CAMPANYA DE DESPRESTIGIS

El passat dijous, dia 29 de Maig, vam arribar a l'equador d'una nova campanya electoral, concretament, la de les europees del 7 de Juny, uns comicis que, si bé ens afecten tant com els locals, autonòmics o legislatius, per algunes persones semblen tenir poca o cap importància.

Però, arran de les notícies que cada dia ens arriben a través dels mitjans informatius, podem veure com els candidats dels diferents partits polítics desprestigien els seus adversaris i, com si d'una guerra, en aquest cas dialèctica, es tractés, es diuenn de tot, una actitud que, si més no, fa que els electors acabin per desencantar-se.

I és que, en lloc d'anar junts a construïr una Europa millor per a tots els europeus, aquests caandidats semblen anar només a la recerca del vor. Això si, a costa dels demés.

Valdria més que, en lloc de desprestigiar-se els uns als altres, tots tinguéssin autèntics programes, mitjançant els quals poguéssin comvèncer els electors. Però, sense destrossar-se, com diu la cançó.

UN NOU FRACÀS

El passat dissabte, dia 16 de Maig, els qui no sóm amants del futbol vam tenir ocasió de gaudir d'una nova edició del Concurs d'Eurovisió, la 54a. que, per primera vegada a la Història, es va celebrar a Moscou. Malgrat la crisi, la televisió russa no va estalviar mitjans ni esforços per aconseguir una acuradíssima edició a la que, després de dues semifinals, van concórrer 25 paísos.

Com cada any,o quàsi cada any, vam poder sentir de tot; des de "crooners" que ens van oferir tendres balades, fins a cançons que, més que cançons, semblaven números de circ, doncs acrobàcies, performances i jocs de pirotècnia no van faltar-hi.

També enguany vam poder escoltar més de tres cançons en la seva llengua nacional, a més de l'espanyola, la francesa i la portuguesa, doncs algúns altres paísos així ho van triar.

I el trionf final, de manera aclaparadora, per Noruega, un país que podriem anomenar clàssic en això de guanyar el concurs, doncs ja ho havia fet en altres ocasions.

El tema; "Fairy Tale", defensat per una artista multidisciplinari de procedència bielorrussa, no era cantat en norueg. Però a més de la música en directe, té quelcom de la música celta, un tret que el fa molt atractiu.

I pel que fa Espanya; Què cal dir?. Doncs que només cal mirar la taula classificatòria i comprovar que de Soraya només se'n van recordar els andorrans, grecs i portuguesos. Total, 23 tristos puntets i la penúltima posició.

I és que, si el dilluns, en un programa de TVE, algunes persones entrevistades afirmaven amb indignació que tot és política, ja m'agradaria saber qu`pe dirien en els altres paísos que van quedar per sota la meitat de la taula classificatòria, o aquélls que, com és el cas d'Andorra, mai han passat de la semifinal.

UN POINT...TWELVE POINTS

Com cada primavera, i amb aquesta ja en són 54, arriba el dissabte 16 de Maig el Concurs, o Festival, com volguem anomenar-lo, d'Eurovisió, una festa que va començar de manera gairebé familiar però que, des que els paísos de l'Europa de l'Est van pujar al carro eurovisiu, ja ha deixat de ser allò que en el passat fou; una Festa de la Diversitat Lingüísrica europea.

I és que amb tant país nou, ja cal fer semifinals de les que, dissortadament, Andorra no ha passat mai, ni que presenti la seva cançó en anglès, llengua que ja és majoritària en un esdeveniment on, sortosament, encara podem escoltar en castellà la cançó espanyola, la francesa en francès i parem de comptar, a menys que algún altre país s'aventuri a presentar en la seva llengua nacional el tema escollit.

D'un temps ençà, però, el trionf ha marxat dels paísos de sempre, per instal·larse i, gairebé, ser el monopoli dels paísos de l'Est. Per no anar més lluny, aquest any sera la capital russa la seu del concurs, un fet que hauria estat certament impensable fa uns quants anys.

