SURTI EL QUE SURTI...

Demà s'acaba una altra campanya electoral, en aquest cas, per tal d'escollir el Parlament de Catalunya.

Una campanya, però que, informativament parlant, ha seguit "gaudint", si així podem dir-ho, de donar tracte de favor en vers els partits amb més representativitat, imposat per òrgans no precisament periodístics, si no burocràtics que, com sempre, no només han limitat la labor dels professionals si no també el dret a informar-se per part d'uns electors que, per posar un senzill exemple, anirem dioumenge a votar sense ni tan sols saber quin programa presenten partits que, hores d'ara, ni tan sols tenen representació parlamentària als que s'ha deduicat, si és que s'ha fet, un temps ínfim malgrat que, segurament que algúns d'ells presemntin propostes prou dignes d'escoltar.

El que sí hem pogut veure, com a cada campanya, són els rretrets que, sempre o quàsi sempre, es fan els uns als altres, a més de dos vídeos; per un cantó un joc en linia, xenòfob i anticatalanista (No podia ser d'altra manera) del PP, i per l'altre extrem, un de més "eròtic", si així volem dir-ho, del PSC.

I el diumenge, tots a votar, a donar-nos uns nous governants per a Catalunya. Però, això si, amb només una part de la informació que ens caldria tenir per saber exactament què és el que cal votar...I com sempre, que surti el que surti.

NOSTALGICS i RANCIS

És molt probable que, en més d'una ocasió,. ens haguem sentit un ja famós retret, en el sentit de que "sempre parlem del que passava durant el franquisme". I és que, si en parlem, és per reivindicar altres coses, com per exemple, que no es torni a donar més un fet semblant enlloc, doncs una guerra fratricida com aquélla, seguida d'una fèrria dictadura que eliminava tota veu discordant, el cert és que no agrada a ningú que pensi en demòcrata.

Precisxament fa uns pocs dies, tot mirant què ens brinda l'amplíssim ventall de canals que ens ofereix la TDT, vaig topar-me amb un canal temàtic, anomenat "Intereconomía". Allà, tres copresentadors estaven en plena labor de visionar, dins d'unprograma titulat "España en la memoria", imatges de la Història recent d'Espanya i el Món, entre les que vam poder veure el brutal assassinat del president John F.Kenney, unes cruels i punyents imatges que, ja en aquéll moment, van donar la volta al Món, malgrat que no es comptava amb els mitjans tecnològics que ara tenim.

En una de les pauses dels vídeos, un dels copresentadors, per cert, d'avançada edat, sí que va parlar del dictador, però en els termes "Su Excelencia"(...), afegint tot seguit que "Hay que decirlo (y respetarlo) como es", i comparant Espanya, on tot el que simbolitza aquélla nefasta època de privació de la llibertat, òbviament que cal eliminar-ho, amb Itàlia, país del que deia que "conserven" tot allò qaue fa referència a Mussolini.

Xoca, certament, el grau de rància nostàlgia d'aquéll copresentador, el nom del qual ni tan sols recordo. Però el que és molt evident en ell és que, segons sembla, encara no s'ha assabentat que aquí, a qualsevol de les Comunitats Autònomes espanyoles, la gent que va patir els horrors d'una guerra fratricida i una posterior dictadura, no vol ni sentir parlar tan bé d'aquélla època d'aïllament i, com és molt natural, si a Itàlia volen conservar els simbols d'un passat nefast, poden fer-ho. Però no per que ells es llancin al pou, tothom ha de fer-ho.

A més, i com deia Yodha, el vell mestre Jedi de la nissaga "La Guerra de les Galàxies", "la guerra no el fa a un més gran", més aviat el rebaixa, i molt.

SECULARITZACIÓ O LLIBERTAT RELIGIOSA?

El cap de setmana del 6 i 7 de Novembre, el Papa va fer una visita a Espanya, un viatge que el va portar a Santiago de Compostela, on aquest any es celebra l'Any Jubilar, i a Barcelona, on va dedicar, és a dir, oficialitzar per que serveixi per el culte, l'obra mestra de l'arquitecte Antoni Gaudí, un temple al que Benet XVI atorgava el títol de Basílica, la novena ja de Barcelona.

Però en el seu viatge, i davant els periodistes, el Sant Pare va fer declaracions referents al fet que, segons ell opina, "Espanya s'està secularitzant", un fet que, fins i tot, el Pontífex va lamentar i equiparar d'alguna manera a l'anticlericalisme desmesurat que hi havia durant la II República, que va governar a Espanya durant els anys 30 del passat segle XX.

"Anticlericalisme", o llibertat religiosa, que no és el mateix?. De fet, des que Espanya va entrar en democràcia, moltes altres creences religioses que, valgui dir-ho, no es podien manifestar durant el franquisme, han anat "sortint de l'armari", algunes amb una gran celeritat, d'altres, en canvi, més pausadament o, si cal, més cauterlosament.

I és que, si el que volem és convivència interreligiosa, el que cal és que totes elles tinguin, dins de l'Estat espanyol, que és aconfessional, la mateixa igualdat d'oportunitats, cosa que, arran de les seves declaracions, sembla que aquest Pontífex no acaba de reconèixer el fet que, en democràcia, totes les tendències religioses, fins i tot l'ateïsme o l'agnosticisme, tenen cabuda per igual.

ESTIU DE TARDOR.

Encara que no ens ho sembli, estem ja en el mes de Novembre, un mes en el que, tradicionalment, o al menys així era fa anys, la tardor ja començava a declinar més aviat cap a un princiupi d'hivern. Tan era així que el dia de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, ja tothom estrenava la roba d'abric.

Però d'uns anyus ençà, les castanyes i els panallets es mengen a tempertatures de gairebé 20 graus, com si ens trobéssim als tròpics, al Sud d'Espanya o Canàriues, i gairebé ens passejem per les Fires de Girona en mànega curta i pantalos curts, això si, de dia.

I és que el canvi climàtic ens està arribant a marxes forçades, i la tardor, aquélla que per Sant Narcís ja declinava, sembla voler allargar l'0estiu (o estiuet) uns dies més, i sembla que, de forma totalment burleta, ens vulgui enganyar amb aquest sol i aquesta calor en ple migdia que fa que encara es pugui gaudir, si no ja de la platja, si de poder anar lleugerets de roba...Capricis de la Natura.