El dia 12 d'Octubre passat es celebrava el Dia del Pilar, festa grossa a Saragossa i, per extensió, a tota la Comunitat Aragonesa. Però també a la resta d'Espanya.
La polèmica salta ja d'uns quants anys ençà, doncs alguns col·lectius que no tenen res a celebrar, treballen aquell dia com si fos un dia laborable qualsevol. Això si, respectant els qui volen fer festa.
Però enguany la gota que va fer vessar el got la va deixar cauee; Willy Toledo, un actor polèmic a més no poder, quines opinions són, si més no, causa de freqüents discussions.
I és que les seves constants sortides de to no deixen ningú undiferent.
La darrera la podiem llegir el passat dia 12 d'Octubre, a través del seu comprte de la xarxa social; Twitter, quines piulades eren reproduïdes per alguneas agències i mitjans digitals. En elles l'actor carregava grollerament no tan sols contra l'anomenad Dia de la Hispanitat (Recordem que es commemora el principi d'un genocidi del que, quan erem petits i estudiàvem Història d'Espanya, no ens en van parlar mai), fins a fer-ho contra la Verge del Pilar venerada, i molt, no només pels aragonesos, si no també per la Guàrdia Civil.
És nirmal, i en democràcia acceptat, que algú pugui voler treballar en festa tan assenyalada, més quan hi ha col·lectius als que, pecisament per motius del servei, els toca. Però en tot cas, cal respectar qui vulgui fer festa.
El que realment aquest actor no vol veure és que, ni la Verge del Pilar, ni molt menys els pobres aragonesos, no tenen cap culpa del que va passar a l'actual Iberoamèrica. I, per tant, són bén dignes de respecte.
dijous, 22 d’octubre del 2015
dimecres, 14 d’octubre del 2015
PSEUDOCATALANITAT I HISTÒRIA
Fa poc tornava a llegir en un portal de notícies el fet que, no sé per quin motiu, hi ha qui s'entesta en atribuïr catalanitat a personatges de la Història que, ni de bon tros, havien nascut en terres catalanes, encara que, possiblement, haguéssin passat per elles.
Així, qui ha tingut aqueasta "lluminosa" idea,, no ha sdubtat en catalanitzar l'orígen de Cristòfor Colom qui, evidentment, era genovès, tsl i com es pot consultar a l'Arxiu Històric de la ciutat portuària italiana.
O el més gros encara, atribueixen catalanitat a Miguel de Cervantes, autor d'una de les obres capitals de la Literatura clàssica espanyola; "El Quixot". Resulta que el militar i novel·lista era natural de la llavors petita població, avui tan o més gran que la veina Girona; Alcalá de Henares, que es troba a la Comunitat de Madrid.
El fet del seu possible pas per Catalunya no pressuposa que, ni Colom ni Cervantes siguin catalans.
I és que no tenim cap necessitat de catalanitzar qui no va néixer en aquesta terra, més quan comptem amb escriptors de la talla de Ramón Llull, Mossèn Cinto Verdaguer, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda; arquitectes, com Gaudí, Jujol, Puig i Cadafalch o Masó; compositors de l'alçada de Toldrà, Morera, Viladesau o Bardagí i pintors tan reconeguts com Dalí, Miró o Tàpias, només per citar algúns dels moltíssims que hi ha, i quina obra és bén representativa de Catalunya.
Així, qui ha tingut aqueasta "lluminosa" idea,, no ha sdubtat en catalanitzar l'orígen de Cristòfor Colom qui, evidentment, era genovès, tsl i com es pot consultar a l'Arxiu Històric de la ciutat portuària italiana.
O el més gros encara, atribueixen catalanitat a Miguel de Cervantes, autor d'una de les obres capitals de la Literatura clàssica espanyola; "El Quixot". Resulta que el militar i novel·lista era natural de la llavors petita població, avui tan o més gran que la veina Girona; Alcalá de Henares, que es troba a la Comunitat de Madrid.
El fet del seu possible pas per Catalunya no pressuposa que, ni Colom ni Cervantes siguin catalans.