Pel que fa Espanya, que fa quaranta anys que no obté cap trionf en el concurs, enguany aenvia una Soraya que, després de versionar temes d'altres autors, defensara una cançó de la que hom diu que pot obtenir alguna cosa. Ja seria hora, després de tanta sequera. A més seria un bon regal, després del número de circ que va ser l'any passat el "Chiki-chiki".

TAN INCONSTITUCIONAL ÉS CATAKLUNYA?

Ja fa uns dies que, des de diferents sectors del que és partit en l'oposició a Espanya, però soci sde Govern a Euskadi, (PP) s'estàn proferuint dures crítiques a una Llei d'Educació de Catalunya que, segons opinió d'aquests paertit, "discrimina el castellà, tot fent referència al fet que la llei proposa immersió lingüística.

Possiblement aquestes persones no recordin, o no vulguin recordar les teories del doctor Gugenheim, segons les quals, el sistema d'immersió lingüísticda és el millor per ensenyar una llengua, doncs la llengua s'aprèn de manera audiovisual, tal i com es fa ja en acadèmies on s'ensenya l'anglès o altres llengües.

Fins i tot ha arribat a haver-hi qui, des del PP català, ha qualificat la llei de declaració d'independència.

Sortosament, Catalunya és una comunitat que, des de fa molts anys, és bilingüe i, que jo sàpiga, el castellà i el català conviuen en perfecta armonia a casa nostra, doncs s'imprimeixen diaris, revistes i llibres en les dues llengües, hi ha ràdio i televisió en les mateixes condicions d'igualdat, i hom pot triar la que més li aggrada o la que més entén. I a l'escola, s'ensenyen les dues llengües,i els alumnes surten sabenr-les.

Sembla ser que, com ja comença a ser costúm en els "populars", hi ha la intenció de portar la llei al TC, tal i com van fer amb l'Estatut, que ja està en vigor.

Qui sap si un dia s'arrisquen també a portar les acadèmies d'idiomes que donen les classes amb el sistema d'immersió lingüística davant el Constitucional...

UNA PANDÈMIA DE POR

Al llarg de la Història de la Humanitat han estat moltes les maneres d'infondre la por, soliviantar els pobles d'alguna manera, per que teméssin alguna cosa determinada, un fet que fa que puguem dir, d'alguna manera, que la Història de la Humanitat i la de la por caminen paral·leles.

Antigament eren les religions, moltes d'elles basades en tabús que, sortosament, la ciència s'ha encarregat de desmentir, les que infonien la por als pobles.

Més tard, i amb el feudalisme, tot i existir també les religions, eren els totpoderosos senyors feudals els qui també se les empescaven en el tema, o diversió, d'atemorir els pobles, tan pel que fa els impostos com també amb autoatribuïdes prerrogatives.

En l'època de la Inquisició de nou l'Esglesia s'erigia en mestressa i administradora de la por, tot infringint càstigs als qui, segons els qui manaven en aquells moments, "infringien" el que ells consideraven "just". Així, persones que ni tan sols eren "bruixes", van ser tingudes per tals i, sota aquesta acusació, assassinades.

Els règims dictatorials, dels que malauradament encara en queden algúns, limiten la llibertat d'expressió i altres drets fonamentals, també mitjançant la por i, per protegir-se, protesten si algú els vol ensenyar el camí del respecte a aquests drets.

Però ara la por ens la porten els mnitjans de comunicació i, sobre tot, aquells més sensacionalistes. Un clar exemple no és altre que el de la "grip nova", una malaltia que han tingut algunes persones. Però el cert és que de la "grip nova" n'han fet gairebé un objecte de psicosi, tant que el diumenge, mentre veia les notícies del vespre, hom explicava el cas de persones que han de dur mascareta, per raons d'al·lèrgia o altres malalties que els obliguen a dur-ne, les quals havien estat objecte de burla.

I és que, com podem comprovar, costa molt poc infondre la por, fins i tot, a nivell internacional, tot convertint aquesta grip en una autèntica pandèmia, no del virus, si no de por.