d'ofertes televisives actuals, tan en obert, com de pagament per visió o a la demanda.

D'emissores en trobem de tota mena, des de les anomenades; "generalists", fins les que ens ofereixen notícies les 24 horews del dia,passant per aquelles que són musicals, algunes d'elles, especialitzades en música clàssica, altres en rock o músiques urbanes. I, fins i tot, n'hi ha una que només emet cançons en català.

La Ràdio, un mitjà ben viu al que, des d'aquests micròfons, desitgem molts anys de vida.

  FOTO: Antic receptor de Ràdio, "de capella". Font: ISTOCK. Autora: Mirjam Claus

D'UNA LLENGUA A UNA ALTRA

 El caràcter viu de les llengües fa que, tot sovint, s'adoptin paraules d'una llengua estrangera a la nostra. Possiblement per que no existeixin a la nostra, paraules per definir algun aspecte de la vida.

Així, hem pogut sentir com persones, sobre tot d'orígen iberoamericà, utilitzen la forma anglesa; "Week end", per referir-se al cap de setmana. O, més recentment, ha estat posada de moda la paraula anglesa; "Woke", que no és altra cosa que una forma del verb anglès; "To wake" (despertar).

Curiosament, aquesta paraula s'utilitza per definir els moviments, anomenats; "progressistes". I, possiblement, el terme doni a aquests col·lectius un altre sentit que, possiblement, no tingui res a veure amb el fet d'estar; "desperts", i que no coneixem.

I, si és que realment significa això, no seria d'estranyar que aquests col·lectius anomenéssin també amb un terme, també de procedència anglesa, a qui no sigui; "woke", com per exemple; "Slept", és a dir, "adormit".

Adoptar paraules d'altres llengües no és cap mena de disbarat,. sempre que no en tinguem una de pròpia en la nostra llengua. Però és més correcte intentar trobar en la nostra algun terme que s'escaigui a una situació determinadas.

QUAN CAL QUE PLOGUI, NO PLOU I QUAN PLOU...

 

Estem en plena tardor, una estació que, des de sempre, havia estat freda i plujosa, malgrat que el canvi climàtic ens porta cada cop tardors més suaus i menys plujoses.

Però, com diu una cançó; "Quan cal que plogui, no plou. I, quan plou, ho fot tot enlaire"

Això és el que passava la setmana passada a la Comunitat Valenciana, més concretament als voltants de la capital, que es van omplir de fang i cortxes amuntegats, tot i que també va tocar també les altres dues províncies de la Comunitat Valenciana, Múrcia, Castella-La manxa i part d'Andalusia, enduent-se, dissortadament, vides per davant.

Actualment, les xarxes socials han demostrat que tenen utilitat. Però, si bé han estat utilitzades per localitzar familiars i/o amics que es consideraven desapareguts, també hi ha hagut qui ha aprofitat l'avinentesas per omplir-les amb teories conspiranoiques de tota classe, condició i mida. Mentides que emmascaren la crua realitat d'unes poblacions que, degut a les inclemències del temps, estan passant per una situació penosa.

De "danes" o "gotes fredes", com es deien abans, n'hi ha hagut sempre. I a tots ens vé al la memòria la que l'any 12962 va acarnissar-se amb la comarca del Vallès, però que va afectart, en menor mesura, tota Catalunya.

Però el més important de tot és que ara també, com va haver-hi en aquella època, s'ha format un gran corrent de solidaritat.

FOTO: Carretera tallada que s'empassa un cotxe. Font: CCMA-3CAT.

VIVIM A LA REALITAT, O A LA FICCIÓ?

 

Fa uns pocs dies, una plataforma de recull de notícies publicava una entrada, segons la qual, alguns científics han començat a demostrar que l'Unives que estem visquent, no és si no un simulacre.

Es fa molt difícil acceptar aquesta teoria donat que, si així fos, en aquest moment no estariem posant aquest programa a l'aire, si no davant d'un dispositiu, prement botons o movent palanques, com si tot plegat fos un videojoc. I, evidentment, tot passaria davant dels nostres ulls en una pantalla gegant, en ultra-alta definició.

I és que per molt que algú ens vulgui demostrar el contrari, aquesta vida és real i tangible. I, evidentment, no és una; "Game Boy", ni cap altra de les videoconsoles que s'han posat a la venda en els darrers anys, si no quelcom real, amb les seves emocions, sensacions, sorolls, olors i colors. És a dir, real, de cap manera simulada.