I és que no tenim cap necessitat de catalanitzar qui no va néixer en aquesta terra, més quan comptem amb escriptors de la talla de Ramón Llull, Mossèn Cinto Verdaguer, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda; arquitectes, com Gaudí, Jujol, Puig i Cadafalch o Masó; compositors de l'alçada de Toldrà, Morera, Viladesau o Bardagí i pintors tan reconeguts com Dalí, Miró o Tàpias, només per citar algúns dels moltíssims que hi ha, i quina obra és bén representativa de Catalunya.
dijous, 8 d’octubre del 2015
QUAN ALGUN FAMÓS OPINA
Durant aquesta època, que podriem anomenar; "entrecomicis", són moltes les veus que es pronuncien, no només sobre les passades Eleccions Autonòmiques de Catalunya, si no també sobre les futures Generals, que seran el 20 de Desembre, segons anunciava el President del Govern espanyol; Mariano Rajoy, en el decurs d'una entrevista.
Entre les opinions hem pogut escoltar les d'historiadors, politòlegs, sociòlegs, economistes, empresaris i també des de l'Esglesia Catòlica.
Però què passa quan algun artista, esportista o altra personatge famós opina sobre quelcom que és d'actualitat i toca tanta gent?.
Fa uns pocs dies un mitjà informatiu digital oferia la possibilitat de veure una entrevista que no sé quin cnal de televisió havia fet a Joan-Manuel Serrat.
En el decurs de la mateixa el pñeriodista preguntava al Noi del Poble Sec sobre la independència de Caalunya, a lo qual, el cantautor responia que no veia viable tal independència. A més, va admetre que la seva opinió no seria bén vista per tots aquells que sí que la volen.
Retrocedim uns quants anys, concretament, a 1968. El Concurs d'Eurovisió es va celebrar a Londres, per obra i gràcia de les "Puppets on a String" (Marionetes a la corda) que Sandie Shaw, "La Cantant dels Peus Descalços", va defensar magistralment a Viena.
Aquell any, Serrat va ser l'escollit per representar RTVE, a la capital de Regne Unit, amb el "La, la, la". Però ell va declinar fer-ho si no podia cantar-la en català en lloc d'en castellà. Aquesta opinió va vetar-lo durant molt de temps a Espanya.
La decissió de demanar cantar aquella cançó en català possiblement no va voler ser interpretada com un senyal de que, a Esànya, no només es parla castellà, si no altres llengües i que, possiblement, es podria fer com a Bèlgica, on cada any es presenta una cançó en una de les dues que hi són cooficials.
No seria també una cosa enriquidora que, ja que hi ha quatre llengües, cada any s'anés a Eurovisió amb una cançó en cada una de les llengües cooficials del pais?.
Entre les opinions hem pogut escoltar les d'historiadors, politòlegs, sociòlegs, economistes, empresaris i també des de l'Esglesia Catòlica.
Però què passa quan algun artista, esportista o altra personatge famós opina sobre quelcom que és d'actualitat i toca tanta gent?.
Fa uns pocs dies un mitjà informatiu digital oferia la possibilitat de veure una entrevista que no sé quin cnal de televisió havia fet a Joan-Manuel Serrat.
En el decurs de la mateixa el pñeriodista preguntava al Noi del Poble Sec sobre la independència de Caalunya, a lo qual, el cantautor responia que no veia viable tal independència. A més, va admetre que la seva opinió no seria bén vista per tots aquells que sí que la volen.
Retrocedim uns quants anys, concretament, a 1968. El Concurs d'Eurovisió es va celebrar a Londres, per obra i gràcia de les "Puppets on a String" (Marionetes a la corda) que Sandie Shaw, "La Cantant dels Peus Descalços", va defensar magistralment a Viena.
Aquell any, Serrat va ser l'escollit per representar RTVE, a la capital de Regne Unit, amb el "La, la, la". Però ell va declinar fer-ho si no podia cantar-la en català en lloc d'en castellà. Aquesta opinió va vetar-lo durant molt de temps a Espanya.
La decissió de demanar cantar aquella cançó en català possiblement no va voler ser interpretada com un senyal de que, a Esànya, no només es parla castellà, si no altres llengües i que, possiblement, es podria fer com a Bèlgica, on cada any es presenta una cançó en una de les dues que hi són cooficials.
No seria també una cosa enriquidora que, ja que hi ha quatre llengües, cada any s'anés a Eurovisió amb una cançó en cada una de les llengües cooficials del pais?.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)