FOTO: Diverses videoconsoles. Font: Viquipèdia.

DE VIDEOCLUBS...A BARBERIES

 

Que cada época té el seu; "boom". O, per dir-ho d'una altra manera, la seva moda,  és quelcom gairebé inevitable.

Si durant els anys 60 del passat segle XX va ser la minifaldilla, inventada per la recentment desapareguda; Mary Quant, l'arribada del vídeo va suposar que, durant els anys 80 i part dels 90 del passat segle XX, la moda fos anar al videoclub, a comprar o llogar els darrers títols del cinema, un fet que va evolucionar amb l'aparició dels DVD,  més petits i menys voluminosos que les cintes  de les que, en un porincipi, va arribar a haver-hi tres sistemes diferents.

Més tard va començar a augmentar el nombre de benzineres, fins el punt que hi havia, i encara hi ha, cadenes de supermercats que n'inclouen a les seves instal·lacions.

Contràriament al que una cançó de finals de la dècada dels 70 del passat segle XX deia, el vídeo no va endur-se la ràdio per davant, si no que han estat les plataformes les que s'han menjat el mercat dels videoclubs.

Però d'un temps ençà, el que veiem a les nostres poblacions i ciutats és una altra invasió. És la de les barberies. Unes barberies que són a l'estil de les antigues que hoi havia durant el passat segle XX. Això si, tot i que n'hi ha una a quasi cada cantonada, estan moltes decorades amb gran quantitat de llum, tot i que també n'hi ha de menys sofisticades.

Les barberies són actualment un boom. I, amb tanta proliferació que n'hi ha, suposo que molts es preguntaran si totes podran subsistir doncs, si ho mirem bé, toquen a molt pocs caps per barberia... 

FOTO: Una barberia a la Carretera de Santa Eugènia i al Carrer Progrés, de Girona (La part del carrer Progrés era un taller de reparació de roba i tintoreria)

BOTIGUES QUE TANQUEN

 El diumenge passat, el 3CAT informava sobre el tancament d'una emblemàtica pastisseria de Bescanó.

El cert és que, tan a les ciutats, com als pobles petits, tanquen botigues que han estat; "les de tota la vida", on generacions senceres han anat a comprar-hi tan els queviures, com altres productes.

Algunes d'elles, però, després de tancades, "muten" en quelco,m que no te res a veure amb l'activitat original que desenvolupaven els antics propietaris.

Tal és el cas, per exemple, de la botiga de roba d'una coneguda xarxa, que es trobava a la Carretera de Santa Eugènia, a la ciutat de Girona i, que ara, és un bar més.

O el de la Pastisseria; "Glòria", de Palamós, antigament coneguda per la seva qualitat i, sobre rot, er una especialitat de la que, fins i tot, se'n va parlar en un programa televisiu. Avui, i després d'un temps d'unactivitat, és un...kebab.

En alguns pobles petits, fins i tot, quan es tanquen botigues de "les de sempre", es queden sense cap mena de comerç un fet que és, sobre tot per la gent gran, un greu problema.

Tot i això, ja s'han donat alguns casos de famílies joves que s'han fet càrrec, en alguns pobles, d'aquestes "botigues de tota la vida" a les que tornen, precisament, a donar vida.

UN DILEMA QUE ES REPETEIX CADA CURS

 Podem dir que la tecnologia està tan implantada que, mirem on mirem, no ens escapem de vewure una pantalla que, de manera ininterrompuda, emet imatges i missatges.

Tot i que ja fa un mes i escatx que ja va començar el curs escolar, el cert és que, cada principi de curs, hom posava sobre la taula el dilema sobre la presència o no de mòbils a les aules, un tema que sembla ja superat amb la imposició de la prohibició de la presèmncia d'aquests dispositius a les mateixes aules.

A Manresa s'ha anat una mica més lluny, doincs s'ha optat, fins i tot, per donar a cada alumne un despertador per que no s'enduguin el mòbil a l'abitació i, així, deixin d'estar mirant a la petita pantalla.

Fins i tot, s'ha publicat un vídeo de consells, que es pot veure a través del 3CAT. Als restaurants, es posen estovalles de paper, amb consells per incentivar els comensals a deixar el dispositiu.

Certament que la tecnologia ens fa la vida més fàcil. O, al menys, així ho sembla. Però el que és necessari és deixar la petita pantalla de banda i socialitzar una mica més.